Possiblement aquest siga un cas en que la versió cinematogràfica dirigida per François Truffaut (assignatura pendent encara per mi) siga molt més coneguda que la novel·la editada en 1953 i sembla que no va tenir gaire èxit fins que es va fer la versió en cinema del director francès. La novel·la més que un trio amorós que diu la ressenya del llibre crec que ja ens avança el que actualment anomenen poliamor, hi ha m mes personatges a més del trio principal (Jules, Jim i Khate) que intervenen a la trama. I tot açò a l’Europa de després de la I Guerra Mundial! Però com crec que reflexa bé aquesta s’ha de tenir prou diners o aquests assegurats d’alguna manera per poder realitzar tot el fan o intenten els protagonistes i donar solta al seu “amor lliure”, potser ara modernament hi ha més possibilitats per realitzar aquestes pràctiques amoroses. Però compte, el final no és feliç! I potser això continue igual si no es prenen les precaucions necessàries, no crec que la natura humana haja canviat molt des d’aleshores.

Aquests estiu em vaig trobar dos llibres a la Biblioteca municipal de Llíria, dues històries de quan era jove. La primera és Los piratas del Halifax que ja havia llegit en la versió en còmic que va fer Bruguera per aquells anys. En aquesta història Verne ens fa un viatge  per les Antilles menors descrivint com eren aquestes a la seua època al mateix temps que ens narra una aventura de pirates protagonitzada per un joves estudiants que tenen en comú haver nascut en aquelles illes. La diferència amb el còmic es la proporció entre els capítols que descriuen el viatge i els capítols que es centren en la detenció i mort dels pirates. Aquesta segona part és molt més ampla al còmic que a la novel·la, ja que la primera part, molt més llarga a la novel·la és molt més descriptiva i no té tanta acció, cosa que en un còmic per joves li haguera fet perdre tensió narrativa.

També en vaig trobar una versió de El mundo perdido d’Arthur Conan Doyle. Ja l’havia llegida, potser en algun llibre de la biblioteca, ja que no el trobe per casa i la recordava molt més llarga. A més en aquell època amb només dos canals de televisió vaig veure una versió cinematogràfica. Vaig comprovar l’edició i a dins deia que era una traducció, cosa que després vaig comprovar que era impossible. Aquesta versió tenia la meitat de pàgines de la que vaig llegir jo en l’edició d’Anaya en aquells anys vuitanta. No sé que treien aquestes editorials d’enganyar al públic, però hauria de quedar ben clar que és un traducció i que una adaptació, que en aquella època es feien moltes per acostar la literatura al públic juvenil.

“L’objectiu d’aquest assaig és explicar, amb tanta claredat com pugui, la base d’una opinió que he sostingut des del primer moment en què vaig tenir format algun tipus d’opinió sobre els afers socials o polítics i la qual, en comptes d’afeblir-se o modificar-se, s’ha anat enfortint de manera constant amb el progrés de la reflexió i l’experiència vital: que el principi que regula les relacions socials existents entre tots dos sexes -la subordinació legal d’un sexe a un altre- és erroni en si mateix i resulta avui, un dels impediment més importants per al progrés humà; i que caldria reemplaçar-ho per un principi de perfecta igualtat, que no admetés cap poder o privilegi per una banda, ni incapacitat per l’altra.”

Açò va ser escrit al 1896, fa quasi cent-cinquanta anys i hem avançat molt des d’aleshores amb aquest tema, però hem avançat prou? hem arribat a aquesta igualtat desitjada pel filòsof i polític britànic? La resposta és negativa evidentment, ja que si això fora cert no caldrien totes aquestes polítiques de foment de la igualtat amb quotes de representació que segurament al pensador anglès no li farien cap gràcia, com a bon liberal que era.

Per més informació:

‘La subjugació de les dones’, de John Stuart Mill

El passat 25 de juny es va presentar a la Biblioteca Municipal de Llíria la reedició, amb algun capítol afegit, que ha fet Publicacions de la Universitat de València d’aquest llibre col·lectiu que es va editar al 1999. Un llibre que cal llegir per entendre com és que la dictadura va durar tant en aquest país.

Per més informació un dels autors que va estar present en aquesta presentació ens fa un resum al diari La veu de Llíria.

Té alguna cosa a dir el Consorci València interior sobre aquest números?

Evolució de la taxa de residus a Llíria:

Any 2021: 93,40 euros.

Any 2022:  87,70 euros

Any 2023: 96, 68 euros

Any 2024: 134, 66 euros

Any 2025: 147,36 euros

I això que jo utilitze prou la deixalleria i tinc rebaixes acumulades. Però l’augment de la taxa els dos darrers anys és brutal: alguna explicació?

Clar, després escoltes a la gent per carrer: “jo per què he de reciclar si he de pagar igualment? i ara més?”

“Hasta unas horas antes de su llegada, no se dio la publicidad; pero como dias antes habían estado tomando medidas, todo Valencia conocía de antemano la visita. Estas medidas fueron: detención en masa de antifranquistas, entre ellos cerca de 400 anarquistas; preparar en todas las empresas la presencia de los obreros y patronos a la llegada; tomar todas las calles del recorrido de Franco; cada bocacalle tenia dos ametralladoras montada, de la policia armada.”

Luís Delege. Relat a El franquismo en Valencia, formas de vida y actitudes sociales en la posguerra.

Una adaptació literària de la vida del filosof valencià Joan Lluis Vives per acostar-la al gran públic molt ben documentada i on a més el lector podrà tenir una idea dels problemes que afectaren als europeu a la primera meitat del segle XVI, sobretot la Reforma religiosa començada per Luter i les seues conseqüències.

“L’estima dels pobles no s’arranca amb les armes o el temor; s’obté amb amor,lleialtat, diligència i preocupació per les coses públiques.”

Un dels darrers llibres recuperats de la biblioteca municipal de Llíria és aquesta novel·la de Jules Verne editada (no molt bé!) en dos volums i complementada amb dues històries curtes. La veritat és que no sé si la intenció de Verne es contar-nos una història i si amb l’excusa d’aquesta història mostrar al públic (i per tant ensenyar) els seus coneixement geogràfics o d’altres ciències i, per aquesta raó, fa donar als protagonistes quasi la volta al món resseguint el paral·lel 37 al sud de l’equador, des de Xile fins a Nova Zelanda. Però tret d’aquest anècdota val la pena rellegir els clàssics de l’autor francès i més ara que amb el google maps al costat pots trobar de seguida el camí fet pels protagonistes, una eina que no teníem quan eren xiquets.

El dos volums es completen amb L’experiment del Dr OX, un científic que potser amb bones intencions intenta animar la vida d’una ciutat molt avorrida utilitzant el gas de les canonades de la llum. Més tard, els nazis van fer una cosa semblant però sense bones intencions. L’altra és una petita aventura d’un vaixell escocès que vol trencar el bloqueig de l’armada ianqui per entrar a fer contraban a la ciutat de Charleston durant la guerra de secessió americana, d’ací el títol De Glasgow a Charleston. Al mateix temps es veu el canvi d’opinions polítiques del capità del vaixell sobre el tema de l’abolicionisme.

Quan la realitat supera la ficció cal llegir aquesta, i aquesta biografia de Comte Ramon Berenguer IV, que va unir el Regne d’Aragó al Comtat de Barcelona per posteriorment formar la Corona d’Aragó (no confondre amb el regne com alguns fan) és un clar exemple.

A més, també val per a desfer certs mites de la historiografia espanyola que ens varen intentar imposar quan érem xiquets a l’escola franquista o postfranquista, tant se val. I també val per no caure en l’errada d’analitzar el segles XII amb el paràmetres dels actuals estat-nació sorgits a l’era moderna.

Molt recomanable.

A partir d’alguns elements de la taula periòdica dels elements i inspirant-se en les sueus propietats l’autor piamontès ens proposa una serie de contes on ens fa un petit recorregut per la seua vida, la seua professió de químic i la seua experiència al camp de concentració d’Auschwitz, intercalant algun relat de ficció però sempre a partir d’un element químic de la taula. Després de llegir altres dos llibres seus sobre la seua estància al camp d’extermini, aquest relats donen una altra imatge de l’autor, més vital i optimista, malgrat que sembla que al final es va suïcidar, però açò que és un fet que encara no s’ha demostrat.

Un dels llocs de visita obligada quan vas a Girona és la llibreria Ulyssus, que malgrat el canvi d’ubicació, que li ha fet perdre un poc d’encant, continua oferint una bona selecció de llibres especialitzats a la seua clientela. Allà pots trobar petites joies relacionades amb el món dels viatges, senderisme, muntanya i altres temes relacionats, com aquesta petita joia, una selecció de contes dels pobles que formen el que nosaltres coneguem com a ruta de la seda.

Moltes vegades la història, sobretot si està ben narrada i de manera entretinguda, supera la literatura i moltes d’aquestes novel·les que es diuen històriques. Realment apassionant i molt recomanable.

Gracies Vicent!

L’imperi català contra la tristor autonòmica

• David Abulafia excel·leix a l’hora d’interpretar les realitats històriques sense projectar-hi les concepcions estatals contemporànies. I per això la seua anàlisi dels catalans és particularment il·lustrativa i important.

L’editorial Rebel s’estrena amb dos llibres molt recomanables. El primer és el llibres-CD de Pau Alabajos Versos a la vietnamita i el segon aquesta reivindicació del nom de la capital escrit per Ricard Chulià, que darrerament està molt prolífica.

En aquest petit llibre, més que una defensa de l’ús d’un accent o altre, el que es defensa és l’ús de la nostra llengua. Això del accent és una cortina de fum per tapar les veritables intencions. Mentre perdem el temps en aquest tema, el castellà avança i el valencià recular. Per això l’autor fa una crítica del galdós paper que té en aquest tema el membre de l’AVL Abelard Saragossà, que em recorda el paper de Xavier Casp i altres fa molts anys que per qüestions personals són capaços de qualsevol cosa, en aquest casa aliar-se amb els enemics de la llengua, els que la volen fer desaparèixer.

A més cada vegada quede més clar, que aquests feixistes que ens governen ara faran bons a Zaplana, Camps, Barberà i altres. No crec que aquests s’hagueren a atrevit a tant com estan fent ara Mazón, Rovira o Català (aquesta que tenia el defecte de parlar valencià i que sembla l’ha curat darrerament).

Molt recomanable.

Més informació:

Ricard Chulià: “El debat sobre l’accent en el nom de la ciutat de València és un pretext per a l’espanyolització”

“Sempre m’ha semblat que els habitants de les regions més muntanyoses de Baviera són molt poc intel·ligents, i em penso que no costa de veure per què aquesta part d’Alemanya va ser el bressol del nazisme. En cap altre lloc no hauria pogut aconseguir Hitler el seu èxit inicial, perquè en cap altre lloc no podia haver trobat aquelles proporcions d’indolència, aquell provincianisme curt de mires i aquell odi a tot allò foraster.”

L’autor recull i analitza quatre testimonis de la Shoa, tres víctimes cadascuna amb les seues especificitats i un dels assassins que varen cometre els crims. Ja coneixia a Primo Levi per haver llegit la seua trilogia sobre Auschwitz, però els altres no els coneixia tant, sobretot el de la noia que treballa per al Consell Jueu (Judenrat), que possiblement siga el cas amb més grisos i ombres.

Per més informació: