Club 7 Cinema

Les obres d’aquest director [Wim Wenders] nascut a Düsseldorf han resseguit un sense fi de temes que sempre giren sobre un mateix punt central: l’experiència del viatge en totes les seves formes possibles. No només el viatge com un desplaçament físic en un espai concret, sinó el trànsit que significa existir al món, escriu Anna Bayó Duran al text per al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘, amb què es presenta el Cicle dedicat a Wim Wenders que ofereix el Truffaut, dins de la programació de Filmoteca. En aquest apunt reprodueixo la versió extensa de l’article, bellíssim, que signa Anna Bayó.

Permeteu que, abans de l’escrit, remarqui l’encert del Col·lectiu de Crítics de Girona -entre els que em compto, però jo no he participat en l’oportuníssima i gran decisió de fer aquest cicle- de programar aquesta revisió del millor cinema de Wenders, després de l’èxit, de l’interès popular, de la seva darrera pel·lícula, “Perfect Days” i coincidint amb el quarantè aniversari de “París, Texas“.

Viatges erràtics i anamnesi · Algun dia deixaré de ser el que soc.

El cinema té la capacitat de fer-nos viure moltes vides, de fer-nos saber que podem transformar la nostra identitat sense necessitat de moure els ulls i les orelles d’una pantalla que ens il·lumina. El cinema ens fa adonar que existir significa aprendre a entendre, sense necessitat de trobar sempre les respostes precises, sense la necessitat de trobar el destí, sinó el camí. El nou cinema alemany dels anys setanta es plantejava aquestes qüestions i les posava en mans de l’espectador, perquè fos aquest qui acabes assimilant que cinema i vida estaven separats per una línia quasi imperceptible. Sota aquestes premisses, i el rebuig d’una identitat nacional contaminada pel passat del nazisme, ressonen els noms de Rainer Werner Fassbinder, Werner Herzog o Wim Wenders. Aquest últim ha estat un dels directors que ha llançat el seu subjecte cinematogràfic a una carretera perquè faci un viatge erràtic; una mica com, perquè no dir-ho, part de la seva filmografia, estimada en algunes ocasions i, en d’altres, d’una creativitat dubtosa. Com a director, igual que nosaltres com a individus, alguns cops ens en sortim, d’altres, ho intentem.

Les obres d’aquest director nascut a Düsseldorf han resseguit un sense fi de temes que sempre giren sobre un mateix punt central: l’experiència del viatge en totes les seves formes possibles. No només el viatge com un desplaçament físic en un espai concret, sinó el trànsit que significa existir al món. En realitat, Wenders assenyala el tràveling com a símbol de la desorientació. És en aquesta confusió on l’individu acaba aprenent que és justament en el canvi on pot descobrir alguna cosa sobre si mateix. Les seves obres sempre semblen buscar una redempció de la realitat física que només es pot aconseguir a través del llenguatge cinematogràfic. Així és com el subjecte desarrelat intenta metafòricament tornar a casa, i és en aquest retorn on entén que la realitat està composta per capes i capes opaques que en desvelar-se només amaguen fantasmes. Parlar de Wenders és també acceptar parlar d’una metaficció que parteix de la seva experiència autobiogràfica entorn el material cinematogràfic, i alhora, de tots els vincles que ha absorbit d’altres artistes. Així, els seus paisatges amaguen un sense fi d’admiracions per reproduir les paraules de les novel·les de Peter Handke, la poesia de Rainer Maria Rilke, el suspens de Patricia Highsmith, les fotografies de Walker Evans, la solitud de les pintures d’Edward Hopper, l’essència del buit de Yasujirō Ozu i la desorientació dels personatges de Michelangelo Antonioni.

Wenders és un constructor d’imatges, amb una sensibilitat fotogràfica que va molt més enllà d’entendre la recerca de la identitat, la malenconia, la poètica i l’alienació de la solitud moderna com a meres solucions formalistes i estètiques. És un artista que, amb part de la seva filmografia, confronta a l’espectador a qüestionar-se sobre les imatges que perceben els nostres propis ulls i a acceptar que aquestes sempre ens confrontaran amb diversos reflexos del que hem estat, del que crèiem ser i del que som. Ja ens ho fa saber Philip Winter, el periodista obsessionat amb les Polaroid a “Alice in den Städten” (“Alicia en las ciudades”, 1974), quan diu: «Les fotografies mai mostren el que s’ha vist». Així i tot, documentar-ho és l’única forma de sobreviure en un present condicionat per un passat que pesa. Segurament aquesta és una de les raons per les quals els i les protagonistes de Wenders ens enamoren; per aquesta sinceritat i delicadesa, aquesta fragilitat i nostalgia que els envolta, tan profundament humana. Potser també perquè aquests narradors d’històries funcionen com a petites anamnesis que ens recorden a nosaltres, els espectadors, que la nostra història està plena de buits, i que lluny de poder-los omplir tots, simplement hem de rememorar les paraules de l’àngel Damiel (escrites per Peter Handke i recitades per Bruno Ganz) a “Der Himmel über Berlin” (“El cielo sobre Berlín”, 1987): «Com pot ser que jo, que soc jo, abans de ser-ho no ho fos i que algun dia jo, que soc jo, deixi de ser el que soc».

Volem tornar a recordar Wim Wenders, ara que fa quaranta anys que “Paris Texas” (1984) va guanyar la palma d’or al Festival de Cannes i, just ara, que aquest director ha captivat a milers d’espectadors amb la senzillesa de “Perfect Days” (2023). Des del cicle de la filmoteca del Cinema Truffaut, commemorem l’etapa de les seves pel·lícules fetes entre els anys setanta i vuitanta. Una etapa on el cinema de Wenders feia present alguna cosa molt primigènia: els subjectes es desdibuixaran, els paisatges canviaran i, així i tot, la vida sempre, sempre, continuarà avançant i creixent en el curs del temps.

Anna Bayó Duran

Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!