Entre el Túria i el Ridaura

De quan en quan ens arriben bones noticies de les illes, i aquesta vegada, gràcies a la meua companya de feina a Sant Feliu de Guíxols, ara resident a Mallorca, i autora de les il·lustracions del llibre, he conegut aquest petit i colpidor relat sobre l’odissea que han de passar els refugiats sirians que fugen de la guerra al seu país. Un petit relat que si que recomanaria com a lectura als instituts, molt millor que algunes històries ensucrades entre adolescents que fan llegir en alguns llocs.
“El darrer que recorda l’Abdulà és com li lliscaven les mans d’en Galip i de n’Aylan. En qüestió de segons els va perdre de vista, Egeu endins.”

Les darreres pàgines són un toc a la hipocresia del polítics europeus i a les paraules buides que ixen de les seus boques. Fa poc vaig llegir (potser al llibre, però no estic segur) que el Mediterrani, possiblement no ha estat mai un lloc d’acollida, però que no fem d’ell un cementiri. Doncs sembla que anem per aquest camí.
I Yolanda, continua dibuixant i fes cal que alguns et dèiem a Sant Feliu, vals molt!

“Estava preparada per al racisme pur i dur, el de ves-te’n al teu país, el que considera el masclista és el moro i aquí ja fa temps que no ho som, que en diguessin que estic condemnada a la submissió al mascle per la via del racisme, que em tanquessin en l’essencialisme ranci del tòpic “dona musulmana”, però no estava preparada per descobrir que des de l’esquerra em tornarien a tancar dins del mateix reducte,que fossin partits suposadament feministes, laïcistes i universalistes els que, per un grapat de vots, per ingenuïtat o cinisme, m’acabarien dient que la religió de la qual vaig escapar és fantàstica i meravellosa, que portar mocador és modern i subversiu i no sé quantes coses més.
Sembla que els drets de les dones com nosaltres han passat a un segon pla.Les que hem pagat un preu altíssim per encarar-nos amb l’islam ja no comptem si no sortim a defensar-lo.”

Crec que poc es pot afegir més a les paraules de l’escriptora catalana nascuda al Marroc en aquest toc d’atenció davant la reculada que sembla que estem vivint en la defensa dels drets de les dones de famílies de religió musulmana (com ell diu la religió es professa, no sé és), amb la cooperació de certa esquerra “progre”, ja que de la dreta no cal esperar res de bo en aquest tema. Es pregunta de que ha valgut tota la seua lluita anterior i la de les seues mestres i professores “blanques”, i de com haguera reaccionat ella si haguera estat adolescent en aquest època i no als anys 90. El mocador és una excusa per parlar d’uns problemes que semblen tornar, del quals aquesta innocent peça de vestir és només la punta del iceberg.

A les passades Jornades educatives de La Pobla de Vallbona varem tenir el plaer d’escoltar al pedagog i periodista Jaume Carbonell presentant el llibre L’educació és política. En ella vaig adonar-me’n que hi ha més gent que com jo pensa que en política no es pot ser neutral, i que quan algú insisteix en dir-ho, un de dues, o és de dretes (molt de dretes) o és massa bona persona i es creu això de l’equidistància que jo no sé com funciona. La política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres, va dir Joan Fuster, i Plató va dir que era massa important per a deixar-la només en mans dels polítics. Tots hem de participar en ella si no volem tornar a viure sota una dictadura o sistema semblant.
L’autor ens va contar que va començar a rumiar el tema del llibre després dels atemptats de l’estiu del 2017 a Barcelona i del referèndum per la independència de l’octubre del mateix any. Els nens no són neutrals ni tan rucs com alguns voldrien que foren, veuen el que passa, tenen dubtes i pregunten. I on pregunten? a casa, i si no hi ha respost o no és convivent, a qui recorren? a l’escola, evidentment. Com tractar aquests temes polítics o altres més que poden sorgir? la solució fàcil, no parlar. Però així quina educació estem donant? la mateixa que el franquisme i el “no se meta en política” (que ja li la farem nosaltres per beneficiar-nos nosaltres). S’han d’explicar les coses, intentant ser el més objectiu possible, i que els alumnes traguen les seus pròpies opinions després de raonar i meditar les diverses situacions que es poden donar, malgrat que per molts això ja és adoctrinar (potser perquè a ells si que els han adoctrinat d’alguna manera’).
El llibre tracta de com tractar aquestes situacions a l’escola i ho fa en dues parts diferenciades, una part més teòrica i una més pràctica amb exemples com el referèndum per la independència, els atemptats a les Rambles d’agost de 2017, el medi ambient (cas prestige) o les guerres del segle XX i XXI
“Educar és ensenyar a pensar políticament i sense partidismes”, Jordi Mir Garcia (al pròleg).

Ho sent, no he pogut evitar penjar aquesta foto amb l’inici del llibre: Contra el mite de la neutralitat.

L’altre dia la filosofa Marina Garcés va anar a declarar davant del jutge Marchena. Aquest va tractar-la com si fora una xiqueta petita creient-se superior a ella. Doncs en aquest petit llibre d’unes 75 pàgines aquest “petita xiqueta” destil·la més idees, intel·ligència i poder de comunicació de les que aquest jutge ha tingut o tindrà en tota la seua carrera judicial. Mentre que un, per les seues accions, sembla encara viure al segle XIX, altres intenten analitzar que ens passa al segle XXI i intenten donar solucions. Però és clar, contra la prepotència espanyola i,en aquest cas, masclista d’aquest jutge i de tots els que li riuen les gràcies hi ha poc a fer.
Per cert, el llibre també està traduït al castellà, per si li voleu enviar un al Suprem i així se n’assabenten qui va declarar l’altre dia.
El llibre ens el va recomanar Àngels Martínez Bonafè a les Jornades educatives del Camp de Túria dins de la conferència “Viure la democràcia a l’escola i a l’institut”. Crec que va ser una molt bona recomanació dins del tema tractat en aquesta xerrada, que juntament amb la de Jaume Carbonell,va ser del millor de les jornades.

Al mercat del meu poble han tornat a posar, sembla que des de fa uns mesos, una parada de venda i intercanvi de llibres. Com es fa el dijous, la jornada laboral m’impedeix anar, però el passat Dijous Sant la vaig descobrir i vaig trobar-me aquesta sorpresa: un llibre d’Ángel Viñas sobre la col·laboració entre Franco i Hitler durant la Guerra Civil i la II Guerra Mundial. El llibre no només parla d’aquesta període, sinó que es remunta amb el temps des de la Gran Guerra i la intervenció monàrquica al Marroc, per intentar explicar que aquesta col·laboració jo va eixir del no-res, ja que els respectius governs de cada país ja havien tingut contactes comercial i d’ajuda mútua des de molt abans, independentment de la ideologia del partit al poder.
Trenca molts mites propagats per la propaganda feixista i de la contrària, i ja per això val la pena conèixer aquest llibre. Ara si voleu aprofundir molt, potser el primers capítols vols els podeu saltar, sinó tots, alguna de les seues parts.
Per cert alguns dels cognoms que ixen, es tornen a repetir en personatges públics dels darrers anys….per què serà?

No tardó Fridiksson en preguntat a mi tío cuál había sido el resultatdo de sus investigaciones en la biblioteca.
-Vuestra biblioteca -exclamó el profesor Lidenbrock- no se compone más que de libros descabalados y estantes vacíos.
-!Como! -respondió Fridiksson-. Poseemos ocho mil volúmenes, entre ellos muchos libros preciosos y raros, obras en antigua lengua escandinava, y todas las publicaciones nuevas de que Copenhague nos surte anualmente.
-¿Qué estáis diciendo de ocho mil volúmenes?¿Dónde tendría yo los ojos?
-Oh! Señor Lidenbrock, los libros circulan por el país. Hay afición al estudio en nuestra vieja isla de hielo. No hay un labrador, ni un pescador que no sepa leer y lea. En nuestra opinión los libros, en lugar de enmohecerse en un estante, lejos de las miradas de los cuirosos, se han escrito para el uso de los lectores. Así es que los volúmenes pasan de una a otra mano, hojeados, leidos y releidos, y con frecuencia no vuelven a su estant sino después de una excursión de uno o dos años.
-Entretanto -respondió mi tío con cierto enojo- los extranjeros…..
.¿Qué le haremos? Los extranjeros tienen en su país sus biblioteca, y lo principal es que nuestros compatriotas se instruyan.

Aquesta conversa té lloc només arribar el professor Lidenbrock i el seu nebot a Islàndia. En demostra una certa vitalitat que ja volgueren motles biblioteques d’avui en dia. A més de demostrar que hi ha països que es preocupen i s’han preocupat per l’educació dels seus ciutadans. En aquest cas, un país, que per exemple recentment ha sabut reaccionar contra la banca que quasi arruïna a tota la nació, no com ací, que aquesta ens ha arruïnat i encara li donen diners a canvi de res. Potser hauríem d’aprendre més d’aquests petit països.
Per cert tot això passa en 1863. En Espanya, passava el mateix? hi hi hi hi.

“En la mateixa línia que han esborrat la infància de l’espai públic. Jo anava sol a estudi, amb set anys, arrossegava a la meva germana de cinc. Les meves noies no sé si podran fer-ho abans dels dotze o tretze, ja que són barcelonines. I a l’Eixample no hi places amb botiguers que passin revista als nanos, revista visual, tot informant puntualment als pares si es produeixen anomalies.Hem perdut una xarxa d’espies fonamentals! I ara han de pintar allò que diuen camins escolars a terra, com si fossin corredors humanitaris.”

Amb el seu humor, l’Adrià posa el dir a la llaga del que passa actualment a moltes ciutats i pobles grandets. Els nens ja no juguen al carrer i els confinat a això artificial anomenat parc, o sota el sostre de més i més extraescolars. I així va perden autonomia. De res val que s’inventen assignatures com emprenedoria o qualsevol xorrada semblant, si els matem l’autonomia personal quan ixen de classe.

Petita però molt emotiva narració de l’amistat entre dos joves a l’època de l’ascens dels nazis al poder a Alemanya. Un és jueu i l’altre el fill d’una aristocràtica família alemanya.Aquesta amistat es fa vent cada vegada més gran fins que s’han de separar degut a la situació política, el nen jueu emigra a Estats Units on esdevé advocat d’èxit, i l’aristòcrata es queda ja que la seua família es partidària del partit nazi. Com avança el títol hi ha un retrobament al final, però amb sorpresa que no vaig a dir per si algú vol llegir aquesta petita història.
Recomanable sobretot per la gent jove, potser als més grans ens pot decepcionar un poc si busquem més dades històriques o més descripcions directes dels fets.

El dijous passat, caminant pel parc de Sant Vicent, vaig vore tres quatre ànecs collverd intentat seduir una femella. Evidentment els animals es comporten com són i utilitzen els seus mètodes per aconseguir el propòsit d’endur-se la femella per ell. Tots damunt de la femella, que quasi l’ofeguen a l’aigua (vaig pensar). Però va ver un moment que la femella va semblar dir “ja hi ha prou”, se’n va anar i els mascles varen deixar-la en pau. Ara compareu el comportament d’aquesta manada amb el d’una altra “manada” que desgraciadament s’ha fet famosa les darreres setmanes.

“El Mens sana i corpore sano és una bona màxima per als homes lliures, però no per a qui ha fet vot de castedat. No manquen autors ascètics que aconsellen el cansament muscular a fi de fer fugir els mals pensaments de la carn Això no és exacte per a totes les naturaleses. Durant molts anys m’ha dedicat intensament a la caça escalant muntanyes sense cap resultat, sinó més bé el contrari. M’atrevesc a dir que l’exercici és el principal enemic de la castedat, ja que, lluny d’adormir-les,excita les funcions vitals. La tendència actual, presa de protestantisme nord-americà que aspira a modernitzar la clerecia, pot donar resultats funestos.”
Així expressa la sue retrograda opinió el rector narrador d’aquesta novel·la sobre l’exercici físic i les seues conseqüències. I això que el seu oncle ( o pare?) el feia practicar al gimnàs malgrat les seues opinions. Sort que no no va conèixer a Jane Russell, he he: ( i açò només és una petita mostra del seus reaccionaris pensaments!)
https://www.youtube.com/watch?v=NjcuGeUb-BY

“Imagina’t que trobes per terra un boli amb el nom “David” escrit. Si ets amable, busques David i li’l tornes. Si per contra vols quedar-te’l, què fas? Esborres el nom que hi ha escrit i hi escrius damunt el teu. Els exploradors com Bottego feien una cosa semblant amb els noms dels llocs. Així, acabades les seues exploracions, els italians podien mirar el mapa d’Etiòpia i dir: “Veus? Aquí hi ha molts noms italians, és just que a Etiòpia hi manen els italians I si els etíops ni hi estan d’acord, els farem la guerra””.

Algunes de les sorpreses amb que et trobes llegint aquesta llibre, una espècie de guia o atles subversiu dels llocs i curiositats del món adreçats a tots els públics.

Avui hem realitzat la fase comarcal de l’olimpíada matemàtica al nostre centre a Vilamarxant. Des de fa uns quants anys es fa una prova de velocitat en la que els alumnes treballen en equip. Equips que es fan amb gent que, en teoria, no es coneix de res i dona gust vore com de seguida es coordinen per resoldre els problemes proposats per fer-los en els cinc minuts que tenen per fer cada problema i, així durant 50 minuts. El treball en equip és bo per ells i els fa aprendre més de com ho farien individualment. Ara, llàstima que aquesta no siga la realitat diària, ja que aquests nens són els que tenen ganes de treballar i es nota. La realitat diària és que al possible grup de treball hi haurà gent que no farà res o pitjor, endarrerirà el treballa dels altres; o possiblement un faça la feina per tots quan ja, desesperat, veu la poca ajuda que rep dels teòrics companys d’equip.
Totes aquestes coses m’han passat pel cap durant els cinquanta minuts que ha durat la prova de velocitat. Potser algun dia aprendran o tindran ganes de treballar en equip quan els potser molt útil pel seu aprenentatge?

Una vegada vaig llegir a l’escriptor de Figueres, Vicenç Pagès, que la gent jove d’avui hauria de llegir els clàssics de la literatura universal ( i recordada en un conferència que vaig escoltar de Ramon Flecha) i cada vegada que puc repesque un. Aquesta vegada l’hi ha tocat a aquesta novel·la de Twain que vaig trobar en una parada d’objectes vells al mercat de Reis del meu poble.
En aquesta llibre, amb l’excusa d’un conte per nens, l’autor ironitza sobre la reialesa i les seves costums, cosa que per un americà del segle XIX, semblen ridícules i amb ironia descriu la situació de pobresa de molts súbdits britànics, ja que la situació al segle XVI (època del novel·la) no distava molt de la del segle XIX en plena revolució industrial, com tant bé retrata Dickens (un altre autor que cal llegir).

“El padre y la madre tenían un especie de lecho en un rincón, pero Tom, su abuela y sus dos hermanas, Bet y Nan, dormína holgadamente, pues disponian de tol el suelo y podían acostarse donde se les antojara.”

Per cert, sempre recordaré la versió cinematogràfica protagonitzada per Oliver Reed i la més anterior amb Errol Flynn.
I un apunt més, supose que si foren un país normal, tots aquests llibres estarien més a l’abast traduïts a la nostra llengua.

Quan anava a l’institut vaig llegir “Contes dels mars del sud” i “Nous contes dels mars del sud de Jack London. Aquest estiu he retrobat un poc les mateixes sensacions llegint aquestes dues narracions breus de l’escriptor escocès. Exotisme i fantasia fàcils de llegir i crec, que molt més educatiu i atractiu, com vaig escriure al post anterior, que moltes coses publiquen avui en dia per joves. Per favor, recomaneu al joves llegir els clàssics i no tanta rata periodista, atrapafieras, o coses semblants.

Quan tenia 16 anys vaig llegir “La història interminable” ( i també vaig veure la pel·lícula basada en la primera part del relat). Ara he llegit “Momo”, la història d’una nena que s’enfronta a uns lladres de temps que obliguen als humans a viure estressats. Potser actualment aquests homes grisos serien els telèfons mòbils i altres productes per l’estil?
Potser jo soc a massa vell i gaudisc més amb aquestes velles narracions, però quan entre a una llibreria i veig les ofertes que hi han per la gent jove em desespere. Col·leccions amb títols absurds, monstres, regnes impossibles, rates que volen fer de clàssics, aprenents de mags, …..Molt de màrqueting,en definitiva. Com vaig escoltar en una conferència recentment de Ramon Flecha, cal que els nens descobreixen els clàssics i no menystenim la seva capacitat. Potser gaudiran més dels llibres amb ells que no amb tant de fem publicat per les multinacionals del sector.
He completat la lectura de “Momo” amb una selecció de quatre contes del mateix autor editats per Bromera a la col·lecció “El Micalet galàctic”. Contes un poc surealistes, que m’han recordat al Calders de “Cròniques de la veritat oculta”, però més adaptats pel lector infantil.