Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: educació

La línea de Defensa Inmediata en Riba-roja de Túria.

Una interessant proposta editada per l’Ajuntament de Riba-roja és aquest llibre que han fet conjuntament Juansa Alcàcer, José Aleixandre i Esteban Clemente, en el qual analitzen i contextualitzen dins de la Guerra Civil la línia immediata i més concretament al seu pas pel municipi de Riba-roja de Túria. Bones fotografies, mapes de situació i un acurat relat de la batalla de Llevant on l’exercit republicà va poder aturar als feixistes en el seu intent de prendre la capital del País Valencià. Llàstima de no haver una edició en valencià!

 

Tots Sants, una festa valenciana; per Manolo Sànchez.

Continuant amb les xerrades que Manolo Sánchez fa sobre les tradicions valencianes (carnestoltes, festes al barris de Llíria, …) a la biblioteca municipal, ara toca la festa de Tots Sants, aquesta festa ja tan influenciada per la tradició nord-americana del Halloween. Després de fer un recorregut històric sobre les tradicions funeràries del diferents civilitzacions fins l’actualitat, el ponent es centra més en les tradicions i celebracions pròpies del poble i del País Valencià en aquestes dates, ara en declivi enfront de la més divertida i atractiva del Halloween americà, que en realitat és un festa d’origen celta (Irlanda, Escòcia,…) que els ianquis han adaptar a la seua idiosincràsia. Normal que la gent jove d’ara la preferisca ( i potser a mi m’haguera passat el mateis) enfront de la por i la tenebror amb que es celebrava Tots Sants durant la dictadura del nacionalcatolicisme!

Manolo ha estat acompanyat de l’escriptora de Benaguasil, Carme Cardona, que ha portat el seu llibre Arrels de llegenda.

Retorn a Fanzara, sis anys després.

Al 2017 vàrem anar d’excussió a Fanzara a veure el MIAU. Sis anys més tard hem tornat i ha valgut la pena recórrer els carrers d’aquesta petita vila de l’Alt Millars, tret d’alguna tanca per culpa dels maltractadors d’animals locals. I ací es veu una contradicció, com és que un poble que ha apostat tant per l’art convertint-se en un museu a l’aire lliure d’art urbà pot fer al mateix temps espectacles on es maltracten animals i que alguns encara s’empenyen en anomenar “art”?

 

“Compromís” amb la llengua?

De veritat que no es pot fer ironia i campanya en la nostra llengua? es necessari usar el castellà per atacar al feixisme analfabet? és original i fa riure a primer cop de vista, però quan reflexiones un poc te n’adones que no tot val per provocar rialles i criticar a l’enemic, i més utilitzant les seus armes: el menyspreu cap a la nostra llengua.

En les mars perdudes, de Raquel Ricart.

Quan vaig llegir la ressenya del llibre que hi ha a la contraportada d’aquest llibre i parlava d’una noia amb el peu enguixat i una ullera de llarga vista, aleshores vaig pensar ràpidament en James Stewart i La finestra indiscreta i vaig començar a llegir-lo esperant trobar-me una trama semblant, em vaig equivocar. Però no del tot, si que hi ha ullera i cadira de rodes, però no per resoldre cap crim sinó per fer un viatge a traves de la literatura i del cinema, i és aquí on pareixen L’illa de tresor, Alícia a la país de les meravelles, Robinson Crusoe, Blade Runner, The Party (amb Peter Sellers), Novecento (d’Alessandro Baricco), i altres refencies que potser se m’escapen. Tot per contar-nos com la protagonista, Alícia, passarà un estiu que semblava que anava de ser inoblidable fins que en un partit de bàsquet es trenca la cama i l’han d’operar i fer repòs durant els dos mesos estivals. Això barrejat amb la problemàtica familiar deguda a la separació del pares tres anys abans.

Val la pena, malgrat l’etiqueta de juvenil. Raquel Ricart sap escriure molt bé i  tracta als lector juvenils com futurs adults i o  éssers sense pensament o criteri.

Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó.

Gràcies a un article de Sebastià Bennasar a Vilaweb vaig descobrir aquesta petita història, i això de petita és pel seu grossor, ja que és una gran narració que ens apropa a El cor de les tenebres de Joseph Conrada i en molts moments em feia recordar a Verne o algun dels clàssics de quan era adolescent. Val la pena llegir-la  totes les edats, ja que malgrat que està catalogada com a novel·la juvenil, el tractament que fa no endolceix res la trama (com solen fer per alguns pel públic juvenil)  i la mostra de manera molt realista i crua, tal com potser un expedició a l’Àfrica on es mostra el pitjor de cada protagonista, que ja tenen un passat a l’esquena.

Realment, una agradable sorpresa.

Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/literatura-i-horror-concentrats-com-un-volca-a-punt-derupcio/

Malditos de tierra y mar, de Rodri Robledal.

Gràcies a un dels blocaires de la nostra comarca vaig descobrir aquest llibre on es descriuen diferents maneres que amb que certs grups de persones o comunitats resistien enfront de l’explotació colonial (o precapitalista) durant els segles XVI, XVII i XVIII.

L’assaig està dividit en quatre parts. Una primera part està dedicada al fenomen dels bucaner i filibusters i la Confraria dels germans de la costa i la famosa Illa Tortuga.No s’ha de confondre amb els corsaris, que aquests si que estaven dins del sistema malgrat que molts es dedicaven al dos oficis, depenent si hi havia guerra entre els estats o no. La segona i tercera parts estan dedicades a les comunitats formades per esclaus escapats de l’esclavitud, a les qual s’unien gent d’origen europeu que no estava d’acord amb les polítiques del seu país o senzillament fugien de la pobresa on vivien (i altres casuístiques més). La quarta està dedica al fenomen de la pirateria durant aquests segles, sense caure en cap romanticisme i exposant les seues virtut i els seus defectes que n’eren molts, moltes vegades caient en els pecats que ells denunciaven dels poderosos: tràfic d’esclaus,… La cinquena i última descriu l’ambient al ports més importants de l’època i com els seues ambient eren utilitzats per promoure revoltes i motins. També descriu com a exemple d’aquests el famós motí de la Bounty i del que varen fer els amotinats per intentar establir-se fora del sistema.

Una lectura prou interessant que ha editat l’editorial basca txalaparta.

Dones llibertàries a València, de Cristina Escrivà Moscardó.

A les darreres jornades sobre la memòria democràtica al castell de Riba-roja vaig comprar aquest petit resum sobre les dones vinculades al moviment anarquista i llibertari que varen passar per València, moltes d’elles vinculades a l’institut obrer o al internat-escola Durruti. La més famosa de totes és Frederica Montseny, però cal recordar que hi va haver moltes més que cal rescatar de l’oblit provocat per la dictadura feixista.

La rebel·lió dels vianants, d’Aitana Guia.

Fa uns 35 anys la ciutat de València va guanyar dues batalles al franquisme i als seus hereus: salvar el Saler i salvar el llit vell de Túria que volien convertir en un nus d’autopistes que hagueren partit la ciutat per la meitat deixant la seua merda per tot arreu i sense cap utilitat cap als ciutadans, ja que per allà només hagueren passat que vehicles de pas.  La pressió popular va fer que tot (o quasi tot) el llit vell del Túria es convertira en un espai públic amb zones verdes, esportives i d’oci esdevenint un veritable pulmó ver per a la ciutat.

Aitana Guia ens conta aquesta història i ens analitza la situació actual del riu i de com podria ser en un futur conjuntament amb altres projectes ideats per donar més habitabilitat a la ciutat. Analitza les coses ben fetes i les que no, les que es podrien millorar i com han actuat al llarg dels anys els diferents consistoris i la Generalitat (amb encerts i amb errades independentment del color polític del partit que la controlava en aquell moment). També ens avisa dels perills en que podem caure, comparant amb altres ciutats, i quins projectes hi ha pendents o es poden fer. Ara, en aquest tema no són optimista, degut al canvi de color del consistori. Farà la Sra. Català el projecte d’unir el Parc Natural del Túria amb el de l’Albufera pel nou llit del riu? o es dedicarà a la política de l’asfalt de la seua admirada Rita Barberà? Ampliaran el port que no fa falta? posaran la por al coll als del Cabanyal altra vegada?…..

Un lectura molt recomanable per saber més coses de la capital del nostre País Valencià escrita per la filla d’un dels millors professors que vaig tenir a al facultat i gran lluitador pel seu país, en Josep Guia.

Enllà de l’horitzó, d’Enric Valor.

Acabe el cicle de Cassana amb el tercer volum, el darrer a publicar-se, que aplega els anys de la guerra civil amb els mateixos personatges que protagonitzaren els segon volum.  Com  sempre, la ressenya inicial dona un idea del que llegiràs en aquest volum:

“Els homes, no contents de tanta discòrdia com llurs interessos causen, es fan encara més mal per interessos quimèrics i per absurditats inintel·ligibles”, Voltarie.

Per connectar amb les altres dues obres, l’autor va recuperant personatges de les altres (evidentment el més joves) en papers secundaria i així tenir una visió global dels tres volums que vans des de l’inici del segle XX fins a l’exili al 1939.

Els llibres són de la biblioteca de l’institut.

Enllà de l’horitzó, d’Enric Valor I: arriben els refugiats.

En plena guerra civil arriba un autobús de refugiats de Madrid al petit poble de Cassana i la primera reacció d’aquests quan baixen i veuen que no entenen res, que allà parlen una altra llengua, enlloc d’agraïment és:

–Yo no los entiendo! – es va sentir a dir.

-Buena la hemos hecho con el Levante Feliz de la puñeta1

-¿A donde hemos ido a parar? – va reclamar una vella vora meu.

 

Després la cosa es suavitza i alguns dels nouvingut es disculpen amb educació, però altres sembla que encara tenen de provoca:

-Ay, yo creia que el autobús se había equivocada y habíamos desembarcado en Francia.

 

Com es veu per molt republicans i/o comunistes que es volgueren fer passar, el fons imperialista espanyol els eixia espontàniament i això era quan molts valencians i catalans havien anat a defensar amb la seua vida la capital espanyols enfront del feixisme. Encara queda algun dubte del que podem esperar els valencians de ponent? res, ni vent, ni gent.

Les dones Borja, de Verònica Zaragozà.

Un assaig molt interessant per desmitificar aquesta mala imatge que la història ha donat de les Borja (i de tota la família que va viure a Roma, ja que la part dels Ducs de Gandia mai va tenir aquesta mala fama i a més varen tenir un sant). Usant com a fil conductor la vida i obres de set dones que varen pertanyes a la família analitza el seu paper quedant, en la meua opinió molt clara la diferència entre les primeres, que encara tenien vinculació amb la nostra llengua (malgrat que no la parlaren algunes) o les darreres (les vinculades al ducat de Gandia) ja totalment castellanitzades i sense cap vincle amb la nostra llengua i amb el poble, fins al punt de fugir de la ciutat durant les germanies (un exemple clar de l’aristocràcia que va renunciar a la seus cultura per vincular-se al poder de Castella). Podran ser molt cultes, però a mi el seu paper en aquesta castellanització no em convenç.