Marta Rojals i del Álamo és una destacada articulista de la secció d’opinió del diari digital Vilaweb. L’any 2015 li van publicar en llibre una selecció dels textos setmanals que hi havia escrit entre el 2007 i el 2014 (“No ens calia estudiar tant”, ed. Sembra).

No siguis pobre! (Arallibres) n’és com una segona part. Recull una selecció d’articles publicats, també a Vilaweb, entre el 2015 i el 2023. Ha tingut cura de l’edició Joan Carles Girbés que, en aquesta entrevista, explicava els criteris de tria dels articles i, ahora, de la confecció d’una mena de relat que no en respecta els criteris d’ordenació segons les dates de publicació i dona prioritat a un ordre argumental agrupat en cinc capítols: “Totes les causes justes”, “Foc nou”, “Jo, feminista?”, “El català no creix als arbres” i “Les crisis, quin gran invent”.

L’estil de Marta Rojals és peculiar. Prosa contundent, farcida d’ironies, amb un llenguatge que usa abundants recursos de la llengua oral. Per mostrar-ne alguns exemples, el milor serà triar diversos paràgrafs que m’han semblat significatius:

“Des de la seguretat de les altures, on no neva ni plou, la solidaritat pels perdedors de la vida és ridiculitzada, venuda com un sentimentalisme de dropos i artistes morts de gana: ets pobre?, no  siguis pobre! No t’arriba per a llogar? Doncs penca més gandul, apuja les tarifes, demana un augment de sou, treu-te unes oposicions!”. (ETS POBRE? NO SIGUIS POBRE!).

“Dir que no ets racista és molt fàcil, però després davant del CIE només s’hi manifesten deu… Perquè no hi ha res més fàcil que posicionar-nos obertament contra la violència dels feixistes, els de caserna i els de carrer,  però reconèixer en naltros el racisme estructural és un exercici que ja ens costa més”. (JO NO SOC RACISTA, PERÒ… UNA MICA SÍ).

“La catalanofòbia, com tot, necessita còmplices. Necessita la complicitat d’aquella gent que, davant dels atacs al català, que són atacs als seus parlants, miren cap a una altra banda. Jo ja ho entenc, tothom té la seua vida, i si el català no n’és part, la seua sort li pot ser tan aliena com la independència del Sàhara Occidental, ai, vull dir la del Tibet, ai, no, és igual: que li soni tan llunyana com la Pobla de Mafumet”. (LA CATALANOFÒBIA NECESSITA CÒMPLICES).

“Un estat que només coneix el càstig per a retindre un sector de la seva població, ja l’ha perduda per sempre. Això ja ho tenim. Però en aquesta columna no ens espanta tant l’estratègia de l’Estat conegut com la de qui se’ns volia presentar com a alternativa i, a l’hora de la veritat, s’hi acaba posant al costat. Amb aquesta alternativa de mè, si  no us fa re, naltros continuem tirant”. (L’ESQUERRA ACOMODADA, QUINA GANGA).

“Després hi ha el gran mal del país: el desequilibri territorial. Aquella mena de fat inevitable que plana sobre la canalla dels instituts comarcals i que, en pocs anys, els centrifugarà cap a les àrees urbanes, metropolitanes, fetes de tanta gent de pagès que els cosmopolites, si en tinguessin la mínima idea, ens agafarien un mareig. (FOC NOU).

“No us enganyeu: la gent del sud no està en contra de l’energia renovable, ni de la transició energètica, ni dels molins, com els agrada tant de simplificar als simplificadors; la nostra gent està en contra d’un model industrial que s’imposa als territoris més deprimits del país a canvi de convenis de paper mullat i promeses buides. (MASSIFICACIÓ EÒLICA: TOTES LES MASSES PIQUEN).

“Des que les economies se sustenten en l’obsolescència programada, i pel que fa a mobles i accessoris en el col·lapse dels components, molts botiguers no poden viure de vendre productes que duren. Que cadascú pensi com vulgui sobre les botigues que ho intenten, però, si us plau, un respecte pels objectes ben fets, ben dissenyats, que també valen el preu que costen”. (TOTAL, PER UN EURO…).

“En xifres, la idea és que els treballadors europeus dediquen nou hores setmanals a la logística domesticofamiliar, i les treballadores, vint-i-sis: tècnicament el triple. En paraules, la idea és que no podem aspirar a cap paritat fora de casa mentre a dins ens esperi una jornada paral·lela de trenta-cinc hores a repartir, una jornada desagraïda, sense prestigi, i de la qual s’escapa qui té més poder per fer-se el longuis. El poder, encara el poder”. (EL TÍPIC ARTICLE DE COSES DE DONES).

“En fi, que un dia descobreixes que aquesta indignació que has tingut sempre a dins ja estava inventada. Ets feminista, ras i curt. Com el dia que vas descobrir que aquelles altres indignacions teves també tenien un nom: antifeixisme, ecologisme, animalisme, republicanisme i anar sumant”. (JO, FEMINISTA?).

“Com passa amb la discriminació per raó de gènere, la discriminació lingüística tampoc no veu el final. Als Països Catalans cada vegada se’n denuncien més casos, no pas perquè se’n donin més, sinó perquè la persona discriminada ja no calla, ja no s’hi conforma, perquè cada vegada és més conscient de ser víctima d’una agressió sobre els seus drets, i tota aquella humiliació i tota la ràbia que fa deu o vint anys s’emportava a casa en silenci –no passa res, segurament és culpa teva perquè–, ara explota i s’explica i es denuncia i és notícia”. (BON DIA, SENSE ÀNIM D’OFENDRE).

“A força que et tractin com a menor d’edat, pot passar que t’ho creguis. En un entorn d’inseguretat i submissió, és més difícil de prendre consciència de la indignitat que vinguin a fotre el nas en els llibres dels teus fills, en la feina dels seus educadors, en la llengua vehicular que han de tindre les escoles catalanes”. (FORA ELS VOSTRES NASSOS DELS LLIBRES DELS NOSTRES XIQUETS!).

“La discriminació lingüística en l’àmbit de la salut és dels subgèneres de la cosa que ens provoquen més sensació d’impotència, perquè ens agafa en les situacions que som més vulnerables davant de l’interlocutor. Mentre estàs parint, mentre tens un còlic nefrític, mentre et fan proves neurodiagnòstiques, mentre t’anuncien les pitjors notícies que et pots esperar, diguem que no estàs en les millors condicions perquè et neguin els mateixos drets que et solen negar en un centre comercial, una oficina de correus o una aula de la Pompeu Fabra”. (TU QUÈ VOLS, PARLAR EN CATALÀ O QUE ET CURIN?).

“Ah, les crisis, quin gran invent. Lluitar per sobreviure no deixa a la gent gaire marge de maniobra. I ara, convertits de manera individual en supervivents, la por de perdre el poc que tenim –perdoneu. ja em torna a vindre al cap Catalunya– ens fa més mansos, més apàtics, més controlables”. (LES CRISIS, QUIN GRAN INVENT).

“L’ànima de les persones és, de moment, el misteri que els programadors de robots són més lluny de replicar. Hom especula sobre un futur en què les màquines hauran pres totes les feines als humans, i què farem, pobres de naltros, vagant destronats pels carrers, desocupats i sense dret de guanyar-nos cap prestació. Hi ha experts que ja es demanen si els robots haurien de cotitzar o pagar impostos per evitar l’ensorrament del sistema, també el de pensions. Donant per fet que les màquines són imbatibles en el seu camp, per a sostindre el sistema potser només caldria tornar a valorar –això que ara en diuen ‘posar en valor’– aquelles aptituds que ens distingeixen com a humans i que no tenen competència mecànica”. (LA REVOLUCIÓ SENSIBLE).

“Laboralment, la paraula feliç de principis de segle era ‘einventar-se’, passar per una actualització que et retornés al carril del present i avall. Però a les feines de futur l’experiència ja no és cap grau, i amb una reinvenció ni dos no fas; la formació i el reciclatge són continus, no tens ni tindràs cap moment de pau”. (EL FUTUR DE LES PENSIONS; QUINES PENSIONS?, QUIN FUTUR?).

Vist tot plegat només resta recomanar un parell de lectures que donin una idea de com ha estat rebut el llibre. Com ara a “Núvol”  i a “El País”.