Entre el Túria i el Ridaura

L’autor, referint-se al seu pare:

Durant aquest interval, ha viscut una curiosa, lamentable experiència: el gran afer de l’arrós de Pals, o sigui la conversió d’una quantitat d’hectàrees de terrenys erms i improductius en magnifiques terres de rendiment. En aquesta magna operació -la més important d’aquesta comarca realitzada en segles, en el terreny agrari-, el meu pare hi ha jugat un gran paper. En aquesta aventura, hi ha deixat la fortuna, les il·lusions, i si no hi ha deixat la carcanada ha estat per un voler de Déu. És a dir: ara sap el que és la política, la força enorme de la influència política en aquestes latituds. Un simple caprici del marquès de Robert, recolzat en els seus ignorants i energumènics amics de Torroella del Montgrí, fou suficient per haver d’entaular una lluita idiota, incomprensible i inútil que convertí una iniciativa excel·lent, positivament favorable als interessos generals, en un desastre complet. En definitiva, el cultiu de l’arrós fou un fet, però els danys que ocasionà la iniciativa de fer un bé al país foren irreparables, decisius.

De vegades, parlem de tot això i jo li dic:

-La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…

– És clar -em respon- Són els qui tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’haguès entaulat contra la gent d’esquerra, al situació haguera estat igual.

…………………………….

Les consequències de l’aventura de l’arrós de Pals consistiren en una enorme, angoixant, complicada bola de lletres que enmetzinà la nostra vida de família durant anys i anys.

No sabia que la família Pla haguera estat lligada al món de l’arrós de Pals. Tinc un amiga que té tota la família dedicada al negoci de l’arrós a Pals, i a més l’avi matern de la mare del meu fill també feia de treballador per aquesta família en l’epoca de la collita de l’arrós. Sempre que puc, compre un parell de quilos per emportar-me’n cap a Llíria.

Actualment, a la ciutat de Pals, es fan activitats turístiques relacionades amb el món de l’arrós, com un caminada popular pels arrossars i altres activitats gastronòmiques, i a moltes bòtigues de la ciutat pots trobar arrós dels diferents molins de la vila empordanesa. Per cert, al Pedrò de Pals i ha el mirador Josep Pla, des d’on es té una bona vista de la plana arrossaire, amb el Montgrí i les Medes al fons.

Conta Pla l’història d’un tal Gervasi que tenia un taverna a la Plaça nova de Palafrugell, però en no adaptar-se al temps moderns decidí anar-se’n a viure a una barraca que la seva família tenia dalt de les crestes de la costa. Una de les seves dedicacions en la seva nova vida era fer sonar un cargol de mar enorme a les hores senyalades. Com no tenia rellotge, no sempre era exacte i un dia l’ermità de Sant Sebastià li ho va recrinimar:

-Dimecres et vares precipitar.

-No siguis tant llepafils -li contestà Gervasi- No es pot matat tot el que és gras. Quan es pon el sol i  jo ho assenyalo, ja hi pots pujar de peus, no tinguis pas por que torni a revinclar…

Un ermità a Sant Sebastià? Sí, hi ha una ermita, al costat del far, però en els temps actuals aquest fet és impossible, no es pot fer d’ermità amb un hotel i un restaurant al costat de l’ermita, a més del poblat ibèric en exposició oberta, i amb la quantitat de gent que passa cada dia per allà. Al restaurant vaig menjar una nit de Sant Joan un dels millors plats d’arrós negre de la meva vida i ben regat amb un Castell de Remei (no recorde si era l’Oda o el Gotim Bru, però són iguals de bons els dos)

Conversa entre el pianista Marià Vinyas i l’autor  sobre Juli Garreta.

– La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia de país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donès un nom grec per titular una sardana dedicada a la noia.”Poseu-li Nydia”, digué Pitxot, rient. Ara, preneu bona nota. “Nydia” és la millor sardana que mai s’hagi escrit en aquest país, una pura meravella.

L’autor regirant uns papers troba un escrit d’un familiar seu. Un escrit sobre la vila de Palamós al 1855, que segons ell és “l’única cosa una mica delicada que ha trobat en la història externa del seus avantpassats”. Fa una descripció de com era la vila en aquella època, que ja era llunyana pel mateix Pla:

Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com un buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama. Hi passava moltes hores mortes, encantat. A l’horitzó de ponent, entre fums, es veia el cap de Tossa, d’un color vinagre, i dins de la badia, la platja d’Aro, que era com una pinzellada de color safrà sobre el verd espès i moll dels pins, un roquisser en el qual bullia l’escuma i la torre Valentina, antiga torre de senyals. Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat”

No cal que diga que actualment, de tot això res de res, no? Sembla que també en aquella època alguns grecs tenien mala fama, almenys dins de l’ambient mariner i un línies abans diu:

Del meu temps sortiren de Palamós dues o tres expedicions a pescar el coral de les Açores i de Cap Verd, i això donà molta vida. Aquesta indústria està avui en mans de bussos grecs que naveguen en xabecs engavellats, pirategen i fan el bandarra”

És clar que això passa al 1918 o abans. Al Principat les coses varen canviar però al sud del Sènia, continuem exactament igual.

Viu i deixa viure. Quin ecologisme més bàsic! Aquestes tortugues deuen de ser de les que encara es veien quan jo era petit, abans de la invasió comercial de la depredadora tortura de Florida.

Una cosa semblant vaig fer un diumenge, però sense el romanticisme Planià. Vaig fer un bon dinar, a base de peix i blanc, en un restaurant de la platja del PortBo i després com tenia temps em vaig anar a llegir a la platja. Com encara no havien tret les grades del concert d’havaneres que fan cada estiu a Calella, em vaig estirar a sota les grades i a l’ombra dels seients buits i llegint  vaig acabar domint una bona migdiada.

Potser a principis del segle XX les distàncies eren més llargues i hom es pot enyorar. Ara hi ha un carretera de dos carrils en cada direcció que uneix Palafrugell amb Calella i Llafranc i aquesta enyorança sembla més difícil, però jo li done la raó a l’amic de Pla. Que fas a Calella tot l’any? no tens veïns, depens del cotxe per moltes coses. Potser jo soc animal de poble i el que l’amic de Pla no s’atrevia a dir, és aquesta falta de veins amb qui relacionar-se? a la solitud de viure molt aïllat a l’hivern? i amb massa gent a l’estiu?
Personalment, des de que vaig descobrir la carretera vella, l’autovia l’evite sempre que puc. És molt més bonic conduïr sense presses pels revolts d’aquesta que no per una autovia que al mig té dues rotondes traïcioneres.

Aquesta és la descripció que fa Holmes del Dr. Moriarty, els seu enèmic més perillòs. Que dolents que som els matemàtics! 

– Portem bona marxa -va dir mirant per la finestra i fixant-se en el seu rellotge- En aquest moment anem a cinquanta tres milles i mitja per hora.
– No m’he fixat en els pals que marquen els quarts de milla -li vaig respondre.
– Ni jo tampoc. Però en aquesta línea els pals del telègraf estan espaiats a seixanta iardes l’un de l’altre, i el càlcul és senzill.

Només cal una dada: Una milla té 1760 iardes i evidentment una hora té 3600 segons.