Entre el Túria i el Ridaura

Al mercat del meu poble han tornat a posar, sembla que des de fa uns mesos, una parada de venda i intercanvi de llibres. Com es fa el dijous, la jornada laboral m’impedeix anar, però el passat Dijous Sant la vaig descobrir i vaig trobar-me aquesta sorpresa: un llibre d’Ángel Viñas sobre la col·laboració entre Franco i Hitler durant la Guerra Civil i la II Guerra Mundial. El llibre no només parla d’aquesta període, sinó que es remunta amb el temps des de la Gran Guerra i la intervenció monàrquica al Marroc, per intentar explicar que aquesta col·laboració jo va eixir del no-res, ja que els respectius governs de cada país ja havien tingut contactes comercial i d’ajuda mútua des de molt abans, independentment de la ideologia del partit al poder.
Trenca molts mites propagats per la propaganda feixista i de la contrària, i ja per això val la pena conèixer aquest llibre. Ara si voleu aprofundir molt, potser el primers capítols vols els podeu saltar, sinó tots, alguna de les seues parts.
Per cert alguns dels cognoms que ixen, es tornen a repetir en personatges públics dels darrers anys….per què serà?

No tardó Fridiksson en preguntat a mi tío cuál había sido el resultatdo de sus investigaciones en la biblioteca.
-Vuestra biblioteca -exclamó el profesor Lidenbrock- no se compone más que de libros descabalados y estantes vacíos.
-!Como! -respondió Fridiksson-. Poseemos ocho mil volúmenes, entre ellos muchos libros preciosos y raros, obras en antigua lengua escandinava, y todas las publicaciones nuevas de que Copenhague nos surte anualmente.
-¿Qué estáis diciendo de ocho mil volúmenes?¿Dónde tendría yo los ojos?
-Oh! Señor Lidenbrock, los libros circulan por el país. Hay afición al estudio en nuestra vieja isla de hielo. No hay un labrador, ni un pescador que no sepa leer y lea. En nuestra opinión los libros, en lugar de enmohecerse en un estante, lejos de las miradas de los cuirosos, se han escrito para el uso de los lectores. Así es que los volúmenes pasan de una a otra mano, hojeados, leidos y releidos, y con frecuencia no vuelven a su estant sino después de una excursión de uno o dos años.
-Entretanto -respondió mi tío con cierto enojo- los extranjeros…..
.¿Qué le haremos? Los extranjeros tienen en su país sus biblioteca, y lo principal es que nuestros compatriotas se instruyan.

Aquesta conversa té lloc només arribar el professor Lidenbrock i el seu nebot a Islàndia. En demostra una certa vitalitat que ja volgueren motles biblioteques d’avui en dia. A més de demostrar que hi ha països que es preocupen i s’han preocupat per l’educació dels seus ciutadans. En aquest cas, un país, que per exemple recentment ha sabut reaccionar contra la banca que quasi arruïna a tota la nació, no com ací, que aquesta ens ha arruïnat i encara li donen diners a canvi de res. Potser hauríem d’aprendre més d’aquests petit països.
Per cert tot això passa en 1863. En Espanya, passava el mateix? hi hi hi hi.

“En la mateixa línia que han esborrat la infància de l’espai públic. Jo anava sol a estudi, amb set anys, arrossegava a la meva germana de cinc. Les meves noies no sé si podran fer-ho abans dels dotze o tretze, ja que són barcelonines. I a l’Eixample no hi places amb botiguers que passin revista als nanos, revista visual, tot informant puntualment als pares si es produeixen anomalies.Hem perdut una xarxa d’espies fonamentals! I ara han de pintar allò que diuen camins escolars a terra, com si fossin corredors humanitaris.”

Amb el seu humor, l’Adrià posa el dir a la llaga del que passa actualment a moltes ciutats i pobles grandets. Els nens ja no juguen al carrer i els confinat a això artificial anomenat parc, o sota el sostre de més i més extraescolars. I així va perden autonomia. De res val que s’inventen assignatures com emprenedoria o qualsevol xorrada semblant, si els matem l’autonomia personal quan ixen de classe.

Petita però molt emotiva narració de l’amistat entre dos joves a l’època de l’ascens dels nazis al poder a Alemanya. Un és jueu i l’altre el fill d’una aristocràtica família alemanya.Aquesta amistat es fa vent cada vegada més gran fins que s’han de separar degut a la situació política, el nen jueu emigra a Estats Units on esdevé advocat d’èxit, i l’aristòcrata es queda ja que la seua família es partidària del partit nazi. Com avança el títol hi ha un retrobament al final, però amb sorpresa que no vaig a dir per si algú vol llegir aquesta petita història.
Recomanable sobretot per la gent jove, potser als més grans ens pot decepcionar un poc si busquem més dades històriques o més descripcions directes dels fets.

El dijous passat, caminant pel parc de Sant Vicent, vaig vore tres quatre ànecs collverd intentat seduir una femella. Evidentment els animals es comporten com són i utilitzen els seus mètodes per aconseguir el propòsit d’endur-se la femella per ell. Tots damunt de la femella, que quasi l’ofeguen a l’aigua (vaig pensar). Però va ver un moment que la femella va semblar dir “ja hi ha prou”, se’n va anar i els mascles varen deixar-la en pau. Ara compareu el comportament d’aquesta manada amb el d’una altra “manada” que desgraciadament s’ha fet famosa les darreres setmanes.

“El Mens sana i corpore sano és una bona màxima per als homes lliures, però no per a qui ha fet vot de castedat. No manquen autors ascètics que aconsellen el cansament muscular a fi de fer fugir els mals pensaments de la carn Això no és exacte per a totes les naturaleses. Durant molts anys m’ha dedicat intensament a la caça escalant muntanyes sense cap resultat, sinó més bé el contrari. M’atrevesc a dir que l’exercici és el principal enemic de la castedat, ja que, lluny d’adormir-les,excita les funcions vitals. La tendència actual, presa de protestantisme nord-americà que aspira a modernitzar la clerecia, pot donar resultats funestos.”
Així expressa la sue retrograda opinió el rector narrador d’aquesta novel·la sobre l’exercici físic i les seues conseqüències. I això que el seu oncle ( o pare?) el feia practicar al gimnàs malgrat les seues opinions. Sort que no no va conèixer a Jane Russell, he he: ( i açò només és una petita mostra del seus reaccionaris pensaments!)
https://www.youtube.com/watch?v=NjcuGeUb-BY

“Imagina’t que trobes per terra un boli amb el nom “David” escrit. Si ets amable, busques David i li’l tornes. Si per contra vols quedar-te’l, què fas? Esborres el nom que hi ha escrit i hi escrius damunt el teu. Els exploradors com Bottego feien una cosa semblant amb els noms dels llocs. Així, acabades les seues exploracions, els italians podien mirar el mapa d’Etiòpia i dir: “Veus? Aquí hi ha molts noms italians, és just que a Etiòpia hi manen els italians I si els etíops ni hi estan d’acord, els farem la guerra””.

Algunes de les sorpreses amb que et trobes llegint aquesta llibre, una espècie de guia o atles subversiu dels llocs i curiositats del món adreçats a tots els públics.

Avui hem realitzat la fase comarcal de l’olimpíada matemàtica al nostre centre a Vilamarxant. Des de fa uns quants anys es fa una prova de velocitat en la que els alumnes treballen en equip. Equips que es fan amb gent que, en teoria, no es coneix de res i dona gust vore com de seguida es coordinen per resoldre els problemes proposats per fer-los en els cinc minuts que tenen per fer cada problema i, així durant 50 minuts. El treball en equip és bo per ells i els fa aprendre més de com ho farien individualment. Ara, llàstima que aquesta no siga la realitat diària, ja que aquests nens són els que tenen ganes de treballar i es nota. La realitat diària és que al possible grup de treball hi haurà gent que no farà res o pitjor, endarrerirà el treballa dels altres; o possiblement un faça la feina per tots quan ja, desesperat, veu la poca ajuda que rep dels teòrics companys d’equip.
Totes aquestes coses m’han passat pel cap durant els cinquanta minuts que ha durat la prova de velocitat. Potser algun dia aprendran o tindran ganes de treballar en equip quan els potser molt útil pel seu aprenentatge?

Una vegada vaig llegir a l’escriptor de Figueres, Vicenç Pagès, que la gent jove d’avui hauria de llegir els clàssics de la literatura universal ( i recordada en un conferència que vaig escoltar de Ramon Flecha) i cada vegada que puc repesque un. Aquesta vegada l’hi ha tocat a aquesta novel·la de Twain que vaig trobar en una parada d’objectes vells al mercat de Reis del meu poble.
En aquesta llibre, amb l’excusa d’un conte per nens, l’autor ironitza sobre la reialesa i les seves costums, cosa que per un americà del segle XIX, semblen ridícules i amb ironia descriu la situació de pobresa de molts súbdits britànics, ja que la situació al segle XVI (època del novel·la) no distava molt de la del segle XIX en plena revolució industrial, com tant bé retrata Dickens (un altre autor que cal llegir).

“El padre y la madre tenían un especie de lecho en un rincón, pero Tom, su abuela y sus dos hermanas, Bet y Nan, dormína holgadamente, pues disponian de tol el suelo y podían acostarse donde se les antojara.”

Per cert, sempre recordaré la versió cinematogràfica protagonitzada per Oliver Reed i la més anterior amb Errol Flynn.
I un apunt més, supose que si foren un país normal, tots aquests llibres estarien més a l’abast traduïts a la nostra llengua.

Quan anava a l’institut vaig llegir “Contes dels mars del sud” i “Nous contes dels mars del sud de Jack London. Aquest estiu he retrobat un poc les mateixes sensacions llegint aquestes dues narracions breus de l’escriptor escocès. Exotisme i fantasia fàcils de llegir i crec, que molt més educatiu i atractiu, com vaig escriure al post anterior, que moltes coses publiquen avui en dia per joves. Per favor, recomaneu al joves llegir els clàssics i no tanta rata periodista, atrapafieras, o coses semblants.

Quan tenia 16 anys vaig llegir “La història interminable” ( i també vaig veure la pel·lícula basada en la primera part del relat). Ara he llegit “Momo”, la història d’una nena que s’enfronta a uns lladres de temps que obliguen als humans a viure estressats. Potser actualment aquests homes grisos serien els telèfons mòbils i altres productes per l’estil?
Potser jo soc a massa vell i gaudisc més amb aquestes velles narracions, però quan entre a una llibreria i veig les ofertes que hi han per la gent jove em desespere. Col·leccions amb títols absurds, monstres, regnes impossibles, rates que volen fer de clàssics, aprenents de mags, …..Molt de màrqueting,en definitiva. Com vaig escoltar en una conferència recentment de Ramon Flecha, cal que els nens descobreixen els clàssics i no menystenim la seva capacitat. Potser gaudiran més dels llibres amb ells que no amb tant de fem publicat per les multinacionals del sector.
He completat la lectura de “Momo” amb una selecció de quatre contes del mateix autor editats per Bromera a la col·lecció “El Micalet galàctic”. Contes un poc surealistes, que m’han recordat al Calders de “Cròniques de la veritat oculta”, però més adaptats pel lector infantil.

El meu fill fa enguany quart de primària i li toca fer les proves diagnòstiques que realitza la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana. He rebut una carta del Director general d’Innovació, Ordenació i Política Lingüística on diu exactament:

“Estes avaluacions són una ferramenta de gran utilitat per a la millora qualitativa de l’ensenyança, ja que oferix informació sobre els resultats, els processos i els contextos d’aprenentatge, i del sistema educatiu en general.”

Que voleu que vos diga? Si ofereix informació, com és que a l’IES on treballa no s’inverteix més diners cada any per millorar els resultats, enlloc de retallar cada any més en grups i professorat? Si volen, la informació acadèmica, ja la podem obtenir a final de curs. Podria parlar més sobre el que opine de com es fan aquestes proves, que a més aquest curs coincidiran amb època d’exàmens (gràcies a la brillant decisió d’avançar el començament i final de curs) carregant als alumnes amb feina extra. Podria recordar que l’any passa varen dir que aquestes proves no serien publicitades i dues setmanes després, al diari Levante apareixia un rànquing d’instituts, encapçalat per molts IES concertats i privats. I també podria parlar de la qualitat de les proves, sobretot en comparació amb els Proves de Competències bàsiques que feien a la Generalitat de dalt.
Jo com a professor no puc negar-me a passar les proves, és la meva feina i he de complir les ordres dels superiors, però com a pare em negue a que el meu fill participe en aquesta pantomima que només val perquè algú justifique el seu elevat sou i els polítics es facen la foto. Tot això és el que plantejat a la reunió de pares que han convocat aquesta tarda a l’escola del meu fill. No era l’únic que estava en contra, però en aquest cas, els únics que podem fer alguna cosa som els pares i mares i l’AMPA de cada centre. Jo ja ho tinc clar, un NO rotund.

Caminant per la vida amb l’ajuda de la filosofia i l’ètica, això que sembla que al ministre Sr. Wert, i als membres del seu partit, li moleste tant. Aquest llibre que varen presentar al mes de Gener al Casal Jaume I de Llíria és una sèrie de reflexions de com afrontar la vida quotidiana amb les lliçons del filòsofs i altres pensadors que ha donat la nostra civilització. Unes situacions i/o anècdotes que fan pensar al lector i que aquest es plantege la seva opinió sobre el tema, o siga tot els contrari del dogmatisme que vol imposar el Sr. Wert amb l’inestimable ajuda del seu partit i de les jerarquies de l’església catòlica a l’estat espanyol. Val la pena llegir-lo, sinó podeu tot d’una, podeu anant triant capítols i alternant-los. M’ha recordat altres llibres del mateix estil del mestre Terricabras i de Tobies Grimaltos.
L’autor, a més de ser professor de filosofia i Ètica,té un programa radiofònic que es diu Cafè filosòfic en el que participen el seus alumnes d’un institut d’Algemesí. Per cert, la presentació de llibre va ser una agradable conversa sobre molts temes diferents que varen anant sorgint al llarg de la vetllada.

Tots els camins duen a Roma. Els jesuïtes a Barcelona.

Gaziel conta que no va poder acabar els seus estudis a l’escola del jesuïtes del carrer  Casp, ja que segons ell, era un aprenentatge que s’allunyava massa del món real. Però pel que conta, sembla que els que fan les lleis educatives actualment volen continuar igual que a finals del segle XIX.

La veritat és que, en el fons, jo no sabia acabar d’emmotllar-me a aquella educació tradicional i monòtona. Les grans concentracions escolars, les classes nombroses dels establiments on acudeixen diàriament centenars i milers d’alumnes, m’han fet de sempre un efecte depriment, de caserna. I la pedagogia en gran escala, ni que fos la millor, sempre l’he tinguda com una branca, la més alta, de la ramaderia.

…..

El que nosaltres fèiem era bo només cobrir l’expedient i suggerir la il·lusió que apreníem alguna cosa de substància

…….

De vegades en queien a les mans -….- uns llibres estranys, que no s’assemblaven en res als de les assignatures. Un llibres amics, plens d’encís, que se t’enganxaven al dits i als ulls…..Libres que tenien un títols enlluernadors: Veinte mil leguas de viaje submarino, La vida de los insectos, La revolucion francesa, Vidas paralelas de Hombres il·lustres……………Per què no podien ser de la mateixa mena els nostre llibres de text? Era un condició essencial que fossin els més ensopits del món?

I sembla que el problema amb els llibres de text continua malgrat els avanços que s’han fet durant els darrers anys. Per quan la supressió dels llibres de text?

Gaziel intenta explicar el seu malestar allà explicant els seus orígens:

No sóc res més que un pobre home de Sant Feliu de Guíxols, fet i pastat a la vora de la mar més clara, lluminosa, serena i humana del món. I no puc fer-hi res.

No crec que l’origen d’una persona tingui gran influència en com li afecten uns plans d’estudi que no animen gens a estudiar o a estimular la recerca del saber més coses. A l’any següent acaba el batxillerat a l’Institut d’ensenyament secundari, a la Gran Via, al costat de la Universitat. Però d’aquest curs, no diu res.