Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski.
Fa temps que vaig llegir “Crim i càstig” en un llibre de la biblioteca del meu poble i aquestes festes de Nadal, en un mercat dels encants em vaig trobar un llibre d’una edició argentina amb aquesta novel·la i la darrera de l’autor, “Els germans Karamàzov”. Ara, aquesta vegada en castellà. L’acabe de llegir, i potser l’hauré de pair durant alguns dies. Sembla que l’autor vol desenvolupar encara més els temes tractats a la primera novel·la i a més explicar-mos diferents maneres que té l’home d’afrontar la seua vida (exactament tres, una per cada germà). Com aquestes va discutint entre elles, a través de la veu dels germans i altres protagonistes i tot això, amanit amb la trama policíaca i judicial de l’assassinat del pare, un individuu, al meu parer, un poc impresentable. El germà major sembla haver heretat el caràcter del pare, però al llarg de la novel·la es veu que no és tant salvatge com sembla. El petit és el de tendències més religioses i sacrificat pels altres, i el mitjà és el racionalista, més europeu que rus, representant entre els tres aquestes tres diferents filosofies per encarar l’existència humana. Potser l’autor ens mostra al llarg de la narració la seua predilecció pel germà petit i un poc menys pel gran, deixant al mitjà,el racionalista, un poc menystingut respecte als altres, però jo no sé la causa. Potser és aquest el caràcter rus de l’església ortodoxa que influeix en l’autor? No sóc psicòleg.