Entre el Túria i el Ridaura

Ahir vaig anar a la presentació del llibre de Daniel Olmo “Al-Azrak, el malson de Jaume I” i de pas que vaig comprar la història del lider sarraí vaig veure que tenia alguns exemplars de les seues col·laboracions amb el grup alcoià Verdcel. Com el llibre-disc Petjades em va agradar molt ahir vaig adquirir aquesta llibre-CD on ens planteja una història molt real sobre els problemes laborals als que s’enfronta una parella amb el rerefons de la crisi del 2008, la reforma o destrossa laboral feta pel PP i els moviments del 15-M.

Em falta escoltar el CD.

La primera notícia que vaig tenir d’aquest llibre fa ser fa poc en un article a Vilaweb de Vicent Partal i vaig decidir que havia de fer-li una ullada. La ullada ha estat ben aprofitada ja que com diu els subtítol del llibre, una arqueologia intel·lectual, l’autor ens mostra d’on ve i com ha evolucionat aquest concepte d’unitat que els espanyols tenen en algun lloc més amunt de Déu. Bàsicament es podria resumir en com els “intel·lectuals” espanyols sempre han donat més importància al valor de la unitat que no pas al de la llibertat, cosa que em recorda la teoria dels valors múltiples i incompatibles d’Isaiah Berlin que vaig llegir fa anys. I per justificar aquest valor de la unitat s’inventen unes teories que no entenc com ells mateixos se les podien creure.

Tot plegat, el llibre està molt bé, però la meua reacció al final és com la de Pepe Rubianes fa molts anys: “A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario. Que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones.”  I després d’aquest acurat anàlisi d’Antoni Simon, encara més.

Felicitar a l’editorial Afer per haver publicat aquest llibre, que recomane, sobretot als espanyols que encara tinguin un poc de seny democràtic. No cal ser independentista per ser demòcrata.

Ara, ja no escriuré dites fusterianes, sinó d’altres autors que poden passar per aforismes:

Roc Casagran, al llibre L’abraçada què:

“…perquè la justícia ha perdut les primeres quatre lletres,…..”

Abans de l’estiu em varen fer arribar aquest llibre sobre la batalla de l’Ebre. Sembla que el varen comprar Gandesa, ja que dins hi havien entrades del Centre d’estudis de la Batalla de l’Ebre. El llibre està bé, massa tècnic per al meu gust al ser un llibre especialitzat. A més de contar els fets i donar moltes dades tècniques i estadístiques, dona molta importància al paper de l’aviació en aquesta batalla, paper que es desenvoluparà plenament a la II Guerra Mundial.

A mi personalment, m’agrada més el llibre d’Assumpta  Montellà, 115 dies a l’Ebre, que ens conta el mateix, sense aclaparar amb tantes dades numèriques i donant més veu a les persones que varen patir la sagnia d’aquesta batalla. Ara, és clar, són llibres totalment diferents en el seu enfocament.

“El que ha de fer la teologia de l’alliberament és alliberar-se de la teologia”.

Si en aquest món hi ha alguna cosa intrínsecament dolenta és, sens dubte, l’Estat.

Visca l’anarquia!

La dreta sempre és “furiosa”, i per això té tant d’èxit. L’esquerra tendeix a ser raonable, i es dispersa discutint.

Un dia, un energúmens, en el centre de València, van cremar una pila de llibres innocents. Diuen que Erasme ho deia: “Comencen per cremar llibres i acaben cremant homes”.

Per desgràcia aquests energúmens o els seus descendents tornen cada dos per tres a fer el ridícula al centre de València i, el que és pitjor, amb la connivència de la policia.

Un bonic còmic per acostar la vida i tràgica mort del poeta a les noves generacions, sense cap por a mostrar la seua sexualitat i qui eren els feixistes que el mataren.

Les lleis, sota qualsevol regim, sempre han estat dictades per “prohibir”.

“Estimeu-vos els uns als altres…” Sí, però sense excedir-vos. La gent sensata sempre ho ha vist així!

I això: “Estimeu-vos els uns als altres…” Uf! I ¿per què no “Odieu-vos els uns als altres”, segons la lògica de la lluita de classes?

Callar. El silenci és sempre una complicitat.

Em recorda al bisbe Desmond Tutu:

Darrere l’odi hi ha una ungla incansable.