“Aquí el vodka va arribar amb els russos. Quan recaptaven el tribut en forma de pells, els cosacs repartien pa i vodka.”

Tan que volen diferenciar-se dels ianquis i ells feien el mateix amb els pobles indígenes de la tundra siberiana. En aquest cas amb els nganassans!

No observeu alguna semblança amb les tribus natives americanes?  el txums, els seus habitatges són semblants als coneguts tipis dels nadius americans!

Un altre gran encert de l’editorial Afers de Catarroja és la publicació d’aquest petit llibre on poder entendre els moviment populistes d’avui en dia amb els feixismes del segle passat. Potser no és poden qualificar de feixistes, però s’hi assemblen molt i perseguixen els mateixos fins: la destrucció de la democràcia. Potser no utilitzen la violència física com abans, però en la resta son iguals i iguals de perillosos o potser més.

De lectura imprescindible.

Al seu diari la mestra republicana Genoveva Pons Rotger reflexiona sobre la situació que es troba a les escoles que en 1979 la reincorporen al cos de mestres després de 40 anys i poder jubilar-se com mestra:

“Las classes son numerosas, Cada profesor tiene a su cargo unos cuarenta alumnos, El criterio es que, si no se alcanza a ofrecer mucha atención indiviudal, por lo menos se evita que haya niños que se queden sin escuela.” ( han baixat les ràtios, però no com cal i en alguns llocs encara sembla prioritari tenir-los guardats que no pas la seua educació).

“Algunos padres se creen prepotentes y consideran que los maestros deben se controlados por ellos. Madrs, que se creen importantes gozan presentando quejas triviales a las Delegaciones. Niños rebeldes que no aceptant correcciones amenazan con enfrentar a padres y profesores y lo que es más lamentable, los padres se hacen voceros de estos niños en lugar de colaborar con los educadores, resultando con ello que estos se limiten a cumplir con el horario perdiendo interés por la enseñanza.

Pero poco a poc todo se irá encauzando.” (aquest tema encara ha empitjorat més, malgrat l’optimisme final de Genoveva. Es jubila a final de 1979 i torna a Colòmbia).

De com les petites històries individuals ajuden a entendre la barbaritat que va ser el franquisme i, a més des del nostre poble:

Genoveva era una jove mestra amb idees noves que va començar a treballar a Llíria en 1934 a les noves escoles (actuals escoles Sant Vicent) i que va ser denunciada pels falangistes en acabar la guerra (prèviament ja havia estat depurada de la feina). Com a conseqüència d’aquesta denuncia malintencionada es va passar vora tres anys de presó en presó fins ser alliberada. Però com no la deixaven viure en pau es va exiliar a Colòmbia on va publicar en una edició reduïda per distribuir en els coneguts el diari que va portar durant els dies de presidi. Aquest diari és el que s’ha reeditat per la Diputació de València (que sembla que vol fer poli bo respecte al galdós paper de l’actual Generalitat Valenciana) i que es completa amb un estudis previs que contextualitzen els fets narrats per Genoveva.

La presentació de llibre es va fer el passat 28 de març amb la presència de la neta de l’autora vinguda des de Colòmbia.

M’agrada el que escriu l’Albert Sánchez Piñol, però el que més agrada no són les seues novel·les, que estan molt bé, sinó quan escriu sobre la realitat. El vaig conèixer gràcies a Pallassos i monstres i després vaig passar a la ficció. Ara en aquest títol que recorda la novel·la de Joseph Conrad també ambientada la Congo ens descriu com s’ha desenvolupat l’exploració dels territoris selvàtics africans i en concret amb els estudis antropològics sobre els mal anomenats pigmeus.

Mireu aquesta formula que sembla complicada  o la volen fer complicada per quedar bé enfront dels ignorants. A dalt és una simple resta entre exportacions i importacions, o siga el que es sol fer quan calcules un tant per cent. Però a sota hi ha tres factors i segons diuen ells l’èpsilon val sempre o,25 i la φ val sempre 4, per tant multiplicat val sempre 1. I tots sabem que multiplicar o dividir per u no canvia res al resultat final. Per tant això que ens volen vendre com a complicat és un simple tant per cent o tant per u. Sembla ser que Donald Trump i els seus assessors no varen anar a classe quan varen explicar l’element identitat del producte de nombres reals o es pensen que la resta són uns ignorants!

A la Pedrera, l’edifici de Gaudí, del Passeig de Gràcia es fa una exposició retrospectiva del pintor irlandès Sean Scully. Un pintor que fa uns anys va dir que marxava de Catalunya per que li imposaven el català. D’aquest tema ja s’ha parlat prou darrerament a la premsa del perquè li dediquen una exposició a un pintor que menysprea la nostra llengua i cultura i no sé que pensaria Gaudí si vera que el seu edifici acull l’exposició d’aquest individu. Però aquests dies he descobert que la biblioteca de l’institut tenien un llibre de format de luxe dedicat a aquest autor editat per l’IVAM de València, supose que en l’època de Consuelo Ciscar com a directora o algú afí al PP de València. I com aquest llibre està en la biblioteca d’un institut de secundària?

Doncs durant una època l’IVAM o no sé qui va enviar al centres escolars (supose que a tots) capses i capses grans amb llibres amb edició luxosa de pintor i altres artistes que exposaven al museu (també alguns llibres de la Fundació Bancaixa l’Oliva i també de luxe). Aquests llibre estaven en caixes de cartró fins que vaig decidir obrir-les i fitxar els llibres i vaig pensar, quant doblers s’han gasta en aquests llibres (uns tres capses grans de cartró) en edició de luxe que segurament han enviat gratuïtament a tots els instituts del País Valencià? qui ix beneficiat d’aquest despesa? Calia fer aquesta edicions de luxe i tan grans per després donar-les gratuïtament?Saben els responsables el currículum que es dona als centres escolars? són llibres idonis per a un centre escolar? I així molts interrogants més. Jo tinc un resposta: malbaratament de recursos públics.

Aquest és el segon còmic del tàndem format pel periodista anglès i el dibuixant català que he llegit en poc de temps. Si al primer (Bèsties) s’inspiraven amb la família dels Ortega a Nicaragua, amb clares referències a La revolta dels animals d’Orwell en aquesta s’inspiren en un fets de la vida de Nelson Mandela, la seua rivalitat amb el general afrikàner Constand Viljoen, fets que l’autor coneix prou bé i dels que ja havia parlat al seu llibre El somriure de Mandela.  Una manera diferent de narrar-nos uns fets transcendentals per al país sud-africà.

Quina diferència entre els còmics actuals i els de nostra infància!

Al 1572 es va observar una supernova al cel. Un dels que la va observar va ser el científic valencià Jeroni Munyós, poc reconegut a casa nostra però molt apreciat i conegut per altres científics  de l’època com Tycho Brahe. Aquest fet i altres varen revolucionar la concepció que es tenia fins aleshores de nostre món, de la immutabilitat del cels aristotèlica que acabarà donant la visió actual que tenim del nostre sistema solar, malgrat les pressions en contra de l’església i dels poders fàctics de l’època. Per això ell va tenir por a divulgar molt aquests descobriment i rebre represalies, com les que va patir Giordano Bruno o Galileu un poc més tard i enlloc d’estrelles parlava de cometes, però incidint en que eren fenòmens supralunars.

De tot açò i algunes coses més ha anat la conferència inaugural de l’exposició itinerant que la Universitat de València a dedicat al personatge de Jeroni Munyós al 500 aniversari del seu naixement i que ara ens arriba a Llíria i que podreu visitar durant uns dies a l’oficina del turisme de carrer Sant Vicent, dalt dels mausoleus romans.

Si Paul Preston va escriure fan anys Idealistes sota les bales, un llibre sobre els periodistes i intel·lectuals desplaçats a cobrir la Guerra Civil, en aquest llibres l’autora ens dona una visió sobre les dones que feren el mateix i ens fa un recorregut per la vida d’unes quantes, ja ve siguen escriptores, periodistes o personal sanitari vinculats de manera directa o indirecta amb el conflicte derivat del cop d’estat feixista del general Franco.

L’autora comença exposant el context històric previ a la guerra on les dones, sobretot als països anglosaxons i després de la Gran Guerra amb pres més consciència política degut al seu paper de substitutes dels homes en moltes feines “masculines” durant el conflicte. Això fa que el següent conflicte bèl·lic més important interesse a aquestes dones conscienciades i vullguen tenir el seu paper en ell. Ara, l’autora també crítica que moltes (i  molts, en això els homes també estan inclosos) tenien una visió de la societat espanyola molt allunyada de la realitat. Una visió massa romàntica i colonialista d’un país endarrerit respecte a la resta d’Europa, el que normalment es diu orientalisme, tendència que ja venia dels primers romàntics del segle XIX.

Simone Weil, Dorothy Parker, Katherine Atholl, Virginia Woolf, Lillian Hellman, Martha Gellhorn i moltes més dones passaran per les pàgines d’aquest llibre. Quina casualitat que m’ha tocar llegir-lo en la setmana reivindicativa del 8 de març!

Contra la censura, respostes intel·ligents:

Aneu amb compte, estan avisant que a molta gent ja els ix per defecte l’opció del castellà! és aquesta la “neutralitat” que tan predica i imposa la conselleria?

Avui m’han retirat aquests dos cartells inofensius que tenia penjat al centre per imposició de la Inspecció educativa (jo diria comissaris polítics).

Imposen als centre una neutralitat que ells no compleixen amb amenaces. Si volen ser neutrals, només cal posar un que demane el contrari al costat, com en unes eleccions democràtiques. Però com no ho faran ja que els fa vergonya fer publicitat del que demanen (la mort d’una llengua), et censuren a tu.

A més com deia Desmond Tutú, en situacions d’opressió declarar-se neutral és posar-se del costat de l’opressor.

Quan tot açò acabe, potser haurem de fer cas a Thomas Jefferson: Si una llei és injusta tenim dret a desobeir-la.

Si els espanyols a inicies del segle XIX hagueren complit les lleis, encara seriem imperi Napoleònic o els americans encara serien ciutadans de segona anglesos.

Èxit del marxa reivindicativa de hui a Riba-roja de Túria. La comunitat educativa de la comarca s’ha reunit hui a la ciutat del Túria per defensar la nostra llengua enfront de les agressions del govern del PP i del seu conseller d’educació i la seua llei de falsa llibertat educativa. S’ha fet una marxa des de plaça de l’Ajuntament pel poble fins al Parc Maldonado on s’han llegit els manifests i s’han realitzats concerts musicals i altres activitats lúdiques organitzades per associacions, escoles i instituts de las comarca.

Fa poc el bèstia de Donald Trump a dir que volia expulsar els palestins de Gaza per per crear zones residencials i turístiques (Palestina ciudad de vacaciones!). Al mateix temps estava llegint els capítols d’aquest llibre en que es conta com Albert Speer (el criminal de guerra simpàtic de Hitler) va arrasant Berlín per reconstruir la ciutat al seu gust i el del seu amo, Hitler. No li importa gens deixar a la gent sense casa, té la solució, els habitants aris van a parar a cases de jueus desnonats de les seues cases i reubicats en altres cases d’altres jueus per, més tard, ser deportats als camps d’extermini. Per sort Trump no diu res d’exterminar.

La història i històries d’una d’aquestes cases jueves és el que es narra en aquest llibre. Una història o històries que l’autora va descobrir quan es va mudar per qüestions de feina en una d’aquestes cases jueves de Berlín i ens va desgranant com les vides de molts dels habitants d’aquesta casa es varen trencar degut a la follia nacionalsocialista dels seus compatriotes alemanys, la generació dels seus avis. Al mateix temps va comparacions amb alguns del conflictes actuals o dels darrers anys (Sarajevo, refugiats que arriben a Alemanya,…) i sobretot la crítica que fa als governs de la RFA i l’antiga RDA que considera que després de la guerra no varen fer prou per ajudar a les víctimes d’aquestes barbaritats perpetrades pels nazis.

Més informació:

Avançament: ‘Adeu, Martha’, d’Ingke Brodersen, 80 anys després de l’alliberament d’Auschwitz

En aquests temps que hem d’aguantar com consellers ineptes i amb mala bava com els sr. Rovira volen acabar amb la nostra llengua i cultura, sobretot a l’escoles, el descobriment de llibres com aquest, un llarg poemari escrit una filla de la immigració, crec que nascuda a Benicarló i ara resident a Barcelona, són una gran alegria. Demostrem que la nostra llengua pot acollir i potser útil pet tots els nouvinguts que venen al nostre país en cerca d’una vida millor.

El llibre va dedicat sobretot a les mares que han migrat i que han lluitat per donar al fills el que elles no han tingut. Lluitat contra els microracisme i els racismes més evidents i crec que també contra el masclisme de les dues societats (no ho esmenta molt al llibre, però crec què evident). Un gran homenatge a les mares lluitadores!

Aquest poema m’agrada molt: Temporeres de Huelva

Temporeres

terme minuciosament patentat

per fer malabars amb vides humanes

i sortir-ne airós.

mantells de silenci en ple segle XXI

societats sencers calles

que les abusin

que les explotin

mereix titulars de luxe

però apagarem el televisor

ens acostarem a la nevera

i ens servirem

una bona ració de maduixes

en menjar-les

i notar l’explosió roja

als nostres llavis

només ens entristirà una cosa

que no ens quedi nata a casa

perquè amb nata estarien

mortalment bones.

Per més informació:

Jaŋde publica el primer llibre de l’autora de Benicarló Fàtima Saheb