Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a reflectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, dissabte 18, a Canes 2024.

Competició.

De JIA Zhang-Ke, “Caught by the Tides” (“We Shall Be All”) / “Feng Liu Yi Day”. Producció: Xina. Durada: 1h51. Guió: Jia Zhang-Ke, Wan Jiahuan. Fotografia: Lik Wai YU. Amb Zhao Tao, Zhubin Li. Nota sinòptica: La pel·lícula està ambientada durant les dues primeres dècades del segle XXI i explica la història de com una dona xinesa viu sola en silenci, celebrant la pròspera Belle Epoque amb cançons i danses. Sinopsi: Xina principis dels anys 2000. Qiaoqiao (Zhao Tao) i Guao Bin (Zhubin Li) viuen una història d’amor apassionada però fràgil. Quan Guao Bin desapareix per provar sort en una altra província, Qiao Qiao decideix anar a buscar-lo. Seguint el destí romàntic de la seva heroïna de tota la vida, Jia Zhang ke ens ofereix una epopeia cinematogràfica única que abasta totes les seves pel·lícules i 25 anys d’història d’un país en plena transformació (Ad Vitam). Informació: El rodatge ha durat 22 anys: va començar el 2001 i s’ha acabat el 2023 (imatges que en Jia i un petit equip han aturat, començat i recuperat en diverses ocasions). Vaig viatjar amb actors i un càmera per rodar, sense guió, sense cap història òbvia, i no vaig pensar realment què fer-ne fins a la pandèmia, que em va donar temps, explica Jia a ‘Variety’ i hi afegeix: Aquesta és una obra de ficció, però hi he aplicat molts mètodes documentals. En reunir els diferents incidents que havíem filmat, vaig començar a descobrir-ne la història i, posteriorment, he tornat enrere i hi he afegit l’estructura necessària. Des de l’extraordinària “La cendra és el blanc més pur” (2018) -història d’amor amb, al refons, les transformacions de la Xina, en Competició a Canes– que Jia no feia una ficció. Ell mateix descriu “Caught by the Tides” com el desmantellament de la distòpia. Tal i com remarca Patrick Frater, a ‘Variety’, en sengles articles: [a la seva filmografia, Jia Zhang-Ke ha] narrat el ràpid desenvolupament econòmic de la Xina i el seu impacte en les persones i la societat (..) Gairebé totes les seves obres, llargmetratges i documentals, mostren algun aspecte de l’enfrontament de la Xina a la modernització i les seves conseqüències. (..) [Va declarar] a Variety que li interessa el record que es pugui transmetre a les generacions més joves. Ha buscat la juxtaposició de records tant d’agricultors més incults com d’escriptors molt eloqüents que “junts podrien donar una imatge de l’experiència completa de la societat xinesa. Guanyador del Lleó d’Or de la Mostra de Venècia amb “Still Life” (2006) -festival en què ha participat en diverses ocasions, com va ser el cas de “Platform” (2000)-, Jia Zhang-ke va començar la carrera amb “Pickpocket” (1998) -presentada amb èxit a la Berlinale-, ha sovintejat pel Festival de Canes en unes quantes edicions, havent-hi guanyat el Premi del Millor Guió amb “A Touch of Sin” / “Un toque de violencia” (2013) i també hi ha estat president del Jurat de la Cinéfondation i dels Curtmetratges el 2007 i membre del Jurat de llargmetratges el 2014. El tàndem de guionistes de “Caught by the Tides” ja van treballar junts en el documental “Swimming Out Till The Sea Turns Blue” (2020) -presentat a la Berlinale i  en el qual el cineasta parla del festival de literatura local a Shaanxi, la Xina, que inclou una llista multigeneracional dels escriptors més estimats del país-. L’actriu Zhao Tao està casada amb el director, de les ficcions del qual n’és protagonista habitual d’ençà que hi treballà per primer cop a “Platform” (2000). Pel·lícules de Jia Zhang-ke disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: MK2. DF: AdVitam. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang), WorldOfReel (ang), MUBI (ang), altres enllaços.|

De Jacques AUDRIARD, “Emilia Pérez”. Producció: França (Why Not Productions, Saint Laurent Prod., Pathe, Page 114, France 2). Durada: 2h10. Guió: Jacques Audriard, amb la col·laboració creativa de Thomas Bidegain. Cançons: Camille. Música: Clément Ducol. Coreògraf: Damien Jalet. Amb Karla Sofía Gascón, Zoe Saldaña, Selena Gomez, Edgar Ramírez, Adriana Paz, Anabel López. Nota sinòptica: A Mèxic, avui en dia. La Rita és una advocada d’un gran bufet que un dia rep una oferta inesperada: ajudar el temut cap d’un càrtel a retirar-se del seu negoci i desaparèixer per sempre convertint-se en la dona que ell sempre ha somiat ser. Informació: Comèdia musical de crim i transexualitat. El personatge principal, que dona nom al film, s’ha inspirat en un capítol de la novel·la ‘Écoute‘, de Boris Razon del 2018. S’havia de rodar a Mèxic, però acaba fent-se a la vora de París, amb interiors molt amexicanats. El 2018, l’actor Carlos Gascón es va declarar transexual i es canvià el nom a Karla Sofia (Karla Sofía Gascón). Jacques Audriard va guanyar la Palma d’Or el 2015 amb “Dheepan“, el Grand Prix el 2009, amb “Un profeta“, i el Premi del Millor Guió el 1996, amb “Un héros très discret“. Amb el seu últim film, “Les Olympiades” / “Paris, distrito 13” (2021) va participar per cinquena vegada a la Competició de Canes (perquè també hi havia presentat “Rovell i os“). El 2018, va guanyar el Premi de Millor Director a la Mostra de Venècia, amb “Els germans Sisters“. El seu és un cinema abocat als personatges. Pel·lícules de Jacques Audriard disponibles a Filmin. | DF: Pathé. EF: 28.08.2024. VI: The Veterans**. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, altres enllaços.|

Cannes Première.

De Leos CARAX, “C’est Pas Moi” / “It’s not Me”. Producció: França (coproducció Arte). Durada: 0h40. Guió: Leos Carax. Fotografia: Caroline Champetier. Amb Denis Lavant, Kateryna Yuspina, Nastya Golubeva Carax, Loreta Juodkaite, Anna-Isabel Siefken, Petr Anevskii, Bianca Maddaluno. Nota sinòptica: Pel·lícula de format lliure, que és un autoretrat (està escrita en primera persona): Carax hi repassa més de 40 anys de la seva filmografia (envoltat del seu fidel equip) i qüestiona les principals etapes de la seva vida, alhora que recull els tremolors polítics de l’època. Sinopsi: Per a una exposició que finalment no es va fer, el Museu Pompidou va demanar al cineasta que respongués a la pregunta en imatges: On ets, Leos Carax? Intenta una resposta, plena de preguntes. Sobre ell, el “seu” món. No ho sé. Però si ho sabés, respondria això… (Leos Carax). Informació: Amb el seu anterior film, el musical “Annette” (2021), amb Adam Driver i Marion Cotillard, Leos Carax va guanyar el premi a la Millor Direcció del Festival de Canes, certamen que ja ha visitat en sis ocasions (entre Competició i Un Certain Regard). Formant part del seu equip habitual, a “C’est pas moi” hi apareixen figures, personatges freqüents a la seva filmografia, com Monsieur Merde i, per tant, l’imprescindible Denis Lavant, a més del mateix cineasta. Pel·lícules de Leos Carax disponibles a FilminCat i a Filmin.| VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. EF: 12.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Les Inrock (fr), Unifrance, altres enllaços.|

Sessions Especials.

De Claude BARRAS, “Sauvages“. Producció: Suïssa, França, Bèlgica. Durada: 1h27. Guió: Claude Barras, Catherine Paille, Morgan Navarro, Nancy Huston. Film d’animació. Repartiment: Pierre-Isaïe Duc (Along Sega),  Michel Vuillermoz (el contramestre),  Gaël Faye (Mc Outang), Sailyvia Paysan (la mare de Selaï),  Nelly Tungan (l’àvia), Komeok Joe (el pare de Selaï), Babette De Coster (Kéria), Martin Verset (Selaï), Laetitia Dosch (Jeanne), Benoît Poelvoorde (el pare de Kéria -Mutang-). Sinopsi:  A Borneo, a la vora del gran bosc tropical, la Kéria acull un nadó d’orangutan trobat a la plantació d’oli de palma on treballa el seu pare. Al mateix temps, Selaï, el seu cosí jove, ve a buscar refugi amb ells per fugir del conflicte entre la seva família nòmada i les empreses de fustes. Junts, Kéria, Selaï i la cria de mico lluitaran contra la destrucció del bosc ancestral, més amenaçat que mai. Però per a Kéria, aquesta lluita també serà una oportunitat per descobrir la veritat sobre els seus orígens. Informació: Segon llargmetratge del realitzador suís, especialitzat en films d’animació, Claude Barras, conegut per la seva òpera prima “La vida d’en Carbassó” / “Ma vie de Courgette” (Quinzena dels Realitzadors 2016). | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Fora de Competició.

De Guy MADDIN, Evan JOHNSON i GALEN JOHNSON, “Rumors”. Producció: Canadà, Alemanya. Durada: 1h58. Guió: Evan Johnson. Amb Cate Blanchett, Alicia Vikander, Roy Dupuis, Charles Dance, Denis Ménochet, Nikki Amuka-Bird, Rolando Ravello, Takehiro Hira, Zlatko Burić, Tomi Kosynus, Alexa Kennedy. Sinopsi: Els líders de les set nacions que formen el G7 es reuneixen a la seva cimera anual, però es perden al bosc i tanmateix han d’escriure una declaració sobre una crisi global. Informació: Comèdia fosca. Cinema surrealista, experimental, prou gòtic, admirat del primitiu cinema mut, el de Guy Maddin, que ha treballat sovint amb els seus col·laboradors (als guions i la direcció) Evan Johnson i Galen Johnson. Crida especialment l’atenció que, amb aquests cineastes de circuits cinematogràfics més aviat alternatius, hi treballin estrelles com la gran Cate Blanchett (sobretot) i Alicia Vikander. | VI: Protagonist Pictures. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp (ang), Deadline (ang).|

Cinema de Mitjanit.

De Noémie MERLANT, “Les femmes au balcon” / “The Balconettes”. Producció: França (Nord-Ouest Films). Durada: 1h45. Guió: Noémie Merlant, amb la col·laboració de Céline Sciamma. Amb Noémie Merlant, Souheila Yacoub, Sanda Codreanu. Nota sinòptica: Una onada de calor fa bullir un barri de Marsella i tres companyes d’habitació s’interposen alegrement en la vida dels veïns des del balcó del seu apartament, fins que una copa a la nit es converteix en una aventura sagnant... Sinopsi: Tres dones, en un pis de Marsella enmig d’una onada de calor. Enfront, el seu misteriós veí, objecte de totes les fantasies. Es troben atrapades en una aventura terrorífica i delirant, només buscant la seva llibertat. Informació: Una incursió descarada en el gènere. De vegades sanguinolent, de vegades descarat, sempre juganer (MK2). Una comèdia sagnant, amb una barreja de gèneres, en un entorn una mica sobrenatural, amb un joc perillós entre homes i dones. Som des del punt de vista de la intimitat de tres amigues, tres dones, tres amigues. És un film coral, gairebé a porta tancada. Ens apassiona molt el gore, la comèdia, l’absurd (AlloCiné declaracions de Merlant a ‘Les Inrockuptibles’). Quan vaig començar a escriure’l, pensava en el patiment de les dones i en l’ús de l’humor com a arma. Aquí és on la meva història es va convertir en una comèdia. Volia escriure personatges femenins que s’assemblassin als que m’envolten, per tal d’observar més de prop la violència i la victimització. Volia portar la meva idea a l’extrem i observar el que provoca incorporant elements de gènere: fantasia i gore. Vaig descobrir el cinema a través de les pel·lícules de terror asiàtiques que vaig veure amb la meva germana durant la nostra adolescència. Són una gran influència en aquesta pel·lícula (declaracions de Noémie Merlant a ‘Variety’, recollides per Première). Fonamentalment actriu -una de les més destacades intèrprets del cinema francès actual, destacant especialment en pel·lícules com el drama lèsbic “Retrat d’una dona en flames” (Céline Sciamma, 2019)-, disponible a FilminCat; el quadre polièdric de “sexe fàcil” i delit d’amor que reflecteix una certa realitat multicultural, generacional i social, escrit entre d’altres per Céline Sciamma, “Paris, 13th District” / “Les Olympiades” (Jacques Audriard, 2021); “Un año, una noche” (Isaki Lacuesta, 2022), en què és la dona de Nahuel Pérez Biscayart, supervivent com ella de la tràgica nit de l’atemptat islamista a la sala parisenca Bataclan;  “Tár” (Todd Field, 2022), on assumeix el rol d’assistent de la polèmica directora d’orquestra a qui dona vida Cate Blanchett-, i ha acceptat de ser la nova Emmanuelle, al film d’Audrey Diwan que també es postula per ser a Canes 2024-, Noémi Merlant ha realitzat 2 curtmetratges i va debutar el 2021 amb el llarg “Mi iubita, mon amour“, seleccionat en sessió especial al Festival de Canes , en què ella mateixa incorpora el personatge d’una noia que se’n va a Romania amb unes amigues per a acomiadar-se de la primera joventut i allà coneix un xicot gitano deu anys més jove que ella i la seva família, amb els quals tot els separa, però així comença un estiu que els serà apassionant i fora del temps. | VI: MK2. DE: Filmin. DF: Tandem*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Un Certain Regard.

De Halfdan ULLMANN TØNDEL, “Armand“. Producció: Noruega (Eye Eye Pictures*), Països Baixos, Suècia, Alemanya (One Two Films). Durada: 1h56. Guió: Halfdan Ullman Tøndel. Amb Renate Reinsve, Ellen Dorrit Peterson, Øystein Røger,  Thea Lambrechts Vaulen, Endre Hellestveit, Vera Veljovic. Sinopsi: Hi ha un incident a l’escola, entre l’Armand i en Jon, amics de sis anys d’edat, i la direcció en convoca els pares. Però a tothom li costa explicar què va passar realment. Els relats dels nens entren en conflicte, els seus punts de vista xoquen, fins al punt de sacsejar les certeses dels adults… Informació: Òpera prima de Halfdan Ullmann Tøndel (nét de Liv Ullmann i Ingmar Bergman, fill de Linn Ullmann), que va estudiar Direcció a la Westerdals School of Arts. Va debutar amb el curtmetratge “Bird Hearts” (2015) [-una pel·lícula sobre rols de gènere i gelosia, sexe i família, i el poder complicat de les històries que expliquen els amants-] (..). Halfdan va ser seleccionat com un dels deu cineastes europeus a veure el 2015 per European Film Promotion en col·laboració amb Variety. [El 2017 va dirigir el curt “Fanny” -la Fanny té vint anys i acaba d’arribar a la seva ciutat natal per a començar el curs a la Universitat local. Durant la setmana d’orientació estudiantil, ella brega per establir llaços amb els altres estudiants i decideix reprendre una vella amistat-]. En els darrers anys, ha estat treballant amb el llargmetratge Armand i la sèrie de televisió ‘How to Ruin a Friendship’ per a Yellowbird, l’últim d’aquests Halfdan va coescriure amb Janne Heltberg i Nader Khademi. | VI: Charades. DE: Avalon. DF: Tandem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Norwegian Film Institute (ang).|

De GUAN Hu, “Black Dog” / “Gou Zhen”. Producció: Xina (Huayi Brothers*). Durada: 1h46. Guió: Rui Ge, Guan Hu. Amb Jia Zhangke, Eddie Peng, Liya Tong, Zhang Yi, Hong Yuan. Sinopsi: A la vora del desert de Gobi, al nord-oest de la Xina, en Lang torna a la seva ciutat natal després de ser alliberat de la presó. Tot treballant amb l’equip local de patrulla canina per netejar la ciutat dels gossos de carrer abans dels Jocs Olímpics de 2008, havia establert una connexió poc probable amb un gos negre. Aquestes dues ànimes solitàries ara emprenen un nou viatge juntes. Vídeo: Tast. Informació: Guan Hu, graduat de la promoció de l’any 1991 de l’Acadèmia de Cinema de Beijing, es va convertir en el director més jove del Beijing Film Studio. A la dècada de 1990, en Guan va dirigir un bon grapat de pel·lícules fent-se un nom com a veu important de la sisena generació, sobretot amb el seu debut, “Dirt” / “Tou fa luan le” (1995) -nens que creixen junts en un pati de Pequín fan diverses carreres-. Es tracta d’un cineasta amb més de vint títols, entre pel·lícules i sèries televisives, que ha freqüentat molt festivals asiàtics, especialment xinesos, tot i que el 2009 va tenir “Don niu” seleccionat a Orizzonti de la Mostra de Venècia -es tracta d’un drama en què un camperol xinès té la responsabilitat de protegir la vaca lletera especial del seu poble durant un hivern especialment dur el 1940-. De la seva filmografia se’n destaca els drames “Mr. Six” / “Lao pao er” (2015) -en què un home molt respectat que viu al que queda de l’antic Beijing intenta exonerar el seu fill dels seus mals amb els seus propis mètodes i creences- i “The Eight Hundred” / “Ba bai” (2020) -ambientada a Shanghai el 1937, quan 800 soldats xinesos van lluitar sota setge des d’un magatzem al mig del camp de batalla de la ciutat, completament envoltats per l’exèrcit japonès-. | VI: Playtime. DF: Memento Films Distribution. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Cannes Classics.

Documentals sobre cinema.

“Jim Henson Idea Man“, de Ron Howard (2024). Producció: EUA. Durada: 1h51. Una producció d’Imagine Documentaries i Disney Branded Television. Jim Henson és aquest visionari amb un món singular, des dels seus primers anys com a titellaire a la televisió local fins a l’èxit global de ‘Barri Sèsam’ o ‘The Muppet Show’ i molt més. Amb accés als arxius personals d’en Jim, Ron Howard ofereix una mirada fascinant i perspicaç a un creador complex i polifacètic.  En presència de Ron Howard.

“Il était une fois Michel Legrand” / “Once upon a time Michel Legrand”, de David Hertzog Dessites (2024). Producció: França. Durada: 2h.  Una producció de MACT Productions i Le Sous-Marin Productions amb la participació d’OCS, en associació amb Dulac Distribution, Mediawan Rights i Indéfilms 10. Michel Legrand, músic de jazz i extraordinari compositor, va deixar la seva empremta en la història del cinema, incloent-hi les pel·lícules de Jacques Demy, especialment “Els paraigües de Cherbourg”, el 60è aniversari de la qual Canes celebra. Gràcies a arxius i testimonis inèdits, la pel·lícula rememora tota una vida dedicada a la música i el viatge d’un home que la va servir magistralment fins al final. En presència de David Hertzog Dessites.

Còpies restaurades.

“L’exèrcit de les ombres” / “El ejército de las sombras” / “L’Armée des ombres”/ “L’armata degli eroi” / “Army of Shadows”, de Jean-Pierre Melville (1969). Durada: 2h23. Una presentació de Studiocanal amb el suport del CNC. Restauració 4K produïda a partir del negatiu original de 35 mm i el negatiu sonor i operada per Image Retrouvée. Amb la presència de Juliette Hochart, directora de catàleg i Thierry Lacaze, director de distribució de teatre, vídeo i VOD, Studiocanal.

“Rosaura a las 10” / “Rosaura à dix heures”, de Mario Soffici (1958). Durada: 1h42.

Una presentació d’Argentina Sono Film. Restaurat en 4K per Cubic Restoration en col·laboració amb la Society for Audiovisual Heritage, coordinat per Fernando Madedo i supervisat per Luis Alberto Scalella. Restauració realitzada respectant el format original, AlexScope 2.35, a partir dels negatius originals de 35 mm conservats als arxius Argentina Sono Film.

En presència de Luis Alberto Scalella, president d’Argentina Sono Film.

Quinzena dels Cineastes.

De Patricia MAZUY, “La Prisonnière de Bordeaux” / “Visiting Hours”. Producció: França (Rectangle Productions*, Picseyes, Arte). Durada: 1h48. Guió: Patricia Mazuy, Pierre Courrège, François Bégaudeau, a partir d’una idea original de Pierre Courrège. Amb Isabelle Huppert (Alma), Hafsia Herzi (Mina), Robert Plagnol, Lionel Dray. Nota sinòptica: L’Alma, sola a la seva preciosa casa adossada, i la Mina, una mare soltera als suburbis, han organitzat la seva vida al voltant de l’absència dels seus marits, que són reclusos al mateix centre penitenciari. Durant una visita, les dues dones coincideixen i inicien una amistat tan improbable com tumultuosa… Sinopsi: Dues dones es troben a la sala de visites d’una presó on venen a visitar “el seu home”. Una és una dona rica de classe mitjana, l’altra ha de treballar per alimentar els seus dos fills. La primera ofereix a la segona quedar-se a la seva gran casa, més a prop de la presó. És una amistat, un amor, un pacte?  Text de presentació de la Quinzena: Com un contrapeu de “Bowling Saturne“, Patricia Mazuy signa una pel·lícula sobre l’emancipació femenina i de sororitat amb el rerefons d’informe de classe. En el papers principals, Isabelle Huppert i Hafsia Herzi formeu un tàndem que funciona meravellosament, lligat al voltant d’un desig comú de posar fi al passat i alliberar-se de la dominació masculina. Sense maniqueisme i sense tebiesa. Informació: Aquesta pel·lícula fins ara s’ha identificat amb noms molts diferents (Portraits trompeurs, Les prisionnières, La prisionnère deBordeaux, Alma et Mina). Francesa, d’orígens tunisians, Hafsia Herzi du ja una considerable carrera com a intèrpret -de manera destacada, per a Abdellaatif Kechiche– , és també directora i guionista dels seus propis films i aquest 2024 protagonitza el cartell de la Setmana de la Crítica de Canes. La gran actriu Isabelle Huppert ja va treballar amb Patricia Mazuy, encarnant Madame de Maintenon a “Saint-Cyr” (2000), film de la cineasta que va participar a Un Certain Regard del Festival de Canes i va guanyar el premi Jean Vigo. Patricia Mazuy (Dijon, França, 1960) va començar al cinema amb curtmetratges, com ajudant de muntadora i muntadora (de “Sense sostre ni llei” -Agnès Varda, 1985-, al costat de la directora). La seva òpera prima fou “Peaux de vaches” (1989), amb Sandrine Bonnaire i Jean-François Stévenin -drama en què una dècada després que un home hagués mort en un accident en una part aïllada del camp francès, una família passa comptes dels fets- i tot seguit es posa a dirigir episodis de sèries nord-americanes, signa un documental de divulgació científica sobre els bovins i manipulació genètica i, el 1993, realitza el capítol “Travolta et moi” de la sèrie d’Arte ‘Tous les garçons et les filles de leur age‘, premiat al Festival de Locarno -en el qual una adolescent fascinada per John Travolta queda amb un noi lector de Friedrich Nietzsche que vol seduir-la-. A continuació es passa tota una colla d’anys preparant “Saint-Cyr” -film ambientat a finals del segle XVII, quan dues noietes normandes, arriben a Saint-Cyr, l’escola creada per Madame de Maintenon per a educar les filles de la noblesa arruïnada per les guerres i fer-les dones lliures; però després d’una vida de degradació i intriga, Madame de Maintenon tem els focs de l’infern i es confia a un home de l’Església per tornar l’escola al camí de la puresa, encara que això signifiqui negar les seves promeses de llibertat- i, després, no va reaparèixer fins el 2004, en què va codirigir amb el seu company Simon Reggiani el documental barrejat amb ficció i diguem-ne còmic “Basse Normadie“, sobre un home que va al Saló de l’Agricultura… per llegir Dostoievski dalt d’un cavall davant de mil pagesos. I nova aturada -com a directora, ja que de treballar, treballa, en projectes i també com a guionista i actriu-, i torna el 2011 amb “Sport de filles“, cinta ambientada al món eqüestre, que es projecta a la Piazza Grande del Festival de Cinema de Locarno, amb Marina Hands, Bruno Ganz i Josiane Balasko -en la qual, una geneta està disposada a fer qualsevol cosa per viure la seva passió per la doma, malgrat la seva modesta condició-. I salta al 2018, quan enllesteix “Paul Sanchez est revenu“, thriller en què Laurent Laffite es posa en la pell d’un criminal buscat des de fa deu anys, que reapareix a l’escena del crim… Finalment, el seu darrer treball per al cinema havia estat “Bowling Saturne“, thriller dramàtic -en Competició al Festival de Locarno- en què intervé com a actor el seu fill Achille Reggiani -quan el seu pare mor, un policia ambiciós ofereix la gestió de la bolera que acaba d’heretar al seu germanastre marginal, però l’herència és maleïda i enfonsarà els dos homes en un abisme de violència-. VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance (fr), CBO-Box Office (fr),

De Matthew RANKIN, “Une langue universelle” / “Universal Language”. Producció: Quebec (Metafilms*). Durada: 1h29. Guió: Matthew Rankin, Pirouz Nemati, Ila Firouzabadi. Repartiment: Rojina Esmaeili (Negin), Saba Vahedyousefi (Nazgol), Mani Soleymanlou (Iraj Bilodeau), Matthew Rankin (Matthew/Massoud), Pirouz Nemati (Massoud/Matthew). Sinopsi: En una interzona misteriosa i surrealista entre Teheran i Winnipeg, les vides de múltiples personatges s’entrellacen de maneres sorprenents i misterioses. Els alumnes de primària Negin i Nazgol troben una suma de diners congelada al gel de l’hivern i intenten aconseguir-la. Mentrestant, Massoud guia un grup de turistes cada cop més desconcertats pels monuments i llocs històrics de Winnipeg. En Matthew deixa la seva feina significativa en una oficina del govern del Quebec, a Mont-real, i emprèn un viatge enigmàtic per visitar la seva mare malalta a Winnipeg. L’espai, el temps i les identitats personals s’esvaeixen, s’entrellacen i ressonen en una comèdia surrealista de desorientació. Text de presentació de la Quinzena: Un home torna al seu Winnipeg natal per a retrobar-se amb la mare, malalta. Dos nens iranians busquen una manera de retirar un bitllet congelat al glaç. Un guia estrany ofereix a un grup de turistes una visita a monuments històrics. L’espai-temps està capgirat en aquesta comèdia absurda i sorneguera, amb la seva arquitectura brutalista, composicions geomètriques dels plans i humor melancòlic. “Une langue universelle” és una barreja acolorida del cinema surrealista de Winnipeg barrejat amb l’univers de les pel·lícules iranianes de l’Studio Kanoun. (..) Una declaració d’amor a la cultura iraniana, però també una meditació sobre l’espai curiós, geogràfic i mental, que representa Canadà, aquest gegant esquiu. El director: Matthew Rankin va néixer el 5 d’agost del 1980 a Winnipeg i va estudiar Història a McGill i a la Universitat Laval. Com a jove cineasta, va viatjar a l’Iran amb l’esperança il·lusòria d’estudiar cinema amb el grans mestres iranians, objectiu en què va fracassar. Ha dirigit una quarantena de curtmetratges (documentals, ficció i animació) que s’han presentat a Sundance, SXSW, TIFF, Annecy, la Berlinale, el Festival Internacional de Curtmetratges de Dawson City i la Setmana de la Crítica de Canes (va ser el 2017 que la Setmana li seleccionà “Tesla Lumière Mondiale“, film situat entre el biopic -el del visionari inventor Nikola Tesla- i una forma delirant amb experiments visuals perfectament dominats). La seva filmografia es caracteritza per la mescla de gèneres, l’ús d’elements històrics o documentals així com una estètica impregnada de lirisme (SC). El seu primer llargmetratge, “The Twentieth Century” (2019) -extravagant biopic que reimagina els anys de formació de l’antic primer ministre canadenc, William Lyon Mackenzie King, com una sèrie d’abjectes humiliacions-, va ser guardonat amb el Premi FIPRESCI 2020 a la Berlinale i proclamada millor pel·lícula canadenca a Festival Internacional de Cinema de Toronto 2019. Viu a Montreal. | VI: Best Friend Forever. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De Paulo CARNEIRO, “A savana e a montanha” / “Savanna and the Mountain”. Producció: Portugal, Uruguai. Durada: 1h17. Guió: Paulo Carneiro, Alex Piperno. Documental. Amb Aida Fernandes, Maria Loureiro, Elisabete Pires, Daniel Loureiro, Rita & Inês Mó, Nelson Gomes, Carlos Libo, Paulo Sanches. Sinopsi: Hi havia una vegada una revolució en un poble del nord de Portugal, Covas do Barroso. Un documental híbrid on, entre cançons i imatgeria del western, els habitants escenifiquen la seva pròpia lluita –encara actual– contra el projecte industrial que amenaça la seva terra. La firma britànica Savannah Resources espera desenvolupar i operar la que es convertiria en la mina de liti a cel obert més gran d’Europa. Una balada resistent que de vegades pot evocar els cinemes de Luc Moullet o Alain Guiraudie. Text de presentació de la Quinzena: Hi havia una vegada la Revolució en un petit poble portuguès. “A savana e a montanha” és un documental híbrid on destaquen els vilatans que escenifiquen la seva pròpia lluita –encara actual– contra un pla governamental d’extracció de liti que amenaça la seva terra. És una pel·lícula de resistència generós i divertit, una balada en cançons, un western rural que recorda el cinema de Moullet o Guiraudie. Director: Paulo Carneiro (Lisboa, Portugal, 1990) va créixer i viu a Pontinha, un barri proper de Lisboa. Llicenciat en so i imatge per ESAD.CR, va obtenir un màster a l’Escola Nacional de Cinema (ESTC) de Lisboa i al HEAD de Ginebra. L’any 2018 va dirigir el seu primer llargmetratge, “Bostofrio, où le ciel rejoint la terre” -documental ambientat en un poble remot anomenat Bostofrio, on un jove cineasta trenca la llei del silenci per descobrir la història del seu avi, amb una sèrie d’entrevistes incòmodes i divertides que revelen els secrets i mitges veritats que són el teixit del Portugal rural-, premiat diverses vegades i presentat en més de 40 festivals internacionals. “Périphérique Nord” -documental en què un cineasta viatja 2.000 km al nord, on es troba amb uns compatriotes obligats a abandonar el país, trobades en les quals l’amor pels cotxes és una incitació a discutir la identitat i la comunitat, dissolent les fronteres entre la societat i el territori-  s’estrenà a Visions du Réel el 2022. Paulo Carneiro va fundar la productora Bam Bam Cinema el 2018 i actualment està preparant el seu quart llargmetratge “Ma terre ma force”. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

Setmana de la Crítica.

De Leonardo VAN DIJL, “Julie Keeps Quiet“/ “Julie zwijgt”. Producció: Bèlgica (De Wereldvrede, Film i Väst & Hobab*,  Les Films du Fleuve*), Suècia. Guió: Leonardo Van Dijl, Ruth Becquart. Amb Tessa Van den Broeck, Ruth Becquart, Koen De Bouw, Claire Bodson, Laurent Caron. Nota sinòptica: Ambientada en el món del tennis professional i segueix una jove i talentosa jugadora que decideix mantenir-se en silenci quan investiguen el seu entrenador per abús de poder. Sinopsi: Quan s’investiguen les pràctiques d’un destacat entrenador de tennis, l’atenció es desplaça ràpidament cap a la Julie, jugadora jove i prometedora que sempre està al seu voltant. A mesura que augmenta la pressió perquè en comparteixi les experiències, la Julie decideix callar i centrar-se en el seu joc, deixant en dubte la investigació i el futur de l’entrenador. Comentari de la Setmana: La primera pel·lícula del director belga Leonardo Van Dijl, pinta el retrat amb delicadesa i matisos d’una jugadora de tennis amb una ment d’acer empesa pel seu club a parlar quan el seu entrenador està sota investigació. Amb un guió i una direcció ajustats, aquest drama decididament contemporani mostra a través de la força i les eines del cinema com n’és de difícil parlar. Informació: Òpera prima. Leonardo Van Dijl va tenir un cert ressó amb el seu curt “Stephanie” (2020), presentat a diversos festivals internacionals i en particular seleccionat a la Competició dels Curtmetratges del Festival de Canes en l’edició no nata del 2020 -per la COVID-, el qual ja tracta d’una noia esportista, una gimnasta d’11 anys que acaba de guanyar el seu primer títol internacional i, aclaparada per l’atenció que rep pel triomf, s’adona que el partit tot just acaba de començar. | VI: New Europa Film Sales. DF: Jour2Fete. Enllaços: Web del director, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

D’ Alexis LANGLOIS, “Les Reines du drame” / “Queens of Drama”. Producció: França, Bèlgica. Durada: 1h55. Guió: Alexis Langlois, Carlotta Coco, Thomas Colineau. Amb Louiza Aura,  Gio Ventura, Bilal Hassani. Sinopsi: 2055. Steevyshady, youtuber hiperbotoxat, explica el destí incandescent del seu ídol, la diva del pop Mimi Madamour, des de l’apogeu de la seva fama el 2005 fins al seu descens als inferns, precipitat per la seva història d’amor amb la icona punk queer Billie Kohler. Durant mig segle, aquestes reines del drama van cantar la seva passió i ràbia sota el focus. Comentari de la Setmana: Primer llargmetratge del director francès Alexis Langlois, irresistible comèdia musical lesbiana, popular i ‘grunge’. Una declaració d’amor brillant i vibrant al cinema, a la seva història, a les seves formes i als seus gèneres, a través d’un relat que compta amb dues cantants rivals enamorades, enfrontades als dictats de la societat de l’entreteniment. Rialles, drama, llàgrimes sense oblidar la revelació de dos talents excepcionals, Louiza Aura i Gio Ventura. Amb les estrelles convidades Bilal Hassani, Asia Argento i Alma Jodorowsky. Informació: Alexis Langlois (nascut a França el 1989). Després d’estudiar a París 8 i a l’École Nationale Supérieure d’Arts de Paris-Cergy, Alexis Langlois va dirigir quatre curtmetratges d’èxit com “De la terreur, mes soeurs!“, Grand Prix du FIFIB 2019 i “Les Démons de Dorothy” que van guanyar el Lleopard d’Argent i el Grand Prix del Jurat Jove a Locarno 2021 i que recorre més d’un centenar de festivals d’arreu del món. “Les Reines du drame” és el seu primer llargmetratge. | VI: Charades*. DF: Bac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, ScreenDaily (ang).| Sessió Especial a la Setmana de la Crítica |

ACID.

D’ Iair SAID, “Most People Die on Sundays“. Producció: Argentina, Itàlia, Espanya. Any: 2024. Durada: 1h15. Guió: Iair Said. Amb Iair Said ,Rita Cortese , Antonia Zegers, Juliana Gattas. Sinopsi: En David, un jove de trenta anys, amb sobrepès, homosexual i amb una por malaltissa a volar, lamentablement torna a la seva Argentina natal per assistir al funeral del seu oncle. Allà es tornarà a connectar amb la seva mare i la seva família jueva, mentre s’embarcarà en una recerca per Buenos Aires per alleujar la seva ansietat mitjançant classes de conducció, assistència sanitària barata i tractant de dormir amb qualsevol home que li pari un xic d’atenció.

De Maisam ALI, “In Retreat“. Producció: Índia, França. Any: 2024. Durada: 1h15. Guió: Maisam Ali. Amb Harish Khanna. Sinopsi: En algun moment entre finals de tardor i principis d’hivern, un home torna a casa a un petit poble de muntanya. A la cinquantena, sempre absent i anant tard, després d’haver-se perdut el funeral de son germà, es queda al llindar de l’antiga casa: què més pot esperar per a retardar una nit la seva arribada?.

FOTO DE L’APUNT: “Caught by the Tides”, de Jia Zhang-Ke.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!