Platja del Castell-Cala estreta, la darrera de l’any.

Cercant lo poltro, que amb la mort baralla,
braceja agonitzant, lluita i badalla,
son arnés esfontsant-lo cada punt.
un hora aprés,en la fatal ribera,
d’un salze de verdosa cabellera
dormia a l’ombra el meu senyor difunt!-
Aquesta és la descripció que fa Verdaguer de la mort del comte Tallaferro a les aigües del riu Ròse. El més curiós, és que aquest riu tambè és l’autor de la mort d’un dels pretendents de la protagonista del poema “Mireia” de Frederic Mistral:
-No sé nedar! Això és terrible!
Salveu la barca! -No és possible!
Abans d’un girar d’ull la nau s’enfonsarà.
Mes, de la riba on s’evapora
la processó esfereïdora,
ja els morts la corda salvadora
ens llancen – I en el Rose la barca s’enfonsa
Ara que a mi l’avara mort m’espera,
una mercè us demano, és la darrera:
plantau la Creu del Canigó al bell cim;
que, a Déu alçats los amorosos braços,
hi endrece les mirades i los passos
i esborre en la muntanya lo meu crim.
Un fill de la Cerdanya, que Pere Pinya es deia,
tement que el soterrassen les neus, parlà a la Tet:
“Oh!, guia’m, tu que hi baixes, al pla que s’assoleia”.
“Segueix-me”, el riu contesta, i el llaurador ho feia
per no morir de fred.
Dels bous pren les tirandes i per sa verda riba
segueix lo riu que corre camí del Rossellò;
quan ja vora les aigües del mar la Tet arriba,
diu al bover: “Arrela’t aquí, llaura i cultiva,
tots camps regaré jo”.
Com Ròmulus un dia del Tibre en la ribera,
de freixe amb sa carreta rodeja un tros de pla;
allí planta una casa, un camp i una olivera;
ara és ciutat la casa, mur ample la rodera,
la mur de Pepinyà.
Aquests versos corresponen a Muntanyes regalades, a la part anomenada “La de Banyoles”. En ella fa referència a la roca esquerdada que hi ha prop de l’estany de Banyoles, on la creença popular fa viure a les goges i les aloges mitològiques. Vos recomane anar i passar entremig de les esquerdes (amb una llanterna, millor).
Durant aquestes festes de Nadal he llegit el poema de Jacint Verdaguer. Durant la lectura, he tingut molts records dels llocs on he anat o de coses viscudes. Per exemple, aquesta famosa estrofa de Muntanyes regalades, a mi, m’ha fet recordar el camí de baixada del cim de Canigó, un dia després de Sant Joan.