Entre el Túria i el Ridaura

Al jocs de 1992, residia a Terrassa, la ciutat del hoquei herba. Com no havia comprat entrades pels esdeveniments, vaig decidir aprofitar que estava a Terrassa i vaig anar a l’estadi olímpic a vore si en quedaven, Pel hoquei masculí cap, però pel femení totes les que volgueres. Vaig anar dos dies de les eliminatòries prèvies i vaig vore un bons partits amb un bon ambient a les grades. La foto pertany a un Holanda-Nova Zelanda i l’afició holandesa era molt festiva i animava molt l’ambient. Per alguna cosa es diuen els llatins del nord.
Dies més tard em vaig anar a Londres i alguns dies més tard em vaig assabentar que l’equip espanyol havia guanyat la medalla d’or. La veritat és que no m’ho podia creure, ja dels equips que havia vist a les eliminatòries l’espanyol,  no era precisament el millor. Avantatges de jugar a casa, dòna ales, com el Red-Bull.
Aquells dies, quan baixava amb el trenet al cinema Verdi (al barri de Gràcia), els trens que pujaven en direcció contraria cap a Terrassa, anaven plens d’hindús i paquistanís fàcilemet identificables pels seus mocadors al cap.

Després del joc olímpics de Barcelona 1992, la Penya comença a jugar a l’estadi olímpic i en aquella temporada un dels equips que va jugar allí era el CB Llíria. Seria l’última temporada del Llíria en la màxima categoria i ja sabem que va passar després. La Penya va ser sotscampiona de lliga aquell any (va perdre la final contra el Reial Madrid), però un any després guanya la copa d’Europa.
Com vivia a Terrassa, vaig agafar el tren i em vaig plantar a Badalona a vore el partit amb una bufanda groc i negra que encara conserve des de l’ascens a l’ACB. Hi havíem entre el públic 3 persones de Llíria (almenys que jo coneguera), però tampoc es va omplir el pavellò amb l’afició local. Quina diferència amb el Pla de l’Arc que solia estar ple. Guanya la penya.
Era la segona vegada que anava a aquest pavellò. La primera en l’últim partit de la semifinal de la temporada anterior (que la Penya guanyaria al Madrid), contra l’Estudiantes. Un gran ambient de bàsquet entre dues grans aficions, la del Joventut i la “demència” estudiantil

Els meus primers anys a Sant Feliu de Guíxols varen coincidir amb els últims anys del Rally Catalunya a la Costa Brava. Com encara no es feia en cap de setmana (coses de la televisió), encara et podies acostar caminant amb tranquil·litat a la carretera de Tossa de Mar per vore el cotxes de Sainz, Auriol, Makkinen i altres corredors i fer fotos.  La foto és de l’any 1998 i no sé de qui és aquest cotxe, però vaig posar-me en una bona posició i si fora millor fent fotos haguera pogut truere més profit a aquesta. Ara, reconec, que em vaig acollonir amb alguns cotxes que passaven fregant la barrera de protecció.

Ens deixà el gran Kubala, després Cesar i ara Manchon.

El passat divendres va començar la lliga de rugbi amb una bona noticia: USAP 21- ASM 13. Primer partit, primera victòria, comencen guanyant a casa davant els actuals campions.
El partit pas a pas a:
http://www.rugbyrama.fr/rugby/top-14/2010-2011/perpignan-asm-clermont-auvergne_mtc401431/live.shtml

Així és, José Antonio Aguirre va jugar a l’Athletic Club als anys 20, va marcar 23 gols i va guanyar una copa d’Espanya.