Momo, de Michael Ende.
Quan tenia 16 anys vaig llegir “La història interminable” ( i també vaig veure la pel·lícula basada en la primera part del relat). Ara he llegit “Momo”, la història d’una nena que s’enfronta a uns lladres de temps que obliguen als humans a viure estressats. Potser actualment aquests homes grisos serien els telèfons mòbils i altres productes per l’estil?
Potser jo soc a massa vell i gaudisc més amb aquestes velles narracions, però quan entre a una llibreria i veig les ofertes que hi han per la gent jove em desespere. Col·leccions amb títols absurds, monstres, regnes impossibles, rates que volen fer de clàssics, aprenents de mags, …..Molt de màrqueting,en definitiva. Com vaig escoltar en una conferència recentment de Ramon Flecha, cal que els nens descobreixen els clàssics i no menystenim la seva capacitat. Potser gaudiran més dels llibres amb ells que no amb tant de fem publicat per les multinacionals del sector.
He completat la lectura de “Momo” amb una selecció de quatre contes del mateix autor editats per Bromera a la col·lecció “El Micalet galàctic”. Contes un poc surealistes, que m’han recordat al Calders de “Cròniques de la veritat oculta”, però més adaptats pel lector infantil.
