Entre el Túria i el Ridaura

Fa unes setmanes vaig trobar a la Papereria Miquel de Llíria aquest recull d’articles publicats pel mestre de Sueca a la revista Serra d’or. Supose que el tendria allà perquè als instituts del poble l’hauran demanat per llegir als alumnes. Però l’excusa és el de menys per poder gaudir de la lletra fusteriana i hi ha algun article com el titulat Importància del carrer que són una delícia.

Un bon llibre per entendre que és l’Islam i sobretot les seues diferents branques. No tots els musulmans pensen el mateix, com passa amb el cristianisme, i això té les seues causes i les seues conseqüències a la història i a la societat actual. Ara jo, independentment de que siguen cristians, musulmans, jueus o altres religions, no entenc com al segle XXI encara hi haja gent que necessites de les mentides de les religions per poder viure, o és per poder dominar als altres? Estic d’acord amb Marx: la religió (t0tes) és l’opi del poble. I cada vegada que llig més coses sobre religió o religions el meu ateisme es referma.

Aquests dies la gent es queixa que a les xarxes socials i a altres llocs corren moltes mentides, ara anomenades fake news. L’altre dia a la manifestació per demanar la dimissió del President de la Generalitat, Sr, Carlos Mazón, una parella, poc sospitosa de ser d’esquerres o catalanista, m’ensenyaren el mòbil per ensenyar-me com  per X ja corrien mentides sobre el desenvolupament de la manifestació per intentar desacreditar-la. La veritat és que em vaig quedant mirant-lo i vaig pensar que eren molt joves, que potser no conegueren la “millor època” del diari Las Provincias. Vaig recordar un fet que en va passar en una classe de la facultat a curs 1986-87, i aleshores no hi havia internet per divulgar les mentides tan ràpidament. Però teníem a Maria Consuelo Reyna i els seu pamflet.

Un dia el professor de geometria de 1r de carrera de Ciències Matemàtiques, Josep Guia (un gran mestre i persona, i contra ell tot estava permès) va entrar a classe explicat que al diari Las Provincias havien publicat una notícia d’uns fets que havien ocorregut a la nostra aula. Evidentment ningú sabia de que parlava ja que aquests fets eren clarament inventats per algun infiltrat a classe (els primers dies encara no ens coneixem tots) i un fets posteriors. A la tarda, a casa vaig anar al papereria i vaig trobar el diari on portava la noticia i efectivament, era un gran exercici de ciència-ficció. Vaig guarda aquest retall durant molts anys per recordar fins on podia arribar la manipulació de  la premsa feixista en aquest país. Premsa que ja continuar fent de les seues durant molts anys, amb seccions impresentables com aquells del Cabinista.

Per tant, això de les fake news, no ve d’ara, ja ve de lluny. Ara, ha augmentat la velocitat de transmissió i ací està el perill en greu, en haver de malgastar temps en tractar de desemmascarar-les abans que facen més mal del que podien fer fa 40 anys.

Tinc cinquanta-sis anys. Porte trenta-tres anys treballant al món de l’ensenyament a diferents ciutats i nivells (universitari i secundària). D’aquests, set anys de secretari i administrador d’un centre, altres de coordinador informàtic i molts de cap de departament. M’encarregue de manera no reconeguda del manteniment de la biblioteca. He fet moltes hores de cursos, molts relacionats amb la informàtica i les seues aplicacions a la meua assignatura. I ara em demanen que faça una merda de curs per demostrar que tinc Competència Digital! Vinga ja! Aneu a fer la mà que diuen al meu poble! No l’he demostrada ja sobradament!

Per cert potser caldria un curs de Competència política i de gestió obligatori per tots aquells que volen optar a un càrrec polític remunerat. Ja que els darrers dies, per desgràcia, s’ha demostrat que hi ha molt d’inepte ocupant càrrecs d’importància.

Fa molts anys algú em va dir que l’únic manera que tenia de desfer-se de la gent incompetent, però amb padrins, era promocionar-los a un càrrec més polític i menys tècnic i així no molestaven tant. Potser aquesta persona no coneixia la quarta llei de l’estupidesa: Les persones no estúpides subestimen sempre el poder nociu de les persones estúpides. Els no estúpides, en especial obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costosíssim error.

En un poc més de cent pàgines es desmunta totes les mentides de les noves modes al món de l’educació i ens fa un retrat pessimista de la situació actual (jo no ho soc tant). I no ho fa una vella glòria nascuda a l’època de la dictadura, sinó un jove nascut al 82!

Una mostra:

NO ÉS UN ACUDIT:

A tercer d’ESO, hi ha alumnes que fan l’assignatura d’emprenedoria.

Qui l’imparteix?

Un funcionari.

OCELLS DE GÀBIA PETITA

Un dels problemes del funcionariat és que, si bé costa entrar-hi, encara costa més sortir-ne.  ( Si voleu saber les raons, llegiu el llibre)

“Tú, niña, ¿Por qué quieres esto de Raimon?”

Potser aquesta frase resumeix perfectament aquest llibre sobre la investigació realitzada per l’autora sobre la censura franquista a la Nova Cançó: la personalitat de molts censors potser hi queda reflectida, gent que sembla no haver-se penedit del que ha fet i que a més declaren que ells eren admiradors dels cantants que prèviament havien censurat i que assitien al seus concerts. I ho justifiquen adduint que una cosa era la feina, que potser alguns dels quals necessitaven, i una altra la vida privada. Què no eren conscients del mal que feien?

Com es pot intuir del que he escrit abans, aquest llibre no es centra en els artistes censurats o en les seues cançons, sinó en qui treballava fent aquesta feina, tant a Madrid com a Barcelona, i un poc més localment a la Mataró, ciutat natal de l’autora. Aquest objectiu ja queda retratat al subtítol de la portada: Cara a cara amb els censors de la nova cançó. I s’ha de reconèixer la paciència i habilitat de l’autora per enfrontar-se als pocs que quedaven vius i extreure’ls la informació sense fer-los enfadar i que es tiraren enrere en les seues declaracions.

Una accident d’autobusos que porta un xiquets palestins d’excursió és el detonant perquè l’autor ens relates la vida dels palestins a Cisjordània i a l’Est de Jerusalem. Un accident agreujat per factors endèmics deguts a les polítiques d’ocupació de l’Estat d’Israel a la zona, que no faciliten gens la vida de la població àrab i acaben amb tragèdies com aquesta (el llibre està basat en fets reals). Però tampoc se’n lliure de crítiques els palestins: els que ocupen, els terroristes o el masclisme imperant a la societat àrab.

Un llibre molt recomanable i que colpeix en cada capítol on, com he dit abans, amb l’excusa de l’accident, ens mostra com afecta l’ocupació i les polítiques de l’Estat a diferents classes de persones, israelians inclosos.

Premi Pulitzer 2024

De com l’enveja, la gelosia i  confiar massa en certes persones pot acabar en una tragèdia. Aquest tragèdia del mestre anglès està a la biblioteca de l’institut i potser molts del joves actuals li haurien de donar una ullada en aquests temps amb tanta violència sexista deguda en part a la gelosia i amplificada amb les noves tecnologies mòbils.

Sogorb (Segorbe en castellà) és la seu o co-seu del bisbat de Castelló-Sogorb, un bisbat desmembrat pels espanyols que volen fer-ho coincidir tot amb la seua visió provinciana del país. Va perdre parròquies aragoneses i altres de l’actual província de València, a més d’obligar-la a la co-capitalitat amb la ciutat de Castelló (capital provincial). A més la ciutat està molt vinculada al darrer rei de casals de Barcelona Martí l’humà i, sobretot, a la seua dona, la reina Maria de Luna. Té unes muralles que envolten la vila vella i un castell amb certa importància durant les guerres carlistes del segle XIX. A més està la fundació Max Aub i un entorn natural molt recomanable. Però ara, quan entres te n’adones que la política de promoció turística sembla que només pensa en l’entrada de bous i cavalls que es realitza al llarg dels carrers de la ciutat. Potser mentre es fa l’entrada no és maltracta cap animal. No necessiten tanques ni res per l’estil per conduir els animals, només amb els cavalls i la gent apartant-se, com si foren uns ramaders que porten el seu ramar (ho podeu veure a la televisió que ho retransmet en directe), però aquests animals són conduïts la plaça i a la tarda si que seran maltractats. No es pot promocionar la ciutat turísticament amb altres continguts interessants que també posseeix la ciutat? ha de ser amb el maltractament animal?

Potser he tardat massa en llegir aquest clàssic de la ciència ficció, però ha valgut la pena. He vista tantes vegades la pel·lícula amb el Charlton Heston i també vaig veure la versió de Tim Burton que potser és això el que m’ha sorprès més. La novel·la fuig de l’acció que caracteritza les pel·lícules i s’endinsa més en la part més “científica” explicant els perquès dels fets i les accions dels protagonistes. Tota això ho dic sense desmerèixer gens  les adaptacions, ja que són llenguatges diferents i adreçats a públic diferents (sobretot la versió de Tim Burton).

En aquesta edició que va publicar la UV hi ha una introducció sobre l’experimentació en animals, ja que aquesta és una de les claus de la novel·la.

En aquest petit (de mida) assaig Joan-Lluís Lluís aprofita el mite bíblic de la torre de Babel per a explicar-nos la diversitat lingüística, els perills que s’enfronta i el seus avantatges enfront de la seua desaparició en favor d’unes poques llengües amb estats potents al darrere, a més del possibles perills que això comportaria. Una petita joia de l’autor de Perpinyà.

A la fira de llibres d’intercanvi que muntem per Sant Jordi a l’institut vaig trobar aquesta breu però interessant història dels àrabs. El més curiós és que quasi totes les fonts i textos mencionats són d’autors àrabs.

Potser alguns l’haurien de llegir per almenys saber distingir entre un àrab, un amazic, un persa o un turc.

Uns dels primers llibres de l’editorial Sembra va ser la novel·la de Feliu Ventura, Com un record d’infantesa, on ens contava una història entre Alcoi i Xile vinculada amb la dictadura del feixista Pinochet. A la fira del llibre de Riba-roja de Túria vaig trobar una novel·la més dirigida cap al públic juvenil amb un plantejament similar. En aquest cas es canvia Alcoi per Gandia (l’autora és d’Almoines) i si en la primera hi surt la música d’Ovidi, en aquest cas la música que surt és la de Victor Jara i de rebot, Raimon.

En aquests temps on molta gent no sap o no recorda ni el que va passar fa un any, potser caldria recomanar aquest llibre als que no coneguen que va ser la dictadura feixista del general Pinochet a Xile, i de pas la que varem patir ací al segle passat (tampoc fa tant).

Es necessari mantenir el Via Crucis nacional-catòlic per la seua estètica que hi ha al paratge del Santuari? al segle XXI encara rendint homenatge al feixisme?

M’he negat a fer fotos d’aquestes horripilants escultures i creus que hi ha al camí que puja per continuar després cap al Montmajor.

Bastian es va amagar en un magatzem de la seua escola per llegir La història interminable i així començar una de les aventures (llibre o pel·lícula) que varem conèixer de jóvens. En aquest cas el protagonista, Alan, després de ser expulsat de classe de matemàtiques va a para a una altra aula-magatzem que el durà al planeta Mathland on descobrirà que les matemàtiques no són tan difícils com la gent es pensa i en una barreja de lliçó matemàtica i episodi de Bola de Drac, salvarà aquest planeta d’un greu perill i podrà tornar a la seua vida normal, però ara gaudint un poc més de les classes de matemàtiques i, sobretot, perdent la por a equivocar-se, ja que moltes vegades de les errades s’aprèn si tens ganes de saber.

Molt recomanable per alumnes d’educació secundària