Entre el Túria i el Ridaura

A l’any 2002 Joan Garí escrivia açò al seu dietari. Encara no hem aprés res i continuem igual.

Quan vaig llegir la ressenya del llibre que hi ha a la contraportada d’aquest llibre i parlava d’una noia amb el peu enguixat i una ullera de llarga vista, aleshores vaig pensar ràpidament en James Stewart i La finestra indiscreta i vaig començar a llegir-lo esperant trobar-me una trama semblant, em vaig equivocar. Però no del tot, si que hi ha ullera i cadira de rodes, però no per resoldre cap crim sinó per fer un viatge a traves de la literatura i del cinema, i és aquí on pareixen L’illa de tresor, Alícia a la país de les meravelles, Robinson Crusoe, Blade Runner, The Party (amb Peter Sellers), Novecento (d’Alessandro Baricco), i altres refencies que potser se m’escapen. Tot per contar-nos com la protagonista, Alícia, passarà un estiu que semblava que anava de ser inoblidable fins que en un partit de bàsquet es trenca la cama i l’han d’operar i fer repòs durant els dos mesos estivals. Això barrejat amb la problemàtica familiar deguda a la separació del pares tres anys abans.

Val la pena, malgrat l’etiqueta de juvenil. Raquel Ricart sap escriure molt bé i  tracta als lector juvenils com futurs adults i o  éssers sense pensament o criteri.

Gràcies a un article de Sebastià Bennasar a Vilaweb vaig descobrir aquesta petita història, i això de petita és pel seu grossor, ja que és una gran narració que ens apropa a El cor de les tenebres de Joseph Conrada i en molts moments em feia recordar a Verne o algun dels clàssics de quan era adolescent. Val la pena llegir-la  totes les edats, ja que malgrat que està catalogada com a novel·la juvenil, el tractament que fa no endolceix res la trama (com solen fer per alguns pel públic juvenil)  i la mostra de manera molt realista i crua, tal com potser un expedició a l’Àfrica on es mostra el pitjor de cada protagonista, que ja tenen un passat a l’esquena.

Realment, una agradable sorpresa.

Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/literatura-i-horror-concentrats-com-un-volca-a-punt-derupcio/

Gràcies a un dels blocaires de la nostra comarca vaig descobrir aquest llibre on es descriuen diferents maneres que amb que certs grups de persones o comunitats resistien enfront de l’explotació colonial (o precapitalista) durant els segles XVI, XVII i XVIII.

L’assaig està dividit en quatre parts. Una primera part està dedicada al fenomen dels bucaner i filibusters i la Confraria dels germans de la costa i la famosa Illa Tortuga.No s’ha de confondre amb els corsaris, que aquests si que estaven dins del sistema malgrat que molts es dedicaven al dos oficis, depenent si hi havia guerra entre els estats o no. La segona i tercera parts estan dedicades a les comunitats formades per esclaus escapats de l’esclavitud, a les qual s’unien gent d’origen europeu que no estava d’acord amb les polítiques del seu país o senzillament fugien de la pobresa on vivien (i altres casuístiques més). La quarta està dedica al fenomen de la pirateria durant aquests segles, sense caure en cap romanticisme i exposant les seues virtut i els seus defectes que n’eren molts, moltes vegades caient en els pecats que ells denunciaven dels poderosos: tràfic d’esclaus,… La cinquena i última descriu l’ambient al ports més importants de l’època i com els seues ambient eren utilitzats per promoure revoltes i motins. També descriu com a exemple d’aquests el famós motí de la Bounty i del que varen fer els amotinats per intentar establir-se fora del sistema.

Una lectura prou interessant que ha editat l’editorial basca txalaparta.

Aquest estiu les brigades forestals han netejat un tros de bosc en una de les entrades a les Travesses. Però aquesta feina no valdrà per a res si alguns fills de puta continuen llençant la seua merda a la zona o per dins del bosc.

A les darreres jornades sobre la memòria democràtica al castell de Riba-roja vaig comprar aquest petit resum sobre les dones vinculades al moviment anarquista i llibertari que varen passar per València, moltes d’elles vinculades a l’institut obrer o al internat-escola Durruti. La més famosa de totes és Frederica Montseny, però cal recordar que hi va haver moltes més que cal rescatar de l’oblit provocat per la dictadura feixista.

Fa uns 35 anys la ciutat de València va guanyar dues batalles al franquisme i als seus hereus: salvar el Saler i salvar el llit vell de Túria que volien convertir en un nus d’autopistes que hagueren partit la ciutat per la meitat deixant la seua merda per tot arreu i sense cap utilitat cap als ciutadans, ja que per allà només hagueren passat que vehicles de pas.  La pressió popular va fer que tot (o quasi tot) el llit vell del Túria es convertira en un espai públic amb zones verdes, esportives i d’oci esdevenint un veritable pulmó ver per a la ciutat.

Aitana Guia ens conta aquesta història i ens analitza la situació actual del riu i de com podria ser en un futur conjuntament amb altres projectes ideats per donar més habitabilitat a la ciutat. Analitza les coses ben fetes i les que no, les que es podrien millorar i com han actuat al llarg dels anys els diferents consistoris i la Generalitat (amb encerts i amb errades independentment del color polític del partit que la controlava en aquell moment). També ens avisa dels perills en que podem caure, comparant amb altres ciutats, i quins projectes hi ha pendents o es poden fer. Ara, en aquest tema no són optimista, degut al canvi de color del consistori. Farà la Sra. Català el projecte d’unir el Parc Natural del Túria amb el de l’Albufera pel nou llit del riu? o es dedicarà a la política de l’asfalt de la seua admirada Rita Barberà? Ampliaran el port que no fa falta? posaran la por al coll als del Cabanyal altra vegada?…..

Un lectura molt recomanable per saber més coses de la capital del nostre País Valencià escrita per la filla d’un dels millors professors que vaig tenir a al facultat i gran lluitador pel seu país, en Josep Guia.

Acabe el cicle de Cassana amb el tercer volum, el darrer a publicar-se, que aplega els anys de la guerra civil amb els mateixos personatges que protagonitzaren els segon volum.  Com  sempre, la ressenya inicial dona un idea del que llegiràs en aquest volum:

“Els homes, no contents de tanta discòrdia com llurs interessos causen, es fan encara més mal per interessos quimèrics i per absurditats inintel·ligibles”, Voltarie.

Per connectar amb les altres dues obres, l’autor va recuperant personatges de les altres (evidentment el més joves) en papers secundaria i així tenir una visió global dels tres volums que vans des de l’inici del segle XX fins a l’exili al 1939.

Els llibres són de la biblioteca de l’institut.

En plena guerra civil arriba un autobús de refugiats de Madrid al petit poble de Cassana i la primera reacció d’aquests quan baixen i veuen que no entenen res, que allà parlen una altra llengua, enlloc d’agraïment és:

–Yo no los entiendo! – es va sentir a dir.

-Buena la hemos hecho con el Levante Feliz de la puñeta1

-¿A donde hemos ido a parar? – va reclamar una vella vora meu.

Després la cosa es suavitza i alguns dels nouvingut es disculpen amb educació, però altres sembla que encara tenen de provoca:

-Ay, yo creia que el autobús se había equivocada y habíamos desembarcado en Francia.

Com es veu per molt republicans i/o comunistes que es volgueren fer passar, el fons imperialista espanyol els eixia espontàniament i això era quan molts valencians i catalans havien anat a defensar amb la seua vida la capital espanyols enfront del feixisme. Encara queda algun dubte del que podem esperar els valencians de ponent? res, ni vent, ni gent.

Un assaig molt interessant per desmitificar aquesta mala imatge que la història ha donat de les Borja (i de tota la família que va viure a Roma, ja que la part dels Ducs de Gandia mai va tenir aquesta mala fama i a més varen tenir un sant). Usant com a fil conductor la vida i obres de set dones que varen pertanyes a la família analitza el seu paper quedant, en la meua opinió molt clara la diferència entre les primeres, que encara tenien vinculació amb la nostra llengua (malgrat que no la parlaren algunes) o les darreres (les vinculades al ducat de Gandia) ja totalment castellanitzades i sense cap vincle amb la nostra llengua i amb el poble, fins al punt de fugir de la ciutat durant les germanies (un exemple clar de l’aristocràcia que va renunciar a la seus cultura per vincular-se al poder de Castella). Podran ser molt cultes, però a mi el seu paper en aquesta castellanització no em convenç.

Malgrat que no estigues físicament entre nosaltres, és impossible que et trobem a faltar, ens has deixat molt durant molts anys.

Tot va començar a la parada d’intercanvi de tebeos (com dèiem a finals dels setanta i inicis dels huitanta) del mercat de cada dijous a la ciutat de Llíria.

La veritat és que aquest senyor fictici i el seu pare real mai deceben al lector i, en aquesta edició, en la nostra llengua gràcies a Andana editorial i a Victor Labrado de traductor.

Cap a la tardor del 2021 es varen organitzar al poble, de manera totalment popular, unes passejades per redescobrir els diferents barris de la ciutat. Guiades per Manolo Sánchez varen recórrer aquests durant un dissabte de cada mes, amb un esmorzar previ en un dels bars del poble. Aprofitant l’esperit d’aquestes caminades i el seu coneixement (i el d’altres) sobre cada barri Manolo ha escrit aquest petit llibret on descriu un poc la història, sobretot la més recent, i les peculiaritats dels barris més importants que formen la ciutat de Llíria.

Supose que, depenent del barri on has viscut, trobaràs coses a faltar ja que en poques pàgines no es pot ser exhaustiu en les descripcions, però un cosa queda clara: la desaparició quasi total o total en alguns casos del teixit comercial de cada barri des dels anys 90, sobretot gràcies a la proliferació de grans supermercats i centres comercials. Jo recorde barris on podies comprar de tot i ara te n’has d’anar cap al centre de la ciutat o al supermercat de torn.  Es podria argüir en contra, que ara els emigrants estan obrint moltes botigues (a vegades depenent de les modes), però fixeu-vos que no s’obrin al barris, com el raval o la vila vella, sinó als carrers més cèntrics de la ciutat.

Per si teniu algun dubte de perquè mai el PP donarà a VOX la conselleria d’Educació, llegiu o fullegeu aquest llibre: hi ha massa doblers pel mig per renunciar-hi.

El periodista Moisés Pérez analitza de manera rigorosa la situació de l’escola concertada al País Valencià des de l’arribada de Rita Barberà i Eduardo Zaplana al poder a finals del segle passat. Divideix el llibre en quatre parts clarament diferenciades. En una primera fa una visió general de l’educació privada concertada, a la segona part ens mostra un resum històric d’aquesta i sobretot com els governs de Zaplana, Camps o Fabra, amb els seus respectius conseller d’educació s’han dedicat a afavorir a l’escola concertada en contra de la pública, intentant tornar enrere amb les millores obtingudes amb els primera governs de la Generalitat de Joan Lerma. També destaca que uns anys abans Rita Barberà, a nivell local, ja havia començat a fer la mateixa feina a la ciutat de València. La tercera part és una anàlisi de quin són i on estan aquestes escoles concertades, la majoria vinculades a l’església catòlica, i del fenomen  recent de la Universitat privades afavorides pel  Consell enfront de la Universitat pública. Finalment a la quarta ens exposa quines són les irregularitats més freqüents en aquesta classe d’escoles, algunes denunciades pels sindicats educatius i per l’oposició d’aquella època, personalitzada amb la senyora Mònica Oltra.

Cal destacar que també parla de les excepcions: les poques escoles concertades que defenen la nostra llengua i país amb valors moderns i que no tenen cap irregularitat. Ara són poques, per desgràcia.

Informeu-vos abans de votar a certs partits que blanden la bandera de la llibertat i fan tot el contrari.

Aquest llibre que ha escrit la periodista i escriptora Gemma Pasqual i Escrivà, allunyant-se de les seues novel·les juvenils com va fer al llibre Viure perillosament, ens mostra el testimoni d’una serie de dones que han passat per la comissaria de Via Laietana des de l’acabament de la guerra civil, on evidentment va ser torturades com indica el títol del llibre. El que més sorprèn és la gran quantitat de dones que varen passar per allà en plena “democràcia” (alguns es pensaran que les comente no són necessàries) demostrant fins a quin punt això de la Transició i la democràcia actual és una enganyifa que ens volen fer creure, i això és veu clar amb l’actuació d’aquests cossos policials, tant abans de la mort del dictador, com després. I sobretot en que pots han pogut ésser jutjats per aquests crims.

Molt recomanable i sobretot ara que els feixistes han entrat a governar al meu país  de la mà d’aquesta dreta que mai ha trencat amb el passat, ni ho vol.