Entre el Túria i el Ridaura

Després d’uns quants anys i un quants esdeveniment que han fet canviar l’actualitat sobre la problemàtica del terrorisme al País Basc, torne a llegir un llibre d’Antoni Batista sobre aquest tema tan delicat. En aquest cas fa una síntesi històrica del problema però només de la part més relacionada amb el Principat. Si el primer ja em va sorprendre i agrada molt, aquesta encara més, i si el primer en va obrir els ulls sobre el tema i em va fer fugir de la versió “oficial” dels fets, en aquest m’ha confirmat tot els que he anat deduint sobre ell,els darrers anys,amb alguna sorpresa que no sabia.
Val la pena anar a periodistes rigorosos per informar-se sobre el terrorisme d’ETA i el de l’Estat i no fiar-se de la versió que et volen vendre des de la televisió o alguns mitjans de la capital o de províncies (en el sentit despectiu).

Cap a l’any 1968 i en resposta a les protestes de la població civil contra la guerra de Vietnam i a favor dels drets civils de la població negra, un jutge del tribunal suprem, Abe Fortas, escriu un llibre on vol desacreditar la desobediència civil utilitzada per la gent que protestava, deslegitimar-la i deixar en entredit els seus resultats. No tardarà molt Howard Zinn en contestar-li amb aquesta llibre que porta com a subtítol, nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre.
L’autor destaca la sacralització de la llei i l’ordre que defensa el jutge, com si fora un nova religió i que moltes vegades el mitjans legals que l’Estat posa a l’abast del ciutadà no són suficients per poder corregir les injustícies que hi ha a la societat. No defensa l’ús de la violència, però recorda que a vegades és aquesta la que ha fet aconseguir acabar amb moltes injustícies (esclavatge) i que l’Estat si que l’utilitza sense cap mania i sense donar comptes a ningú, per tant el que l’Estat demana als individus particulars, també s’ho hauria de demanar a ell mateix. Al mateix temps denuncia les imperfeccions dels sistema democràtic americà i els seu estancament en el sentit de no evolucionar per donar millors recursos a tota la població, no corregir les diferències entre rics i pobres, i critica obertament la seua política exterior, on clarament no compleix el que ell demana als seus ciutadans.
Evidentment hi ha referències als llibres de Henry David Thoreau, el gran defensor de la desobediència civil al segle XIX, però la lectura és molt més clara i entenedora que als llibres de l’autor del Walden.

Potser alguns partits independentistes podrien aprendre alguna cosa sobre el tema i no obeir tant a aquests aprenents de dictadors que hi ha a Madrid.

Fa temps que vaig donant-li voltes a aquest tema i no he dit res ja que no sóc cap expert en l’obra del poeta granadí, però aquest dies de record del seu assassinat molta gent ha tornat a penjar aquest vídeo d’un sèrie de TVE que es diu El ministerio del tiempo per homenatjar la memòria del poeta. A mi, i altra gent amb la que he parlat,en sembla tot el contrari. No veiem a Lorca conformant-se amb aquest “dejemos las cosas como estan”. Ja fa molt de temps, des l’època d’Aznar que TVE, i altres canals, produeixen sèries d’emblanquiment de la dictadura, i donen veu a la l’extrema dreta més retrograda. I en les períodes que han manat els socialistes no han fet res per revertir la cosa. Però per mi, aquesta escena ja és fer un gra massa. Que opinen els experts en l’obra lorquiana?

Aquest és,en la meua opinió, el millor llibre que ha escrit el periodista i científic valencià. Novel·lar la vida d’un biòleg que estudia el comportament animal i de com utilitza els seus coneixement per col·laborar amb el regim nazi durant la II Guerra Mundial, és un tema atractiu i que en aquesta cas no decep. En tot el relat no diu mai el nom del protagonista, però tot fa sospitat amb l’austríac Konrad Lorenz, que a més va guanyar el premi Nobel de medicina en 1973. La novel·la reflexiona sobre el motius que varen dur a ell,i a molts més científics i intel·lectuals a col·laborar i a justificar “científicament” el genocidi engegat pels nazis, sobretot a l’Europa de l’est. L’excusa de que era l’esperit dels temps no és bona, podrien haver fet alguna cosa? com si que feren altres científics? i la qüestió més preocupant, tots els que després de la guerra tornaren a les seues feines habituals, estaven veritablement penedits del que feren?

Potser el títol d’aquest llibre no és del tot correcte i hauria de tenir un complement com “Materialisme dialèctic: Marx i Engels”, ja que està tot encaminat a explicar, això sí d’una manera molt clara, la corrent filosòfica i política que defensaven aquesta dos autors, comparant-la amb altres. Primer distingint entre materialisme i idealisme i perquè es decanta pel primer, i després entre metafísica i dialèctica, i les raons per les quals es decanta per la segona. Tot fins a arribar a la seua conjunció en el materialisme dialèctic de dos autors de Manifest Comunista.
Potser m’esperava un visió més global de la història de la filosofia i no tant una defensa d’una de les seues corrents, però crec que és un dels llibres millor escrits des del punt de vista pedagògic i que et fa entendre els conceptes d’una manera més clara que altres llibres de filosofia que he llegit.

Val la pena llegir aquest llibre per dos motius. El primer és trencar amb molts dels tòpics que ens ensenyaven a l’escola sobre la revolució burgesa i la revolució industrial, ja que sembla que l’escola no tinguera moltes ganes de qüestionar la història oficial per no molestar molt als burgesos i als empresaris que dominen l’estat. La segona, per poder relacionar i entendre millor la situació actual, almenys des de l’aparició dels neoconservadors a Anglaterra i els EUA, fent un paral·lelisme amb els inicis del sistema capitalista i de com aquest es va imposant. També per adonar-se’n que el capitalisme ni és, ni era, l’única solució o com els apologetes posteriors diuen l’evolució natural, si no que hi havien alternatives, que els poders dels estats no varen afavorir tant amb les seues lleis i decisions com al sistema capitalista.

La veritat és que no tinc res a afegir a l’article de Xavier Montanyà a Vilaweb:
Monòleg lliure d’una dona esclava’L’expedició al baobab’ de Wilma Stockenström explora la fragilitat de la memòria, la identitat i els sentiments d’una dona esclava sud-africana

Invisibilitat com a càstig per parlar la teua llengua i no poder utilitzar-la d’una manera normal. Invisibles es sentien els alumnes catalans a l’escola de la República francesa quan els professors (que segurament no serien catalans) ridiculitzaven la seua llengua. I és que aquests mètodes més maquiavèl·lics eren més efectius que no la violència emprada al sud dels Pirineus, i els resultats estan a la vista.
El nou llibre de Joan-Lluís Lluís té aquest títol, i supose que deu ser per aquesta raó. En ell ens narra la seua biografia lingüística, el seu posicionament al llarg dels anys sobre la seua nacionalitat descrivint les seues pors i els inconvenient amb que es va trobar. Resumidament, en paraules d’ell, el pas ser ser Jean-Louis a Joan-Lluís, amb totes les conseqüències que això comporta vivint al nord de l’Albera.
I acabe amb les paraules del gran Bezsonoff:
“Aquest llibre és una joia, una meravella, possiblement un dels millors llibres publicats a casa nostra de quaranta anys ençà. Bing Crosby es lamentava que hi hagués un Frank Sinatra per segle i que li hagués tocat conviure amb « the Voice. » Al meu petit nivell, ploro com Bing Crosby davant del geni de Lluís Sinatra.”
Serà el proper premi Mitrofan? el més prestigiós de la literatura catalana!

Un petit i divertit llibre trobat a la llibreria El cau ple de lletres de Terrassa és aquest que acabe de rellegir aquests dies de quarantena. És divertit com transforma els contes clàssics i els adapta a una moral més políticament correcta, com diu el títol. Però també espot comprovar de manera irònica com portar aquest política a tots els extrems és ridícul i perjudica la lectura i la llengua, com diria Carme Junyent

L’editorial afers ha publicat, sota la direcció d’Antoni Furió, aquest llibre on es recopilen les biografies de quinze dones valencianes des de l’edat mitjana fins al segle XX. Dones que han tingut un paper dins de la nostra història i que com sempre, aquest paper ha estat menystingut o oblidat. Veiem com van passant els segles, des del segle d’or valencià (segle XV) passant per la decadència de la llengua (malgrat algun intent per evitar-ho), fins la renaixença i les esperances truncades pel feixisme de la segona República.
Personalment m’han agradat més les primeres (potser influenciat per les darreres lectures sobre l’època) i la biografia d’Enriqueta Agut, pel seu estil més novel·lístic. També he tingut un sorpresa com Narcisa Torres, que en ple segle XVIII (decadència total!) intenta escriure en català, malgrat els Borbons.
Recomanable, per descobrir el que ens han amagat durant molts anys.

Un poema de Joan Brossa dona inici a aquesta dura història sobre l’assetjament a les aules als instituts. Dura, però podria ser d’alguna altra manera per a que el públic al qual va dirigida es prenga seriosament aquest problema que actualment, i degut a les noves tecnologies, s’ha generalitzat massa?
Una mala experiència fa canviar de centre a la protagonista, però sembla que els mateixos problemes la tornaran a assetjar novament. Els somnis que té i les converses amb una amic, en van descobrint que els protagonistes no son personatges purs, tenen els seus grisos o contradiccions, que s’aniran descobrint a llarg de la narració.
El llibre conté moltes referències a El senyor de les mosques, de William Golding, llibre on es posa al límit a un xiquets i on es desferma una violència que ningú espera en aquests. Potser és el que passa actualment, que no ens podem creure que uns nens arriben a tal extrem i ho volem negar? (el vaig llegir fa molts anys i a l’inici em va recordar el Dos anys de vacances, de Jules Verne, però el desenvolupament posterior no té res a vore.)
El llibre acaba amb un consell per evitar aquesta problemàtica social que s’hauria d’intentar evitar, i la millor solució, crec que és una bona educació, tant a escola,som sobretot,a casa i la resta de la societat.

A vegades s’arrisquem al triar un llibre i en aquest ho vaig fer ja que no tenia cap referència prèvia i el resultat ha esta agradable i, com és un recull de narracions curtes, variat amb les sensacions. Jo no sé si el premi és merescut o no, per això ja estan els especialistes, però la seua lectura no decep. Per mi la bona notícia és una altra: per fi algú al meu poble ha estat valent i ha posat a la venda llibres en català per adults! no només els llibres juvenils de lectura a les escoles o instituts! i aquest ha estat la Papereria Miquel. Així que: Gràcies Miquel i sort amb la proposta!

Gràcies a una companya de feina he pogut aconseguir aquest llibre d’Alfons Cervera que semblava esgotat.Fa temps que la buscava i no la trobava i volia veure com Alfons retrata el món del guerrillers per les muntanyes de La Serrania. L’autor ens conta una història sobre uns idealistes que continuaren la lluita contra el feixisme des de la clandestinitat de les muntanyes, on a la guàrdia civil li costava entrar. Però no ho conta a la manera tradicional,de manera lineal amb un clar començament, nus i desenllaç. Alfons ens narra petites històries personals dels protagonistes i el seus coneguts, el les que a més dels fets, ens descriu els seus sentiment i reaccions enfront de les injustícies i barbaritats dels feixistes. Petites històries que conforme vas avançant amb la seua lectura van donant coherència a un fil argumental amagat que acabarà amb la mort de molts del protagonistes o amb la seua fugida a l’exili, amb la decepció de no rebre l’ajuda que esperaven i l’esperança que el temps els posarà al lloc que es mereixen, cosa que encara hi ha gent que intenta evitar i amagar perquè les generacions d’ara no coneguen el que va passar i seguisquen adormides, sense reaccionar contra les injustícies d’un estat hereu d’una dictadura feixista: La història l’escriuen els vencedors! Fem per canviar-ho!

L’holocaust (o millor dit la Xoà com diuen a la primera pàgina del llibre) vist d’una manera indirecta és el que trobareu en aquesta novel·la de l’autor de Tel-Aviv. Els fets no estan narrats per supervivents reals o ficticis que ho han viscut en 1a persona, sinó per un historiador especialista amb el tema que treballa, entre altres feines, a Polònia fent de guia a grups procedents del seu país per els llocs on va tenir l’extermini: Auschwitz, Treblinka, Sòbibor, chelmno,….
Aprofitant les seues tasques investigadores i les xarrades que fa com a guia, l’autor ens fa narra la història de la Xoà, però al mateix temps ens adverteix del perill de la banalització amb el turisme dels llocs que s’han preservat com a memòria dels fets. Ens descriu les diferents reaccions de les persones a les que guia (estudiants, polítics, militars, cineastes,..) i com algunes s’ho prenen més seriosament i com altres tenen comportaments poc dignes amb la gent que va morir allà (selfies, embolicar-se amb la bandera,….). I tot narrat d’una tirada en una llarga carta que el protagonista adreça al president del Iad va-Xem de Jerusalem, que és l’organització que li busca les feines i li ha ajudat amb les seues investigacions.

El passat dia 25 de gener es va fer un acte d’ERPV al castell de Riba-roja de Túria, amb la presència del diputat Gabriel Rufián, Guillem Agulló, Artur Junqueras i altra gent de Sant Vicenç dels Horts. Mentre que l’acte es desenvolupava amb normalitat amb un públic de diverses tendències, però compromès amb la democràcia, a fora, i amb un estrany permís, ja que tots sabem amb quin intenció venien, una colla de feixistes intentaven rebentar l’acte. A l’eixida els assistents varem d’haver d’aguantar insults (assassins, etarres, ….) i algun intent d’agressió.
L’alcalde de Riba-roja (PSPV) el dia abans havia gravat un vídeo defensant l’acte, malgrat les seues diferències ideològiques, argumentant que el castell està obert a tothom que complisca amb l’ordenança municipal sobre l’ús del castell i defensant la llibertat d’opinió.
Ara, sembla que han canviat d’opinió i volen canviar l’ordenança d’ús del castell per evitar problemes. O siga, que la solució al problema de l’extrema dreta és posar més censura i cedir davant de les seues amenaces! ara, encara es creixeran més (ja ho estan prou!) i es sentiran més impunes per fer el que vulguen i amenaçar a qui el vinga en gana. El més sorprenent és que els regidors insultats, de Podemos i EU, i els altres grups municipals com Compromís han votat a favor del canvi de l’ordenança! el món al revés: enlloc d’enfrontar-se al feixisme, fem el contrari, no els molestem que s’enfadaran! No m’estranya la mala imatge del país que hi ha a Europa, quan per exemple fa poc, el Centre Wisenthal ha fet un toc d’atenció a Espanya per donar protecció al feixisme. Per cert, el canvi d’opinió de l’alcalde sobre l’ordenança municipal, a que es degut? iniciativa pròpia o pressions des d’algun lloc?