Entre el Túria i el Ridaura

Aquesta és un postal auto-enviada la primera vegada que vaig creuar els Pirineus. Vaig passar un mes en aquesta petita vila alemanya al costat de Heildelberg treballant en una mena de camp de treball per joves. Era l’any que feia 3r de carrera i vaig arribar una setmana tard a les classes. Açò no em preocupava ja que tenia una persona encarregada de prendre els apunts durant els primers dies( La Teresa de Manuel, una bellísima persona), amb el mètode de paper de calcar i dos clips, un mètode d’alta tecnologia. El problema va ser que el dia que vaig arribar a classe, ningú m’havia avisat que començaven les classes a les 8 en punt i jo vaig fer un entrada triomfal a classe de Geometria diferencial de Vicente Miquel, a dos quarts de nou.
A la postal es pot vore quasi tot el poble i en particular l’únic bar on anàvem a fer-se ampolles de cervesa alemanya (mig litre cadascuna).

Montserrat, gran amant de cinema francès de la nouvelle vague, em va enviar aquesta postal des de Sabadell (després de tornar de París, és clar). En ella es pot vore a la protagonista de la pel·lícula de Godard “A bout de souffle” (en les espanyes Al final de la escapada), davant de la catedral de Notre-Dame, on potser estava el geperut espiant-la per poder-la raptar i pujar-la al campanar. No això és d’una altra “peli”. 
Anys més tard, un gest del co-protagonista, Jean-Paul Belmondo, es va fer famòs en un anunci a la televisió d’un marca de vermut o licors (no recorde). El gest que fa davant d’un retrat de Humphrey Bogart, passant-se el dit gros de la ma pels llavis, per demostrar-li a Bogart, que ell també podia ser igual de dur (açò són suposicions meves).

Una altra ruta curta al voltant del poble de Xulella (Chulilla) és agafar la senda que porta cap a Sot de Xera i arribar fins a les pintures rupestres que hi han en un barranc prop de poble. Atenció, perquè hi ha que desviar-se del camí principal a Sot de Xera. Aquestes pintures encara es poden vore prou bé si comparem amb les que hi  havien en Toixa (Tuejar). Després, de tornada, per fer un poc més d’exercici pujàrem al Frailecico, un turò prop de poble de d’on es té una bona panoràmica dels canyons del Túria i del poble de Xulella. Quan arrivàrem al poble vàrem escoltar traca i música, estava prenent possesió l’alcalde del poble elegit en les darreres eleccions municipals.
La foto està feta un en descans per esmorzar quan ja faltava poc per arribar al cim del Frailecico.

En aquesta ruta anem per una senda que ix des de Marines per pujar al cim del Gorg, el més alt de la Serra Calderona amb 907 metres. No arrivàrem al final perquè no trobàrem bé el camí de pujada, ja que hi ha gent que es dedica a trencar els cartells que posen els excursionistes, cosa que demostra el poc civisme d’alguns dels que ixen a la muntanya. Vaig intentar arribar camp a travès, però el meu company portava pantalons curts i haguera acabat com el “Cristo de la canyeta” de la processó de Setmana Santa de Llíria. Una altra vegada serà. Intentarem fer la ruta des de Gàtova per vàriar una mica. Esmorzàrem al coll des d’on es veu Gàtova i el pic de l’Àliga.

Fa uns dissabtes anàrem caminant des de Llíria fins a un turò darrere de Sant Miquel, conegut com “la buitrera”. Des d’allà es poden vore els pobles de Vilamarxant amb les rodanes, Riba-roja del Túria, Benaguasil, Benissanò, La Pobla de Vallbona i es pot entreveure els primers edificis alts de la capital. Al fons de la foto es veu el turó de Sant Barbara i el poble de Llíria amagat entre dos turons. Al final de la plana, La Concòrdia.  Es tarda poc en arribar, però hi han troços on vaig haver de dur al nen als muscles. Ja podeu imaginar perquè el títol del post?

Athletic gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria.
Erritik sortu zinalako
maite zaitu erriak.

Aquest postal me la va enviar Mònica (an italian girl that I met in London City). En ella es pot vore el Parlament i el famòs rellotge Big Ben. Quant l’he vist he recordat les tonteries que està soltant el Molt Honorable President,el Senyor Francisco Camps, sobre els sistemes electorals. Un dia vol el britànic, al dia següent diu l’alemany, que s’aclararà l’home! Per tant tot deu de ser una cortina de fum perquè no es parle d’altres coses.
De tota manera no sé si el Sr. Camps està ben informat sobre el sistema electoral britànic que afavoreix el bipartidisme, però caldria recordar-li que, a diferència d’ací, en aquest país no hi ha disciplina de vot als partits, i els diputats del teu partit et poden votar en contra moltes vegades, ja que representen una circumpscripció i no un partit, cosa que ha passat i que al Sr. Camps no crec que li agrade gaire. Es coneix que vol agafar el que li convè de cada sistema. Un altre tema, és que, com per exemple passa a Austràlia, hi ha oficines de reclamació als diputats a cada zona electoral. Tambè es farà ací? podrem anar a reclamar al nostre diputat de zona de manera clara i sense passar pel partit? Però, és clar, no sé si això li agradaria al Sr. Camps.

Tres fragments més d’aquesta novel·la sobre la guerra civil. El primer sobre la llengua i les llengües de l’antiga Corona d’Aragó:

“De vegades m’entretinc escorcollant escriptures; és curiós com en el segle XV i encara a primeries del XVI, les escriptures en aquesta comarca seguien redactant-se en una barreja de català i aragonès”

Un altra sobre la poca cultura de la majoria de la gent, independentment de la llengua parlada:

“De les quatre cartes no es treu l’entrellat de gaire cosa més. Hi ha sobretot un “tuya que te ciere” absolutament autèntic. Però això és un mal general..la nostra cosina Julieta, no em va escriure una vegada “Hastimat Lluís tadoru”?”

I la tercera sobre el menjar de cada país:

“Els indígenes s’esborronen de veure’ns menjar rovellons. “Eso és comida de cabras”, murmuren amb fàstic, ells, que mengen aquelles insignes porqueries del “Mortajo” com si no hi hagués res de millor al mon. Tampoc no esl faries prendre per res del món un vas de llet: “Eso pa los enfermos; nos revolveria la tripas””

Molt honorable conseller d’educació de la Generalitat valenciana, Sr Font de Mora:
Jo acceptarè el seu projecte trilingüe, quan aquest situació reflectida en l’etiqueta de les galetes Trias sigui el normal en el meu país en tots els àmbits. Però com no estem en aquesta situació, ni es fa el possible perquè així sigui, no la puc acceptar, ja que la meva llengua està en desavantatge respecte al castellà.
Atentament
Un ciutadà del País Valencià

Avui, com tots els diumenges he comprat el diari i he vist que Jesús i jo hem eixit en portada, darrere la pancarta de la manifestació d’ahir a València. Estem centrats, com diria J.M. Aznar, hahahahaha…. Després, a la web del diari he vist una altra foto on eixim Pere i jo, però al costat del carrer de Sant Vicent. És la seva primera mani, si no contem la concentració del dijous passat dia 9. Supose que al NODO9 ni eixirem, hahahahaha…

Postal enviada per les germanes Anna i Eulàlia de Terrassa. Curiosament estic bevent una birra que es diu Carmen, però crec que no és andalusa, sinò gallega. A Sevilla he estat dues vegades, la primera en vuitè de primària i la segona fa uns anys, però aquesta vegada com a professor acompanyant. El primer que vaig notar diferent al pas dels anys van ser els aires condicionats generalitzats per tot arreu i a tot gas. Quan era jove no hi havien, nomès que a El Corte Inglès, i et tenies que aclimatar a la calor. Ara, qualsevol bar, hotel o tenda en tenien i a tot gas, llavors quan eixies al carrer la trompada de la calor era més forta.
A l’altra part del riu esta la Calle Rio Betis (res a vore amb el futbol, a vore si apreneu alguna cosa de cúltura clàssica), lloc on anàvem a dur als alumnes de festa. Les meves companyes amb els més marxosos i jo amb el més tranquils, que nomès jugaven al futbolí i bevien Coca-cola mentre jo em feia una birra (quin mal exemple, no?) i allà a la una cap a l’hotel.
Anècdota de “violència escolar”: a dalt de La Giralda, a un alumne no se li va ocòrrer altra cosa que escriure el seu nom amb un edding negre ben gros (ja que les seu pare tambè ho havia fet, aquesta és l’excusa que posà l’angelet). La meva companya, damunt d’història de l’art, no es va poder aguantar i li va fotre un clatellot al cap, que es va recordar d’ell la resta del viatge. I és que hi han coses que no es poden permetre per molt antiviolència que un siga.
Recomane viatjar a Sevilla, hi han moltes coses a vore, però no aneu a Isla Fantasia (és molt pitjor que Terra Pírrica).

….però el pitjor de tot és que no ha estat mai de la vida oficial de Transmissions; ..és Comissari polític!.
No és pas que sigui comunista; no arriba ni a socialista. No era d’aquí que ens venia la consternació, sinò de l’amenaça de noves lates polítiques, de nous cursos d’educació republicana, de lliçons de dret i deures cívics, i en efecte no va trigar gaire a convocar tot el batallò, comandant, oficials, classes i soldats, a la gran sala del castell per clavar-nos un discursàs pedantíssim sobre feixisme i republicanisme. Era a mig discurs, la son ens anava guanyant, quan vet aquí que el comandant es posà dret i amb la cara congestionada i un gran gest del braç va clamar:
– Ells són els dolents i nosaltres els bons. vet-ho aquí tot! Ja ho sabem; no cal que ens ho expliques, que ja estem tips de sentir-ho. Tanca, doncs, el bec i posa’t a fer d’oficial de Transmissions si no vols que t’amarguem la vida. Si no saps, aprèn-ne!

I evidentment, fent discursos no es guanya una guerra.

Y allí estaban las municiones. Allí tras el Bidasoa. Allí. Viéndose, a tiro de voz, a ojos vistas, allí, allí. Allí detenidas, estancadas, quietas. Produciendo más muertos, encerradas, que si las hubiesen dejado llegar a sus destinos. Cumpliendo su fin mortal, mataron certeramente a los que no las recibieron.
Un noche los ferroviarios de Hendaya cortaron la luz, quedó al estación a oscuras, intentaron encarrilar los vagones anhelados, a fuerza de brazos, hacia la frontera española. Los sorprendieron y encarcelaron. Frente a ellos, sin má plomo que el que recibian en las entrañas, lívidos de incomprensión y rabia macilentos de impotencia, los españolesm con una sola sangre, abandonaron Irún, perdiendo la frontera.

Una manera de reflectir el que va provocar la política de no intervenció de les potències aliades durant a guerra civil. En aquest cas, en no deixar passar armes per poder defensar la frontera  i així aplanar el camí cap a Donòtia dels colpistes.

Una altra postal del País Basc enviada per Norberto. Anys més tard, amb els companys de Solsona vàrem passar uns dies per la zona. Molt turística i folklòrica (els francesos respecten el folklore mentre no demanen res més). Hi havia llocs on pensava: “aquests són més falleros que a València”.  Pel dia bé, anàrem a molts llocs: Baiona, Hendaia, Donibane Lohizueme, alguns poblets de l’interior, ja que estàvem albergats en una Gite d’Etape en un poblet petit. Ara tots tenien el seu frontò i alguns alguna taverna abertzale. Però a la nit… res de res, tot mort, a travessar la frontera i cap a Donòstia.

Una postal enviada per Norberto, des de la seva terra natal, el País Basc. En aquesta es pot vore el pont internacional que fa de frontera actualment entre l’estat espanyol i el francès.  Evidentment un basc no diria el mateix, per a ells no hi ha cap frontera entre Irun i Hendaia. La veritat és que el primer dies del naixement de l’euro, els varem passar per Iparralde, però com a la nit hi havia poca festa a la part francesa, creuaven la frontera moltes vegada (alguna nit més de dues per equivocació) i mai vaig vore cap control policial, cosa que en La Jonquera era del més normal. Des d’aleshores sempre m’he preguntat, que si el terrorisme d’ETA era originari del País Basc, com és que tenien la frontera tan desprotegida i a La Jonquera ens tenien tan controlats?
En aquest pont, crec que va ser on la Gestapo va entregar al president Companys a la policia franquista per ser afusellat mesos després a Montjuïc