Club 7 Cinema

Passin, amics lectors, i llegeixin el que ofereix la Quinzena dels Cineastes aquest 2024, pel que fa als llargmetratges.

Dedico un paràgraf a cada pel·lícula. El nom del director que hi figura en començar enllaça amb la pàgina que li dedica IMDB, el títol de la pel·lícula enllaça amb la del web de la Quinzena i el nom del director de l’interior del text també enllaça amb el que en diu la Quinzena (en alguns casos, la informació que poso del cineasta n’és la traducció, en d’altres, l’he ampliada).

Passin i llegeixin, trobaran una àmplia varietat de formats, estils, temàtiques, trajectòries…

Els llargmetratges de la 56a Quinzena.

De Paulo CARNEIRO, “A savana e a montanha” / “Savanna and the Mountain”. Producció: Portugal, Uruguai. Durada: 1h17. Guió: Paulo Carneiro, Alex Piperno. Documental. Amb Aida Fernandes, Maria Loureiro, Elisabete Pires, Daniel Loureiro, Rita & Inês Mó, Nelson Gomes, Carlos Libo, Paulo Sanches. Sinopsi: Hi havia una vegada una revolució en un poble del nord de Portugal, Covas do Barroso. Un documental híbrid on, entre cançons i imatgeria del western, els habitants escenifiquen la seva pròpia lluita –encara actual– contra el projecte industrial que amenaça la seva terra. La firma britànica Savannah Resources espera desenvolupar i operar la que es convertiria en la mina de liti a cel obert més gran d’Europa. Una balada resistent que de vegades pot evocar els cinemes de Luc Moullet o Alain Guiraudie. Text de presentació de la Quinzena: Hi havia una vegada la Revolució en un petit poble portuguès. “A savana e a montanha” és un documental híbrid on destaquen els vilatans que escenifiquen la seva pròpia lluita –encara actual– contra un pla governamental d’extracció de liti que amenaça la seva terra. És una pel·lícula de resistència generós i divertit, una balada en cançons, un western rural que recorda el cinema de Moullet o Guiraudie. Director: Paulo Carneiro (Lisboa, Portugal, 1990) va créixer i viu a Pontinha, un barri proper de Lisboa. Llicenciat en so i imatge per ESAD.CR, va obtenir un màster a l’Escola Nacional de Cinema (ESTC) de Lisboa i al HEAD de Ginebra. L’any 2018 va dirigir el seu primer llargmetratge, “Bostofrio, où le ciel rejoint la terre” -documental ambientat en un poble remot anomenat Bostofrio, on un jove cineasta trenca la llei del silenci per descobrir la història del seu avi, amb una sèrie d’entrevistes incòmodes i divertides que revelen els secrets i mitges veritats que són el teixit del Portugal rural-, premiat diverses vegades i presentat en més de 40 festivals internacionals. “Périphérique Nord” -documental en què un cineasta viatja 2.000 km al nord, on es troba amb uns compatriotes obligats a abandonar el país, trobades en les quals l’amor pels cotxes és una incitació a discutir la identitat i la comunitat, dissolent les fronteres entre la societat i el territori-  s’estrenà a Visions du Réel el 2022. Paulo Carneiro va fundar la productora Bam Bam Cinema el 2018 i actualment està preparant el seu quart llargmetratge “Ma terre ma force”. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De CHIANG Wei Liang i You Qiao (Aimee) YIN, “Mongrel” / “白衣蒼狗”. Producció: Taiwan, Singapur, França. Productors executius: Hou Hsiao-hsien, Liao Ching-sung, Jennifer Jao. Durada: 2h08. Guió: Chiang Wei Liang. Repartiment: Wanlop Rungkumjad (Oom), Daniel Hong Yu-hong (Hsing), Lu Yi-ching (Mei), Kuo Shu-wei (Hui). Sinopsi: Com molts vietnamites, filipins, indonesis i tailandesos, l’Oom és un treballador il·legal a una província accidentada de Taiwan. Sota el control d’un cap sense escrúpols, no pot rebutjar cap de les feines que li confia. Males feines però també un autèntic sacerdoci: ajuda a casa una vella malalta i un jove discapacitat, amb paciència i delicadesa, com si hi reconegués la seva pròpia presó. Una obra en negre on afloren llums intenses. Text de presentació de la Quinzena: Òpera prima ultracontrolada, “Mongrel” s’enfonsa en les aspres terres del camp taiwanès on hi ha els immigrants il·legals del sud-est asiàtic revenuts com a cuidadors de salut domiciliària. Vaja! és un d’ells: un personatge gairebé crístic, imbuït d’una gran compassió, que ha de triar entre fugir per sobreviure i quedar-se per humanitat. Director: Chiang Wei Liang és nascut a Singapur i establert a Taiwan des de fa uns deu anys, està interessat en l’emigració i la diàspora dels habitants del sud-est asiàtic a l’Àsia moderna. La seva pel·lícula “Jin zhi xia mao” (2015) va rebre l’Audi Short Film Award a la 66a Berlinale i els seus recents curtmetratges “Luzon” (2017), “Nyi Ma Lay” (2017) i el seu projecte de realitat virtual “Only the Mountain Remains” (2018), en competició al 76è Festival de Venècia, continuen aquest treball d’observació sobre el dificultats amb què es troben els emigrants.| VI: Alpha Violet. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Thierry DE PERETTI, “À son image” / “In His Own Image”. Producció: França. Durada: 1h53. Guió: Thierry de Peretti, Jeanne Aptekman, adaptació de la novel·la ‘À son image’,de Jérôme Ferrari,. Repartiment: Clara-Maria Laredo (Antonia), Marc-Antonu Mozziconacci (Simon), Louis Starace (Pascal), Barbara Sbraggia (Madeleine), Saveria Giorgi (Laetitia), Andrea Cossu (Jean-Joseph), Pierre-Jean Straboni (Xavier), Antonia Buresi (Gracieuse), Paul Garatte (Paul), Thierry de Peretti (Joseph), Harold Orsoni (Marc-Aurèle), Cédric Appietto (Patrick), Alexis Manenti (Dragan), Victoire Du Bois (Jelica). Sinopsi: Fragments de la vida d’Antonia, jove fotògrafa de ‘Corse-Matin’ a Ajaccio. El seu compromís, els seus amics, els seus amors es barregen amb els grans esdeveniments de la història política de l’illa, des dels anys vuitanta fins als albors del segle XXI. És el fresc d’una generació. Text de presentació de la Quinzena: Adaptació d’una novel·la de Jérôme Ferrari, Thierry de Peretti torna en “À son imatge” a la història de Còrsega de finals del segle XX des del punt de vista d’una jove fotògrafa de premsa que té una relació amb un independentista. Rebutjant qualsevol didactisme, la pel·lícula és un fresc generacional que cobreix diversos esdeveniments de la lluita política i aconsegueix copsar amb delicadesa la singularitat corsa. (..) La pel·lícula no evita els atzucacs del nacionalisme sense desacreditar la causa corsa: fins i tot delicadament, com d’una manera silenciosa, en capta la singularitat. Sobretot, és el formidable retrat d’una dona que busca el seu propi camí. Director: Thierry de Peretti (nascut el 19.11.1970, a Ajaccio, Còrsega) és un actor i director, que ha dirigit els llargmetratges “Les Apaches” (Quinzena 2013) -a Còrsega, cinc adolescents que ronden entren a una casa desocupada i en roben objectes sense valor i un parell de rifles de col·leccionista, però en tornar de París i trobar-s’ho, la propietària de la casa se’n queixa a un petit cap mafiós que coneix-;  “Une vie violente” (Setmana de la Crítica 2017) -malgrat l’amenaça de mort que li penja al cap, un home decideix tornar a Còrsega per assistir al funeral del seu millor amic i company d’armes, assassinat el dia abans.- i “Enquête sur un scandale d’État” (Sant Sebastià 2021) -l’octubre de 2015, els agents de duanes francesos confisquen set tones de cànnabis al cor de la capital i, el mateix dia, un antic talp amb un passat boirós, contacta amb un periodista de ‘Libération’, a qui assegura que pot demostrar l’existència d’un narcotràfic d’Estat liderat per una figura mediàtica i policia francèsa d’alt rang: Tot i que al principi s’hi mostra suspicaç, el jove periodista finalment se submergeix en la investigació, que el porta als racons més foscos de la República-. | VI: Pyramide INT. DF: Pyramide. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|RESSONS-només enllaços |

D’ India DONALDSON, “Good One“.Producció: EUA. Durada: 1h30. Guió: India Donaldson. Repartiment: Lily Collias (Sam), James Le Gros (Chris), Danny McCarthy (Matt), Sumaya Bouhbal (Jessie), Diana Irvine (Casey), Sam Lanier (Zach), Peter McNally (Jake), Eric Yates (Andy). Sinopsi: En aquesta òpera prima, tranquil·la i exasperada alhora, una noia de 17 anys accepta fer una excursió pel bosc amb el seu pare i un vell amic seu. Cap gran revelació, cap gran trauma, però els homes pesen cada cop més. La noia, fins aleshores considerada la “bona”, la criatura sense problemes, ho encaixa però acaba que ja no pot més. Text de presentació de la Quinzena: La primera pel·lícula de l’Índia Donaldson, “Good One” ofereix una caminada pels Catskills amb la jove Sam, de 17 anys, obligada a acompanyar el seu pare i el seu amic durant un cap de setmana. Retrat d’un avenc intergeneracional, aquest relat iniciàtic delicat aconsegueix fer conviure dos mons irreconciliables quedant-se ben a prop dels seus personatges. Una passejada lleugera i bucòlica portada per una actriu formidable. Directora: India Donaldson és una directora i guionista de Los Angeles. Els seus curtmetratges inclouen “Medusa” (2018) -una dona s’enamora d’una estàtua de marbre-, “Hannahs” (2019) -una dona penetra a l’apartament d’una altra dona, donant lloc a una trobada estranya i íntima- i “If Found” (2021) -una noia que està obsessionada amb els gossos coneix June, un gos de carrer solitari de color mel lligat a una tanca, i és amor a primera vista, de manera que el roba; però aviat se n’adona que, tot i que el seu cor té espai per a June, la seva vida potser no-. “Good One” es va presentar abans al Festival de Sundance 2024 | VI: Visit Films. DF: New Story*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De Hala ELKOUSSY, “East of Noon” / “Sharq 12”. Producció: Països Baixos, Egipte, Qatar. Durada: 1h49. Guió: Hala Elkoussy. Repartiment: Ahmed Kamal (Shawky el Showman), Menha El Batroui (Jalala), Omar Rozeik (Abdo), Fayza Shama (Nunna). Sinopsi: Ambientada en un món confinat fora del temps, és la faula del prodigi Abdo (19 anys) que utilitza la música per rebel·lar-se contra la seva gent gran: Shawky el Showman (70 anys), un showman excèntric que governa amb una barreja d’actuació i de por, i un narrador d’històries, Jalala (75 anys), que aporta calma amb històries del Mar, que ningú més ha vist. “East of Noon” és una sàtira sobre el funcionament intern d’una autocràcia malaltissa i la seva vulnerabilitat inherent davant la visió desenfrenada dels joves d’un món millor. Text de presentació de la Quinzena: Distopia carnavalesca, conte popular entre ‘Ubu’ i ‘Les 1001 nits’, “Sharq 12” és el segon llargmetratge d’una artista egípcia. Pel·lícula barroca i excessiva que destaca dins del cinema africà i àrab, “Sharq 12” inventa l’al·legoria d’un país autocràtic que intenta sufocar un jovent inconformista i rebel. Subratllem-ne encara més el coratge d’aquest gest quan la censura egípcia no ha estat mai tan ferotge amb el autors. Directora: Hala Elkoussy és una artista visual egípcia que treballa en diferents suports: fotografia, vídeo, instal·lació, escultura. Ha produït una sèrie de curtmetratges que s’han projectat en exposicions i festivals d’arreu del món. El seu primer llargmetratge, “Cactus Flower” (2017) -l’actriu Aida i la seva veïna, l’envellida diva Samiha, es queden al carrer, en una calorosa i políticament desafiada El Caire, i juntament amb l’intel·ligent Yassin, intenten trobar un lloc per viure, obligant-los a confrontar-se amb el seu passat-, va participar a la Fabrique Cinéma du Monde i després al Festival Internacional de Cinema de Rotterdam. “East of Noon”, el seu segon llargmetratge, va rebre finançament De Verbeelding a Doha. | Enllaços: SeriousFilm-productora, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De Sophie FILLIÈRES, “Ma vie ma gueule” / “This Life of Mine”. Producció: França. Durada: 1h39. Guió: Sophie Fillières. Repartiment: Agnès Jaoui (Barberie Bichette), Angélina Woreth (Rose), Édouard Sulpice (Junior), Philippe Katerine (Katerine Philippe), Valérie Donzelli (la germana), Laurent Capelluto (Bertrand Blanc), La voix d’Isabelle Candelier (l’amiga del telèfon), Emmanuel Salinger (doctora Radjabov), Maxence Tual (Dr. Boulin). Nota sinòptica: Una dona a la qual el sentit de si mateix comença a desfer-se quan compleix els 55 anys. Sinopsi: La Barberie Bichette, a qui per disgust seu li diuen Barbie, pot haver estat bonica, potser estimada, potser una bona mare per als seus fills, una col·lega fiable, una gran amant, sí potser… Avui, de vegades és fosc, de vegades violent, sovint és absurd i li fa gràcia tenir… 55 anys. Fatal, inevitable, però què pot fer avui amb ella mateixa, amb els altres, amb la vida en definitiva… La Barbie per fi s’enlairarà, literalment, i estarà en un altre lloc, a l’altra banda de les coses, a les altures salvatges d’Escòcia, que la seva vida s’obrirà de nou, inesperada i lluminosa… Text de presentació de la Quinzena: És la Barbie qui obrirà la Quinzena 2024, a la Barbie interpretada magistralment per Agnès Jaoui  a la magnífica i darrera pel·lícula de Sophie Fillières, “Ma vie ma geule”. Tres moments en la vida d’una dona: una comèdia, una tragèdia, una epifania, conduïda sense miraments, amb els trencaments de to i els diàlegs punyents que sempre han estat el segell distintiu del cinema de Fillières. És també una obra terriblement commovedora perquè és un autoretrat molt íntim al qual l’Agnès Jaoui es lliura en cos i ànima. Directora: Sophie Fillières (02.11.1964-31.07.2023). La guionista, -puntualment- actriu (“Anatomia d’una caiguda” i “Victoria”, ambdues de Juntine Triet) i cineasta  Sophie Filllières va morir poc després d’acabar el rodatge de “Ma vie Ma geule” i va demanar als seus fills Agathe i Adam Bonitzer que acabessin la pel·lícula (la postproducció) amb els seus col·laboradors propers . | VI: The Party Film Sales. DF: Jour2Fête. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| Film inaugural de la Quinzena.| RESSONS |

De Mahdi FLEIFEL, ” To a Land Unknown“ “Vers un pays inconnu”. Producció: Anglaterra, França, Alemanya, Grècia, Països Baixos, Qatar, Aràbia Saudí, Palestina. Durada: 1h45. Guió: Mahdi Fleifel, Fyzal Boulifa, Jason McColgan. Repartiment: Mahmood Bakri (Chatila), Aram Sabbagh (Reda), Mohammad Alsurafa (Malik), Angeliki Papoulia (Tatiana), Mouataz Alshalton (Abu Love), Mohammad Ghassan (Yasser), Monzer Reyahnah (Marwan). Sinopsi: En Chatila i en Reda són dos cosins palestins que han fugit d’un camp del Líban i s’han refugiat a Atenes. Junts, multipliquen les martingales per a recaptar la suma de diners que els permeti adquirir passaports falsos, una porta d’entrada a Alemanya on somien amb poder finalment construir la seva vida. Però aquesta recerca els empeny a traspassar els seus límits, deixant enrere una part d’ells mateixos amb l’esperança d’un futur millor. Text de presentació de la Quinzena: Primera ficció d’un cineasta palestí que ha destacat en l’àmbit del documental, la pel·lícula explica l’intent desesperat de dos cosins palestins il·legals atrapats a Atenes per trobar una trampa que els permeti fer cap a Alemanya. Nodrit del cinema americà novaiorquès (com “Cowboy de mitjanit“, etc.), “To a Land Unknown” avança a tota marxa, talment com un thriller nerviós, tràgic i també molt ben documentat (..), tràgic però també molt informat de les condicions de vida dels emigrants, de les quals no n’ignora la realitat, sense exagerar-les ni diluir-les en excés. Director: Mahdi Fleifel, nascut a Dubai, va créixer al Líban al camp de refugiats d’Ain El-Helweh i més tard als suburbis d’Elsinore a Dinamarca. Va començar a fer cinema a una edat primerenca, una afició que va agafar de l’obsessió del seu pare per les càmeres de vídeo. És un director palestí-danès que viu i treballa entre Dinamarca, Anglaterra i Grècia. Graduat a la British National Film & Television School, va estudiar amb els directors Udayan Prasad, Ian Sellarand, Stephen Frears i Pawel Pawlikowski. La seva pel·lícula de primer any “Arafat & I” (2008) -en Marwan és un palestí enamorat que per fi ha conegut la Lisa, la noia amb qui es casarà: Tot en ella és perfecte, fins i tot va néixer el mateix dia que el president Arafat! Però sap la Lisa la importància d’aquesta coincidència?-, es va projectar en nombrosos festivals internacionals i va guanyar diversos premis. El 2010 va fundar, amb l’irlandès Patrick Campbell, la productora londinenca Nakba FilmWorks. El llargmetratge debut de Fleifel, aclamat per la crítica, “A world not Ours” (2012) -documental, retrat íntim, i sovint humorístic, de tres generacions d’exili al camp de refugiats d’Ein el-Helweh, al sud del Líban, basat en una gran quantitat d’enregistraments personals, arxius familiars i imatges històriques, és un estudi sensible i il·luminador de la pertinença, l’amistat i la família en la vida d’aquells per als quals la despossessió és la norma i anhelen la seva vida quotidiana-, es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Toronto i va rebre més de 30 premis, inclosos el Berlinale Peace Prize, els Premis del Jurat d’Edimburg, Yamagata i DOC:NYC. Va ser nomenat millor veu nòrdica nova a Nordisk Panorama i va rebre el premi New Talent a CPH:DOX. Va ser escollit membre de la Residència de la Cinéfondation el 2013. El 2016 Fleifel va guanyar un Ós de Plata pel curtmetratge “A man returned” -En Reda té 26 anys, i els seus somnis d’escapar del camp de refugiats palestins d’Ain El-Helweh es van acabar amb un fracàs després de passar-se tres anys atrapats a Grècia. Va tornar-ne, amb una addicció a l’heroïna i a un campament destrossat per les lluites internes i la invasió de la guerra de Síria. Contra tot pronòstic decideix casar-se amb la seva estimada de la infància. Una història d’amor, agredolça-, que també va ser nominat als Premis del Cinema Europeu el mateix any. El seu curt següent, “A Drowning Man” (2017) -sol i lluny de casa, ‘The Kid’ fa el seu camí per una ciutat estranya buscant els mitjans per passar el dia. Envoltat de depredadors, es veu obligat a fer compromisos només per sobreviure, la seva vida d’exili s’allarga un dia més-, va ser seleccionat a la Competició Oficial de Canes i més tard nominat a un BAFTA. “I Signed the Petition” (2018) -una conversa entre dos amics sobre l’efectivitat i les implicacions de donar suport públicament al boicot cultural a Israel. Un amic està preocupat per haver signat una petició demanant a Radiohead que no toqui a Tel Aviv, l’altre és més optimista. La seva conversa ofereix una visió del que és ser un palestí al món actual-, va guanyar el millor curtmetratge documental a l’IDFA i va ser nominat als Premis del Cinema Europeu 2018. També curt documental, “3 Logical Exits” (2020) -meditació sociològica sobre les diferents sortides que trien els joves palestins, per fer front a la vida als camps de refugiats-, es va estrenar a la Tiger Shorts Competition 2020 a l’IFF Rotterdam. | VI: Salaud Morisset*. DF: Eurozoom*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Karan KANDHARI, “Sister Midnight“. Producció: Anglaterra (Wellington Films, Griffin Pictures*), Índia, Suècia. Durada: 1h50. Guió: Karan Kandhari. Repartiment: Radhika Apte (Uma), Ashok Pathak (Gopal), Chhaya Kadam (Sheetal), Smita Tambe (Reshma). Sinopsi: Matrimoni concertat a Bombai: l’home és flàcid i sense espina dorsal, la dona, un cop arribada a la caseta conjugal, assumeix una misantropia bruta, d’una verdor rara. Encallada a l’infern de la parella, l’Uma es transforma en una figura inquietant sense escrúpols, donant via lliure als seus impulsos ferotges. Text de presentació de la Quinzena: Comèdia fantàstica punk, pel·lícula de venjança feminista, pel·lícula de vampirs revisitada, “Sister Midnight” és un conte original, divertit i macabre, centrat en un personatge rebel i misantròpic. Seguim els contratemps d’Uma, una noia que s’acaba de casar, que descobreix la realitat de la vida matrimonial en un barri marginal de Bombai i la set de venjança de la qual no és precisament a punt d’apaivagar-se. (..) La pel·lícula està plena de referències americanes a la pantalla, com a la banda sonora, sempre sorprenent, des del country fins al hard rock. Òpera prima. Director: Karan Kandhari és un artista i cineasta indi, nascut a l’Orient Mitjà i que viu habitualment a Londres. Més enllà de l’escriptura i la direcció, és un artista multidisciplinari que treballa amb la fotografia, el collage i la il·lustració a tinta. Entre 2010 i 2014, va escriure i dirigir “United Howl”, una trilogia de tres curtmetratges temàtics sobre inadaptats, forasters i solitaris, tots compartint un sentit de l’humor inèdit. | VI: Protagonist Pictures*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De Yôko KUNO i Nobuhiro YAMASHITA, “Ghost Cat Anzu” / “Anzu, chat-fantôme” / “Bakeneko Anzu-chan”.  Producció: Japó, França. Durada: 1h37. Guió: Shinji Imaoka, adaptació del maga ‘Bakeneko Anzu-chan’ de Takashi Imashiro. Film d’animació. Amb les veus de: Mirai Moriyama (Anzu), Noa Gotô (Karin). Sinopsi: Xxplica la història de la Karin, d’11 anys, abandonada pel seu pare amb l’avi, el monjo d’un petit poble costaner de la província japonesa, que li demana a l’Anzu, el seu gat fantasma jovial i servicial encara que bastant capritxós, que la vigili. La trobada d’aquests personatges forts provoca espurnes, si més no al principi… Text de presentació de la Quinzena: Aquesta co-realització adaptada d’un manga també és el primer llargmetratge de la jove Yôko Kuno, destacada al Japó pel seu treball d’animació en rotoscòpia. Pel·lícula adreçada a tots els públics, la bellesa d’Anzu, el gat fantasma, rau en la seva barreja de lirisme i comèdia i els seus personatges d’animals i d’esperits grollers i burlers. Pel·lícula d’animació que, per la seva història i per la varietat dels seus gràfics, agradarà als seguidors de “Mes Voisins les Yamada” i de Miyazaki. Els directors: Yôko Kuno (1990, Japó), formada a la Universitat de Belles Arts Tama, la seva pel·lícula d’estudi, “Airy Me” (2013), va guanyar nombrosos premis. Va treballar com a directora d’animació rotoscoping. Actualment és considerada una de les figures essencials de l’animació contemporània. També és una creadora de manga. Nobuhiro Yamashita (1976, Japó) és un director molt popular al Japó. En els seus inicis, sovint se’l va comparar amb Aki Kaurismäki i Jim Jarmusch pels seus personatges de joves errants a la deriva. “Linda Linda Linda” (2005), la seva primera pel·lícula rodada en 35 mm, va ser un èxit popular.| VI: Charades.  DF: Diaphana. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De Cristóbal LEÓN i Joaquín COCIÑA, “Los hiperbóreos” / “The Hyperboreans”. Producció: Xile. Durada: 1h02. Guió: Cristóbal León, Joaquín Cociña, Alejandra Moffat. Repartiment: Antonia Giesen (Antonia Giesen), Francisco Visceral (Metalero). Sinopsi: Als llimbs d’un gran estudi, la nostra única guia és una dona, al seu torn narradora, actriu, il·lusionista que interactua amb decorats i efígies de cartró a la Méliès, seguint els passos d’un home molt real: el dandy neonazi xilè Miguel Serrano (1917-2009), pixatinters a l’origen de teories esotèriques delirants. Aberració fascinant o símptoma d’un mal més profund? Informació: L’actriu i psicòloga Antonia Giesen decideix filmar un guió revelat per una veu dins la ment d’un dels seus pacients. Buscant la col·laboració amb el duet de cineastes León & Cociña, creen una cruïlla de teatre, ciència-ficció, animació i biopic fabulós, poblat de mons paral·lels i embruixat per l’ombra d’un escriptor nazi xilè com a figura demoníaca. Text de presentació de la Quinzena: Els xilens León i Cociña havien codirigit “La casa lobo“, un primer llargmetratge d’animació híbrid, premiat als festivals més grans del món sencer. Amb “Los hiperbóreos” continuen el seu treball artesanal barrejant titelles, stop-motion i acció en directe. A la cruïlla de teatre, ciència ficció, animació i fals biopic, aquí tenim l’OVNI de la selecció: un deliri paranoide, heretat de Ruiz i de Bolaño, ple de mons paral·lels i perseguit per ombres d’un escriptor nazi xilè com a figura demoníaca.Directors: Cristóbal León i Joaquín Cociña, nascuts l’any 1980 a Xile, col·laboren junts des del 2007. Tots dos van cursar estudis a la Universitat Catòlica de Xile, i León va continuar els seus estudis a UDK (Berlín) i De Ateliers (Amsterdam). A través de les seves pel·lícules experimentals, León & Cociña ofereixen una nova interpretació del simbolisme religiós i els rituals màgics profundament arrelats a la cultura tradicional d’Amèrica Llatina. La seva producció cinematogràfica incorpora diverses tècniques, com ara fotografia, dibuix, escultura, dansa i performance. Les seves pel·lícules en stop-motion es caracteritzen per un llenguatge cinematogràfic cru, on figures de paper ‘maché’ i dibuixos d’aspecte innocent contrasten clarament amb temes com la religió, el sexe i la mort que predominen a les seves obres. Guanyadors de prestigiosos premis, les seves pel·lícules es mostren regularment en festivals internacionals de cinema i es mostren a museus i biennals d’Amèrica Llatina. Han exposat el seu treball a escenaris reconeguts com la Whitechapel Gallery, el Guggenheim Museum NY, KW Berlin, AJG Gallery Seville 2012, Art Basel Hong Kong Film section 2014, la Biennal de Venècia 2013 (representant Xile al pavelló llatinoamericà) i Art Basel Statements 2012. El seu primer llargmetratge, “The Wolf House” (2018), va obtenir elogis pel seu enfocament innovador. Rodada en diversos llocs públics com ara museus, centres culturals i galeries d’art, es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Berlín 2018, guanyant el premi Caligari a la secció Fòrum. Des de llavors, la pel·lícula s’ha projectat en més de 100 festivals, rebent més de 12 premis i mencions. Tres anys més tard, el seu curt d’animació “Los Huesos” (2021) va debutar al Festival de Cinema de Venècia, guanyant el premi Orizzonti al millor curtmetratge. El duo de cineastes van treballar al Departament d’Animació de “Beau is Affraid” (Ari Aster, 2023).| VI: Bendita Film Sales. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|RESSONS-només enllaços |

De Carson LUND, “Eephus“. Producció: EUA (Omnes Films*), França. Durada: 1h38. Guió: Michael Basta, Nate Fisher, Carson Lund. Repartiment: Keith William Richards (Ed Mortanian), Frederick Wiseman (Branch Moreland), Cliff Blake (Franny), Ray Hryb (Rich Cole), Bill “Spaceman” Lee (Lee), Stephen Radochia (Graham Morris), David Pridemore (Troy Carnahan), Keith Poulson (Derek Dicapua), John Smith Jr. (John Faiella), Pete Minkarah (Glen Murray), Wayne Diamond (Al), Theodore Bouloukos (Chuck Poleen). Sinopsi: L’ombra d’un projecte de construcció imminent s’alça sobre el seu estimat camp de bèisbol en què un parell d’equips de Nova Anglaterra s’enfronten per última vegada. Les tensions creixen, tota la diversió sembla esvair-se en un futur incert. Text de presentació de la Quinzena: Unitat de temps i acció en aquest primer llargmetratge que segueix durant una tarda l’últim partit de beisbol d’un equip d’aficionats. No cal conèixer les regles del joc. La bellesa d’”Eephus” rau en la seva dimensió crepuscular que evoca la desaparició d’un món: la caiguda d’un cert patriarcat. L’humor i la delicadesa de la pel·lícula pot recordar el cinema de Linklater i el d’Altman. Però la seva dolça malenconia el fa sobretot un cosí llunyà de “Goodbye Dragon Inn” de Tsaï Ming Liang. Remarquem la presència de dos actors d’”Uncut Gems“: Keith William Richards i Wayne Diamond, i la veu de Frederick Wiseman. (..) No cal conèixer les regles del beisbol per entendre la finor de la posada en escena, que coreografia la fi d’un món, d’una certa Amèrica rural i masculina. Primer llargmetratge de Carson Lund, un dels associats d’Omnes Films, un col·lectiu representant del cinema independent nord-americà que assumeix noves regles [Nota: Omnes Films també és la productora d’una altra pel·lícula de la Quinzena: “Christmas Eve in Miller’s Point“, de  Tyler Taormina]. Carson Lund és membre fundador d’Omnes Films, un col·lectiu de cineastes independents amb seu a Los Angeles que va ser considerat com una de les “25 New Faces of Cinema” de la revista ‘Filmmaker Magazine’. Carson fa el seu debut com a director amb “Eephus”, que també ha escrit i produït. Com a director de fotografia i productor, ha treballat a les pel·lícules “Christmas Eve in Miller’s Point” (Quinzena 2024), així com “Ham on Rye” (Tyler Taormina, 2019) i “Topology of Sirens“(Jonathan Davies, 2021). Natiu de New Hampshire, Carson també és músic i crític de cinema.| Enllaços: Web del director*, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Patricia MAZUY, “La Prisonnière de Bordeaux” / “Visiting Hours”. Producció: França (Rectangle Productions*, Picseyes, Arte). Durada: 1h48. Guió: Patricia Mazuy, Pierre Courrège, François Bégaudeau, a partir d’una idea original de Pierre Courrège. Amb Isabelle Huppert (Alma), Hafsia Herzi (Mina), Robert Plagnol, Lionel Dray. Nota sinòptica: L’Alma, sola a la seva preciosa casa adossada, i la Mina, una mare soltera als suburbis, han organitzat la seva vida al voltant de l’absència dels seus marits, que són reclusos al mateix centre penitenciari. Durant una visita, les dues dones coincideixen i inicien una amistat tan improbable com tumultuosa… Sinopsi: Dues dones es troben a la sala de visites d’una presó on venen a visitar “el seu home”. Una és una dona rica de classe mitjana, l’altra ha de treballar per alimentar els seus dos fills. La primera ofereix a la segona quedar-se a la seva gran casa, més a prop de la presó. És una amistat, un amor, un pacte?  Text de presentació de la Quinzena: Com un contrapeu de “Bowling Saturne“, Patricia Mazuy signa una pel·lícula sobre l’emancipació femenina i de sororitat amb el rerefons d’informe de classe. En el papers principals, Isabelle Huppert i Hafsia Herzi formeu un tàndem que funciona meravellosament, lligat al voltant d’un desig comú de posar fi al passat i alliberar-se de la dominació masculina. Sense maniqueisme i sense tebiesa. Informació: Aquesta pel·lícula fins ara s’ha identificat amb noms molts diferents (Portraits trompeurs, Les prisionnières, La prisionnère deBordeaux, Alma et Mina). Francesa, d’orígens tunisians, Hafsia Herzi du ja una considerable carrera com a intèrpret -de manera destacada, per a Abdellaatif Kechiche– , és també directora i guionista dels seus propis films i aquest 2024 protagonitza el cartell de la Setmana de la Crítica de Canes. La gran actriu Isabelle Huppert ja va treballar amb Patricia Mazuy, encarnant Madame de Maintenon a “Saint-Cyr” (2000), film de la cineasta que va participar a Un Certain Regard del Festival de Canes i va guanyar el premi Jean Vigo. Patricia Mazuy (Dijon, França, 1960) va començar al cinema amb curtmetratges, com ajudant de muntadora i muntadora (de “Sense sostre ni llei” -Agnès Varda, 1985-, al costat de la directora). La seva òpera prima fou “Peaux de vaches” (1989), amb Sandrine Bonnaire i Jean-François Stévenin -drama en què una dècada després que un home hagués mort en un accident en una part aïllada del camp francès, una família passa comptes dels fets- i tot seguit es posa a dirigir episodis de sèries nord-americanes, signa un documental de divulgació científica sobre els bovins i manipulació genètica i, el 1993, realitza el capítol “Travolta et moi” de la sèrie d’Arte ‘Tous les garçons et les filles de leur age‘, premiat al Festival de Locarno -en el qual una adolescent fascinada per John Travolta queda amb un noi lector de Friedrich Nietzsche que vol seduir-la-. A continuació es passa tota una colla d’anys preparant “Saint-Cyr” -film ambientat a finals del segle XVII, quan dues noietes normandes, arriben a Saint-Cyr, l’escola creada per Madame de Maintenon per a educar les filles de la noblesa arruïnada per les guerres i fer-les dones lliures; però després d’una vida de degradació i intriga, Madame de Maintenon tem els focs de l’infern i es confia a un home de l’Església per tornar l’escola al camí de la puresa, encara que això signifiqui negar les seves promeses de llibertat- i, després, no va reaparèixer fins el 2004, en què va codirigir amb el seu company Simon Reggiani el documental barrejat amb ficció i diguem-ne còmic “Basse Normadie“, sobre un home que va al Saló de l’Agricultura… per llegir Dostoievski dalt d’un cavall davant de mil pagesos. I nova aturada -com a directora, ja que de treballar, treballa, en projectes i també com a guionista i actriu-, i torna el 2011 amb “Sport de filles“, cinta ambientada al món eqüestre, que es projecta a la Piazza Grande del Festival de Cinema de Locarno, amb Marina Hands, Bruno Ganz i Josiane Balasko -en la qual, una geneta està disposada a fer qualsevol cosa per viure la seva passió per la doma, malgrat la seva modesta condició-. I salta al 2018, quan enllesteix “Paul Sanchez est revenu“, thriller en què Laurent Laffite es posa en la pell d’un criminal buscat des de fa deu anys, que reapareix a l’escena del crim… Finalment, el seu darrer treball per al cinema havia estat “Bowling Saturne“, thriller dramàtic -en Competició al Festival de Locarno- en què intervé com a actor el seu fill Achille Reggiani -quan el seu pare mor, un policia ambiciós ofereix la gestió de la bolera que acaba d’heretar al seu germanastre marginal, però l’herència és maleïda i enfonsarà els dos homes en un abisme de violència-. VI: Les Films du Losange. DF: Les Films du Losange. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance (fr), CBO-Box Office (fr),

De Jean-Christophe MEURISSE, “Les Pistolets en plastique” / “Plastic Guns”. Producció: França. Durada: 1h35. Guió: Jean-Christophe Meurisse, Amélie Philippe. Repartiment: Delphine Baril (Léa), Charlotte Laemmel (Christine), Laurent Stocker (Paul Bernardin), Gaëtan Peau (Michel Uzès). Sinopsi: Durant el seu viatge a Dinamarca, detenen Michel Uzès, un home d’uns quaranta anys, de qui la policia sospita que és Paul Bernardin, un assassí buscat acusat de matar la seva dona i els seus tres fills fa uns anys. Mentre l’Uzès sosté que és innocent, dues detectius aficionades, la Léa i la Christine, es proposen dur a terme la seva pròpia investigació. Alhora, a l’Argentina, un francès d’uns quaranta anys amb un passat misteriós celebra el seu casament amb la seva bonica i jove promesa… Text de presentació de la Quinzena: Inspirat en un dels successos francesos més destacades dels últims anys, “Les Pistolets en plastique” de Jean-Christophe Meurisse és una comèdia hilarant portada per actors excel·lents i desfermats. En aquest petit teatre de la crueltat, un home mata tota la seva família, desapareix a la natura i s’ho agafa amb calma a l’estranger. Qualsevol semblança amb un assassí presumpte no és necessàriament fortuïta. (..) Un hom tan admirat com limfàtic, investigadores aficionades de la web que es deixen anar durant el seu pelegrinatge al lloc del crim, un quídam pres per l’assassí a l’estranger quan ve a participar en un concurs de dansa country… Certa tradició de la comèdia francesa potenciada amb un humor macabre. Jean-Christophe Meurisse (nascut el 9 de gener de 1975, a Lorient, França), es va formar com a actor i el 2005 va fundar Les Chiens de Navarre -companyia d’actors les creacions col·lectives dels quals dirigeix- àmpliament reconeguda avui dia. El 2013 va debutar al cinema amb el migmetratge “Il est des nôtres“, premiat en festivals i elogiat per la crítica. Després va signar diversos llargmetratges: “Apnée” (Setmana de la Crítica de Canes 2016) -la Céline, en Thomas i en Maxence van sempre junts, volen casar-se, una casa, una feina, bons fills i menjar ostres cada dia; rebels i inadaptats a una realitat econòmica i administrativa furiosa, passen amb els seus quads de foc i travessen una França aclaparada, a la recerca de noves fites, deserts plens de bípedes i moments de felicitat efímera- i “Oranges sanguines” (Cinema de mitjanit al Festival de Canes 2021) -al mateix moment, a França, una parella de jubilats sobreendeutada intenta guanyar un concurs de rock, un ministre és sospitós d’evasió d’impostos, un adolescent es troba amb un trastorn sexual: una nit llarga està a punt de començar. Els gossos són alliberats…-. “Les Pistolets en plastique” és el seu tercer llargmetratge. | VI: Charades. DF: Bac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|. Film de cloenda de la Quinzena.

De Caroline POGGI i Jonathan VINEL, “Eat the Night“.Producció: França. Durada: 1h46. Guió: Caroline Poggi, Jonathan Vinel, Guillaume Bréaud. Repartiment: Théo Cholbi (Pablo), Erwan Kepoa Falé (Night), Lila Gueneau (Apolline). Sinopsi: En Pablo i la seva germana Apolline, encara adolescent, han crescut junts jugant a ‘Darknoon’, un videojoc de fantasia heroica en línia. ‘Darknoon’ anuncia la imminent desaparició del seu univers, que desconnecta, mentre que la relació sentimental d’en Pablo amb el misteriós Night, amb qui fabriquen i tracten l’èxtasi, va agafant cada cop més espai, abandonant la germana i provocant la ira d’una perillosa banda rival. Text de presentació de la Quinzena: Poggi i Vinel signen el seu “Ready Player One“: un film d’empelt de l’animació amb la imatge real, del thriller amb allò romàntic, de l’edat adulta amb la infantesa. Projecte terriblement ambiciós dins del jove cinema francès, “Eat the Night” ens submergeix a l’univers de Darknoon, un videojoc 3D d’heroic fantasy multijugador especialment dissenyat per a la pel·lícula. És un film d’apocalipsi, sobre l’adéu a l’adolescència, però també un autèntic film d’amor, rodat en l’atmosfera surrealista de Le Havre. Els directors: Caroline Poggi (Ajaccio, Còrsega, 1990) va estudiar a París IV i després a la Universitat de Còrsega. Jonathan Vinel (Tolosa, 1988) va estudiar muntatge a la FEMIS. Han realitzat diverses pel·lícules, per separat i després conjuntament, amb el seu curtmetratge “Tant qu’il nous reste des fusils à pompe” -fa molta calor, els carrers estan estranyament buits, les palmes pateixen i les armes de foc ploren, en Joshua vol morir però no vol deixar sol al seu germà Mael i mentrestant es troba amb una colla: els icebergs-, que va rebre l’Ós d’Or a la Berlinale el 2014. El seu primer llargmetratge “Jessica Forever” (2018) -en un món distòpic on regnen els inadaptats violents, una dona i la seva família improvisada de saltamarges rehabilitats lluiten per la pau- va ser seleccionat als festivals de Toronto i Berlín. L’any passat van dirigir el film d’1 hora “Best Secret Place” -hi ha gent que s’està prenent un descans dins de les meves parets. Esperant per viure…-. | VI: MK2. DF: Tandem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De Matthew RANKIN, “Une langue universelle” / “Universal Language”. Producció: Quebec (Metafilms*). Durada: 1h29. Guió: Matthew Rankin, Pirouz Nemati, Ila Firouzabadi. Repartiment: Rojina Esmaeili (Negin), Saba Vahedyousefi (Nazgol), Mani Soleymanlou (Iraj Bilodeau), Matthew Rankin (Matthew/Massoud), Pirouz Nemati (Massoud/Matthew). Sinopsi: En una interzona misteriosa i surrealista entre Teheran i Winnipeg, les vides de múltiples personatges s’entrellacen de maneres sorprenents i misterioses. Els alumnes de primària Negin i Nazgol troben una suma de diners congelada al gel de l’hivern i intenten aconseguir-la. Mentrestant, Massoud guia un grup de turistes cada cop més desconcertats pels monuments i llocs històrics de Winnipeg. En Matthew deixa la seva feina significativa en una oficina del govern del Quebec, a Mont-real, i emprèn un viatge enigmàtic per visitar la seva mare malalta a Winnipeg. L’espai, el temps i les identitats personals s’esvaeixen, s’entrellacen i ressonen en una comèdia surrealista de desorientació. Text de presentació de la Quinzena: Un home torna al seu Winnipeg natal per a retrobar-se amb la mare, malalta. Dos nens iranians busquen una manera de retirar un bitllet congelat al glaç. Un guia estrany ofereix a un grup de turistes una visita a monuments històrics. L’espai-temps està capgirat en aquesta comèdia absurda i sorneguera, amb la seva arquitectura brutalista, composicions geomètriques dels plans i humor melancòlic. “Une langue universelle” és una barreja acolorida del cinema surrealista de Winnipeg barrejat amb l’univers de les pel·lícules iranianes de l’Studio Kanoun. (..) Una declaració d’amor a la cultura iraniana, però també una meditació sobre l’espai curiós, geogràfic i mental, que representa Canadà, aquest gegant esquiu. El director: Matthew Rankin va néixer el 5 d’agost del 1980 a Winnipeg i va estudiar Història a McGill i a la Universitat Laval. Com a jove cineasta, va viatjar a l’Iran amb l’esperança il·lusòria d’estudiar cinema amb el grans mestres iranians, objectiu en què va fracassar. Ha dirigit una quarantena de curtmetratges (documentals, ficció i animació) que s’han presentat a Sundance, SXSW, TIFF, Annecy, la Berlinale, el Festival Internacional de Curtmetratges de Dawson City i la Setmana de la Crítica de Canes (va ser el 2017 que la Setmana li seleccionà “Tesla Lumière Mondiale“, film situat entre el biopic -el del visionari inventor Nikola Tesla- i una forma delirant amb experiments visuals perfectament dominats). La seva filmografia es caracteritza per la mescla de gèneres, l’ús d’elements històrics o documentals així com una estètica impregnada de lirisme (SC). El seu primer llargmetratge, “The Twentieth Century” (2019) -extravagant biopic que reimagina els anys de formació de l’antic primer ministre canadenc, William Lyon Mackenzie King, com una sèrie d’abjectes humiliacions-, va ser guardonat amb el Premi FIPRESCI 2020 a la Berlinale i proclamada millor pel·lícula canadenca a Festival Internacional de Cinema de Toronto 2019. Viu a Montreal. | VI: Best Friend Forever. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

D’ Eryk ROCHA i Gabriela CARNEIRO DA CUNHA, “A queda do céu” / “The Falling Sky” / “La Chute du ciel”. Producció: Brasil (Aruac Filmes), Itàlia, França. Durada: 1h50. Guió: Eryk Rocha, Gabriela Carneiro da Cunha, basat en el llibre de culte ‘La chute du ciel‘ de Davi Kopenawa i Bruce Albert. Documental. Amb Davi Kopenawa; Justino, Givaldo, Raimundo i Dinarte Yanomami, Guiomar Kopenawa, Roseane Yariana, Comunidade de Watoriki.  Sinopsi: Documental sobre la profunda connexió dels pobles indígenes amb la natura i la seva lluita contra la desforestació, una greu amenaça per a la seva forma de vida i l’ecosistema que anomenen casa. Text de presentació de la Quinzena: Basat en el llibre de culte ‘La chute du ciel‘ de Davi Kopenawa, famós xaman i símbol de lluita dels pobles de l’Amazones contra la mineria d’or i l’explotació del bosc, aquest documental ens situa sense distància etnològica al cor de rituals del poble Ianomami i el seu vincle amb el sagrat. La bellesa de la pel·lícula rau en la manera com els cineastes són capaços de variar les distàncies sense angelisme (..), entre paisatges i primers plans, individus i grups (..). De mica en mica es va revelant la cosmologia dels Ianomami i la seva ira cap a la “gent mercaderia” que mata el bosc i els mata. Directors: Eryk Rocha cineasta nascut al Brasil l’any 1978 (fill de Glauber Rocha), es va graduar l’any 2002 a l’escola de cinema de Los Baños, Cuba, on va dirigir el seu primer llargmetratge: “Rocha que Voa” -documental sobre un dels períodes més obscurs de la vida del director Glauber Rocha: el seu exili a Cuba, des del 1971 fins al 1972-. La pel·lícula va ser seleccionada a Venècia, Rotterdam i altres festivals, guanyant el premi a la millor pel·lícula al Brasil, Argentina i Cuba. Les properes obres també van recollir una presència de prestigi en esdeveniments nacionals i internacionals com Canes (el 2004 va tenir seleccionat a la Competició del Curtmetratges “Quimera” -du l’espectador a un viatge, on el límit entre l’art contemporani i el cinema es fa invisible. La barba es converteix en un gat i el gat en una barba-), Sundance, Nova York, Montevideo, Guadalajara, Buenos Aires, Marsella i Amsterdam. “Cinema novo” (2016) -film-assaig que explora poèticament el moviment cinematogràfic més important de l’Amèrica Llatina, a través del pensament dels seus principals autors: Nelson Pereira dos Santos, Glauber Rocha, Leon Hirszman, Joaquim Pedro de Andrade, Ruy Guerra, Walter Lima Jr., Paulo. César Saraceni, entre d’altres-, seleccionat a Cannes Classics 2016, va rebre el premi L’Oeil d’Or al millor documental al Festival de Canes. El 2021, va estrenar “Edna” -amb guió de Gabriela Carneiro da Cunha, ens situa a la vora de la carretera Transbrasiliana, on l’Edna viu en un terreny en ruïnes, construït sobre massacres-, premiada al Brasil, França, Xile, Mèxic, Turquia i Itàlia. La Cineteca de Madrid va fer una retrospectiva de la seva filmografia en un homenatge especial al director. Part de les seves obres han estat adquirides pel MoMA i integrades a la col·lecció permanent del museu. Gabriela Carneiro da Cunha, cineasta brasilera, nascuda a Rio de Janeiro el 1982, és directora de teatre, investigadora artística i activista de les arts ambientals. És sòcia d’Aruac Filmes i creadora del projecte Margens – sobre rius, cocodrils i lluernes. La seva obra s’ha presentat al Festival de Viena, al Festival d’Automne i al Centre Georges Pompidou de París. Aquesta és la seva primera pel·lícula com a directora.| VI: Rediance. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Hernán ROSSELLI, “Algo viejo, algo nuevo, algo prestado” / “Something Old, Something New, Something Borrowed”. Producció: Argentina (36 Caballos i altres), Portugal (Oublaum Filmes*), Espanya (Jaibo Films*). Durada: 1h40. Guió: Hernán Rosselli. Repartiment: Maribel Felpeto (Maribel), Alejandra Cánepa (Alejandra), Hugo Felpeto (Hugo), Leandro Menendez (Leandro), Juliana Inae Risso (Juliana), Marcelo Barbosa (El Mago),  Javier Abril Rotger (Facundo). Sinopsi: Els Felpeto administren des de fa diverses dècades un negoci d’apostes clandestines. Des que el seu pare va morir, la Maribel i la seva mare, Alejandra, van quedar a càrrec de la complexa empresa familiar. Una nit, a la Maribel li sembla que es confirma una sospita de fa anys: el pare tenia una família paral·lela i un fill no reconegut; un tal Facundo. La Maribel afegeix en Facundo a Facebook amb una identitat falsa. Flirtegen una mica i ràpidament comencen a veure’s. Oscil·lant entre el documental i la ficció, a partir de l’edició de centenars d’hores de gravacions de pel·lícules familiars, “Algo viejo, algo nuevo, algo prestado” reconstrueix la fundació, l’apogeu i la caiguda d’una família. Text de presentació de la Quinzena:  La Maribel [Felpeto], veïna de la infància del cineasta, li va confiar vells vídeos familiars i va acceptar convertir-se “en el present” davant la seva càmera en un personatge de ficció, com els altres membres de la seva tribu, transformats en corredors d’apostes. La teoria dels jocs i la figura de la xarxa són essencials a totes les escales, des de la memòria individual fins a la història d’un país. (..) Digne representant d’una cinematografia en perill, l’argentí Hernán Rosselli presentarà el seu magnífic “Algo viejo, algo nuevo, algo prestado”. Imagineu ‘The Sopranos‘ o “Goodfellas” en mode ‘low-fi’ artesanal, en una família de corredors d’apostes en què, després de la desaparició del pare, la mare i la filla assumeixen el negoci familiar. Immersió en el món de les apostes esportives dins d’una classe treballadora dels suburbis que també vol trobar un lloc al sol. Director: Hernán Rosselli va néixer l’any 1979, a l’Argentina. Va estudiar al CIEVYC on es va especialitzar en guió i realització i el 2002, va ingressar a l’ENERC (Buenos Aires),  on es va especialitzar en muntatge. A més va estudiar Filosofia i Música. És fundador i editor de ‘Las Naves’, una revista dedicada al cinema d’autor, publicada en col·laboració amb la revista alemanya ‘Revolver’. També escriu a les publicacions semestrals de ‘Revista de Cine’. Muntador, director de fotografia, el 2014, va debutar en la direcció amb el llargmetratge “Mauro” -drama en què Rosselli enregistra el món d’en Mauro amb un estil observador i socialrealista, rodat al seu propi barri i amb molts dels seus amics en papers secundaris, amb una narració al límit de la realitat i la ficció amb seqüències poètiques de vídeos nostàlgics i reflexions de Mauro en veu en off, en què el cineasta dibuixa una imatge nítida de l’Argentina actual (una economia en col·lapse en què els pobres lluiten entre ells i, mentrestant, s’empobreixen encara més) : en Mauro camina per Buenos Aires i compra qualsevol cosa (una samarreta barata al mercat, una cervesa en una discoteca, una bufanda…), no compra per posseir, sinó per desfer-se dels seus diners. Són calés falsificats i en Mauro és un venedor que els ha de posar en circulació subrepticiament. Quan en Mauro decideix muntar la seva pròpia operació de falsificació amb el seu amic Luis, i al mateix temps s’enamora de la misteriosa Paula, la seva vida augmenta un parell de velocitats-, en competició al Festival de Cinema de Rotterdam – Bright Future, seleccionat al Festival dels 3 Continents de Nantes, guanyador del Premi Fipresci i del Premi Especial del Jurat al Concurs Internacional BAFICI. L’abril de 2018, el seu documental “Casa del Teatro” -film que transcorre en una institució que acull actors jubilats de baixos recursos i que se centra en un d’ells, que té seriosos problemes psíquics. Un subtil, formalment rigorós i sentit film sobre les estranyes tortuositats de la memòria (Micropsia)- va ser seleccionat al BAFICI. Actualment és professor de Cinema Documental a la FUC – Universidad del Cine de Buenos Aires. | VI: MPM Premium. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|RESSONS-només enllaços |

De Ryan J. SLOAN, “Gazer“. Producció: EUA (Telstar Films i altres). Durada: 1h54. Guió: Ryan J. Sloan, Ariella Mastroianni. Repartiment: Ariella Mastroianni (Frankie Rhodes), Jack Alberts (Henry Foster), Renee Gagner (Paige Foster), Marcia Debonis (Brenda), Tommy Kang (detectiu Gale Chong), Emma Pearson (Cynthia Rhodes), Marianne Goodell (Diane Rhodes), Grant Schumacher (Roger Rhodes). Sinopsi: Als afores de Newark, Nova Jersey, la Frankie és una jove mare amb una rara malaltia cerebral degenerativa anomenada discronometria, que li impedeix percebre correctament el temps i la realitat. Propensa a la paranoia i a les freqüents “sortides de zona”, utilitza cintes de casset autogravades per mantenir-se fora de perill i present en el nostre món modern d’alta tecnologia. Separada de la seva filla contra la seva voluntat, fa feines ocasionals. Tanmateix, incapaç de trobar una feina estable, accepta desesperadament la d’una dona misteriosa amb un passat fosc que ha trobat a la reunió d’un grup de suport. Text de presentació de la Quinzena: Primera pel·lícula d’un cinèfil apassionat, rodada amb un pressupost irrisori, “Gazer” torna als codis del thriller paranoic dels grans mestres del Nou Hollywood amb un toc del cinema de terror a l’estil Cronenberg. Rodat en un magnífic 16 mm, la pel·lícula demostra un domini sorprenent en la direcció d’actors, planificació i muntatge. Hi seguim un personatge femení magnètic interpretat per Ariella Mastroianni, també coautora de pel·lícula. Ryan J. Sloan, com tots els candidats a ser a la Quinzena, els va fer arribar la pel·lícula amb un text que l’acompanyava, que els organitzadors han volgut donar a conèixer perquè conté un missatge d’ànims per a tots els que vulguin fer una pel·lícula: Vaig desenvolupar una profunda passió per l’art de narrar històries, però sempre em vaig sentir com un ‘outsider’, un creatiu de coll blau que no encaixava enlloc. El camí cap a la realització semblava impossible sense suport financer o institucional, fins que em van donar un consell: “Si hi ha una història que crema dins teu, fins al punt que no pots continuar vivint sense explicar-la, no esperis que t’hi convidin”. Amb aquest consell, vaig passar dos anys desenvolupant la meva pel·lícula. Vaig multiplicar les feines i vaig treballar de 6 del matí a les 11 de la nit. Vaig filmar sempre que podia, durant els caps de setmana, amb un petit equip. La meva pel·lícula és en molts aspectes una carta d’amor a les pel·lícules que em van inspirar. És un exemple de cinema independent de base creat a través d’un esperit de comunitat, que, espero, inspiri a d’altres cineastes a desafiar els camins tradicionals, a fer les seves pel·lícules com vulguin, sense que se’ls demani. Director: Ryan J. Sloan és un lampista convertit en cineasta, originari de Nova Jersey, que debuta amb el llarg “Gazer”, després d’haver fet el vídeo musical oficial de Nowhere Now, de Wyland -‘Wyland: Nowhere Now‘ (2019)- i el curtmetratge “A Message for James” (2019) -codirigit i coescrit amb Ariella Mastroianni, que n’és l’actriu principal, parla de dos amics separats, l’Alice i en Dani, que es troben a Irlanda per a lliurar una carta sense obrir al germà d’en Dani, en James, en l’aniversari de l’esdeveniment que els va destrossar. Quan arriben fins a en James, es revela una veritat punyent. La història s’explica utilitzant múltiples línies de temps al llarg de dos dies-. | VI: Memento*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Tyler TAORMINA, “Christmas Eve in Miller’s Point“. Producció: EUA (Omnes Films*). Durada: 1h46. Guió: Tyler Taormina, Eric Berger. Repartiment: Matilda Fleming (Emily), Michael Cera (agent Gibson), Francesca Scorsese (Michelle), Gregg Turkington (sergent Brooks), Elsie Fisher (Lynn), Sawyer Spielberg (Splint), Maria Dizzia (Kathleen). Sinopsi: La nit de Nadal, una família es reuneix per a les que podrien ser les últimes vacances en aquella seva casa ancestral. A mesura que avança la nit i sorgeixen les tensions generacionals, una de les adolescents s’escapa amb les seves amigues per a reivindicar aquell indret hivernal. Text de presentació de la Quinzena: Hi haurà si més no una pel·lícula de Nadal a Canes aquest any. Per al seu tercer llargmetratge, Tyler Taormina torna a interessar-se per les alegries d’una cerimònia. Aquí, una Nit de Nadal en què es reuneixen membres d’una família italoamericana de classe mitjana. Productor però també actor, Michael Cera hi interpreta un improbable agent de policia directament eixit de “Superbad” o ‘Twin Peaks‘. Anotar també la presència de Francesca Scorsese i Sawyer Spielberg. Director: Tyler Taormina és un director, guionista i productor amb seu a Los Angeles, Califòrnia. És un dels principals membres del col·lectiu Omnes Films. Després d’intervenir, com a director, a la sèrie televisiva ‘Suburban Legends‘ (2015), va signar els curts “Wild Flies” (2016), “The Choir” (2017) i “A Waltz for the Stars” (2017), per a debutar en el llarg amb “Ham on Rye” (2019) -un extravagant ritus iniciàtic a la botiga local de delicatessen determina el destí de tota una generació d’adolescents, cosa que du alguns a fugir de la seva ciutat suburbana i a d’altres els condemna a quedar-s’hi-, presentat a Cineastes del Present del Festival de Locarno. El mateix any va dirigir el curt “Alice and the Egg” -una dona comença a refer-se després d’anys d’addicció a les drogues i, mentre intenta controlar la seva vida, s’adona que, per a tenir un futur ha d’enfrontar-se al passat-. El 2022 va presentar al Forum de la Berlinale el seu segon llargmetratge, “Happer’s Comet” -un mosaic de mitjanit d’una ciutat suburbana enfonsada en l’alienació. Tot observant moments nocturns de molts residents, ens adonem que alguns s’escapen a la foscor de la nit en patinet, silenciosament-. Aquest 2024 es presentaran quatre projectes produïts per Taormina, entre els quals destaquen “Christmas Eve in Miller’s Point” i “Eephus” de Carson Lund, tots dos seleccionats per a aquesta Quinzena dels Cinéastes. | VI: Magnify. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS. |

De Jonás TRUEBA, “Volveréis” / “The Other Way Around” / “Septembre sans attendre”. Producció: Espanya (Los Ilusos Films), França (Les Films du Worso* – Sylvie Pialat, Alejandro Arenas). Durada: 1h54. Guió: Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz. Repartiment: Itsaso Arana (Ale), Vito Sanz (Alex).  Sinopsi: Després de 15 anys junts, Ale i Alex tenen una idea que podria semblar absurda: organitzar una festa per celebrar la seva ruptura. Aquest anunci deixa perplexos els seus éssers estimats, però ells es mantenen ferms en la decisió de separar-se. O potser no? Text de presentació de la Quinzena: Per a celebrar la seva ruptura, una parella vol organitzar una festa. Quan el seu entorn se n’assabenta, ningú s’ho acaba de creure. La nova pel·lícula de Jonás Trueba, que ve a Canes per primera vegada, és una comèdia moderna de nou casament. Citant a Stanley Cavell i Kierkegaard, “Volveréis” reitera constantment l’anunci de la separació per posar la parella a prova del seu amor. “Volveréis” és una comèdia que suggereix amb tendresa que ser parella també és cinema.Director: Jonás Trueba (Jonás Groucho Rodríguez Huete), nascut a Madrid el 30 de novembre de 1981, fill del cineasta Fernando Trueba i de la productora Cristina Huete, és guionista i director. Va començar dirigint i coescrivint el curt -de títol ben significatiu- “Cero en conciencia” (2000) -amb Fernando Ramallo, Kristen Díaz i Jorge Sanz, la història d’un noi que fa tot el possible perquè la xicota del seu germà gran es fixi en ell-; va participar als guions de “Más pena que gloria” (2001) i “Vete de mí” (2006), de Víctor García Léon, i el 2009 va cosignar el text d’ “El baile de la victoria“, de Fernando Trueba. Debutà en la direcció de llargmetratges amb “Todas las canciones hablan de mi” (2010) -amb Oriol Vila, Bárbara Lennie (parella sentimental de Jonás Trueba en aquell moment), Miriam Giovanelli, Ramón Fontserè, Eloy Azorín, història d’un noi que intenta oblidar una noia, sobretot perquè ella, de la qual s’acaba de separar, li torna a la memòria una vegada i una altra, lligada a tots els records de la seva vida, fins al punt que té la sensació que totes les cançons d’amor en parlen-, que li valgué la nominació als Goya com a Direcor Revelació. El 2013 esdevé un any significatiu en la trajectòria de Jonás Trueba, perquè hi estrena “Los ilusos” -una pel·lícula, amb Francesco Carril, Aura Garrido, Vito Sanz, Isabelle Stoffel…, sobre el desig de fer cinema, o sobre el que fan alguns cineastes quan no fan cinema; sobre perdre el temps i el temps perdut; sobre converses, borratxeres, menjars i rutines; sobre les passejades en sortir del cinema; sobre estar enamorat; sobre estar sol i estar amb amics, construint futurs records per a una pel·lícula futura-, distribuïda fora del circuït tradicional d’exhibició i, que coprodueix amb Javier Lafuente, amb qui creen la productora Los Ilusos Films, que es farà càrrec a partir d’ara de tots els films que realitzarà ell i a la qual quedaran vinculats -com a actors, cineastes, etc.- noms lligats a aquestes pel·lícules com Itsaso Arana, Vito Sanz… Amb un repartiment en què figuren Vito Sanz,  Francesco Carril, Isabelle Stoffel… presenta el seu tercer llarg “Los exiliados románticos” (2015) -rodat durant un viatge de 12 dies per França, en la qual tres amics emprenen, sí, un viatge, a la recerca d’amors idíl·lics i efímers: El que pretenen és experimentar noves emocions que els facin sentir vius, en el que podria ser un intent de cremar les darreres naus de la joventut, però també podria ser una mostra de la decadència del gènere masculí-, Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. L’any següent fa un pas més endavant i entra a la selecció oficial d’un festival de primera categoria, com és el de Sant Sebastià, “La reconquista” (2016) -amb Itsaso Arana, Francesco Carril, Aura Garrido, en què, la Manuela i l’Olmo es retroben en un futur que s’havien promès quinze anys abans, quan eren adolescents i van viure el primer amor: Premissa romàntica a partir de la qual la pel·lícula va a la recerca del temps; o sobre la consciència del temps, del temps perdut i del temps recuperat; sobre allò que recordem de nosaltres mateixos i sobre allò que no recordem; sobre les paraules, els gestos i els sentiments a què seguim guardant fidelitat, perquè ens defineixen i ens interpel·len en el present, el passat i el futur-, Premi ‘Ojo Crítico’ de RNE. Es pot considerar que un salt important com a cineasta, tant pel que fa al seu reconeixement autoral a l’Estat Espanyol com al forat que aconegueix fer entre la cinefilia francesa, és el que materialitza amb la serena, sensible, madura “La virgen de agosto” / “Eve en août” (2019) -amb Itsaso Arana (que també en cosigna el guió), Vito Sanz, Isabelle Stoffel , Joe Manjon, un cant a l’estada al Madrid profund en ple estiu, centrat en el personatge de l’Eva, una dona de trenta-tres anys que fa de la seva decisió de quedar-se a l’agost a Madrid un acte de fe, i els dies i les nits se li presenten com un temps d’oportunitats, i, mentre se celebren les revetlles d’estiu, es troba amb altres persones a qui intenta ajudar, sense saber que, en realitat, no fa res més que ajudar-se a si mateixa: el viatge íntim d’una dona a la recerca de revelacions; un conte d’estiu una mica filosòfic i una mica místic, alegre i festiu de principi a fi-, nominada al César francès com a Millor Pel·lícula Estrangera, Premi FIPRESCI al Festival de Karlovy Vary, remarcat en la llista dels millors 10 films de l’any per la revista ‘Cahiers du Cinéma’. Amb “Quien lo impide” (2021) torna al Festival de Sant Sebastià  i hi guanya el Premi FIPRESCI de la crítica internacional i, entre d’altres reconeixements, la Petxina d’Argent a la Millor Interpretació de Repartiment, al conjunt dels actors d’aquest film, que es mou entre el documental, la ficció i el pur registre testimonial, una crida a transformar la percepció que tenim sobre l’adolescència i la joventut; la d’aquells que van néixer a principis del segle XXI i acaben de fer-se grans; els que ara semblen culpables de tot, alhora que veuen minvades les esperances –els joves adolescents es mostren tal com són però com poques vegades els veiem o ens deixen veure’ls: aprofitant la càmera de cinema per mostrar el millor de si mateixos i tornar-nos la confiança en el futur; des de la fragilitat i l’emoció, amb humor, intel·ligència, conviccions i idees. Perquè la joventut que ens parla d’amor, amistat, política o educació no parla només del que és seu, sinó del que ens importa sempre, a qualsevol edat: és una pel·lícula sobre nosaltres, sobre el que vam ser, el que som i el que seguirem sent-, cinta que es va endur posteriorment el Goya al Millor Documental i seria pres en consideració com una de les destacades de l’any, novament, per ‘Cahiers du Cinéma’. Amb la següent i esplèndida “Tenéis que venir a verla” (2022), el cineasta de la quotidianitat que és Jonàs Trueba ens serveix dues trobades entre amics que, a la Rohmer, xerren i xerren. Dues trobades en què traspua vida captada per la càmera. Moments senzills, consuetudinaris, molt ben escrits i encara més ben filmats -dues parelles prou joves d’amics es retroben en un bar. Escolten la música i després parlen, prenen unes copes… L’Elena i en Daniel viuen a Madrid; en Guillermo i la Susana, en una localitat a mitja hora de la ciutat -agafant el tren a Atocha-. En Guillermo i la Susana diuen a l’Elena i el Daniel que els han de visitar, que han d’anar a veure la casa on s’estan  (el “Tenéis que venir a verla” del títol). S’acomiaden. Passats 6 mesos, es tornen a trobar, ara a la casa esmentada. Els de Madrid hi han anat en tren. En Guillermo els passa a buscar per l’estació i fan cap al destí. Els ensenyen la casa, el pati, els voltants. Parlen. Dinen. I parlen. Juguen a ping-pong. Surten a passejar…-, veient-la em vaig preguntar: on duen aquestes dues trobades i les respectives seqüències magistrals? No res, és només cinema, una estona-escassament una hora de pel·lícula- que hem passat junts, sense cap més justificació -i per això acaba com acaba, el film-… i de passada se’ns han fet algunes reflexions -enlairades, certament-. “Volveréis” aterra a la Quinzena del Cineastes, amb coproducció francesa (de Sylvie Pialat) i tenint ja lligada la distribució als mercats francès i espanyol. Pel·lícules de Jonás Trueba disponibles a Filmin.| VI: Memento*. DE: Filmin. DF: Arizona Distribution. EF: 28.08.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

De Yôko YAMANAKA, “Desert of Namibia” / “Namibia no sabaku”. Producció: Japó. Durada: 2h17. Guió: Yôko Yamanaka. Repartiment: Yuumi Kawai (Kana), Daichi Kaneko (Hayashi), Kanichiro (Honda), Yuzumi Shintani (Ichika), Keisuke Horibe (Koichiro), Makiko Watanabe (Mari). Sinopsi: La Kana és una japonesa de 21 anys, esteticista poc implicada en la seva feina i sense cap desig concret real, que de vegades pot ser cruel i agressiva, potser una noia salvatge… ella simplement està viva! Els metges poc convincents li diagnostiquen un trastorn bipolar. Sigui com sigui, el cas és que per ella la vida és un seguit de moments sense gust. Fins i tot enamorar-se només li serveix per a passar el temps. El seu xicot, l’Honda, amb qui viu, intenta complaure-la pagant-li el lloguer i cuinant-li. Però ella comença a sentir que és una càrrega i insatisfeta amb aquesta relació, el deixa per en Hayashi, un jove més excèntric. Entre tribulacions professionals i sentimentals, la Kana es busca a si mateixa. Text de presentació de la Quinzena: En aquest segon llargmetratge, la directora Yôko Yamanaka fa mans i mànigues. “Namibia no sabaku” s’enganxa a les sabatilles esportives d’una dona jove bipolar que estira més el braç que la màniga. Retrat d’una generació Z de Tòquio sense ideals, aquesta pel·lícula japonesa sorprèn per la seva increïble energia i irreverència. Una posada en escena molt física menada per una actriu extraordinària. Un cinema que no deixa de tenir química amb les primeres pel·lícules de Nobuhiro Suwa. (..) Mitjançant el muntatge i els zooms lents, “Namibia no sabaku” transmet la consternació d’una dona que lluita amb una societat que encara és terriblement rígida i patriarcal. Directora: Yôko Yamanaka va néixer l’any 1997 a Nagano, Japó. “Amiko” (2017) -Amiko, una noia de secundària, adora un xicot. Però un dia, se’n va de casa. El monòleg interior d’Amiko, de vegades cínic, de vegades autocrític, s’estén com una vibrant comèdia ‘stand-up’-, el seu primer llargmetratge, va guanyar el Premi del Públic al Pia Film Festival  i després va ser convidat a la 68a Berlinale, tot plegat quan ella tenia només 20 anys, convertint-la en la directora més jove que ha estat seleccionada en aquest festival. La pel·lícula es va projectar posteriorment a més de 10 països. Des de llavors ha signat part de la pel·lícula d’antologia “21st Century Girl” (2019) -14 curtmetratges, amb una seqüència final d’animació, de joves directors nascuts a finals dels anys 80 fins als 90- i també ha dirigit el curt  “Born Pisces” / “Uoza-dôshi” (2020) -en què uns nens de 10 anys viuen vides separades i tots dos se senten sols i aïllats dels seus pares, lluiten per ser nens sota l’estrès i el pes de les seves vides familiars fracturades-, a més de diversos episodis de sengles sèries televisives.| DF: Eurozoom*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| RESSONS. |

Sessió Especial -dedicada a evocar un autor consagradíssim-.

De Chantal AKERMAN, “Histoires d’Amérique: Food, Family and Philosophy” / “American Stories: Food, Family and Philosophy”. Producció: Bèlgica, França. Any: 1989. Durada: 1h32. Guió: Chantal Akerman. Amb Maurice Brenner, Carl Don, David Buntzman, Judith Malina, Eszter Balint, Dean Jackson, Roy Nathanson. Nota sinòptica: Nova York a l’alba. A prop del pont de Williamsburg, dones, homes, gent gran i nens expliquen les seves vides i els seus records: Històries d’immigrants jueus a la ciutat de Nova York explicades amb humor i ironia. Chantal Akerman està buscant la seva identitat jueva… Text de presentació de la Quinzena: Chantal Akerman (1950-2015) i la Quinzena comparteixen una llarga història. Va ser a la Quinzena que l’any 1975 Akerman va venir a presentar la seva primera obra mestra, “Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Brussel·les“, escollida recentment com a millor pel·lícula de la història del cinema pels cineastes i crítics d’arreu del món a la revista ‘Sight and Sound’. Durant les dècades següents, la Quinzena s’hi va mantenir fidel amb les selecció de “Golden Eighties” (1986), “Sud” (1999), “La Captive” (2000) i “Tombée de nuit sur Shanghaï” (2007). Amb motiu de la seva nova restauració, la Quinzena es complau a redescobrir aquesta gran pel·lícula -“la pel·lícula de la reconciliació” com deia la seva autora- tanmateix encara massa poc coneguda de Chantal Akerman, a qui volem retre homenatge. (..) “Vaig retrobar la meva llibertat, la meva respiració, la meva joia”. El 1989, “Histoires d’Amérique” va marcar un renaixement al cinema d’Akerman. Amb motiu d’un encàrrec de La Sept, la directora comença un projecte de curtmetratge dedicat a un escriptor que admira, Isaac Bashevis Singer, els llibres del qual li ofereixen la memòria que li ha estat negada: el record de la Shoah. Durant la seva investigació, la cineasta es va adonar que li havia arribat l’hora d’enfrontar-se a aquest punt cec de la seva història i de mirar d’inventar-ne la seva pròpia memòria de dona jueva. Així prendran forma aquestes “Histoires d’ Amérique”. Directora: La cineasta Chantal Akerman va néixer a Brussel·les l’any 1950 i va morir a París el 2015. Als 15 anys va descobrir per casualitat “Pierrot le Fou” de Jean-Luc Godard, fet que li va fer venir ganes de fer pel·lícules. L’any 1967 va ingressar a l’INSAS, que va abandonar de seguida, rebutjant el marc rígid de l’escola, i l’any següent va dirigir el seu primer curtmetratge, “Saute ma ville“, primera expressió d’un cinema lliure i radical. Akerman es va traslladar a Nova York l’any 1973 on va descobrir el cinema experimental de Jonas Mekas, Michael Snow i Stan Brakhage que va influir en les pel·lícules que hi va rodar: “La Chambre” i “Hotel Monterey“. En tornar a Bèlgica, va dirigir “Je, tu, il, elle” i després va reunir el finançament necessari, gràcies a l’ajuda de la seva actriu Delphine Seyrig, per a produir “Jeanne Dielman, 23 anys, Quai du Commerce, 1080 Brussel·les” (1975). Aquesta pel·lícula gairebé a porta tancada que segueix la vida quotidiana d’una mestressa de casa és considerada una de les obres més influents de la modernitat cinematogràfica i una peça essencial del cinema feminista. La pel·lícula la propulsa als 25 anys entre els inconformistes de la seva generació amb Rainer Werner Fassbinder i Philippe Garrel. Artista incansable, Akerman traça el seu camí amb llibertat, fent explotar els límits narratius i geogràfics per deambular entre gèneres, amb la malenconia, el trauma personal o l’angoixa del món contemporani com a constant. Toca així la road movie (“Les rendez-vous d’Anna“, 1977), la pel·lícula coral (“Toute une nuit“, 1982), la comèdia musical (“Golden Eighties“, 1986) o l’adaptació literària (“La Captive“, 2000). El seu treball documental viatja per tot el món, des dels Estats Units (“Sud” i “De l’autre côté“, 1999 i 2002) passant per Europa (“D’Est“, 1993) passant per Israel (“Là-bas“, 2006) i cava una vena íntima (des de “News from Home” el 1977 fins a la seva darrera pel·lícula “No Home Movie“). Chantal Akerman va acabar amb la seva vida el 2015. Continua sent una influència inestimable per a cineastes com Gus Van Sant, Tsai Ming-Liang, Claire Denis, Todd Haynes, Kelly Reichardt i Apichatpong Weerasethakul (Capricci).| VI: Fondation Chantal Akerman. DF: Capricci-Retrospectiva Chantal Akerman en versions restaurades. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.| Amb la presència musical de Sonia Wieder-Atherton, que és a l’origen de la música de la pel·lícula inspirada en cançons litúrgiques jueves, la interpretació al violoncel de les quals es barreja amb les veus dels personatges d’”Histoires d’Amérique”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!