Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís.
“La seva mort (la del president Companys), però també les befes espanyoles que van seguir, van fer que els catalans s’adonessin de la necessitat de presentar un front comú a Londres. I que deixessin de somiar futurs federals i àngels de la guarda ibèrics. L’assassinat i les burles van ser dues bufetades que van despertat de cop les consciències dels que, fins llavors, deien desitjar que Catalunya i Espanya estiguessin fraternalment unides. Les ganes de plorar la mort de Companys i les ganes de vomitat amb els sarcasmes d’uns quants exiliats republicans van ser un remei contra la miopia catalana.” (p. 146)
“És clar, com bé se sap, Churchill no va respectat ni la meitat de la seua paraula. Ell, i Truman, i De Gaulle, que va ser el més implacable de tots, van obligar Catalunya a quedar-se a Espanya, a canvi d’una evolució intitucional que la dotés d’una autonomia ampliada. Una mena de confederació de fer, jurídicament disfressada d’unitat de nou i per sempre inalterable. Així, la nova constitució, per republicana que sigui, és una fortalesa medieval deisfressa de palau de flors.” (p. 282)
Diu Joan-Lluís que ha reescrit la història fent una ficció del que podria haver succeït si Franco haguera entrat en guerra amb les potències de l’Eix a la II Guerra Mundial, i així de pas, obrar la seua venjança personal contra el dictador, fent-lo morir abans d’hora (Em recorda un poc a una narració de Max Aub, La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco). Però després de llegir aquests fragments o altres em pregunte, si la realitat i la ficció no es semblen massa? No es sembla un poc al que ens està passant actualment?
Joan-Lluís ens narra la vida del fictici executor de la vida del Caudillo i de com els esdeveniments personals i polítics el porten a dur aquest magnicidi, però no pot oblidar una de les seues passions: la llengua. Al llarg de tota la narració es veu aquesta passió per la llengua (Recordeu A cremallengua!) amb la feina del protagonista, les seus aficions, les comparacions amb les modalitats lingüístiques al dos costats del Pirineu, o més al sud i això fa que la novel·la no siga només una història ficció sobre uns fets inventats, sinó una manera de descobrir, per als nous lectors que Joan-Lluís pot obtenir després del premi Sant Jordi, que dalt dels Pirineus també hi ha un part del nostre país.
