Entre el Túria i el Ridaura

Ho sent, avui no toca Fuster, toca Feliu Ventura:

“La ignorància és un perfil amb molts seguidors.”

Feliu Ventura, Xàtiva.

Queda clar perquè alguns polítics que fa poc deien que eren independentistes ens volen desmobilitzats?

“La docilitat dels braços que representaven a l’església, nobles i viles reials a les Corts valencianes el 1626, plegant-se a anar a les Corts de Montsó (Aragó), és a dir, fora del Regne, cosa contrària als furs i privilegis dels valencians, contrasta amb la protesta del poble valencià, que va apedregar les finestres del Palau Reial a València i va fer aparèixer alguns cartells a la ciutat on denunciaven el fets.”

Potser aquest diferència entre poble i representants encara es manté actualment, i si no mireu que fan alguns dels nostres representants a les Corts o actualment al Parlament de Catalunya alguns dels polítics que fa poc es deien independentistes. Tot siga per la poltrona!

El problema actual és que molts fill han de viure a costa dels pares, ja que ho tenen molt difícil per independitzar-se.

“En 1744, Portaceli feia donació a l’església d’Olocau de l’imatge de la Mare de Déu que havia presidit l’altar major de la cartoixa, regal de Margarida de Llúria, filla de l’almirall Roger de Llúria, protectora de la cartoixa. Era una imatge gòtica de l’estil que hi ha al timpà actual de la porta dels apòstols de la Seu de València o de la Seu de Tortosa. Va presidir l’altar major d’Olocau fins al 1808, quan un capellà va pensar que no era prou bonica i amb 15 duros, que pagà la comtessa Simforosa Crespí de Valldaura, encomanà una nova imatge de la Mare de Deu del Roser. Què van fer amb la imatge gòtica de fusta? La van serrar, per encabir-la en la fornícula de la façana de l’església. En 1922 visità Olocau l’arquebisbe de València, Joaquim Reig, que descobrí aquella magnifica talla gòtica, que bescanvià per una nova imatge. Li la van donar amb la part que havien serrat. Després d’exposada 114 anys al sol, al vent i la pluja, imagineu-vos què en quedava. Encara podeu comprovar-ne l’estat de conservació de la que fou primera imatge de Santa Maria de Portaceli i la primera Mare de Déu del Roser d’Olocau, al museu de la Seu de València.”

I així amb tot. La ignorància de molts clergues va fer que es perderen moltes coses, i encara sort que algunes s’han pogut recuperar. Potser alguns de les parròquies aragoneses que tant reclamen ara, haurien d’agrair més als museus catalans, la feina de recuperació del patrimoni que els han fet.

Per altra banda, quantes peces s’han perdut per capritx de “modernitzar o embellir” esglésies o ermites amb diners d’alguna beata rica, perdent o tapant peces que tenien més valor que el que varen posar després? com ens contaren que va passar amb l’ermita de Sant Vicent al Villar? Ací Ferran exposa un cas més proper, però quants hi ha?

Tornem a la Serra Calderona amb la gent de l’Ateneu de Bétera, aquesta vegada amb una ruta un mica més llarga de l’habitual. La ruta recorre 4 fonts del terme del Serra per pistes prou bones, tret d’un tram final per senda per no fer llarg el camí. Les Fonts són la Font del Marge, d’on hem eixit per anar a la Font del Berro, la Font de la Gota al barranc del mateix nom que baixa des de Tristan i la Mina, la Font de l’Abella amb el mirador del mateix nom. A més hem anat a una font menys coneguda i més amagada, la Font de l’Horteta. Des d’alguns punts del recorregut es tenen bones vistes del Camp de Túria (Mirador de l’Abella), de la Cartoixa de Porta-celi o la casa de la Pobleta, on va viure Manuel Azaña durant la Guerra Civil.

Una al·lota menorquina que viu a Barcelona i treballa en el món de la literatura rememora el seu passat recent i la seua relació amb una noia alemanya. Però açò és només l’excusa per investigar d’on venen els avantpassats d’una al·lota amb un cognom gens menorquí: el seu avi va haver de fugir de l’holocaust jueu quan era un nen, fugint amb el seu avi des de Brussel·les fins a Alger, 0n s’integrarà a l’Algèria colonitzada pels francesos i coneixerà a la seua futura esposa, una al·lota de Maó de les moltes que varen anar a guanyar-se la vida a l’altra banda del mar, al país de l’altra riba. El problema és que en acabar una guerra al continent (la II Guerra Mundial), es a punt de començar una altra (la de la independència algeriana) i això trastoca la vida dels protagonistes, fent-los tornar a fugir cap a un altres lloc, uns a Marsella, altres de retorn a Menorca. Al mateix temps, la noia alemanya descobreix un passat familiar que potser no haguera calgut conèixer.

Aquestes dues històries paral·leles, però situades en èpoques i llocs diferents són entrellaçades al llarg dels capítols per arribar al final, quan l’avi mor de vell i sembla que la vida laboral de la protagonista pren embranzida en part, gràcies a un filòsof francès, que va néixer a Alger i també d’orígens menorquins, Albert Camus.

Molt recomanable.

I els Antonia Font li feren cas:

Quin era el poble més apreciat de Joan Fuster després de Sueca?

-Fontanars dels Aforismes!

Després de conèixer les darreres novetats sobre els atemptats del 17A a les Rambles amb les declaracions del comissari Villarejo he recordat al gran Joan Fuster:

“M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.”

Això inclou atemptats de bandera falsa? Com sembla insinuar el comissari Villarejo?

“Quan encara no havia estat expropiada pels militars i les hortetes hi eren treballades, era un racó tan bonic i pintoresc com Olla.N’hi ha restes medievals, i un conjunt de casetes i corrals ramaders típics de la Calderona, construccions de pedra seca de rodeno de gran valor arquitectònic. En els hortes es collien les famoses pomes de Gàtova, que tenien fama des de temps immemorial, segons ens confirma la toponímia que el document de 1291 ens ha recordat.”

En 1964 es crea la base militar de Marines, i evidentment en plena dictadura feixista fan el que els dona la gana i expropien el que volen destruint part del paisatge de la nostra serra Calderona. Encara són amos de tota una bona part de la muntanya i evidentment el que hi havia allà ho ha deixat perdre amb els seus “jocs bèl·lics”. Com estarà l’aldea de Marmalé? com ens la retornaran si algun dia ho fan? Quan ens lliurarem de l’exercit d’ocupació?

Paral·lelismes visuals.

No us feu il·lusions:
el poder canvia de mans,
però rarament vacil·la.

Les persones felices no tenen memòria.

………………………………..

No recorde que acabe de dir.

Es la conclusio a la que he arrivat: nomès hi ha un pecat mortal, i son les faltes de ortografia.

Joan desFuster.

Crec que estic en pecat mortal, no?