Entre el Túria i el Ridaura

Ja fa temps que em varen recomanar aquest llibre, però encara no l’havia llegit i ha valgut la pena. M’ha agradat molt la manera de narrar des de la primera persona com el protagonista, afectat d’autisme, veu i sent tots els esdeveniment que van transcorrent al llarg de la narració. Al final, per ell, sembla com si no haguera passat res, quan pels altres protagonistes de la novel·la tot ha canviat i la seua vida ja no serà la mateixa. Una manera prou encertada de descriure la malaltia que pateix el nen protagonista, com quan fa descripcions exactes de tot el que veu o la obsessió per fer llistes i comptar, i les manies sobre el seu propi cos, difícils d’assumir per la gent que no és propera a ell.
Personalment m’ha agradat l’ús de les matemàtiques que es fa en aquest llibre, però crec també que el que crec que el llibre deixa clar: saber moltes matemàtiques no et fa millor persona o més intel·ligent: a la vida hi ha moltes més coses interessants.

M’agradaria viure en una societat en la que no feren falta aquests llibres. Una societat en que es respectaren a les persones pel seus mèrits i no pel seu sexe, ja que aquesta seria una societat molt millor. Desgraciadament, parle d’utopies i cal seguir endavant amb la lluita que és el mostrar el que moltes dones han fet malgrat els inconvenients de viure en una societat que les aparta o no els donar la importància que mereixen només pel fet de ser dona. Quants avanços o quantes millores o quantes altres coses ens hem perdut per culpa d’aquesta estúpida discriminació?
Personalment, malgrat que coneixia la majoria de casos, m’ha fet descobrir a algunes dones del meu país que durant molt de temps ens ha ocultat aquesta societat patriarcal en que vivim, en particular una, la Carmelina Sánchez-Cutillas a la que enguany l’AVL nomena “escriptora de l’any 2020”.

Com qualificaríem aquest relat de Tobies Grimaltos? novel·la juvenil o relat per amants de la lògica? o potser una barreja d’ambdues coses. Me’l vaig trobar fa poc a la fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera i no vaig dubtar a comprar-lo per vore quines proves lògiques em trobaria i com estarien adaptades al relat, i el resultat crec que és idoni, sobretot pensant en la gent a la que està dirigit.Potser un lògic demanaria més proves, però això perjudicaria el relat, i com les proves no són fàcils (tret de la darrera, la més matemàtica, ha ha) farien que un aficionat novell a la lògica desistís de la lectura. Més endavant i amb una mica més d’entrenament, ja pot aprofundit amb el tema amb altres lectures.

Interessant llibre per la divulgació matemàtica entre els alumnes del primer curs d’ESO o sisè de primària. El dia que comence equacions me’l portaré a classe per llegir el capítol de gat de Chesire i les equacions: una incògnita de gat.
Fent variacions sobre el famós conte de Lewis Carroll, l’autor descobreix al més joves algunes de les característiques del nombres i les seus operacions, així com alguns trucs per operar més fàcilment, on el guia d’aquesta Alícia a la que no agraden les matemàtiques és el mateix Carroll amb el seu veritable nom. Útil per als alumnes i per alguns mestres Bourbakistes que només pensen en acabar el temari i que es pensen que es el mateix donar classe a la Universitat que al nivell inferiors

Potser és aquest el llibre que haurien de llegir molts per entendre el drama dels refugiats? Potser entendran així que la gent no se’n va del seu país per gust o per venir ací a furtar-nos res? Ningú empren el Viatge fins que se n’adona que al seu lloc d’origen no hi ha res a fer i cerca només on poder viure dignament. Potser així la gent deixaria d’ésser enganyada per l’extrema dreta i actue amb consciència? No tinc respostes, però si que recomane la lectura d’aquesta història per fer reflexionar sobre el drama que representa per a molta gent deixar al seus, i travessar deserts i mars, confiant la seua vida a uns traficants sense cap escrúpol moral, i sense cap garantia de que, al final, podran acabar el seu viatge. Anava a dir realitzar el seu somni, però crec que això no és realista, el seu somni seria viure tranquil·lament entre els seus i haver-ho mai d’haver emprés aquest Viatge.
La novel·la narra en particular el cas real de l’atleta somali Samia Yusuf Omar, que després de participar de miracle als Jocs Olímpics de Pequín, i malgrat les seues reticències inicials, empren el Viatge (com ells l’anomenen) fugint d’un país que l’ha decebut i marxa cap a Europa amb l’esperança de poder competir al Jocs de Londres. Un viatge que tindrà un tràgic final. Al mateix temps, l’autor ens descriu la vida a Mogadiscio en plena guerra de clans i l’ascens de l’integrisme islàmic a la zona; el xoc de la protagonista quan arriba a Pequín en observar coses que per nosaltres són quotidianes però que per ella són miracles; i finalment les penalitats del Viatge.
Personalment hi ha dues coses que poden sorprendre: el racisme dels militant integristes cap als individus més africans (més negres de pell) i l’ús de la tecnologia moderna en ple desert o ciutat que tots creiem incomunicades per obtenir els diners en efectiu dels parents de la gent que fa la travessia, un ús maquiavèl·lic dels modern mòbils.

Gràcies a Sembra llibres per descobrir-nos a altres autor italians com aquest. Hi ha més vida a part de Saviano.

“Sòcrates és culpable de corrompre la joventut i de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves”.
Han passat més de 2000 anys, però sembla que, almenys a Espanya, els mestres són perseguits per posar idees estranyes al jovent al cap. Potser és que posen idees massa perilloses per als que manen? Potser és que som dels pocs que se n’adonem del perill que és l’emblanquiment del feixisme que s’està duent als mitjans de comunicació i intentem advertir del que pot passar? Massa casos de persecució cap a mestres s’estan donant darrerament, des de Sant Andreu de la Barca fins Petrer, i altres llocs més que no són tan mediàtics, però la situació no m’agrada i l’he recordada aquests dies mentre llegia aquest escrit que Plató va escriure fa més de dos mil anys, quan la democràcia atenesa ja estava en declivi.

Em vaig trobar aquest clàssic en una parada amb llibres de segona mà a Olocau durant el passat Aplec del Camp de Túria. La veritat és que poques novetats em podria aportar al que ja sabia, però m’ha sorprès que al 1965, data de la publicació del llibre, ja hi havien coses que estaven molt clares i que avui certs sectors encara continuen negant o justificant a la seua manera. Evidentment després de més de cinquanta anys de la publicació, s’ha avançat en el coneixement dels fets, però encara continua aquesta ignorància sobre el passat que fa que molta gent encara confie en els que ens varen portar una de les pitjors dictadures del segle XX al món.

Per cert, el llibre no es va poder editar a Espanya fins al 1976

S’ha parlat molt de la violència i crueltat dels contes infantils, però la que hi ha en aquest passa tots els límits. Potser ara seria qualificat de gore? O potser és un fidel retrat de la misèria i la crueltat de la societat de l’època? Que volien, entretenir al nens o espantar-los i adoctrinar-los al mateix temps en el bon ordre social?
Aquests és del darrer dels llibres de segona mà que vaig comprar aquest estiu al mercat de Llíria.

De les versions cinematogràfiques que he vist, em quede amb la mini-sèrie de la televisió italiana dirigida per Luigi Comencini, la que feien a TVE quan érem petits. De Disney, més val no parlar.

La universitat no ha de ser un reducte tancat a la capital, s’ha d’obrir a la resta del país, i iniciatives com aquesta de la Universitat de València sempre són benvingudes. Ja és la segona edició que es celebra a Llíria (quina diferència entre altres anys que la cultura eren només els bous i les falles!). Per tant a vore que li poden donar continuïtat.
L’edició d’enguany que s’ha celebrat al Conservatori municipal estava dedicada al la música en el seu vessant pedagògic i històric. El primer dia es va centrar amb l’ensenyament de la música en diferents etapes del procés educatiu: Marcel·lí Garcia (tot un crack) va exposar el que es pot fer i ell fa a l’ensenyança primària; Concha Enguidanos va parlar sobre l’etapa a secundària i no es va estalviar critiques cap a les administracions o al format actual de les convalidacions (i amb això estic totalment d’acord amb la seua opinió); Anna Botella ens explica el que es fa a nivell universitari, sobretot a la carrera de mestres i de divulgació per part de la Universitat de València; i finalment Amparo Esteve ens va parlar sobre l’organització i les propostes del conservatori local.
El segon dia ja va estar dedicat a la vessant més històrica o acadèmica, on Antoni Llibrer va exposar la història de Llíria des de la caiguda del regne visigot davant dels musulmans fins al segle XV, vinculant-la amb història de la música d’aquella època; Jota Martínez ens explica les seues investigacions sobre la música i els instruments d’aquella època, alguns dels quals estan representats al sostre de l’església de la Sang, i va fer un petita demostració pràctica; Francesc Rozalen ens va parlar sobretot de la música i la societat lliriana als segles XVII i XVIII, explicant que la rivalitat existent ja estava abans de l’aparició de les bandes, degut a la instal·lació al poble de dos convents, un de franciscans i un altre de Trinitaris, que varen fomentat aquesta divisió; i finalment Andrea Bombi va acabar amb el fenomen musical al segle XIX relacionant-lo amb la resta d’Europa.
Agrair a l’organització el que a Llíria l’haver gaudit d’aquestes dues jornades tan interessants, i en especial a Elvira Asensi Silvestre, que sembla ser l’Alma Mater d’aquest esdeveniment que pot ser molt profitós pel poble de Llíria, que es diu Ciutat de la música, i moltes vegades semblo oblidar-ho.

Després de quasi trenta anys comproves que els “futboleros”, que no pas futbolistes, de Llíria continuen igual de maleducats que abans. No saben compartit instal·lacions esportives i es pensen que són els amos d’ells. Puntualitzem:
– La pista d’atletisme (per anomenar-la d’alguna manera), és un lloc per entrenar, no per passejar, xerrar, fer-se fotos, jugar els nens petits. La gent que correm hem d’esquivar obstacles humans enlloc de les tanques reglamentàries. A més,de quan en quan, es un lloc per on poden circular cotxes, bicicletes,….. deixant les seus marques en ella, marques que poden produir lesions en una mala xafada.
-Fumar. Crec que una instal·lació esportiva està prohibit fumar per llei, però això sembla que no importe gens als “futboleros”. Evidentment moltes de les burilles van a parar a la pista, i per altra banda, quina educació estan transmetent als fills que estan jugant o entrenant? Això, a part d’alguns crits que haurien de ser d’ànim cap al nens i la realitat és que són insults i males paraules. Així eduqueu als nens?
-Consum d’alcohol. Evidentment si hi ha un bar, hi ha consum d’alcohol. Però no podria ser al bar enlloc de a la banda del camp de futbol? I el següent es que l’envàs no es sol retornar al bar i queda per terra (refrescs, sucs, i altres deixalles incloses, que el vent porta a la pista)
Com és que els encarregats de les instal·lacions no fan res? Crec que si que ho han intentat, però la resposta a estat l’insult i l’amenaça. Potser va essent hora que algú amb més autoritat pare els peus als “futboleros”? (no confondre amb futbolistes)

De quan en quan ens arriben bones noticies de les illes, i aquesta vegada, gràcies a la meua companya de feina a Sant Feliu de Guíxols, ara resident a Mallorca, i autora de les il·lustracions del llibre, he conegut aquest petit i colpidor relat sobre l’odissea que han de passar els refugiats sirians que fugen de la guerra al seu país. Un petit relat que si que recomanaria com a lectura als instituts, molt millor que algunes històries ensucrades entre adolescents que fan llegir en alguns llocs.
“El darrer que recorda l’Abdulà és com li lliscaven les mans d’en Galip i de n’Aylan. En qüestió de segons els va perdre de vista, Egeu endins.”

Les darreres pàgines són un toc a la hipocresia del polítics europeus i a les paraules buides que ixen de les seus boques. Fa poc vaig llegir (potser al llibre, però no estic segur) que el Mediterrani, possiblement no ha estat mai un lloc d’acollida, però que no fem d’ell un cementiri. Doncs sembla que anem per aquest camí.
I Yolanda, continua dibuixant i fes cal que alguns et dèiem a Sant Feliu, vals molt!

“Estava preparada per al racisme pur i dur, el de ves-te’n al teu país, el que considera el masclista és el moro i aquí ja fa temps que no ho som, que en diguessin que estic condemnada a la submissió al mascle per la via del racisme, que em tanquessin en l’essencialisme ranci del tòpic “dona musulmana”, però no estava preparada per descobrir que des de l’esquerra em tornarien a tancar dins del mateix reducte,que fossin partits suposadament feministes, laïcistes i universalistes els que, per un grapat de vots, per ingenuïtat o cinisme, m’acabarien dient que la religió de la qual vaig escapar és fantàstica i meravellosa, que portar mocador és modern i subversiu i no sé quantes coses més.
Sembla que els drets de les dones com nosaltres han passat a un segon pla.Les que hem pagat un preu altíssim per encarar-nos amb l’islam ja no comptem si no sortim a defensar-lo.”

Crec que poc es pot afegir més a les paraules de l’escriptora catalana nascuda al Marroc en aquest toc d’atenció davant la reculada que sembla que estem vivint en la defensa dels drets de les dones de famílies de religió musulmana (com ell diu la religió es professa, no sé és), amb la cooperació de certa esquerra “progre”, ja que de la dreta no cal esperar res de bo en aquest tema. Es pregunta de que ha valgut tota la seua lluita anterior i la de les seues mestres i professores “blanques”, i de com haguera reaccionat ella si haguera estat adolescent en aquest època i no als anys 90. El mocador és una excusa per parlar d’uns problemes que semblen tornar, del quals aquesta innocent peça de vestir és només la punta del iceberg.

A les passades Jornades educatives de La Pobla de Vallbona varem tenir el plaer d’escoltar al pedagog i periodista Jaume Carbonell presentant el llibre L’educació és política. En ella vaig adonar-me’n que hi ha més gent que com jo pensa que en política no es pot ser neutral, i que quan algú insisteix en dir-ho, un de dues, o és de dretes (molt de dretes) o és massa bona persona i es creu això de l’equidistància que jo no sé com funciona. La política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres, va dir Joan Fuster, i Plató va dir que era massa important per a deixar-la només en mans dels polítics. Tots hem de participar en ella si no volem tornar a viure sota una dictadura o sistema semblant.
L’autor ens va contar que va començar a rumiar el tema del llibre després dels atemptats de l’estiu del 2017 a Barcelona i del referèndum per la independència de l’octubre del mateix any. Els nens no són neutrals ni tan rucs com alguns voldrien que foren, veuen el que passa, tenen dubtes i pregunten. I on pregunten? a casa, i si no hi ha respost o no és convivent, a qui recorren? a l’escola, evidentment. Com tractar aquests temes polítics o altres més que poden sorgir? la solució fàcil, no parlar. Però així quina educació estem donant? la mateixa que el franquisme i el “no se meta en política” (que ja li la farem nosaltres per beneficiar-nos nosaltres). S’han d’explicar les coses, intentant ser el més objectiu possible, i que els alumnes traguen les seus pròpies opinions després de raonar i meditar les diverses situacions que es poden donar, malgrat que per molts això ja és adoctrinar (potser perquè a ells si que els han adoctrinat d’alguna manera’).
El llibre tracta de com tractar aquestes situacions a l’escola i ho fa en dues parts diferenciades, una part més teòrica i una més pràctica amb exemples com el referèndum per la independència, els atemptats a les Rambles d’agost de 2017, el medi ambient (cas prestige) o les guerres del segle XX i XXI
“Educar és ensenyar a pensar políticament i sense partidismes”, Jordi Mir Garcia (al pròleg).

Ho sent, no he pogut evitar penjar aquesta foto amb l’inici del llibre: Contra el mite de la neutralitat.

L’altre dia la filosofa Marina Garcés va anar a declarar davant del jutge Marchena. Aquest va tractar-la com si fora una xiqueta petita creient-se superior a ella. Doncs en aquest petit llibre d’unes 75 pàgines aquest “petita xiqueta” destil·la més idees, intel·ligència i poder de comunicació de les que aquest jutge ha tingut o tindrà en tota la seua carrera judicial. Mentre que un, per les seues accions, sembla encara viure al segle XIX, altres intenten analitzar que ens passa al segle XXI i intenten donar solucions. Però és clar, contra la prepotència espanyola i,en aquest cas, masclista d’aquest jutge i de tots els que li riuen les gràcies hi ha poc a fer.
Per cert, el llibre també està traduït al castellà, per si li voleu enviar un al Suprem i així se n’assabenten qui va declarar l’altre dia.
El llibre ens el va recomanar Àngels Martínez Bonafè a les Jornades educatives del Camp de Túria dins de la conferència “Viure la democràcia a l’escola i a l’institut”. Crec que va ser una molt bona recomanació dins del tema tractat en aquesta xerrada, que juntament amb la de Jaume Carbonell,va ser del millor de les jornades.

Al mercat del meu poble han tornat a posar, sembla que des de fa uns mesos, una parada de venda i intercanvi de llibres. Com es fa el dijous, la jornada laboral m’impedeix anar, però el passat Dijous Sant la vaig descobrir i vaig trobar-me aquesta sorpresa: un llibre d’Ángel Viñas sobre la col·laboració entre Franco i Hitler durant la Guerra Civil i la II Guerra Mundial. El llibre no només parla d’aquesta període, sinó que es remunta amb el temps des de la Gran Guerra i la intervenció monàrquica al Marroc, per intentar explicar que aquesta col·laboració jo va eixir del no-res, ja que els respectius governs de cada país ja havien tingut contactes comercial i d’ajuda mútua des de molt abans, independentment de la ideologia del partit al poder.
Trenca molts mites propagats per la propaganda feixista i de la contrària, i ja per això val la pena conèixer aquest llibre. Ara si voleu aprofundir molt, potser el primers capítols vols els podeu saltar, sinó tots, alguna de les seues parts.
Per cert alguns dels cognoms que ixen, es tornen a repetir en personatges públics dels darrers anys….per què serà?