Entre el Túria i el Ridaura

Fa molts anys vaig escoltar que els negres del sud dels Estats Units varen començar a tocar jazz (l’evolució del seus blues o cants espirituals) gràcies a que varem poder agafar el instruments que les bandes militars dels dos exercits que lluitaren a la guerra civil americana havien anat abandonant. Instruments normalment de vent que després formaren part dels primers grups jazzístics a Nova Orleans i altres ciutats dels estats esclavistes del sud. Llegint aquest llibre que ha escrit Elvira Asensi a partir d’una tesi d’investigació, vaig recordar aquest fet que ens va contar fa anys el saxofonista Ramon Alsina (Selva Big Band), ja que sembla que les bandes militars de l’exercit d’ocupació francès i dels regiments que lluitaren a les guerres carlines varen influenciar i molt en la formació de les bandes civils valencianes al segle XIX.
Aquest reflexió i altres més sobre l’origen de les bandes de música al nostre país i en particular al nostre poble amb la seua dualitat (que sembla que ve de lluny, fins i tot abans de l’existència de les bandes) és el que ens explica l’autora en aquest llibre; i el que és més important, sense caure en la simple anècdota de a vore quina és millor o ha guanyat més, o del ranci patriotisme local del “almenys són de Llíria”.
Felicitar a l’autora per la valentia en escriure aquest llibre i pel tractament fet, malgrat que a vegades repeteix massa algunes coses a l’inici de cada capítol. Però supose que ho fa per recordar els fets tractats anteriorment i introduir el nou capítol d’una manera més clara,ja que no oblidem que el llibre ve d’una tesi doctoral.
I com a “unioner” (ací no puc ser parcial, he he), agrair-li el haver-me aclarit l’origen de la nostra banda.