Entre el Túria i el Ridaura

Als anys noranta del segle passat i primers anys del segle actual vaig descobrir al diari Avui, que aleshores el comprava tots els dies, una secció que em va enganxar de seguida, es deia Planetarium i l’escrivia un tal Alfons Quintà.Jo,aleshores no el coneixia de res, no sabia el seu passat a El País o a TV3 (vaig començar a viure al Principat al 1992). Em va enganxar de seguida i la vaig seguir sempre, fins que la varen tancar els darrers anys del diari (abans de ser fagocitat per El Punt). Vaig aprendre molt, em va descobrir nous autors com Isaiah Berlin o altres, malgrat que algunes vegades no compartia les obsessions de l’autor. Durant aquells anys també es va editar el llibre de Víctor Alexandre, Jo no sóc espanyol, on l’Alfons era entrevistat i deixava clar que no era espanyol a la primera pregunta.Per això em va estranyar la deriva que venir després del periodista empordanès.Va continuar escrivint al Diari de Girona, però notava el seu canvi fins que em vaig fartar de llegir-lo. No entenia a que venia aquest canvi:si feia un anys es declarava no espanyol (vaig pensar que era independentista!) com és que ara escrivia aquests infames articles? I sobretot,com es va arribar al final tan penós que va tenir?
Personalment,una vegada vaig intentar establir contacte amb ell per demanar-li bibliografia sobre el poble amazic, del qual havia escrit en molts articles al diari Avui.L’únic que vaig obtenir va ser un missatge al contestador automàtic que no entendre.No vaig tornar a intentar comunicar-me.
Per tot plegat, quan vaig tenir notícia d’aquest llibre, vaig anar corrent a comprar-lo. Volia saber que era el que havia passat amb un persona a la que vaig admirar pels seus articles. Ara veig l’equivocat que pots estar quan jutges a una persona per una de les seues facetes sense saber més sobre ells. Abans de llegir el llibre de Jordi Amat, ja havia descobert el seu paper a l’afer Banca Catalana i el seu pas per tv3, però després et queda clar les raons del seu comportament posterior al seu pas pel diari Avui, que era el que jo més coneixia. Et quedes defraudat i descobreixes un exemple de que la intel·ligència ha d’anar acompanyada d’un cert humanisme, sinó no val per res, com demostra el cas d’Alfons Quintà, la seua trajectòria professional i el seu trist final, d’ell i de la seua parella, víctima innocent de manies del difunt.

A més de la biografia del malaguanyat periodista al llibre es reflecteixen les lluites pel poder al Principat durant els darrers anys de la dictadura i això que anomenen “modèlica transició”, ja que l’autor, i sobretot el seu pare, varen ser testimonis privilegiats.

És impossible llegir aquesta nova novel·la d’Ivan Carbonell i no pensar en El senyor dels anells de Tolkien. Potser és la intenció de l’autor que jo ho demostra en els agraïments? Una història medieval, a la frontera sud de la corona d’Aragó, a l’època en que es comencen a perseguir als templers, acusant-los d’heretgia i altres mentides, barreja entre realitat, intrigues fronteres i de palau, i fantasia, dracs i bruixes. Una companyia que també s’ha de dividir per afrontar els esdeveniments que vindran, com la companyia de l’anell tolkiana. I finalment un final obert en el que ja s’intueix un segona part, o potser una trilogia com la de l’escriptor anglès?
La diferència principal amb Tolkien,és que a Ivan no li cal inventar-se cap món imaginari. Tenim uns Països Catalans o una Corona d’Aragó prou gran i màgica per a ser escenari d’aquesta història, i personatges històrics que poden servir de fonament d’un fil argumental que ens portarà per diferents llocs del nostre país, redescobrint-los sota l’òptica de la ficció,i entrant ganes de visitar-los o de tornar-los a veure.
Esperarem el que sembla que serà un segona part.

“España es un deformación grotesca de la civilización europea.”
Aquesta frase que apareix cada dos per tres a les xarxes socials, la pronuncia el protagonista d’aquesta obra teatral de l’autor gallec, coneguda per ser el seu primer esperpent. Però després de llegir l’obra entens perquè,tants anys després continu vigent.I és que aquest país que tenim de veí a ponent, no canvia ni vol canviar.Ja se n’adonaran a Europa!

La primera vegada que vaig pujar a la vall de Núria ho vaig fer caminant des de Queralbs pel vell camí que va serpentejant al costat del riu i del cremallera, per després continuar fins al cim del Torreneules. A la baixada ja vaig fer el meu primer viatge amb el cremallera, i després n’he fet alguns més per portar als alumnes d’excursió. Potser va ser la nostàlgia qui em va fer comprar aquest llibre, però ha valgut la pena i ha estat agradable llegir la història d’amor entre dues persones contada pel seu net, amb el rerefons de la construcció de cremallera, la Guerra Civil i la II Guerra Mundial.
Un enginyer dels que treballen en la construcció del cremallera s’enfronta a un cas de corrupció i negligència durant la construcció d’aquest i al mateix temps coneix a un cambrera, natural de Ribes, de la que s’enamora. La història està narrada pel net de la parella, que al mateix temps ens descriu el procés d’escriptura de la seua novel·la sobre la vida dels seus avis, avisant-mos que la seua àvia tenia alguns secrets que mai havia contat al seu avi, un és la seua faceta com a passadora de fugitius dels nazis durant la guerra mundial.

Vint-i-quatre anys després Joan Daniel ens retorna al Vietnam i a la guerra d’Indoxina. Recupera els dos protagonistes de Les rambles de Saigon, en Valls i en Leccia, però ara en uns papers secundaris deixant el protagonisme a dos germans francesos d’origen rus que s’enfrontaran als perills de la guerra i als de l’amor. I com no podia ser d’un altra manera, als dos germans els agrada aprendre llengües, la literatura i malgrat algunes barbaritats sexuals, en el fons són uns romàntics. No són casualitat totes aquestes coses i no et sorprèn gens, si has seguit la trajectòria literària d’en Bezsonoff, descobrir que el pare dels protagonistes fera taxista a Niça, o resseguir les predileccions musicals i cinematogràfiques que pul·lulen pel text.

“Reconozco que, para hacerlos hablar sin prejucios, recurrimos -que no lo hice solo- a cierta droga hija de algunos hongos mexicanos, de la sierra de Oaxaca, para ser preciso.”
I no m’estranya ja que els testimonis d’aquests criminals són del més absurd que et pots trobar. Potser, els testimonis, ja havien pres aquesta droga en el moment del seu acte criminal?

Aquesta és una de les pel·lícules que tinc pendents, però mentrestant he aconseguit el llibre i l’ha llegit, i encara m’han vingut més ganes de donar-li una ullada al film de José Luís Cuerda.
La novel·la és una sèrie de contes, “estancias” segons l’índex, relacionats per el lloc on passen i per la gent que els protagonitza, incloent en aquesta gent als animals i plantes que poblen el bosc (“fraga” al llibre), per tant són una barreja de realisme i fabules gallegues intercalades al llarg de la narració. Una mena d’avançament al “Canto jo i balla la muntanya” d’Irene Solà, però amb el llenguatge propi d’inicis del segle XX.

Mai entendré com un home amb la imaginació per escriure aquests contes, donés suport al dictador.

Trobar a faltar València, Alzira i altres ciutats, els seus rius, els seus horts que han caigut en mans dels bàrbars infidels que venen del nord; estimar el vi begut assaborint-lo i al costat de l’amant, siga home o dona, és igual; la bellesa, el paisatge, el destí i un poc de política. Tots aquests són els temes de la poesia andalusina d’abans de la conquesta per Jaume I que Josep Piera ens arreplega i tradueix en aquesta selecció editats per edicions del 1984.
Potser no t’agraden tots, però segur que en trobes del teu gust, cadascú té les seues preferències, i gaudiràs de la seua lectura. O potser et fa pensar, que passats els anys, la nostra València encara pateix per culpa d’altres “infidels” que ha intentat saquejar-la durant anys o alguns altres “infidels” que fan el mateix des de ponent utilitzant altres armes molt diferents de les del Cid o el nostre fundador, Jaume I.

Després de descobrir a aquesta autor de còmics amb la molt recomanable “Esperaré siempre tu regreso”, sobre les experiències de l’alcoià Paco Aura al camp de concentració de Mauthausen, ara ens arriba aquesta nova novel·la gràfica sobre un home, que ja a la quarantena, inicia un viatge d’aquests amb el que hom s’intenta redescobrir a un mateix, i que millor que fer-ho amb el tren transsiberià? I el que és més important, aquesta vegada l’ha pogut publicar en la nostra llengua.
Ple referències a vells còmics i al cinema (Corto Maltès, Sergio Leone, Charlton Heston, Hair…) i barrejant realitats i somnis, el protagonista viatja de Moscou a Pequí on trobarà o no la solució a les seues preguntes i al perquè del viatge.

Com l’autora diu, no estant tots i podem trobar a faltar alguns, però segur que gaudireu d’aquesta anàlisi sobre el tema de l’amor en la literatura catalana.Laura Borràs ens delecta amb les històries de Saurimonda i Guillem, Tirant i Carmesina, la poesia de Jordi de Sant Jordi i Gabriel Ferrater, els amors de Terra baixa, Pilar Prim o Mirall trencat, l’erotisme dels versos de Vicent Andrés Estellés, o l’amor boig de Pere Rovira. I tot explicat d’una manera clara i entenedora. Després de la lectura d’aquest assaig hom acaba d’entendre millor aspectes de llibres que ha llegit o i li entra el cuquet de llegir-ne altres.
Personalment, no puc votar al principat, ja que estic censat al País Valencià, però després de descobrir aquesta faceta de la diputada de Junts, tindria clar on aniria el meu vot.

A la solapa del llibre:

El teu nom i el meu,escrits a la pared,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquell paret de voluntats darreres,
mentre s’agonitzava de l’amor o la pena;
en aquell paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d’un amor invencible,
paraules que parlaven d’un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i petals….

Vicent Andrés Estellés.

Des de Bernardo Atxaga no havia llegit res de literatura en eusquera que m’hagués agradat. Ara de la mà de Harkaitz Cano i aquesta novel·la negra ambientada als anys noranta he tornat a gaudir de la literatura del país basc. En aquesta novel·la trobareu policies corruptes i altres individus vinculats als negocis il·legals, barrejats amb un comando etarra que intenta trobar el talp que s’ha introduït a la seua organització. Destaque la manera de narrat les tortures de la policia a les presons i com a exemple quan narra que les fotos dels expedients del detinguts les fan a la matinada, despertant al pres per fer-li la foto amb cara de pocs amics i així fer-lo aparentar més perillós del que en realitat és.

Any Carmelina Sánchez-Cutillas a Llíria.

El passat dia 8 d’octubre i dins dels actes de commemoració de l’any Carmelina Sánchez-Cutillas, impulsat per l’AVL, es varen començar a València, en concret a la seu d’ACPV un sèrie de lectures col•lectives de l’obra més coneguda de l’escriptora valenciana. Aquestes lectures han continuat ara pels pobles, i aquest divendres 16 d’octubre han continuat al Casal Jaume I de Llíria, amb la participació voluntària dels veïns del poble i tot amenitzat amb un petit concert del duet format per Laura Esparza i Carlos Esteban.
A la presentació de l’acte Francesc Rozalén, col•laborador de La veu de Llíria, ha fet un petit esbós sobre la vida i obra de Carmelina: la seua obra principal i altres, la seua relació amb el seu avi i amb la resta de la societat burgesa valenciana de l’època que li va tocar viure i de com això influeix al seu caràcter i a la seua obra. Seguidament s’ha passat la lectura de tres capítols de la novel•la, que malgrat ser pocs, ja ens mostren la gran qualitat i tendresa que té aquesta història ambientada en l’Altea de la infantesa de l’autora. Demà a Bétera, a l’Ateneu, és continuarà amb aquesta sèrie de lectures col•lectives d’aquesta obra, que va ser un èxit a finals dels anys setanta del segle passat i ara s’ha tornat a reeditar per a que les noves generacions puguen gaudir d’ella. Personalment, quan la vaig llegir, el primer que vaig pensar va ser, “aquest estiu a Altea” (el COVID-19 em va trencar els plans).
Per acabar l’acte els cantants Laura Esparza i Carlos Esteban han obsequiat al públic present amb una selecció de les cançons del seu disc i altres versions de cançons més conegudes d’altres grups. Destacaria les versions que han fet del cantant d’Alzira, Josep Pérez, més conegut per Ona Nua, el qual ja ens va visitar l’any passat a la Nit Estellés que es va celebrar a la llar del jubilat.
Aquest acte i altres dos que ja s’han realitzat durant les darreres setmanes, han posat en marxa la temporada d’actes culturals del Casal Jaume I de Llíria. Esteu atents a la programació, ja que per a les properes dades està programat la presentació del llibre Guillem, de Núria Cadenes, i la projecció al centre multiusos de la pel•lícula La mort de Guillem, recentment estrenada al cinema i a la televisió. Estrena que es va fer simultàniament per les tres televisions: Apunt,tv3 i IB3. Les tres televisions que en un país normal, hauríem de poder veure als nostres aparells.

Josep Vicent Montesinos
Llíria, a 16 d’octubre de 2020.

Entre un pròleg i un epíleg sorprenents, l’autor ens narra una sèrie variada de contes que van des dels més irònics al més tendres, tractant diferents temes d’actualitat o problemes que preocupen a la humanitat, amb un cert transfons del que anomenem ciència ficció. Un gran descobriment de l’autor de Fahrenheit 451 i Les cròniques marcianes i un encert de l’editorial Males Herbes.

Fa poc va morir un gran home, l’Enric Tarrega. Ha rebut molts homenatges els dies després de la mort, però jo em quedo amb dos d’ells: un quan encara vivia, que és la cançó que Cifu li va dedicar en el vídeo de la qual ell apareix, i ara aparèixer com a personatge, malgrat el canvi de nom, en aquesta darrera novel·la d’Ivan Carbonell. Desconec si la intenció de l’autor era aquesta, però ara ja passarà a la posteritat literària valenciana.
I com apareix l’Enric? Doncs un poc com el que era, una persona amb un gran amor pel seu país, la seua cultura i molt amic dels intel·lectuals valencians que ens han ajudat a recuperar les nostres arrels, i ho demostra anant darrere un sinistre personatge, que va traint a tots els que en teoria són camarades seus. No aconsegueix el seu objectiu, però el deixa preparat per a que el l’escriptor protagonista, l’Evian, acabe aquesta feina, enllaçant-la amb un fets actuals que tenen la seua causa en unes velles accions del nostre sinistre personatge a la Cullera del començament del turisme massiu, i que influiran en les accions del grup de joves protagonistes que van de viatge per França amb l’excusa de ballar o de saber més sobre les llegendes artúriques, llegendes que van en paral·lel a la trama de la novel·la.

Per cert, ja apareix un Montesinos al llibre.

Després de llegir les impressions sobre aquest país que varen tenir Josep Pla o Josep Lluís Carod-Rovira a Cartes d’Itàlia i La passió italiana, respectivament, un s’espera una visió romàntica del país, i més venint d’un viatger anglès. Però Dickens no és com els altres i si alguna cosa no li agrada la conta i al denuncia amb la seua ironia. Potser la diferència entre les aquests visions tenen a vore amb el temps en que s’han realitzat aquests viatges? els autors catalans, mediterranis, han visitat Itàlia després de la unificació del Risorgimento i han trobat un país més modern i més ric que el que es va trobar Dickens en 1946. Aquesta impressió la notes quan descriu l’estat del país i les ciutats, però sempre dona un toc d’esperança amb el caràcter de la gent i el gran potencial que el veu en aquest país que hauria de tornar a ser com havia estat al passat.
“..marxem d’Itàlia, amb totes les seves misèries i errors, afectuosament, amb la nostra admiració per les belleses, naturals i artificials, de les quals es plena a vessar, i amb la nostra tendresa cap al gent, naturalment amable, pacient i cordial.Anys de deixadesa, d’opressió i mal govern han maldat per canviar la seva naturalesa i empetitir l’esperit……………………; però allò de bo que sempre hi ha hagut en ells, encara és en ells, i un noble poble podria ressorgir, un dia, d’aquestes cendres.”
Exemple de mal govern: Els Borbons a Nàpols, no?