Entre el Túria i el Ridaura

El dia 31, després de dinar, com feia bon temps, camine per la senda que et porta des de la platja del Castell de Palamós fins a la Cala Estreta, fins arribar a un promontori anomenat Mirador de les Illes Formigues.Allà va tenir lloc un decisiva batalla naval que Roger de Llúria guanyaria pel rei Pere el Gran, en el marc de la Croada contra el Regne d’Aragó. La senda ix de la platja i puja cap al poblar ibèric i vorejant els penyasegats et porta fins Cala Estreta, abans passant per Cala Canyers i la Cala del corbs. Al tornar vaig fer una petita variant més ràpida que passa per la caseta d’en Dalí.

Volgué passar lo Ròse una vesprada.
de sobte revingué la rierada,
falleix la terra a son fogós cavall
que sota l’esperó s’adreça i gira,
enllà al genet d’una sacsada tira
i amb ell a cabussons va riu avall.

Cercant lo poltro, que amb la mort baralla,
braceja agonitzant, lluita i badalla,
son arnés esfontsant-lo cada punt.
un hora aprés,en la fatal ribera,
d’un salze de verdosa cabellera
dormia a l’ombra el meu senyor difunt!-

Aquesta és la descripció que fa Verdaguer de la mort del comte Tallaferro a les aigües del riu Ròse. El més curiós, és que aquest riu tambè és l’autor de la mort d’un dels pretendents de la protagonista del poema “Mireia” de Frederic Mistral:

         -No sé nedar! Això és terrible!
         Salveu la barca! -No és possible!
Abans d’un girar d’ull la nau s’enfonsarà.
         Mes, de la riba on s’evapora
         la processó esfereïdora,
         ja els morts la corda salvadora
ens llancen – I en el Rose la barca s’enfonsa

El passat dia 28 vaig anar caminant per aquest camí de ronda que no havia fet mai, malgrat la proximitat. Vaig començar a la cala del Pi, a l’eixida de la població de Platja d’Aro i em vaig portar la sorpresa de veure el túnel tallat per “perill d’esllavissades” (crec que exageren massa, potser els turistes estiuencs no saben per on van, però els que hem fet un poc de muntanya, sabem on posem els peus). Vaig haver de grimpar un poc per passar per dalt del túnel. El camí va passant per les diferents cales i platgetes que hi han fins arribar a Sant Antoni de Calonge per la zona de Torre Valentina. La sorpresa és que a, mes de desembre vaig veure una “sirena” al platja de Treumal (per ahí vivia l’actriu anglesa Madeleine Carroll), una noia molt blanca, prenent el sol i jugant amb un gos, nomès vestida amb la part de baix de biquini i fent-se fotos. A la tornada ja no hi era, la temperatura ja havia baixat uns quants graus respecte al migdia.

Al cant XI, anomenat Oliba, és així com el comte Guifré de Cerdanya demana que es pose una creu al cim del Canigó per poder demanar perdó pel crim que ha comés contra el seu nebot, Gentil, fill del comte Tallaferro. Encara hi ha un creu al cim, serà la mateixa?

Ara que a mi l’avara mort m’espera,
una mercè us demano, és la darrera:
plantau la Creu del Canigó al bell cim;
que, a Déu alçats los amorosos braços,
hi endrece les mirades i los passos
i esborre en la muntanya lo meu crim.

Al cant VI, descriu una llegenda sobre la fundació de la ciutat de Perpinyà. El que m’ha fet gràcia, és que com la ciutat la va fundar un home que tirava dels bous, potser la gent de la ciutat ha heretat aquesta força i ara la canalitzen jugant al rugbi? o animant a l’USAP?

Un fill de la Cerdanya, que Pere Pinya es deia,
tement que el soterrassen les neus, parlà a la Tet:
“Oh!, guia’m, tu que hi baixes, al pla que s’assoleia”.
“Segueix-me”, el riu contesta, i el llaurador ho feia
      per no morir de fred.

Dels bous pren les tirandes i per sa verda riba
segueix lo riu que corre camí del Rossellò;
quan ja vora les aigües del mar la Tet arriba,
diu al bover: “Arrela’t aquí, llaura i cultiva,
    tots camps regaré jo”.

Com Ròmulus un dia del Tibre en la ribera,
de freixe amb sa carreta rodeja un tros de pla;
allí planta una casa, un camp i una olivera;
ara és ciutat la casa, mur ample la rodera,
    la mur de Pepinyà.

………
De les Estunes al fons
lo teixien quatre aloges:
llur teler és de cristall,
de vori la llançadora.
…………

Aquests versos corresponen a Muntanyes regalades, a la part anomenada “La de Banyoles”. En ella fa referència a la roca esquerdada que hi ha prop de l’estany de Banyoles, on la creença popular fa viure a les goges i les aloges mitològiques. Vos recomane anar i passar entremig de les esquerdes (amb una llanterna, millor).

Muntanyes regalades
són les del Canigó;
elles tot l’any floreixen,
primavera i tardor.

Durant aquestes festes de Nadal he llegit el poema de Jacint Verdaguer. Durant la lectura, he tingut molts records dels llocs on he anat o de coses viscudes. Per exemple, aquesta famosa estrofa de Muntanyes regalades, a mi, m’ha fet recordar el camí de baixada del cim de Canigó, un dia després de Sant Joan.

El darrer dia de curs vàrem fer una excursió a València per veure els inicis del cristianisme a la ciutat. Unes ruïnes que hi ha darrere de la catedral de l’època romana i visigòtica. Després quan, amb tranquil·litat, passetges, te n’adones de petites curiositats, com que al darrere de la Catedral hi ha una porteta xicoteta amb un petit altar dedicat a Sant Jordi (arxiu). Ara, és la primera vegada que veig les cadires del tribunal de les aigües a la porta dels apòstols i la pregunta és: quins plets tracta aquest tribunal si a l’Horta no queda ja quasi horta?

Fa uns quants anys, tres valents edetans estaven practicant snorkel a Cala S’Alguer i quan es cansaren, anaren caminant cap a la Platja del Castell. Allà, tot i el fort onatge que feia, llogaren uns caiacs i es posaren a remar, no sense certa dificultat. En la seva travessia, digna del gran Odisseo, anaren a parar a la Cala Foradada on es varen fer un fart de passar i passar per dins de la cova que dòna nom a la cala, nomès accessible per mar i situada a sota del poblat ibèric del Castell.

Açò de les innocentades mai m’ha fet gràcia, però enguany farè una excepció. El passat dia 28, algú va emplenar el carrer de casa amb uns cartells (veure foto) on s’anunciava una Trobada de camells de dues potes al costat de casa. La veritat és que aquestes trobades ja es solen fer els caps de setmana a la galeries Sant Joan, on aquests bípedes intenten acossar al personal amb els seus productes tòxics per l’espècie humana. Una víctima il·lustre d’aquests depredadors va ser l’anterior alcalde, quan encara ocupava el càrrec, que va fer fugir per cames a un d’aquests individus quan intentava atacar-lo amb les  seves toxines. Les últimes notícies que tinc és que aquests depredadors, han canviat uns metres més cap al centre la seva ubicació i ara estan fora de les galeries, a l’aire lliure.
La segona és la típica llufa (veure arxiu), però la vaig trobar penjada en una branca al mig del camí de ronda que va de Platja d’Aro a Sant Antoni de Calonge.

El passat dia 26 de desembre, en arribar al pis de Sant Feliu de Guíxols, posem la televisió i ens trobem amb aquest concert al canal 33 (que ací no podem veure gràcies als senyors del PP). Un gran descobriment per al mon de jazz i la música. Amb 16 anys, canta, balla i toca la trompeta i el saxo.
Casualitat o no, al dia següent, Carles Capdevila li dedica al dia següent l’editorial al diari Ara.

Bones festes i bon any. (més o menys). Postal d’enguany de l’Athletic Club.