Entre el Túria i el Ridaura

Després de recuperar fa unes setmanes el llibre “El jardí llunyà” de Josep Piera, vaig intentar cercar l’antologia de poemes d’Ibn Khafaja, el poeta andalusí d’Alzira, titulat Jardí Ebri, i traduït per la mateixa parella (Piera i Gregori). Però aquesta cerca no ha donat resultats positius, només he trobat aquesta selecció de 16 poemes del llibre editat per edicions 96 de Carcaixent. Una petita mostra on parla de l’exili, de la seua enyorada Alzira, del vi (a les prohibicions religioses no els fa cas ningú amb una mica de seny), la natura i l’amor.

Tirèsias adverteix Creont: “¿Quina proesa és, matar un mort per segona vegada?”, i aquest no fa cas de l’advertiment i després ho pagarà.
Rellegint la tragèdia grega d’Antígona trobe paral·lelismes amb l’actualitat. Antígona vol donar sepultura digna al seu germà mort en combat, malgrat que lluitava amb els enemics de la seua ciutat. Creont, el cap de la ciutat li nega aquesta petició, i ella tira pel dret desobeint al cap i acceptant les conseqüències de la seua decisió. Creont, com actualment passa en aquest país, no deixa enterrar els morts si no són del seu gust. Quantes foses comunes hi han en aquest país amb gent esperant una mica de dignitat? Però a l’obra aquest cap venjatiu ho paga i d’una manera cruel. Ho pagaran els que actualment actuen com ell? Potser ja comencen a pagar-ho havent de fer-se càrrec dels ossos d’aquest cabdill per la gràcia de no sé quin Déu!
Potser si Creont haguera fet cas a l’endeví li haguera anar millor. No diuen que rectificar és de savis. Alemanya, un país que rectifica, demana perdó, ara és una gran potència. Actualment encara estan buscant familiars de víctimes dels camps de concentració i extermini per tornar-los els seus efectes personals, un del meu poble. Actua Espanya igual? No, i després s’estranyen que actualment aquest estat, siga un estat desestructurat, dividit i amb molta gent amb ganes de marxar d’ell.

um dia
a gente ia ser homero
a obra nada menos que uma ilíada
depois
a barra pesando
dava pra ser aí um rimbaud
um ungaretti um fernando pessoa qualquer
um lorca um eluárd um ginsberg
por fim
acabamos o pequeno poeta de província
que sempre fomos
por trás de tantas máscaras
que o tempo tratou como a flores
……………………………….

eu queria tanto
eu queria tanto
ser um poeta maldito
a massa sofrendo
enquanto eu profundo medito

eu queria tanto
ser um poeta social
rosto queimado
pelo hálito das multidões

em vez
olha eu aqui
pondo sal
nesta sopa rala
que mal vai dar para dois

Recordant la llengua portuguesa de la mà d’un poeta paranaense. Aquesta vegada amb un llibre bilingüe editat per kriller71ediciones. Malgrat estar traduït al castellà, no cal mirar gaire aquesta traducció, s’entén molt bé.
M’ha fet gràcia l’anècdota que l’editor conta al pròleg d’aquesta nova edició sobre un professor de matemàtiques a València, que es deixava aquest llibre a la taula de l’aula i de com els alumnes l’agafaven mentre estava per altres coses i es copiaven els poemes que més els agradaven. Evidentment, conec a aquest professor gran amant de la poesia i les matemàtiques.

Dia de pluja, dia de relectura de llibres que volten per casa. Aquesta vegada les lletres de les cançons de Maria del Mar Bonet, ben acompanyades pels dibuixos que fa la pròpia autora. Anys enrere una casualitat va fer que acabara la nit mirant com es feia de dia a Barcelona des del parc Güell, quan aquest encara no estava massificat pel turisme i podies entrar sense cap problema. Allà em varen informar de la faceta pintora de la cantant que a més vivia prop d’allà. Potser si haguera insistit l’haguera pogut conèixer, ja que la persona que m’ho va dir també era pintora i la coneixia.

Fa molts anys vaig deixar aquest llibre a algun company o companya de feina, i em va passar aquesta cosa que tan odie, que no me’l varen tornar mai. Em sap greu que passen aquestes coses amb els llibres i més amb llibres que t’han agradat i a més si els has recomanat, la persona receptora hauria d’entendre que aquests llibre te l’estimes molt i hauria de tornar a la seua casa. Després d’anys de cerca, i haver-me trobat amb la seua banda sonora, l’he retrobat gràcies a la llibreria Taifa de Barcelona, al barri de Gràcia, i el fill pròdig ha tornat a casa (rejovenit)per a poder gaudir de les vides i obres dels poetes que visqueren per València abans de la conquesta dels catalans amb Jaume I al capdavant. Llegir els seus versor, traduïts per Josep Piera, i crec que també Josep Gregori, al que vaig conèixer fa molt de temps a Terrassa, i rememorar el seu enyor cap a la ciutat perduda, els seus amors, tan per dones, homes o, contravenint la seua religió, pel vi (un bon got de vi, pot amb tots els Déus!)
Es molt difícil de trobar, però val la pena. Ara m’he quedat amb les ganes de trobar un altre llibre, també traduït pels dos autors valencians, titulat Jardí Ebri.

Fa molts anys que vaig vore la pel·lícula basada en aquesta novel·la de Blai Bonet i també l’havia llegida. Ara, després de tornar a posar els llibres a les seus lleixes, després de passar uns mesos dins de caixes de taronges, la vaig vore i vaig decidir rellegir-la. La segona lectura ha valgut la pena i he arribat a entendre millor aquesta narració tan angoixant en alguns moments, però tan bella al mateix temps. Potser aquesta siga la manera que té l’autor de reflectir l’ambient de la postguerra a la seua illa de Mallorca: la manca de llibertat, les ferides de la guerra, la religió duta als seus extrems……

Crec que va ser Orson Welles el que va dir que podia fer una gran pel·lícula a partir d’una novel·la mediocre, doncs açò he recordat en acabar aquesta novel·la. Molta gent diu que les pel·lícules mai milloren el relat escrit prèviament. Jo no opine el mateix, crec que son llenguatges diferents i ha de ser molt dolenta l’adaptació per afirmar que empitjora el relat. Ara, si que crec com Welles que el pot millorar i aquesta novel·la o conte americà és un clar exemple: la versió cinematogràfica, a mi m’agrada molt més i crec que és molt millor que el relat, del qual m’esperava molt més. Potser m’espera una Història interminable? O és massa infantil?

A principis del segle XIX l’autor d’Sleepy Hollow es va hostatjar durant una temporada en una Alhambra no molt ben cuidada aleshores. Allà va escriure aquest llibre que sembla una barreja entre records personal i una recopilació de llegendes que contava el poble granadí per aquella època. No vos espereu contes com les de Les mil i una nits, com alguns la comparen. Són contes amb protagonistes de diferents èpoques i religions, però sempre amb alguna connexió amb el passat àrab del palau Nazarí.
M’ha fet gràcia tres coses dels contes:en un hi ha personatge que li diuen Pedro Gil, però és més conegut per Peregil, i diu que era gallec, segur?. En un altre conte tracta al rei Felip V de Castella com a hipocondríac extrem i ple de manies, i sort de la reina Isabel; que ens ho diguen als valencians i catalans que era aquest rei! I una extracte:
“Esta clase de individuos es bastante común en España; por todas partes se tropieza con personas respetables relegadas al olvido, decorando en un rincón la miseria, el amargo agravio y la patente injusticia recibida en pago de sus servicios. Y por cierto que cuando un español se ve precisado a sostener un pleito o formar alguna reclamación contra el gobierno, puede decirse con toda seguridad que ya tiene para rato.”
Els temps no han canviat gaire.

Fa molts anys, encara hi havien pessetes i dracmes, vaig adquirir aquest parell de llibres (un poc mes vellets), però els vaig regalar a una estudiant (aleshores) escocesa-grega (i ara catalana) per a que aprenguera la nostra llengua guiant-se pel grec. Aquest mateix any, a l’estiu, vaig tenir un conversa amb un llibreter de la ciutat d’Olímpia sobre ells. Ara, després de l’estimul del darrer número de la revista Lletraferit, he decidit tornar a adquirir-los i llegir-los. I realment, val la pena. Potser no entenc molt de poesia, però la lectura d’aquests poemes et fa despertar la curiositat sobre els fets històrics del que parlen molts d’ells (sobretot el traduït per Carles Riba, a l’altre predominen més els poemes d’amor i eròtics). Reconec que cal fer més d’una lectura d’ells, però tinc temps per fer-la, el camí a Ítaca ha d’ésser llarg i ple de coneixences.

La casualitat ha fet que la lectura d’aquesta llibre que pensava que estava esgotat (el vaig adquirir en un parada de l’editorial L’eixam al Folkestiu de Bétera) haja coincidit amb la polèmica sobre la tomba del genocida nazi croat, del que parla el llibre, que l’ajuntament de Carcaixent vol retirar del sue cementiri (Això de la memòria històrica sembla un llei eunuca, està, però no funciona).
El periodista Francesc Bayarri reconstrueix (o ho intenta) la veritat del que va passar a Carcaixent a l’any 1969: l’assassinat del militar genocida, responsable dels camp de concentració a la Croàcia aliada del nazis, Vjekolav Luburic. Una investigació que intenta donar respostes a molts (potser massa) interrogants que es varen deixar oberts les investigacions fetes en aquella època i posteriors. Al mateix temps que ens conta les peripècies del general i del seu presumpte assassí, Ilija Stanic, l’autor ens va explicant la situació actual dels estats que formaven la vella Iugoslàvia del Mariscal Tito, i la situació a Espanya als any seixanta de molts amagats (i protegits per regim franquista) nazis de Croàcia i altres llocs. I ací em sembla la part més interessant, que la gent sàpiga com de feixista era el regim franquista, que molts intenten suavitzar per no sé quins foscos interessos. Com també per ajudar a entendre una mica millor el conflicte que va destruir la vella Iugoslàvia i va causar tants de morts a final del segle passat,i que potser encara no està resolt del tot.

Després de la seua estància a la ciutat d’Alexandria, l’autor anglès publica una guia de la ciutat. Però no una guia qualsevol, una guia de la ciutat que potser el pas del temps l’ha deixat ja antiquada al que es refereix a les dades i a les descripcions, però sense deixar de perdre el seu valor literari. Una guia personal, ella qual l’autor deixa per escrit les seues sensacions i les seues opinions. Potser és això el que està intentant fer els darrers anys l’editorial Pòrtic amb els seues “petites guies”, amb autora com Joan Daniel Bezsonoff o Adrià Pujol?
La guia té clarament dues parts. La primera i per mi la més interessant, és la història de la ciutat fins a finals del segle XIX. Crec que és en aquesta part on l’autor es llueix més. La segona, ja no tant interessant, seria la guia de la ciutat en aquella època. I és per això que baixa l’interès,i no per la qualitat literària, ja que la ciutat ha canviat des dels anys vint,com ja està advertit a les notes al final del llibre. Aquest també acaba amb un sèrie d’apèndix per explicar millor algunes parts de la guia.
Diuen que gràcies a aquest llibre i al seu autor, occident va conèixer al poeta Kavafis.Si és cert, crec que cal agrair-ho, sobretot els amants de música de Lluís Llach.
Cal destacar les explicacions sobre les diferents religions i corrents dins d’aquestes que hi ha al llibre. Personalment encara no entenc la raó d’aquestes discussions teològiques i el mal que han fet al llarg de la història. Discussions i lluites sobre la manera d’entendre coses que no existeixen. Puc arribar a entendre que en aquella època s’arribaren a matar per opinar sobre si Crist tenia una o dues substancies, una o dues voluntats, el que no entenc és que en ple segle XXI encara hi haja gent discutint sobre el aquest absurd tema.

“La era de la investigación había tocado a su fin y acababa de empezar la era de la autoridad, y vale la pena tomar nota de que el declive de la ciencia en Alejandria coincide exactamente con la ascensión del cristianismo.”

“La primera guerra mundial va començar com una comparsa de carnestoltes; tot eren faldilles voleiant i galons daurats. La massa, des de les voreres, aclamava alteses imperials emplomades, autoritats, mariscals i d’altres ases semblants que desfilaven per les capitals europees al capdavant de les seues legions rutilants.
……
Un dels regiments escocesos,en la seua primera batalla, va saltar de la trinxera amb quaranta gaiters al darrere, tots vestits amb la faldilla tradicional, només perquè les metralladores enemigues sentissin els seu xerric.”

Trinxera ve de trinxar?

Així de fort comença el pròleg de 1959 d’aquesta edició de la novel·la pacifista per excel·lència de l’autor Dalton Trumbo. Novel·la que amb molta cruesa ens explica els efectes de les guerres en els seus veritables combatents,i no amb els que ordenen fer-les. I que malgrat estar escrita en 1939, continua d’actualitat, però sembla que, per desgràcia, no té a la societat els efectes que hauria de tenir. No es d’estranyar que després un feixista com Joseph McCarthy el volgués silenciar i va fer el possible per arruïnar-li la seua carrera com a escriptor i al món del cinema. McCarthy intenta fer amb Trumbo el que les autoritats fan amb el protagonista de la narració, ocultar-lo i que la gent no conega que passa a les guerres i els seus veritables efectes. En aquesta edició catalana hi ha un epíleg escrit per Ron Kovic, el protagonista de la pel·lícula Nascut el 4 de juliol, on aquest dóna la seua opinió sobre la novel·la i incideix en aquest tema de l’ocultació dels fets.
Molt recomanable, hi ha capítols molt durs i altres ja no tant on ell recorda la seua vida inicis del segle XX als Estats Units, així l’autor fa també un retrat de la societat americana de l’època.
El mateix Trumbo va dirigir una versió cinematogràfica, potser igual o més colpidora que la novel·la, en 1971.

Per cert, una manera estranya d’escriure sense utilitzar gaires comes o altres puntuacions!

Haver escoltat a parlar d’aquesta novel·la, la meua relació personal amb la ciutat de Solsona i el tema de les guerres carlines, em feren comprar aquest llibre de l’autor solsoní. Però la lectura ha estat una mica estranya, no cerqueu en ella la típica novel·la històrica de best-sellers que tant abunden i omplen les prestatgeries amb “totxos” de més de mil pàgines. Cap argument que englobe tota la narració, un estància estranya d’un prussià al bàndol carlí i un metge un poc anarquista, es barregen amb llargues descripcions (el millor de la novel·la) i amb opinions sobre els fets. Potser a alguns els trenque l’esquema de bons i dolents (liberals i carlistes) que ens ensenyaven a l’escola, i és que no tot és blanc i negre en aquest món, sinó amb grisos, ni els carlins eren tan dolents, ni el liberals tan bons, cosa que fa dubtar sobre la idoneïtat d’aplicar la paraula liberal al bàndol dels partidaris de Maria Cristina i Isabel II.

Fuster descol·locat, fuster desconegut i una mica perdut. Deu autores han imaginat deu històries de ficció amb l’escriptor de Sueca com a protagonista o coprotagonista posant-lo en situacions poc probables a la vida de pensador valencià, o no? això mai se sap, eren altres temps. Hi ha per a tots els gustos i personalment, la majoria m’han agradat.
Felicitar a Raquel Ricart, l’escriptora de Bétera, per la feina de coordinació de totes les històries i l’elecció de les autores d’aquestes.

“-Gràcies Maria, és un honor.
-En realitat, és nostre. L’honor és tot nostre, senyor Joanfusterlescripor.”

Aquest còmic me’l vaig trobar l’altre dia al costat d’un contenidor de paper darrere la biblioteca. Com estava prou nou el vaig agafar i ja l’he llegit.No soc molt de còmics moderns, però aquesta història de por (o d’intriga) ambientada en una zona rural dels Urals, on alguns esperen la revolució que els lliure de tsar, està prou be. Per mi, una agradable sorpresa. Potser els més aficionats al còmic no compartisquen la meua ignorant opinió.