Entre el Túria i el Ridaura

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos.
La teva dictadura, la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t´havia d’haver estovat la dura fosca dels pobles,
donat a tortura, penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol, sol i hivernat,
gargall de la ciència i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!
– Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Final!, de Joan Brossa

Tot sistema, poder o condició que s’atrevisquen a emmudir el teu somriure, m’obliguen a declarar-me “insurrecte”

Andreu Valor (Insurrecte)

La covardia és un acte prohibit si has aprés a estimar.

Andreu Valor (No sé odiar però vull-Insurrecte)

Ahir vaig anar a la presentació del llibre de Daniel Olmo “Al-Azrak, el malson de Jaume I” i de pas que vaig comprar la història del lider sarraí vaig veure que tenia alguns exemplars de les seues col·laboracions amb el grup alcoià Verdcel. Com el llibre-disc Petjades em va agradar molt ahir vaig adquirir aquesta llibre-CD on ens planteja una història molt real sobre els problemes laborals als que s’enfronta una parella amb el rerefons de la crisi del 2008, la reforma o destrossa laboral feta pel PP i els moviments del 15-M.

Em falta escoltar el CD.

Volem

Nosaltres no volíem dir l’amor

com el diuen als llibres

i vam triar d’escriure’l

mentre arrencàvem pàgines al món.

Roc Casagran (música de Cesk Freixas)

La meua religió és cada gota de sang que corre per les teues venes.
Pau Alabajos

Si passeu mai per sota casa

porteu-me el goig de no dur res.

Roc Casagran (Pau total)

Els Fragues passen, els Llachs perduren: entre altres raons, perquè els Fragues només saben prohibir, i els Llachs troben un truc per no deixar de cantar, i de cantar amb insolència.

Uns quants aforismes dedicats a Lluís Llach. Aquests és de 1979.

Hui no toca aforisme, toca cançó:

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’inventava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

Sembla que com a finals dels segles XIV i inicies del XV podem arribar a tenir tres Papes a la vegada.

Els dedique aquesta cançó d’un grup “gaúcho” de fa molt de temps, de l’època de Joan Pau II:

Avui no toca Fuster, però recordem Roc Casagran al seu llibre L’amor fora de mapa.

“Els millors poemes d’amor s’escriuen des de l’absència perquè si s’està amb la persona estimada hi a altres prioritats.”

L’autor atribueix la frase a Raimon que l’atribueix a un vell professor seu.

“Narcís era un ociós. Quan un no té res a fer, tendeix a observar-se a si mateix. I a força d’autocontemplació, hom acaba trobant-se admirable, bonic i àdhuc digníssim. La resta del mite és igualment fatal.”

Dedicat al músic de l’Alcúdia, Oscar Briz i el seu tema Delicat Narcís.

Ja no te’n cap gens
però encara
en vols molt més
plouen les lloances
i t’ oblides de l’estrès
vols ser adorat,
admirat i desitjat
vols ser apol·lo, eros i goliat

Tot és jo perquè a tu el que
més t’agrada és agradar
miserable criatura
no el deixeu de malcriar
perquè eixa és la seua cura
a que sí mon petit adonis
delicat narcís

Parlen de lo bo que estàs
també de lo bé que ho fas
i et sents mascle
fins a la punta del nas
quanta capacitat
i tot tan ben explicat
l’ego intel·lecte
també es vol acaronat

Tot és jo perquè a tu el que
més t’agrada és agradar
miserable criatura
no el deixeu de malcriar
perquè eixa és la seua cura

si vas nàixer ben dotat
tampoc no és la teua culpa
culte a la personalitat
així és com es ven la burra
a que sí mon petit adonis
delicat narcís

Quin millor resum d’aquest petit llibre de poemes de José Martí, heroi de la independència cubana d’ascendència valenciana, que aquesta cançó cantada per Lucrècia i Andy Garcia:

Guantanamera, guajira guantanamera