Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Rodana gran, Vilamarxant.

Avui hem fet una ruta curta pujant a la rodana gran de Vilamarxant. Ja fa temps havia pujat a la xicoteta. La intenció era baixar per l’altre costat, però el temps ens ha fet canviar d’opinió i hem baixat per la mateixa senda que hem utilitzat en l’ascensiò. Al baixar es té una vista general de la Serra Calderona.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La democràcia a Amèrica, de Alexis de Tocqueville. II

Però és en les prescripcions relatives a l’educació pública on es revela, des dels principi, en tota la seva claredat el caràcter original de la civilització americana.
“Atès”, diu la llei, “que Satan, enemic del gènere humà, troba en la ignorància dels homes les seves armes més poderoses i que és important que els coneixements que ens han donat els nostres pares no restin enterrats en les seves tombes; atès que l’educació dels infants és un dels primers interessos de l’Estat, amb l’assitència de Senyor…”. Segueixen les disposicions que creen escoles en tots els municipis, i imposen als habitants, sota la pena de sancions, l’obligació de sostenir-les. Es funden escoles superiors de la mateixa manera en els districtes més populosos. Els magistrats municipals han de vetllar perquè els pares enviïn els fills a les escoles; tenen el dret de sancionar els que s’hi neguin; i si la resitència continua, la societat, posant-se llavors en el lloc de la família, s’empara de l’infant i lleva als pares el drets que la natura els ha donat, però dels quals fan mal ús. El lector haurà observat, sens dubte, el preàmbul d’aquestes ordenances: a Amèrica és la religió qui porta a la il·lustració; és l’observança de les lleis divines qui condueix l’home a la llibertat. (Volum 1, 1a part, capítol II, pàgina 49)

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La democràcia a Amèrica, de Alexis de Tocqueville.

Torneu enrere: examineu l’infant just als braços de sa mare; vegeu el món exterior que es reflecteix per primera vegada sobre l’espill encara fosc de la seva intel·ligència; contempleu els primers exemples que li arriben als ulls; escolteu les primeres paraules que desperten en ell els poders adormits del pensament; assistiu, finalment, a les primeres lluites que ha de sostenir; i només llavors comprendreu d’on vénen els prejudicis, els hàbits i les passions que han de dominar la seva vida. L’home es troba, com si diguéssim, tot sencer en els bolcalls de seu bressol.
Passa una cosa anàloga amb les nacions. Els pobles es ressenten sempre del seu origen. Les circunstàcies que van acompanyar el seu naixement i van servir per al seu desenvolupament influeixen sobre tota la resta de la seva existència. (Volum I, 1a part, capítol 2) 

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald.

…Tot resultava irreflexiu i confús. Tom i Daisy eren descuidats i indiferents; aplastaven coses i èssers humans, i després es refugiaven en els seus diners o en la seva ampla irreflexió, o en el que dimonis fòra que els mantenia junts, deixant  als altres que apanyaren les destrosses que ells havien ocasionat.
 
He tornat a llegir aquesta novel·la que vaig llegir abans dels 20 anys. Segons alguns una novel·la romàntica, però en la que jo veig una crítica ferotge a la manera de viure dels rics als Estats Units d’entreguerres i dels nous rics, normalment amb negocis pocs clars, que intenten imitar als altres. Amb el pas dels anys l’he entès millor que la primera vegada que la vaig llegir, i tenint un record molt llunyà de “peli” amb Robert Redford i Mia Farrow.
NOTA: he traduït del castellà, ja que l’edició que tinc és del Circulo de Lectores de 1988.
 

De Girona al Santuari del Àngels per la vall de Sant Daniel

Fa un anys vaig fer aquesta ruta en BTT. El passat divendres sant la vaig tornar a fer caminant, però a un ritme prou alt. Pel camí em preguntava, com havia pogut passar per allà amb la BTT? i és que els anys passen i els quilos s’acumulen. La sortida la vaig fer passant pel riu Galligants i per la vall de Sant Daniel. De seguida trobes les indicacions que et portaran fins al Santuari. Allà dalt em vaig fer un bon esmorzar i vaig marxar cap avall encara més ràpid per por a que es posara a ploure.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Retorn al Montgrí

Després d’uns quants anys, he tornat a pujar al castell del Montgrí, ruta molt fàcil que vaig fer en menys de dues hores, després de dinar. El castell no està en runes, és que Jaume II no el va acabar de fer, ja que no li va fer falta acabar-lo, per espantar al comte d’Empúries i demostrar-li qui era el que manava.
El primer intent, ja fa molt anys, d’ascensió va ser un fracàs degut a la forta tramuntana que bufava, que ens impedia poder caminar en condicions, a la meva companya, el vent se l’emportava volant. La segona va ser millor, ja que a més de pujar al castell, férem tota la travessa del massís del Montgrí fins a L’Estartit. Aquesta vegada m’he dedicat només al castell. A la tornada, he parat a Pals, des d’on es té un bona vista de tot el massís, des del mirador Josep Pla. 

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Far de Sant Sebastià (Palafrugell): poblat iber.

He tornat a passar pel far de Sant Sebastià i he vist que s’han fet obres i s’han millorat els accessos al poblat iber que hi ha darrere del restaurant i l’ermita. En un dels panells informatius, informaven que una part dels diners per les obres venien del famós “Plan E” de l’anterior govern espanyol. Almenys, hi ha llocs on saben aprofitar millor les subvencions i no com al meu poble on s’han llençat els diners fent i desfent carrers que ja havien estat arreglats feia anys o en obres, on jo no sé veure la utilitat. En el cas de Palafrugell, s’ha donat feina immediata a gent i s’ha invertit a mig termini de cara a atraure visites turístiques. Perquè no es fa el mateix amb el poblat iber d’Edeta? Com no és milloren els accessos des de Sant Miquel?

To Kill a Mockingbird (sobre els jurats populars)

Now, gentlemen, in this country our courts are the great levelers. In our courts, all men are created equal. I’m no idealist to believe firmly in the integrity of our courts and of our jury system. That’s no ideal to me. That is a living, working reality!
El passat diumenge vaig veure a 8tv aquesta pel·lícula de 1962, basada en el llibre de Harper Lee, del mateix títol. El personatge interpretat per Gregory Peck, dubta de l’eficàcia dels jurats populars, i això en un país que portava ja molts anys amb aquest sistema. Evidentment, el jurat troba culpable al noi negre, malgrat la falta de proves. 
Ací, més recentment, un altre jurat popular declara “no culpable” a un personatge famós. Si als EUA, ja teníem dubtes sobre el sistema, malgrat la seva experiència, quines garanties pot oferir ací un jurat popular quan només portem pocs anys d’experiència?

To begin with, this case should never have come to trial. The State has not produced one iota of medical evidence that the crime Tom Robinson is charged with ever took place. It has relied instead upon the testimony of two witnesses whose evidence has not only been called into serious question on cross examination, but has been flatly contradicted by the defendant. Now there is circumstantial evidence to indicate that Mayella Ewell was beaten savagely by someone who led, almost exclusively, with his left [hand]. And Tom Robinson now sits before you, having taken “The Oath” with the only good hand he possesses — his right.

I have nothing but pity in my heart for the Chief Witness for the State. She is the victim of cruel poverty and ignorance. But, my pity does not extend so far as to her putting a man’s life at stake, which she has done in an effort to get rid of her own guilt. Now I say “guilt,” gentlemen, because it was guilt that motivated her. She’s committed no crime. She has merely broken a rigid and time-honored code of our society, a code so severe that whoever breaks it is hounded from our midst as unfit to live with. She must destroy the evidence of her offense. But, what was the evidence of her offense? Tom Robinson, a human being. She must put Tom Robinson away from her. Tom Robinson was to her a daily reminder of what she did.

Now what did she do? She tempted a negro. She was white and she tempted a negro. She did something that in our society is unspeakable: She kissed a black man. Not an old uncle, but a strong, young negro man. No code mattered to her before she broke it, but it came crashing down on her afterwards.

The witnesses for the State, with the exception of the sheriff of Lincoln County, have presented themselves to you gentlemen — to this Court — in the cynical confidence that their testimony would not be doubted; confident that you gentlemen would go along with them on the assumption, the evil assumption, that all negroes lie; all negroes are basically immoral beings; all negro men are not to be trusted around our women, an assumption that one associates with minds of their caliber, and which is in itself, gentlemen, a lie — which I do not need to point out to you.

And so, a quiet, humble, respectable negro, who has had the unmitigated TEMERITY to feel sorry for a white woman, has had to put his word against two white peoples. The defendant is not guilty. But somebody in this courtroom is.

Now, gentlemen, in this country our courts are the great levelers. In our courts, all men are created equal. I’m no idealist to believe firmly in the integrity of our courts and of our jury system. That’s no ideal to me. That is a living, working reality!

Now I am confident that you gentlemen will review without passion the evidence that you have heard, come to a decision, and restore this man to his family.

In the name of God, do your duty. In the name of God, believe Tom Robinson.


Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Homenatge a Catalunya, de George Orwell.

…..En conjunt, jo acceptava el punt de vista comunista, que es reduïa a dir: “No podrem parlar de revolució fins que no haguem guanyat la guerra”, i no el del POUM, que es reduïa a dir: “O avancem, o recularem”. Quant més tard, vaig decidir que el POUM tenia raó o, en tot cas, més raó que els comunistes, no fou pas recolzant-me en una base teòrica. Sobre el paper, la posició dels comunistes era bona; el mal era que llur comportament real feia difícil de creure que la  defensaven de bona fe. L’eslògan tan sovint repetit de: “Primer la guerra, i la revolució després”, tot i que el milicià corrent del PSUC se l’empassava, creient sincerament que la revolució continuaria un cop guanyada la guerra, era una entabanada. Pel que treballaven els comunistes no era per ajornar la revolució espanyola fins que fos el moment adequat, sinó per assegurar-se que no es produíria mai……..(apèndix 1, pàgina 287)

 Potser un poc tard, però ja he llegit el llibre d’Orwell que em faltava, després de 1984 i de La rebel·lió dels animals. I encara no entenc com encara hi ha gent que defense l’stalinisme i la URSS. Orwell els arriba a qualificar de més a la dreta que el PSOE, d’aquella època.  Ell, supose que esperava algun canvi a Europa, però no el que venia de Moscú, i no crec que confiara molt en Trotski, malgrat la seva participació a les milícies del POUM, al que qualifica per trotskista, més per la seva oposició al PSUC, que per la seva ideologia.

Aulularia, Plaute

…., si se li escapa un poc de fum per la seva teulada, invoca de seguida els Déus i als homes. I encara més, quan se’n va a dormir  es posa un bossa de cuir davant de la boca.
…..
Perquè no se li escape ni un poquet d’alè mentre dorm.
……
plora quan ha de vessar aigua per rentar-se.
…….
Per Hércules, fins i tot si li demanes prestada la fam, mai te la donarà. És més, quan fa poc el barber li va tallar les ungles,  ell va arreplegar-ne tots els trossets i se’ls va endur.
….
Ja fa temps un milà li va arrabassar un tros de carn: l’home acudeix plorant al pretor i comença allí a demanar, entre plors i planys, que li fòra permés de demandar al milà. 

Aquest personatge d’aquesta comèdia de Plaute és un digne antecessor de l’avar de Moliere, del Scrooge de Dickens, del cec del “Lazarillo de Tormes”, o del “licenciado Cabra” de Quevedo. I de molts altres garrepes que ha donat la història de la literatura.
La traducció és de Xavier Mata Oroval per a “Prosoponteatro. Festivales de teatro Grecolatino”. 

Afirma Pereira……..

Antonio Tabuchi (1943-2012). Quan vaig veure aquesta “peli” al cinemes Renoir de Barcelona, vaig patir un petita desilussió, la VO era en italià i no en portuguès, però això no va treure res de mèrit al que vaig veure i vaig llegir després. A part d’aquesta novel·la de l’autor italià, també he llegit El cap perdut de Damasceno Monteiro

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari