Entre el Túria i el Ridaura

Dr. Jivago, de Boris Pasternak. Problemes d’equacions.

Yuri Andreievitch se acordó de los problemas escolares en los que había de calcular las distancias y el tiempo empleado por dos trenes que han partido en horas distintas y que viajan con diferentes velocidades. Hubiese querido recordar la forma en que se resolvían, pero no lo consiguió y, renunciando a ello, se perdió en otras reflexiones más complicadas.

Pensó en varias existencias que se desarrollan paralelamente, moviéndose con distinta velocidad uno junto a otra, hasta que la vida de una alcanza la otra o la supera. En el campo de la existencia humana se le dibujaba algo análogo al principio de la relatividad. Pero acabó por confundir las cosas y dejó también de hacer estos parangones.

El Dr. Jivago puja a un tramvia que serà el darrer de la seva vida. De camí cap al feina en aquesta tramvia que s’espatlla cada dos per tres, té els seus darrers pensaments i particular aquest sobre el típic problema d’equacions, per després fer un paral·lelisme vital, que després es confirma que veu a una dama a través de la finestra del tramvia, un dama que ja era coneguda del doctor, mademoiselle Fleury, dama de nacionalitat suïssa que havia conegut en Meliuzeiev. Quan el doctor baixa del tramvia, cau mort i aquesta dama, s’acosta per veure el cadàver i després continua el seu camí: una vida paral·lela que l’alcança i la supera?

MULTIPLICATE POR CERO Y DESAPARECE
YA LO COMENTAN TODITA LAS GENTE

MULTIPLICATE POR CERO Y DESAPARECE
VETE, NO QUIERO VERTE (x2)

Jo a tu t’estimo un 0,15
i tu a mi un 0,20.
Si passo ratlla i ho sumo, em dóna
un amor de 0,35.
Però si descomptem l’impost d’estimar-se
que entre pitos i flautos 0,10
i si hi afegim el camí burocràtic
que entre impost de luxe, tràfec d’empreses, penals… o,25.
Passo ratlla, resto, i em dóna que… i em dóna que…
d’amor nosaltres ni cinc, ni cinc, ni cinc!

Pere Tàpies, Amor matemàtic.

Ai, Reparada, que és trista la vida
quan es comencen a tenir els cabells blancs
i es descobreix que aquestes formes fines
seran d’un distret menestral!
Tu, Reparada, tens unes aparences
plenes de secrets i d’encants,
llargues, plenes, vives
com les corbes d’un corball.

Ai, Reparada, si sabessis
les combinacions que es podrien fer
amb les teves el·lipses concretes
i el meu pensament!
Si tu i jo, Reparada, poguéssim
anar un vespre, carretera avall,
et dibuixaria les premisses
de la geometria elemental.
Tu hi posaries les corbes
i jo el càlcul integral
i passaríem llargues estones
fent equacions de segon grau.

Et convenceries, Reparada,
que la geometria és important
i que, per treure el suc de les coses,
s’ha d’haver llargament meditat.
El corball és un peix negroide
que, sobre el llom esquitxat de blau,
hi té la rojor del crepuscle
entelat per un gris suau.
Però tot això són somnis i quimeres
de la cuina de Mon Amador.
Tu seràs una excel·lent carnissera
i jo un enze sense to ni so.
Però si la menestralia et fatiga algun dia
i vols una sensació rutilant,
jo vindré a ensenyar-te geometria,
mentre el retard no sigui exagerat;
posa la direcció ben exacta,
escriu-me una postal!

Aquesta anècdota dels 365 revolts, també l’he escoltada de la carretera que travessa la serra Calderona, des d’Olocau a Altura. No sé si algú s’ha parat de veritat a comptar-les. Potser li tenia que haver demanat a Didier Auriol (foto) que els comptès, però crec que tenia massa presa per fer-hi. Jo tampoc ho vaig fer cap de les vegades que ha anat a Tossa amb la bicicleta, i això que no anava tan ràpid, però les forces no estaven per comptes. I supose, que els que rodaren la cursa de la pel·lícula “Pandora and the Flying Dutchman”, estaven més ocupats en la curvatura d’Ava Gardner que en la comptabilitat de les corbes de la carretera.
Nota: la foto és de la sortida del tram del rallie Catalunya-Costa-Brava, entre Sant Feliu i Tossa de l’any 1998, que crec que va guanyar Didier Auriol.

Un dels tocs d’humor que té aquesta darrera novel·la de Màrius Serra, una ficció sobre la vida famíliar del matemàtic tetraplègic natural de Figueres, Ferran Sunyer. Narra l’estreta relació que tenia amb els seus cosins i les relacions amb la família de Salvador Dalí. 
A mi m’ha sorprés i m’ha agrada molt, ara supose que no soc molt imparcial donada la meva condició de matemàtic i “empordanès d’adopció”. 
Una curiositat: els nombres que marquen els capítols de llibre són els primers nombres primers fins al 29. Però en l’edició que tinc a casa hi ha una errada a l’índex deixant-se el capítol 11 (el 5e realment) i això m’ha fet estar trencant-me el cap durant uns dies sobre la raó d’aquesta successió de nombres, fins que llegint, vaig arribar al capítol en questió i vaig descobrir l’errada:
2,3,5,7,11,13,17,23 i 29 (a l’índex hi manca el 11). 

Aquest Ismael, que més endavant es declara un noi immadur, ens sorpren amb els seus coneixements de les corbes matemàtiques, parlant del problema de la tautòcrona.