“Com un record d’infantesa”, de Feliu Ventura.
“Em passa contínuament: no sé dissociar cançons de records, la meua ment és com una directora de bandes sonores que no cessa.”
Un petita però gran novel·la en la que l’autor ens narra una història de re-descobriment familiar al ritme de les cançons d’Ovidi Montllor. A la seua primera novel·la, l’autor ens conta com un jove xilè d’ascendència valenciana descobreix com han afectat a la seua família les dictadures dels generals Pinochet i Franco, amb alguna pinzellada sobre els darrers anys al País Valencià.
A mi m’ha agradat molt, però potser no soc objectiu ja que em passa com el que diu el protagonista (o l’autor?), cada cançó em porta un record i, a mi, em porta a la memòria coses viscudes anteriorment. Em sol passar açò en el que jo qualificaria com “Novel·les amb banda sonora”, novel·les en les quals, durant la narració, es parla d’alguna cançó o peça musical, que immediatament relacione amb alguna altra cosa. Aquesta és una novel·la d’aquestes i amb més intensitat, ja començant pel títol:
Com un record d’infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
