Entre el Túria i el Ridaura

Fa temps em varen proposar participar en un micro-mecenatge i el resultat ja m’ha arribat a les mans. Aquest llibre porta al paper els pensaments, poemes que un jove de La Pobla de Vallbona aficionat a l’escalada i molt inquiet des del punt de vista social i polític ha anat acumulant els darrers anys. Tots entrellaçats amb els dibuixos d’alcoià Daniel Olmo. Sembla que a Alcoi els va això del còmic o com diuen modernament, novel·la gràfica, en poc temps he descobert al Daniel i al Jordi Peidró (Esperaré siempre tu regreso).
Al llibre, pots trobar històries que et poden agradar i altres que no, però aquest és el risc d’intentar d’ajuntar en un volum tantes idees diferents. Potser el següent pas que haurien de fer els autors és fer una novel·la o llibre? Bé, crec que ja preparen un segon llibre sobre escalada esportiva (ja en tenen un). Un petit tast:

El poble de la ceba
no és ni poble ni ciutat,
immobles dormitori,
urbanitzacions i asfalt.

Les falles tiren traca,
clavaris trauen el sant,
les dones van a missa
i els homes cuiden el camp.

El poble de la ceba
està al mig d’una gran vall,
no té riu ni muntanyes,
pocs matolls i pocs pardals.

Gent jove sense esplai
ni cap inquietud social,
carrers plens de feixistes
volen fer a tots iguals

Aquest, que és el meu poble,
no es pot odiar ni estimar.

6 de Abril
Ha cesado la lluvia y el viento ha retornado la placidesa a los gestos y yo me siento, hoy, ungida de esperanza. Un estudiante me enseña a cantar en provenzal y traduzco al castellano “Magalí”, poema de Federico Mistral. Me extasío leyendo en el idioma del Mediodia francés. La riqueza y colorido de su léxico me parece superior a ninguna otra lengua. Hasta las estrofas que no entiendo me subyugan. Descubro que me gusta demasiado que el jovenzuelo me cante:
O Magalí, se tu te fa
Luno sereno
Lèu bello néblo me farai
T’acatarai.
Las refugiadas cosen o tejen bajo el pálido sol, como dice el propio Mistral, “procrea el trabajo y la canción”.

Aquest fragment pertany al llibre Exodo de l’autora catalana-cubana-gallega(?) on conta a manera d’un diari la seua experiència els darrers dies de la guerra i l’exili cap a Mèxic. Ací, mostra el seus coneixements sobre literatura i en especial, la provençal i la poesia de Frederic Mistral. Sembla mentida que amb el temps hem anat endarrere en aquest tema, i ara Mistral els sona a xinès a molta gent al sud el Pirineu! I això que és única llengua sense Estat amb premi Nobel de literatura!

A les fires de llibres vells sempre trobes sorpreses i aquesta vegada em vaig trobar amb un traducció al català d’una de les novel·les menys conegudes de Jules Verne, El castell del Carpats. Com a la memòria encara tinc les versions en còmic que feia la desapareguda editorial Bruguera (Famosas novelas), quan veig alguna d’aquestes novel·les no m’ho pense molt i em faig amb elles de seguida. En aquesta, l’autor sembla abandonar (però no ho fa totalment) la seua passió per la ciència i s’endinsa en el món de les supersticions d’un petit poble a les muntanyes dels Carpats, a l’actual Romania. Alguns crítics diuen que és un acostament a la literatura de vampirs, però jo discrepe. Potser s’acosta al món de les supersticions de les muntanyes de Transilvània, però res de vampirs.

Aquest home em fa reconciliar-me o descobrir el món de la poesia, no sé com definir aquesta situació. Aquest món de la literatura tan desconegut per mi se’m fa més fàcil amb els poemes de Roc Casagran. No soc cap expert, per tant l’únic que puc dir es que m’agraden la majoria dels seus poemes i em fam gaudir. No només d’amor viu el poeta, i axiò Roc ho sap transmetre en un part dels poemes que conformen aquesta selecció.
Gràcies Roc, per obrir-me i ajudar-me a conduir-me per uns vials literaris que moltes vegades han estat un laberint irresoluble per mi. I des del punt de vista ideològic, gràcies pel poema a Jordi Cuixart. A més d’agrair-te el haver donat a Mireia Vives (el poble tira, hi hi) i Borja Penalba un material tan bo per fer el seu primer disc junts.

Fa molts anys vaig vore la pel·lícula que es basa en aquesta novel·la que ara l’acabe de llegir. Evidentment la novel·la és molt més completa que la pel·lícula sobretot en la part més personals dels pensaments del protagonista i els raonaments que dona del perquè va fer el que va fer. Sa mare li va fer jurar que intentaria viure per damunt de totes les coses, i ell no va voler decebre-la. Ara, la seua manera de continuar viu durant els anys de la persecució al jueus a l’Alemanya nazi i als territoris ocupats és ben original. Per una casualitat el prenen com a descendent d’Alemanys immigrats a al Unió Soviètica i sobreviu, sempre amb el ai al cor, infiltrat entre les tropes alemanyes de la Wehrmacht i més tard a les joventuts hitlerianes.
Aquesta manera de sobreviure, lluny dels tristament famosos camps d’extermini i dels Einsatzgruppen, li provoca uns quants dilemes morals al protagonista: es pot considerar ell un víctima de la Shoa? Té dret ell a considerar-se una d’elles? Supose que llegint la novel·la cadascú podrà trobar la seua resposta.

Després de llegir “L’amic retrobat” ara continue amb una història molt més dura sobre el pas de l’autor,un jueu romanès, pels camps de concentració i extermini de Birkenau, Auschwitz, Buna i Buchenwald. L’autor ens descriu les diferents etapes de la Shoa: discriminació, gueto, trasllat a camp d’extermini o concentració, marxa de la mort de camp en camp degut a l’avanç de l’exercit roig, per acabar finalment a Buchenwald, on es pot salvar a última hora gràcies a l’arribada de l’exercit americà. Descriu com les seues creences, la seua moral van caient i com l’afany de supervivència el transforma en un home amoral, malgrat tot el que va fer per poder salvar al seu pare. Un relat dur i instructiu que tots aquells que ara banalitzen la paraula Nazi haurien de conèixer i que deixaren d’anomenar Nazi a qualsevol que no estiga d’acord amb les seus idees.
“Jamás olvidaré esa humareda.
Jamás olvidaré las caritas de los chicos que vi convertirse en volutas bajo un mudo azur.
Jamás olvidaré esas llamas que consumieron para siempre mi Fe.
Jamás olvidaré ese silencio nocturno que me quitó para siempre las ganas de vivir.
Jamás olvidaré esos instantes que asesinaron a mi Dios y a mi alma, y a mis sueños que adquirieron els rostro del desierto.
Jamás olvidaré, aunque me condenaran a vivir tanto como Dios. Jamás.”

El vaig trobar a la botiga del Museu d’Història dels jueus de Girona.

Petita però molt emotiva narració de l’amistat entre dos joves a l’època de l’ascens dels nazis al poder a Alemanya. Un és jueu i l’altre el fill d’una aristocràtica família alemanya.Aquesta amistat es fa vent cada vegada més gran fins que s’han de separar degut a la situació política, el nen jueu emigra a Estats Units on esdevé advocat d’èxit, i l’aristòcrata es queda ja que la seua família es partidària del partit nazi. Com avança el títol hi ha un retrobament al final, però amb sorpresa que no vaig a dir per si algú vol llegir aquesta petita història.
Recomanable sobretot per la gent jove, potser als més grans ens pot decepcionar un poc si busquem més dades històriques o més descripcions directes dels fets.

Diuen que aquest és el primer relat que es va publicar sobre l’exili republicà al 1939. Potser tenen raó, però això no crec que siga el més important, el que cal destacar és la cruesa del relat. Potser els protagonistes són ficticis, però els fets són els que varen passar. La narració té dues parts ben diferenciades, una primera on ens descriu els camins cap a la frontera, on es veuen les dificultats per arribar i l’acarnissament que l’aviació feixista va practicar contra la gent que fugia. La segona part ja són els fets en alguns dels camps de concentració a l’altra banda del Pirineu, on es veu clar la poca humanitat que varen tenir les autoritats franceses en aquest tema dels refugiats. Quasi vuitanta anys després sembla que la lliçó no l’hem aprés, tant en el tema de com tractar als refugiats d’una guerra com en saber distingir el que és just del que és legal:
“-De la submissió pel terror, en diuen legalisme -afegeix Ginés-. I no ho dubteu: nosaltres serem víctimes d’un excés de legalisme, sense que ningú gosi protestar. Ja heu vist el que ens han contestat les organitzacions professionals a les quals hem demanat ajuda: “És la llei” Com si llei volgués dir justícia!”

Ara, segons la biografia de l’autor que consta al llibre, potser ell tampoc va aprendre molt de la seua experiència, ja que va col·laborar amb la dictadura de Trujillo a la República Dominicana.

“Entonces, si no haces canciones de amor y no te metes con las fuerzas de ocupación, ¿tu, que coño cantas?”

Un guàrdia civil al cantautor Roger Mas.

Aquesta i moltes altres coses són les que ens conta el cantautor solsoní en aquest llibre que va escriure l’any passat. Tot en capítols seguint un ordre alfabètic, on a més estan les lletres d’aquestes cançons inclassificables per a aquest membre de la Benemèrita. I és que ell és així, fa el que vol i ho fa bé. Des de que el vaig descobrir a Girona al curs 97-98 gràcies a un amic comú (que per cert, surt al llibre) l’he continuat seguint, i l’he pogut conèixer personalment en alguna de les meues visites a la capital del Solsonès, i sempre ha intentat fer coses noves, no encasellar-se. Et poden agradar més o menys, però no crec que ningú puga discutir la seua qualitat.
Per cert, enguany ha tret nou disc: Parnàs.

No vos deixeu enganyar per títol, no és cap lectura nostàlgica d’aquells temps. La nova novel·la d’Alfons Cervera és una dura crònica de la repressió franquista i més concretament del que passava a la comissaria de Via Laietana (avui només oficines, com diu al relat. Una manera mes d’intentar esborrar la memòria).
El concert del Beatles és només l’excusa per iniciar un viatge cap a l’infern de la dictadura de dos joves d’un poble de la Serrania valenciana i per poder estructurar la narració en capítols, cadascun correspon a una cançó del repertori d’aquell mític concert a la Monumental. Ara no espereu un narració de fets lineal, aquests són narrats a través dels sentiments que provoquen en el narrador, dels seus records, que arriben com ells volen i quan ells volen.
La lectura té efectes col·laterals: tornar a escoltar Beatles i intentat esbrinar el nom del comissari que sí que va existir a la realitat i està prou investigat pel periodista Antoni Batista.
El llibre el va presentar fa unes setmanes el propi Alfons a la biblioteca del meu poble.

Endavant joves, de vosaltres és el futur.

Viatge nostàlgic a un passat que esperem que no puga tornar mai més, la València provinciana sota la dictadura del Caudillo. Potser massa nostàlgic per la meu gust i a vegades un poc repetitiu, i això que té frases i dites prou punyents. La joventut d’un jove universitari que va des del seu poble a la Plana fins a l’acabament dels seus estudis universitaris i el seu descobriment del sexe i del les mentides dels religiosos, tot amb una banda sonora superposada i cantada amb els boleros i altres cançons de moda a l’època.
“Arsenio no sólo me vigilaba. Hacía algo peor: rezaba por mi.”
Potser als valencians ens pot agradar recordar o que ens conten com era la València d’aquella època. I més d’algun ho hauria de saber, ja que sembla que vulguen que tornen aquelles èpoques nefastes. Ara, a un lector estranger no crec que li diga molt. I que voleu que vos diga, personalment veig estrany que uns joves de la Plana parlen en castellà.

“La seva mort (la del president Companys), però també les befes espanyoles que van seguir, van fer que els catalans s’adonessin de la necessitat de presentar un front comú a Londres. I que deixessin de somiar futurs federals i àngels de la guarda ibèrics. L’assassinat i les burles van ser dues bufetades que van despertat de cop les consciències dels que, fins llavors, deien desitjar que Catalunya i Espanya estiguessin fraternalment unides. Les ganes de plorar la mort de Companys i les ganes de vomitat amb els sarcasmes d’uns quants exiliats republicans van ser un remei contra la miopia catalana.” (p. 146)

“És clar, com bé se sap, Churchill no va respectat ni la meitat de la seua paraula. Ell, i Truman, i De Gaulle, que va ser el més implacable de tots, van obligar Catalunya a quedar-se a Espanya, a canvi d’una evolució intitucional que la dotés d’una autonomia ampliada. Una mena de confederació de fer, jurídicament disfressada d’unitat de nou i per sempre inalterable. Així, la nova constitució, per republicana que sigui, és una fortalesa medieval deisfressa de palau de flors.” (p. 282)

Diu Joan-Lluís que ha reescrit la història fent una ficció del que podria haver succeït si Franco haguera entrat en guerra amb les potències de l’Eix a la II Guerra Mundial, i així de pas, obrar la seua venjança personal contra el dictador, fent-lo morir abans d’hora (Em recorda un poc a una narració de Max Aub, La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco). Però després de llegir aquests fragments o altres em pregunte, si la realitat i la ficció no es semblen massa? No es sembla un poc al que ens està passant actualment?
Joan-Lluís ens narra la vida del fictici executor de la vida del Caudillo i de com els esdeveniments personals i polítics el porten a dur aquest magnicidi, però no pot oblidar una de les seues passions: la llengua. Al llarg de tota la narració es veu aquesta passió per la llengua (Recordeu A cremallengua!) amb la feina del protagonista, les seus aficions, les comparacions amb les modalitats lingüístiques al dos costats del Pirineu, o més al sud i això fa que la novel·la no siga només una història ficció sobre uns fets inventats, sinó una manera de descobrir, per als nous lectors que Joan-Lluís pot obtenir després del premi Sant Jordi, que dalt dels Pirineus també hi ha un part del nostre país.

Edició de dues obres inspirades en el mateix personatge (el pirata Misson) i separades entre elles uns 250 anys: el capità Misson, un pirata que va fundar a inicis del segle XVIII una comunitat llibertària a l’illa de Madagascar anomenada Libertàtia.
Mentre Defoe representa el naixement de la novel·la moderna tal com avui la coneguem. La de Burroughs és el contrari, la destrucció de la narració conforme la coneguem i estem avesats. Ací es pot comparar com a partir del mateix tema, aquest és desenvolupat de dues maneres totalment diferents. Ara, personalment, en aquest cas, em quede amb la clàssica. He llegit que Burroughs prenia massa drogues, potser això afecta massa a la novel·la. Que altres més experts decideixen! I no és per l’experimentació, he llegit novel·les ben bones amb maneres de narrar molt diferents de les clàssiques, però aquestes m’han enganxat i amb un poc d’esforç no perds el fil conductor. Amb aquesta no he pogut, massa rebolicada, i és clar, el que no faré, serà posar-me de drogues fins amunt per llegir-la altra vegada.

El que comença sent una història d’amor o d’odi entre dues persones acaba sent una història sobre si creure en Déu o no, i de com açò afecta a la relació de parella entre els protagonistes i amb els altres personatges de la narració. Diuen que a Greene li deien l’escriptor catòlic, que sembla que en aquesta obra i altres intentava convèncer a la gent de la religió catòlica. Doncs en mi, ha fet l’efecte contrari, encara estic més convençut del meu ateisme. Per altra part, l’obra és del millor que he llegit els darrers anys, llàstima que no estiga traduïda al català.
Hi han dues versions cinematogràfiques, una del 1955 amb Deborah Kerr, una del 1999 amb Julianne Moore, les dues britàniques.