Entre el Túria i el Ridaura

Brigadistes és l’únic llibre que havia llegit de Jordí Martí-Rueda i ja em va entusiasmar. Ara amb aquest Swing, swing, swing, s’ha superat i de llarg. Si quan llisc un llibre m’entren ganes de fer coses relacionades amb ell, considere que el llibre i la història que conta val la pena i capta l’atenció, i aquest és un clar exemple. Llegir un capítol, numerats per les lletres de l’alfabet, i venir-te ganes de cercar i escoltar la música vinculada a la trama de cadascun d’ells. En aquests capítols passen músics,ballarins, cantants i algun altre personatge vinculat a la història dels negres als EUA. Cada capítol et descobreix cançons que han format part de la història del jazz, sobretot de l’era del swing i les grans bandes i els seus orígens a New Orleans. ( Al facebook  he posat un vídeo per cada capítol).

Un llibre amb una banda sonora immillorable

!

Fa uns anys, a la presentació de la candidatura d’Ara repúbliques a les eleccions europees,varem tenir el gran plaer d’escoltar als Ovidi4 i el seu homenatge al cantant, actor, rapsode  alcoià, que van rodant pels Països Catalans en diferents formats des del seus inicis. Ara han publicat un llibre-CD amb les parts més destacades del recital i un recull d’articles i opinions sobre l’espectacle i sobre l’Ovidi Montllor. Potser mai una gravació podrà reflectir tot l’espectacle, que sol ser cada vegada únic, però ens haurem d’acontentar amb la gravació per recordar-lo a casa o al cotxe.

En un dels escrits del llibre, Josep-Lluís Carod-Rovira conta que en eixir del concert a Tarragona algú va protestar: “no sabia que venia a un míting”. El mateix Carod diu que tampoc, però acaba dient agraint el haver-hi anat i gaudit d’ell.  Crec que sabent que si pel mig estava  en David Fernàndez, militant de la CUP, i Borja Penalba i Mireia Vives, músics valencians que han que tingut que lluitar de valent i contra el poder per poder cantar en valencià, i un poeta com David Caño, era esperable trobar-se amb moltes reivindicacions al concert, o siga,una espècie de míting.I més si es tracta de recuperar la figura de l’Ovidi.

Anècdota: sabíeu que Borja Penalba havia esta baixista del Inhumanos? el que hi ha que fer per guanyar-se el pa!

Cap a l’any 1996, quan era un egarenc més fronterer entre Ca N’Anglada i l’Escola industrial, vaig tenir el plaer de poder assistir a la representació d’aquesta obra pels Amics de les Arts de la ciutat egarenca. Varem gaudir molt, tant que anys després vaig aconseguir un CD amb la música de Kurt Weil (Die dreigroschenoper, amb René Kollo, Ute Lemper i Mario Adorf en els principals papers). Em faltava el llibre i el vaig trobar fa unes setmanes a la fira del llibre d’ocasió de València, on he pogut repassar els diàlegs que no ixen al CD.

La principal diferència amb l’original alemany és el canvi d’ubicació de l’obra, que es desenvoluparà al barri xinès de Barcelona i durant l’exposició mundial que ve a inaugurar el rei Alfons XIII, enlloc del  Soho londinenc. I tret dels noms dels personatges per adaptar-los al nou emplaçament, l’essència de l’obra no queda alterada.No recorde si els Amics de les Arts varen fer aquesta adaptació  de Joan Oliver i F0rmosa, els anys passen i un perd la memòria, per la recorde prou semblant.

Si un tauró vol devorar-te

li veurà totes les dents,

però si és MACK qui t’ataca,

no veuràs el ganivet

Quantes versions heu escoltat de Die Moritat von Mackie Messe? Sinatra, Darin, Ruben Blades,……

Una anècdota del post-teatre: quan s’acaba l’obra anàrem a una discoteca de la ciutat (el Mackintosh, a l’avinguda Jaume I) i es varem presentar a la porta parlant cadascú en una llengua diferent, italià, francès,portuguès i àrab. No sé que pensaria el porter de nosaltres, però ens va deixar entrar, ha ha ha.

Any Carmelina Sánchez-Cutillas a Llíria.

El passat dia 8 d’octubre i dins dels actes de commemoració de l’any Carmelina Sánchez-Cutillas, impulsat per l’AVL, es varen començar a València, en concret a la seu d’ACPV un sèrie de lectures col•lectives de l’obra més coneguda de l’escriptora valenciana. Aquestes lectures han continuat ara pels pobles, i aquest divendres 16 d’octubre han continuat al Casal Jaume I de Llíria, amb la participació voluntària dels veïns del poble i tot amenitzat amb un petit concert del duet format per Laura Esparza i Carlos Esteban.
A la presentació de l’acte Francesc Rozalén, col•laborador de La veu de Llíria, ha fet un petit esbós sobre la vida i obra de Carmelina: la seua obra principal i altres, la seua relació amb el seu avi i amb la resta de la societat burgesa valenciana de l’època que li va tocar viure i de com això influeix al seu caràcter i a la seua obra. Seguidament s’ha passat la lectura de tres capítols de la novel•la, que malgrat ser pocs, ja ens mostren la gran qualitat i tendresa que té aquesta història ambientada en l’Altea de la infantesa de l’autora. Demà a Bétera, a l’Ateneu, és continuarà amb aquesta sèrie de lectures col•lectives d’aquesta obra, que va ser un èxit a finals dels anys setanta del segle passat i ara s’ha tornat a reeditar per a que les noves generacions puguen gaudir d’ella. Personalment, quan la vaig llegir, el primer que vaig pensar va ser, “aquest estiu a Altea” (el COVID-19 em va trencar els plans).
Per acabar l’acte els cantants Laura Esparza i Carlos Esteban han obsequiat al públic present amb una selecció de les cançons del seu disc i altres versions de cançons més conegudes d’altres grups. Destacaria les versions que han fet del cantant d’Alzira, Josep Pérez, més conegut per Ona Nua, el qual ja ens va visitar l’any passat a la Nit Estellés que es va celebrar a la llar del jubilat.
Aquest acte i altres dos que ja s’han realitzat durant les darreres setmanes, han posat en marxa la temporada d’actes culturals del Casal Jaume I de Llíria. Esteu atents a la programació, ja que per a les properes dades està programat la presentació del llibre Guillem, de Núria Cadenes, i la projecció al centre multiusos de la pel•lícula La mort de Guillem, recentment estrenada al cinema i a la televisió. Estrena que es va fer simultàniament per les tres televisions: Apunt,tv3 i IB3. Les tres televisions que en un país normal, hauríem de poder veure als nostres aparells.

Josep Vicent Montesinos
Llíria, a 16 d’octubre de 2020.

La universitat no ha de ser un reducte tancat a la capital, s’ha d’obrir a la resta del país, i iniciatives com aquesta de la Universitat de València sempre són benvingudes. Ja és la segona edició que es celebra a Llíria (quina diferència entre altres anys que la cultura eren només els bous i les falles!). Per tant a vore que li poden donar continuïtat.
L’edició d’enguany que s’ha celebrat al Conservatori municipal estava dedicada al la música en el seu vessant pedagògic i històric. El primer dia es va centrar amb l’ensenyament de la música en diferents etapes del procés educatiu: Marcel·lí Garcia (tot un crack) va exposar el que es pot fer i ell fa a l’ensenyança primària; Concha Enguidanos va parlar sobre l’etapa a secundària i no es va estalviar critiques cap a les administracions o al format actual de les convalidacions (i amb això estic totalment d’acord amb la seua opinió); Anna Botella ens explica el que es fa a nivell universitari, sobretot a la carrera de mestres i de divulgació per part de la Universitat de València; i finalment Amparo Esteve ens va parlar sobre l’organització i les propostes del conservatori local.
El segon dia ja va estar dedicat a la vessant més històrica o acadèmica, on Antoni Llibrer va exposar la història de Llíria des de la caiguda del regne visigot davant dels musulmans fins al segle XV, vinculant-la amb història de la música d’aquella època; Jota Martínez ens explica les seues investigacions sobre la música i els instruments d’aquella època, alguns dels quals estan representats al sostre de l’església de la Sang, i va fer un petita demostració pràctica; Francesc Rozalen ens va parlar sobretot de la música i la societat lliriana als segles XVII i XVIII, explicant que la rivalitat existent ja estava abans de l’aparició de les bandes, degut a la instal·lació al poble de dos convents, un de franciscans i un altre de Trinitaris, que varen fomentat aquesta divisió; i finalment Andrea Bombi va acabar amb el fenomen musical al segle XIX relacionant-lo amb la resta d’Europa.
Agrair a l’organització el que a Llíria l’haver gaudit d’aquestes dues jornades tan interessants, i en especial a Elvira Asensi Silvestre, que sembla ser l’Alma Mater d’aquest esdeveniment que pot ser molt profitós pel poble de Llíria, que es diu Ciutat de la música, i moltes vegades semblo oblidar-ho.

Hui hem anat a l’horta nord, a l’ermita dels peixets a la desembocadura del barranc de Carraixet, al Sequer lo Blanc a menjar un bon arrós, i després la xafarderia i recordant a Tomàs de los Santos i Maria Amparo Hurtado em passat pel camí de Farinós per vore la nova destrucció de l’horta que s’està perpetrant a l’entrada de la capital. Ja no està l’alqueria i el forn derruïts fa uns dies, només obres per ampliar un autovia que es va menjant l’horta. I tot això amb un govern “progressista” tant a l’ajuntament com a la Generalitat. Per això vos hem votat!
Com diu el protagonista del vídeo, la destrucció no la paren els polítics, sinó la falta de diners per destruir!

Dia de pluja, dia de relectura de llibres que volten per casa. Aquesta vegada les lletres de les cançons de Maria del Mar Bonet, ben acompanyades pels dibuixos que fa la pròpia autora. Anys enrere una casualitat va fer que acabara la nit mirant com es feia de dia a Barcelona des del parc Güell, quan aquest encara no estava massificat pel turisme i podies entrar sense cap problema. Allà em varen informar de la faceta pintora de la cantant que a més vivia prop d’allà. Potser si haguera insistit l’haguera pogut conèixer, ja que la persona que m’ho va dir també era pintora i la coneixia.

“Entonces, si no haces canciones de amor y no te metes con las fuerzas de ocupación, ¿tu, que coño cantas?”

Un guàrdia civil al cantautor Roger Mas.

Aquesta i moltes altres coses són les que ens conta el cantautor solsoní en aquest llibre que va escriure l’any passat. Tot en capítols seguint un ordre alfabètic, on a més estan les lletres d’aquestes cançons inclassificables per a aquest membre de la Benemèrita. I és que ell és així, fa el que vol i ho fa bé. Des de que el vaig descobrir a Girona al curs 97-98 gràcies a un amic comú (que per cert, surt al llibre) l’he continuat seguint, i l’he pogut conèixer personalment en alguna de les meues visites a la capital del Solsonès, i sempre ha intentat fer coses noves, no encasellar-se. Et poden agradar més o menys, però no crec que ningú puga discutir la seua qualitat.
Per cert, enguany ha tret nou disc: Parnàs.

Fa molts anys vaig escoltar que els negres del sud dels Estats Units varen començar a tocar jazz (l’evolució del seus blues o cants espirituals) gràcies a que varem poder agafar el instruments que les bandes militars dels dos exercits que lluitaren a la guerra civil americana havien anat abandonant. Instruments normalment de vent que després formaren part dels primers grups jazzístics a Nova Orleans i altres ciutats dels estats esclavistes del sud. Llegint aquest llibre que ha escrit Elvira Asensi a partir d’una tesi d’investigació, vaig recordar aquest fet que ens va contar fa anys el saxofonista Ramon Alsina (Selva Big Band), ja que sembla que les bandes militars de l’exercit d’ocupació francès i dels regiments que lluitaren a les guerres carlines varen influenciar i molt en la formació de les bandes civils valencianes al segle XIX.
Aquest reflexió i altres més sobre l’origen de les bandes de música al nostre país i en particular al nostre poble amb la seua dualitat (que sembla que ve de lluny, fins i tot abans de l’existència de les bandes) és el que ens explica l’autora en aquest llibre; i el que és més important, sense caure en la simple anècdota de a vore quina és millor o ha guanyat més, o del ranci patriotisme local del “almenys són de Llíria”.
Felicitar a l’autora per la valentia en escriure aquest llibre i pel tractament fet, malgrat que a vegades repeteix massa algunes coses a l’inici de cada capítol. Però supose que ho fa per recordar els fets tractats anteriorment i introduir el nou capítol d’una manera més clara,ja que no oblidem que el llibre ve d’una tesi doctoral.
I com a “unioner” (ací no puc ser parcial, he he), agrair-li el haver-me aclarit l’origen de la nostra banda.

Volia escriure sobre l’espectacle que varem vore el dissabte al poble de Bétera. L’associació cultural l’Aljama de Bétera ens va obsequiar amb un espectacle de ball tradicional valencià amb música i veu, però amb lletres noves. Lletres que varen ser fetes per gent coneguda del poble, com l’escriptora Raquel Ricart, el periodista Vicent Partal, el mestre Albert Dasi i altres més coneguts del poble. La veu va estar a càrrec de Pep Gímeno “Botifarra” i d’Immaculada López. He dit que volia escriure, perquè ara no cal, ja que altre blocaire molt millor que jo, ja ho ha fet i vos recomane la seua lectura. El gran Albert Dasí ja ho ha fet:
http://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/?p=270745
I millor que ell no crec que ho puga fer.

Havaneres i escriptors.
A la biblioteca de Palafrugell varen organitzar una taula redona sobre el món de l’havanera amb quatre escriptors: Vicenç Pagès Jordà, Toni Sala, Adrià Pujol Cruells i Rosa Regàs. L’acte estava emmarcat dins de les commemoracions del cinquanta aniversari de la Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell.
Els quatre escriptors varen parlar del seu primer contacte amb el món de les havaneres, i ací es va notar la diferència d’orígens de cadascú, uns del litoral i altres de terra endins. Varen parlar sobre l’estat actual i el futur que preveuen per aquest estil musical tan popular per la Costa Brava. Es va debatre sobre les havaneres més comercials i sobre la tradició oral que les va passant de generació en generació. Distingiren entre les havaneres que parlen de la llunyana Cuba o de les que són una enyorança del món mariner i pescador que es va perdent. En aquest punt ja es va parlar d’un tema més general com són els efectes del turisme de masses al petit país on estem, i en particular en aquest món de l’havanera.
El públic també va participar donant la seua opinió sobre el que havien exposat els quatre escriptors i la moderadora. Un públic on sembla que el més jove era jo i el músic de la Bisbal Sanjosex. Potser a la joventut no els interessa saber res sobre el tema?
Durant la xerrada varen eixir noms que em varen portar records: Quercus, l’última havanera, Jacomet, Josep Pla, Hermòs, cançó de taverna, Lucas, gent del nord que jugaven amb l’amor, Port-bo, Lola, el meu avi, Ortega, vestida de nit, cremats …….. Potser cadascú tindrà les seues preferències, però com varen dir algunes de les veus d’ahir, m’agrada escoltar havaneres, no sé la raó, però m’agrada i em relaxa. Ara, no levito com diuen alguns, ni crec que les havaneres siguin el súmmum de la música, però m’agraden i crec que el futur d’elles no està en repetir tant les velles cançons, sinó en fer-ne noves com les darreres dues que ha fet la valenciana Eva Dènia als seus dos darrers discs: l’havanera de Vicent, en homenatge a Vicent Andrés Estellés i Besades de sal, al darrer disc amb Merxe Martínez, Quan abril era abril. També incorporant noves maneres de tocar i instruments i sobretot a la dona, com he dit abans amb les dues artistes valencianes o amb Sílvia Pérez Cruz. Els clàssics mai es perdran, la tradició oral els ha fet sobreviure i els farà viure molts més anys.

Els grans mitjans de comunicació oculten la nostra música. Els grans centres de venda i distribució tampoc estan per ajudar. Ara, el boca-orella funciona i gràcies en part a la xarxa i al concerts que darrerament van programant els nous ajuntaments, pots fer una bona collita de música en la nostra llengua.

I en falten! No podem esperar més una televisió pel país! O almenys, poder veure tv3, ja que alguns d’aquests cantants si que ixen a la televisió catalana.

“Els millors poemes d’amor s’escriuen des de l’absència perquè si s’està amb la persona estimada hi a altres prioritats.”

Una gran veritat que recorre tota la novel·la és aquesta frase que l’autor atribueix a Raimon. És quan el protagonista perd o està a punt de perdre la seva estimada que fa el que ella li ha demanat sempre, escriure la seva gran novel·la. Però com no pot deixar la poesia, intercala poemes entre el text, poemes que hauran de ser musicats per algun músic. Punt de contacte entre realitat i ficció?
M’ha encantat aquesta novel·la i m’ha mantingut enganxat a ella durant la darrera setmana. Els dies que van des de que vaig veure la presentació d’aquesta a la fira del llibre de València, on la varen presentar l’autor i els músics, Mireia Vives i Borja Penalba, que han posat notes als poemes del llibre. Tres persones protagonistes externs del llibre, autor i dos músics, com també són tres els protagonistes de la narració. Tres protagonistes que han de gestionar una relació poc convencional, fora de mapa com sembla indicar la metàfora del títol. Tres protagonistes externs que van presentant el llibre i intentant fer aplegar aquesta meravella a tots els públics. Crec que tenen raó, la poesia, musicada, corre més apresa, arriba a més gent. Molta gent no sabria qui és Ausiàs March sense la veu de Raimon, per posar un exemple que tinc recent.

……i tu em deies “Quixot meu” i jo t’amenaçava d’ensenyar-te el meu gegant, “Va, segur que només és un molinet.”
Compreu-lo, llegiu-lo i escolteu-lo. Gaudireu!
També cal felicitar a l’editorial. Darrerament, crec que està encertant prou amb els llibres que publica.

Com pot una persona als 75 anys cantar com hi fa Raimon? No ho sé, ganes de treballa, creure en el que fas? Ahir al “Palacio de la Música” de Bunyol (“Los litros” pels del poble), Raimon ens va fer un gran recital dels que són per guardar a la memòria. Cançons del darrers discs, Rellotge d’emocions, cançons de la seva joventut i de la seva maduresa, cançons d’Ausiàs March, Anselm Turmeda, Espriu i pròpies, i una inèdita. Un variat repertori, ja que té on triar, que va acabar amb els bisos de les seues cançons més populars. Personalment, el meu millor moment o el més emotiu va arribar amb Com un puny i Jo vinc d’un silenci, sense oblidar el seu darrer caminar per València i el que totes les coses li parlen de tu. Potser altres oients trien altres peces, però ja se sap, cadascú té les seues preferències. L’important és que em pogut gaudir del gran cantant de Xàtiva al nostre país després d’anys d’oblit institucional. Esperem que amb els nous vents que corren per ací la música que fan tants i tants cantants valencians puga ser més escoltada al llarg de la nostra geografia. Gent com Oscar Briz, Eva Dénia, Maria Faubel, Júlia, Néstor Mont,Tardor, Mai Mai, …… gent amb diferents estils, però amb una cosa comuna: la llengua. Gent que, en un país normal, escoltarien a la ràdio i a la televisió.

“Qui m’anava a dir que acabaria fent de cantautor?” Això més o menys va dir ahir a Massalfassar el cantant Xavi Sarrià a l’espectacle que ens va oferir juntament amb Feliu Ventura al centre cívic d’aquesta localitat de l’Horta. Un espectacle del que varem gaudir, i molt, dels seus darrers llibres, de les seves cançons, i com no, com ja tenim tots una certa edat, de les seves “batalletes”. Evidentment, no soc gens original, l’espectacle es diu “Llibres, batalles i cançons”. Moltes versions de cançons dels dos cantants i d’altres cantants o grups vinculats als dos llibres que els dos han publicat a la mateixa editorial, cançons de Kortatu, Extremoduro, Lluís Llach en el cas del llibre del Xavi, i de Victor Jara i l’Ovidi Montllor en el cas del llibre de Feliu Ventura.
En definitiva, un gran espectacle que, en la meva opinió s’hauria de poder veure a tot el país (el gran, ja m’enteneu), ja que a part de la part musical i nostàlgica (ens fem vells!), és un espectacle que fa país, i cal que la llum que tenim oberta des de fa mesos no s’apague (ho sent Feliu, t’he plagiat!)
Gràcies als dos per l’espectacle d’ahir. Avui, Raimon.

Per cert, si heu llegit els llibres, gaudireu més del concert.