Avi Pep

Tan ahir com avui la premsa parla de les inversions que s’han de fer en obres per una correcta gestió de l’aigua al nostre país. Tots sabem que hem tingut, i tenim, restriccions d’aigua a les nostres llars, als nostres comerços i empreses, i que tot i que ara sembla que ha plogut una mica més del que feia els darrers mesos i anys, les previsions de futur no son gens positives.

I tot i així, tots els governs amb l’excusa de que la gestió de les empreses ha de ser privada, per això que diuen del lliure mercat, han promogut i encara ho fan, que tot el control dels serveis basics i de primera necessitat dels ciutadans estigui en mans privades.

I ara que parlem de l’aigua, ens trobem que s’ha generat un conflicte entre el holding de gestió de l’aigua i el seu únic accionista, una multinacional francesa. La primera engega el programa d’obres legislat pel govern i la segona vol obtenir rendiments més alts a curt termini. Xoc assegurat, la primera ha de complir amb el fet de donar-nos servei a tots els ciutadans i la segona persegueix el benefici empresarial, ràpid i com més elevat millor.

Fins on hem de continuar tolerant que els governants I les multinacionals de qualsevol sector i qualsevol bandera, controlin i en alguns casos presumptament abusin de la seva posició de quasi monopoli, per obtenir un benefici empresarial, sovint a costa del benefici social que significa donar als ciutadans els servei que ens mereixem.

Qui parla de l’aigua, pot parlar de la llum, del gas, dels carburants, de l’energia en general, de les comunicacions, tots els serveis en mans de quatre multinacionals que lògicament nomes tenen en la seva ment augmentar els beneficis, però qui te realment en la seva ment el benestar de la gent?

Avui centrem-nos en l’aigua, fins on es considera ètic fer benefici privat en un servei d’us humà, necessari, en el que la matèria primera inicialment no es precisament de propietat privada, que si que es cert que amb concessions administratives la converteixen en propietat privativa d’uns quants, que son els que hi fan el negoci. Ja se que el que proposo sempre va en contra dels manaments econòmics actuals, però m’agrada ser un il·lús, m’agrada presentar utopies, m’agrada pensar que un dia les persones acceptarem treure’ns la bena dels ulls i fer esforços no per consumir més i més esbojarradament, si no per intentar aconseguir una vida millor, tan per a nosaltres com pels que venen darrera nostre.

Si la gestió de les empreses privades pot ser eficient, no totes ho son, també ho pot ser una empresa publica, si hi ha persones que son capaces de dirigir-les correctament, es tan senzill que captar aquestes persones cap a les empreses publiques, això si, amb dos condicionants, primer se’ls ha de pagar un sou digne pel seu treball i esforç, i segon s’han de fer saltar tots els barruts i vividors encastats avui dia en els ens públics, que entorpeixen i dinamiten qualsevol gestió acurada y efectiva que es pugui plantejar seriosament. I els beneficis que avui tenen les multinacionals privades, podrien revertir en benefici de la ciutadania, potser es un somni però ens hi hem de posar, hem de posar fil a l’agulla i deixeu-me fer us d’una frase habitual en determinats ambients o discursos … posem fil a l’agulla i comencem a cosir les costures d’aquesta nostra societat. Imatge de tantetati a pixabay.