Entre el Túria i el Ridaura

En la decada de los 50 -por primera vez desde la guerra civil- se multiplicaron los entretenimentos y los ciudadanos comenzaron a gastar más en las diversiones. El cine y los deportes -en especial el fútbol- se convirtieron en el principal foco de atracción, en tanto que las corridas de toros descendieron al tercer lugar y gradualmente pasaron a ser puntos de atracción para los turistas. Interesa destacar que el gobierno no hizo intento alguno para fomentar el deporte puro ( por ejemplo, el atletismo, la natación, etc) y ni siquiera lo incluyó en los programas de estudio oficiales de las escuelas, sino que se limitó a fomentar los espectaculos pasivos -como el fútbol- que contribuyó a centrar la atención de la masas en los “divertimentos”. Puede afirmarse, sin temor a exageraciones, que las “quinielas” del fútbol se transformaban en una histeria de masas en España. Quizá sirviera de sucedánes “constructivo” a quienes, como Franco, buscaban un sustituto de la “destructiva” histeria política.

Shlomó Ben Amí, “La revolución desde arriba: España:1036-1979”

Han canviat els temps? A vegades sembla que no. En aquest país encara sembla que fer esport és seure’s davant de la televisió per veure gent corrent darrere una pilota. Sí, ara es fan alguns esports individuals a la televisió, però sempre que l’esportista represente a “España”, o la nació que siga, poques vegades quan representa al seu club esportiu. No sembla que siga gaire canvi. Potser la gent fa més esport individuals i això es nota, però en l’entreteniment no hem canviat molt.
Respecte al toros, si als anys 50 ja anaven de caiguda, quin interès tenen ara d’obligar-mos a fer “corridas” al nostre país?

Avui he donat una volta pel terme del poble. Crec que l’he envoltat quasi tot, i si no poc ha faltat. De Turbanyes, d’on sempre isc he anat pel camí vell de Xelva a Domenyo i després a Casinos, per carril bici. D’allà he agafat la carretera que et porta a la rotonda del Pi o de l’aljub blanc, on he esmorzat i m’he acostat cap al poblat íber del castell de Bernabé. He baixat per la carretera d’Alcubles a Llíria, per agafar el camí del canal de reg principal del Camp del Túria, que dòna la volta per la part alta del terme fins arribar a la carretera de Bétera a Olocau, i després pel carril bici de Marines i Sant Vicent he tornat cap al poble. Per travessar cap a Turbanyes, he anat per darrere el Prat fins a la Casa Carreres i pel carril bici del costat de l’autovia fins al xalet altra vegada.  M’ha costat un poc menys de tres hores, però el meu estat de forma ciclista no és el mateix que feia 10 anys per falta de pràctica i quan la carretera o camí s’empina, el ritme de pedalades baixa considerablement.

Final del recopa contra el R. Madriz de Juanito. Ferguson era l’entrenador de l’Aberdeen que va quedar campió.

Avui he agafat la bicicleta i he anat fins al poblat ibèric de la Mont-ravana. El baix estat de forma ciclista es nota en les pujades, i per sort he arribat fins al final, però ja amb el plat petit. La resta del camí totalment pla: camí vell de Xelva fins a Domenyo, on es gira cap a la dreta per travessar l’autovia i agafar el camí que et porta fins a la pujada final al poblat. La pujada m’ha costat, com diuen els Manel, Déu i ajuda, però l’he feta. Des d’allà es té una bona vista del camp de Llíria i te n’adones que hi ha massa taronges, massa monocultiu…i després diuen que van tirades de preu.

Avui, amb la bicicleta, he descobert una senda que ressegueix tota la rambla primera des del pont de la carretera de Llíria a Pedralba fins al pont de la carretera de Benaguasil a Pedralba. Si  haguès continuat haguera arribat fins al riu Túria, a la zona de la Pea; però per falta de temps he tornat cap a casa pel camí que en retorna a les Travesses. 
Cada diumenge descobrisc una senda per la zona, que van travessant el bosc de part a part, o comuniquen amb altes sendes transversals.

Avui he fet un recorregut totalment pla des de la vila de Torroella del Montrí fins a la gola del Ter. He seguit un camí que va pel costat del riu i he retornat per un altre entremig del camps de cultiu del pla. La veritat, és que aquest recorregut és millor fer-lo en bicicleta que no caminant, ja que és molt pla i molt homogeni i, a més, bona part del camí de tornada és asfaltat. He tardat un poc més de dues hores aguantant el vent de tramuntana que bufava.

Ja havia fet algun tram d’aquest trajecte amb nens, però avui l’he fet tot.  Només em faltava el troç entre l’assut de Montcada i el parc de capçalera del riu Túria, a València. Potser esportivament és millor, fer més quilòmetres, però turísticament, no val la pena. En la meva opinió el millor troç és entre Riba-roja i l’assut de Montcada (foto).
La tornada ha esta més lenta, per anar he fet un cinc quarts i per tornar sis quarts d’hora. Clar, la tornada era en pujada i les forces ja no eren els mateixes.
Al parc de capçalera m’he trobat a un antic company de feina “professor Frank”, un músic molt peculiar que parla 10 idiomes.

Aquesta setmana m’ha arribat la revista de l’Athletic i en el resum que han fet de la temporada europees m’he trobat aquesta foto de dos ídols de; Zubi i Dassaiev, entre bascos i russos.

Segona jornada de cicloturisme amb els alumnes. Aquesta vegada, com eren els de tercer d’ESO i estaven més forts i tenien més pràctica amb la bicicleta em allargat el recorregut fins a la presa, on es troba l’assut de la sèquia reial de Montcada. També ha ajudat que ha estat tot el matí núvol i el sol no ha molestat gens, però clar, aquesta vegada, ningú volia llençar-se al riu.  
Baixant pel riu anava xiulant la cançò del Boss “The river”, we’d go down to the river…. Potser era perquè ahir va tocar a Barcelona? 

Aquest matí hem agafat les bicicletes, i després de molt de temps sense practicar, hem fet un recorregut pla pel parc natural del Túria, des del pont de Vilamarxant fins a tocar la ciutat de Riba-roja del Túria. El problema, pel nen, era pujar els ponts que et trobes pel camí per poder passar d’un costat a l’altre del riu. Encara no té prou força a les cames. Ja hem vist alguna au aquàtica i al passar per sota del pont de ferro, he recordat el tren de dalt, que ja fa molts anys que el varen treure. Em pregunte si tenen pensat fer alguna cosa pel camí per on anava la via. Des de Llíria a Benaguasil han fet un carril bici, però aquesta part encara està perduda i si es prolongara aquest tram, quedarien enllaçades aquestes ciutats amb el parc natural. 

Sembla que aquest noi no encaixa gens en el Reial Madrid.

O Barcelona é imbatível, melhor do mundo. Hoje aqui aprendemos a jogar futebol. O Barcelona foi muito superior”.

…….

Eu vi uma entrevista do próprio Guardiola. Ele disse: ‘Perdemos muito para começar a ganhar. Quem sabe daqui a um ano a gente possa estar gritando'”, disse Neymar.
……….
“Perder é horrível, mas não perdemos para qualquer um, e sim o melhor time do mundo! Rapaziada, vamos levantar a cabeça, somos mais que vencedores”, escreveu o jogador.

En 1952 arriba al FC Barcelona l’únic jugador txec que ha militat al club, reclutat per Ferdinand Daucik. Aquest defensa jugaria al club blaugrana fins al 1956, guanyant una lliga, dues copes i una copa Eva Duarte. Va compartir vestuari amb Kubala al Barça i amb Di Stefano al Millonarios de Bogotà.
Aquest és un resum de la seva trajectòria esportiva. Però també es conegut al seu país per haver agafat el fusell al 1945, defensant l’estadi de l’Slavia de Praga, davant de les tropes de la Whermacht. Després va tenir problemes amb les autoritat comunistes (el seu cognom d’origen alemany) i el 1950 va fugir a Alemanya (quines voltes que dòna la vida) on va jugar al mític Sankt Pauli d’Hamburg, per després marxar a Colòmbia.

FONT: Diari Ara del 31-10-2011.Toni Padilla, cap d’esports.

Els seguidors d’aquest club argentí són coneguts com els “leprosos” per un fet passat. A principis de segle XX, Newell’s (Nyuebels, pronunciat per allà al sud) acceptaren una invitació per jugar un partit benèfic a favor dels malalts de la lepra d’un hospital de la ciutat (Rosario), contra l’altre equip de la ciutat, el Rosario Central, que al no voler acceptar la invitació, passaren a ser coneguts com els “canalles”.
Per cert, qui és aquest supporter del Newell’s?
Font: revista Athletic club del setembre de 2011