Entre el Túria i el Ridaura

No, stanotte amore,
non ho più pensato a te.
Ho aperto gli occhi
per guardare intorno a me.
E intorno a me 
girava il mondo come sempre.

Gira il mondo gira,
nello spazio senza fine.
Con gli amori appena nati, 
con gli amori già finiti.
Con la gioia e col dolore
della gente come me…

Il mondo,
soltanto adesso io ti guardo.
Nel tuo silenzio io mi perdo.
E sono niente accanto a te.

Il mondo non si è fermato
mai un momento.
La notte insegue sempre il giorno.
Ed il giorno verrà…

Ut queant laxis

Resonare fibris

Mira gestorum

Famuli tuorum,

Solve polluti

Labii reatum,

Sancte Ioannes.

Do, re, mi, fa, sol, la, si, do.

Al llarg de capítol ens descriu les impressions que li provoquen les pintures d’aquests pintor i ens recorda que no només eren pintors, sinò que tenien  un bona formació en altres àmbits:

“Piero fou molt donat a la matemàtica i coneixia Euclides profundament. Uccello, a la geometria, als problemes del moviment i la vida”

Rellegint el llibre del periodista americà John Reed sobre la revolució mexicana, m’he trobat la lletra d’aquesta cançò, que ell anomena Pascual Orozco. Sembla ser una versió de la famosa havanera  La Paloma. No he pogut confirmar-ho, ja que les cançons que he trobat de nom Pascual Orozco no se semblen res, i només he trobat una versió “mexicana” de La Paloma, però parla de l’època de Benito Juarez i la intervenció francesa, enllaçant amb problemes mexicans actuals.

A través d’aquest engranatge em ve a la memòria que ara fa un any vaig sentir per primera vegada la sisena simfonia de Beethoven -La Pastoral. La descripció d’un paisatge i la transfusió de l’home en la naturalesa no ha arribat potser mai a manifestar-se amb una intenció més clara. El diluïment i la delisqüència d’aquesta  ha estat comparada, per escoliastes indoctes, amb la Santa Teresa de Bernini. (Conec reproduccions d’aquest devessall de segregació sentimental.) Beethoven és infinitament superior: és viril, noble, net, clar. El barroc m’exaspera, m’embafa. El verisme del barroc és literalment pornogràfic.

Crec que té raó amb aplicar el qualificatiu de pornogràfic. Sobretot després d’haver visitat fa uns anys el Museu de Belles Arts de Sevilla, on hi ha una col·lecció de pintures barroques, que representen Sants i altres figures religioses en postures que ara alguns podrien de qualificar d’homosexualitat reprimida. Potser a alguns no els agradarà aquesta opinió, però almenys és una de les coses que vaig pensar en veure aquella col·lecció de pintures barroques religioses, i aixó no treu res a la seva qualitat.

Així, jo em vaig trobar, adolescent al Canadell, literalment saturat de Rapsòdia i de Clar de lluna, I ja no hi ha remei: aquesta és la música bona que flotarà tota la meva vida en la memòria d’aquells dies. És la música que em lligarà mentre visqui al Canadell……

Actualment pocs nens creixen escoltant bona música, només les merdes comercials que donen les televisions i a les emissores de ràdio.

Conversa entre el pianista Marià Vinyas i l’autor  sobre Juli Garreta.

– La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia de país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donès un nom grec per titular una sardana dedicada a la noia.”Poseu-li Nydia”, digué Pitxot, rient. Ara, preneu bona nota. “Nydia” és la millor sardana que mai s’hagi escrit en aquest país, una pura meravella.