Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: educació

La memòria del nostres barris, de Manuel Sánchez Vidagany

Cap a la tardor del 2021 es varen organitzar al poble, de manera totalment popular, unes passejades per redescobrir els diferents barris de la ciutat. Guiades per Manolo Sánchez varen recórrer aquests durant un dissabte de cada mes, amb un esmorzar previ en un dels bars del poble. Aprofitant l’esperit d’aquestes caminades i el seu coneixement (i el d’altres) sobre cada barri Manolo ha escrit aquest petit llibret on descriu un poc la història, sobretot la més recent, i les peculiaritats dels barris més importants que formen la ciutat de Llíria.

Supose que, depenent del barri on has viscut, trobaràs coses a faltar ja que en poques pàgines no es pot ser exhaustiu en les descripcions, però un cosa queda clara: la desaparició quasi total o total en alguns casos del teixit comercial de cada barri des dels anys 90, sobretot gràcies a la proliferació de grans supermercats i centres comercials. Jo recorde barris on podies comprar de tot i ara te n’has d’anar cap al centre de la ciutat o al supermercat de torn.  Es podria argüir en contra, que ara els emigrants estan obrint moltes botigues (a vegades depenent de les modes), però fixeu-vos que no s’obrin al barris, com el raval o la vila vella, sinó als carrers més cèntrics de la ciutat.

El negoci de les aules, de Moisés Pérez Pascual.

Per si teniu algun dubte de perquè mai el PP donarà a VOX la conselleria d’Educació, llegiu o fullegeu aquest llibre: hi ha massa doblers pel mig per renunciar-hi.

El periodista Moisés Pérez analitza de manera rigorosa la situació de l’escola concertada al País Valencià des de l’arribada de Rita Barberà i Eduardo Zaplana al poder a finals del segle passat. Divideix el llibre en quatre parts clarament diferenciades. En una primera fa una visió general de l’educació privada concertada, a la segona part ens mostra un resum històric d’aquesta i sobretot com els governs de Zaplana, Camps o Fabra, amb els seus respectius conseller d’educació s’han dedicat a afavorir a l’escola concertada en contra de la pública, intentant tornar enrere amb les millores obtingudes amb els primera governs de la Generalitat de Joan Lerma. També destaca que uns anys abans Rita Barberà, a nivell local, ja havia començat a fer la mateixa feina a la ciutat de València. La tercera part és una anàlisi de quin són i on estan aquestes escoles concertades, la majoria vinculades a l’església catòlica, i del fenomen  recent de la Universitat privades afavorides pel  Consell enfront de la Universitat pública. Finalment a la quarta ens exposa quines són les irregularitats més freqüents en aquesta classe d’escoles, algunes denunciades pels sindicats educatius i per l’oposició d’aquella època, personalitzada amb la senyora Mònica Oltra.

Cal destacar que també parla de les excepcions: les poques escoles concertades que defenen la nostra llengua i país amb valors moderns i que no tenen cap irregularitat. Ara són poques, per desgràcia.

Informeu-vos abans de votar a certs partits que blanden la bandera de la llibertat i fan tot el contrari.

Torturades, de Gemma Pasqual i Escrivà.

Aquest llibre que ha escrit la periodista i escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, allunyant-se de les seues novel·les juvenils com va fer al llibre Viure perillosament, ens mostra el testimoni d’una serie de dones que han passat per la comissaria de Via Laietana des de l’acabament de la guerra civil, on evidentment va ser torturades com indica el títol del llibre. El que més sorprèn és la gran quantitat de dones que varen passar per allà en plena “democràcia” (alguns es pensaran que les comente no són necessàries) demostrant fins a quin punt això de la Transició i la democràcia actual és una enganyifa que ens volen fer creure, i això és veu clar amb l’actuació d’aquests cossos policials, tant abans de la mort del dictador, com després. I sobretot en que pots han pogut ésser jutjats per aquests crims.

Molt recomanable i sobretot ara que els feixistes han entrat a governar al meu país  de la mà d’aquesta dreta que mai ha trencat amb el passat, ni ho vol.

Historia de los griegos, d’Indro Montanelli.

Després de llegir fa uns anys la Història de Roma d’Indro Montanelli, l’altre dia a la fira del llibre de Riba-roja de Túria vaig trobar la seua particular història de Grècia, que ell titula Història dels grecs, ja que aquesta mai arribaren a l’antiguitat  a ser un país unificat com si que ho va ser l’Imperi Romà. El llibre és molt entretingut i d’una manera amena i amb certs tocs d’humor i comparacions amb el present ens fa un entretingut relat dels fets, donant més importància a la part cultural que a la política. A més ens fa un poc d’interpretació dels mites grecs que normalment es basaven en la realitat que els envoltava.

Molt recomanable.

Així com la Història de Roma té una traducció al català, aquesta no ho sé. A més a la fira del llibre de Riba-roja, hi havien pocs llibres en català, cosa que s’haurien de mirar els organitzadors per properes edicions.

Que Al·là em perdoni, de Laila Karrouch

L’escriptora i també infermera a l’hospital de Vic, Laila Karrouch ens  acosta als problemes que tenen les joves musulmanes per poder establir relacions amb joves no musulmans. El prejudicis d’uns i d’altres es veuen reflectits en aquesta novel·la, que es podria qualificar de juvenil per l’edat del protagonistes, i que sembla que ella ha anat donant-li forma gràcies a les petites històries particulars que ha anat recollint en les seues xerrades als instituts des de l’any 2004.

Els planejaments de la Laila no són tan radicalment antireligiosos com els de Najat El Hachmi , però cal tenir-los amb compte per entendre el món femení musulmà i que alguns d’aquesta esquerra “progre” que tenim avui en dia hauria de llegir i saber escoltar a aquestes dones que lluiten per la seua llibertat i no ser oprimides pel patriarcat religiós.

Acabe amb un frase del diari Regió 7 en una resenysa sobre aquest llibre:

“Karrouch ha conegut “moltes històries de noies musulmanes amb nois ateus”, que tenen dos finals: o es deixa la relació o el noi es converteix a l’Islam. “No pots fingir creure una cosa en la qual no creus perquè estimes algú”.”

Podrem fer entre tots que no acaben així!

Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March, de Robert Archer i Tono Fornes

Podríem qualificar aquest assaig com el qua ara diuen educació transversal o projecte interdisciplinari? Potser, però ha estat un bona lectura per començar l’any. Literatura, historia, lingüística, nàutica tot combinat amb l’excusa del famós poema d’Ausiàs March que va musicar tan meravellosament Raimon.

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d’ells veig armar:

xaloc, llevant los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà·l mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets;

fugint al mar on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets;

la gran paor traurà al llum los secrets

que al confés descoberts no seran.

En lo perill no·m caureu de l’esment,

ans votaré al Déu qui·ns ha lligats

de no minvar mes fermes voluntats

e que tots temps me sereu de present.

Veles i vents compliran els desigs,
fent perillosos camins per la mar.
El Mestral i el Ponent veig contra ells;
Xaloc, Llevant, els volen ajudar
amb els amics, el Gregal i el Migjorn,
i preguen junts al vent de Tramuntana
que els afavoresca amb el seu buf,
i entre tots cinc facen bo el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn,
mudant color i l’estat natural,
i mostrarà que odia tot allò
que s’ature sobre ell per un instant;
els peixos grans i els petits correran
i cercaran amagatalls secrets:
fugint del mar, on s’han criat i fet,
buscant remei a terra eixiran.

Els pelegrins alhora van fent precs,
tots oferint exvots de cera a cor;
la molta por traurà a llum els secrets
que ningú no declara al confessor.
En el perill no vos oblidaré,
ans faré vots al Déu que ens ha lligat
perquè no em minve mai la voluntat
i que en tot temps em sereu ben present.

 

L’Imperi, de Ryszard Kapuscinski, VIII

Desenvolupant aquest amarg pensament, Karl Popper va escriure que (cito de memòria) la ignorància no és simple i passiva manca de coneixements, sinó una postura activa, és negar-se a rebre coneixements, no posseir-los, rebutjar-los. (En una paraula, la ignorància és més aviat un anticoneixement.)

Els mestres i professors, per desgràcia, comprovem aquest fet moltes vegades.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia CXCVIII

Un tret de somrient comprensió, per cert, em valgué una sentència condemnatòria, d’un jutjat de primera instància de Barcelona, pel mer fet d’emprar la paraula “fornicar”. Aquest és, com tot el món sap, un verb d’extracció eclesiàstica, i pertany, si no hi ha rectificacions postconciliars massa últimes, al mateix enunciat dels Deu Manaments de la Llei de Déu. Però la “jurisprudència” menor, pel que sembl, havia decidit ignorar aquests precedents augusts, i vaig carregar una multa -suau, ho reconec- que el Codi Penal tenia previst per a…Per a què? Per a l’ús -vel·leïtós- del verb “fornicar”? Un dia o altre, algú haurà de muntar una “sociologia de la magistratura”, que, si s’estipula com cal, prou que farà pensar…

Contra Unamuno i tots els altres.

L’àmfora fenícia, d’Ivan Carbonell Iglesias.

Aquest era un dels pocs llibres sobre les aventures d’aquesta colla de xics i xiques de Cocentaina creada per Ivan Carbonell fa alguns anys. Com feren fa poc una segona edició he pogut aconseguir-la i crec que completar tota la vida literària d’aquests personatges juvenils que tan bé fan pel foment de la lectura entre el públic juvenil i no tant jove.

Aquesta vegada l’autor porta a la seua colla a la Marina Alta a unes vacances que es veuran trasbalsades per un fets i un estrany descobriment d’una àmfora fenícia i una moneda d’una ciutat grega perduda. Al mateix temps que ens narra les esdeveniments que afecten a la colla, l’autor ens apropa a les llegendes populars de la comarca i a unes figures literàries tan dispars com Sant Vicent Ferrer i Chester Himes. El primer pel tema de les llegendes i el segon per la trama policíaca que es desenvolupa  a la narració.

“Quan passà al costat del monument dedicat a Chester Himes s’aturà un segon i mirà el rostre de l’escriptor nord-americà que apareix a la maniseta.

-Chester Himes, amb tot el que ens està passant tu hauries fet una gran novel·la….”