Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Los mitos hebreos, de Robert Graves i Raphael Patai

Los hongos alucinogenos son muy comunes en  toda Europa y Asia. Parece que algunas variedades, que no pierden sus cualidades tóxicas cuando se cocinan, eran introducidas en las tortas sagradas que se comian en los misterios griegos. También en los misterios árabes, pués la raiz arábiga ftr està presente en palabras que significan “hongo venenoso”, “pan de sacrificio” y “éxtasis divino”. Perseo llegó hasta el maravillos Jardín de las Hespérides con la ayuda de Atenea, diosa de la sabiduria, y, sigun Pausanias, después construyó una ciudad a la que llamó Micenas, en honor al hongo que crecia en ese lugar y del que salia un charco de agua.

A la llibreria París-València vaig trobar aquest llibre del Robert Graves sobre els mites hebreus que hi ha al Gènesis. Com ja havia llegit “Los mitos griegos” del mateix autor, el vaig comprar.  En el llibre es fa un recopilació de la mitologia hebrea que hi ha al Gènesis i en altres fonts hebrees des de la creació fins a la mort de Josep, fill de Jacob. Cada capítol ve acompanyat d’una explicació de cada mite relacionant-lo amb fets històrics o amb altres mitologies de l’època. El troç que he copiat és sobre l’ús de les drogues per arribar a l’èxtasi que utilitzaven els sacerdots i així intentar arribar al paradís terrenal (pàgina 99 i 100)

Begur- Sa Riera- Es Racó- Begur.(Camí de l’aigua)

El darrer dia vaig acabar la ruta que vaig acurtar pel mal temps. Des de Begur, a l’oest de la ciutat, ix un sender local que et porta a la platja de Sa Riera caminant al costat de la riera que baixa cap al mar. Una vegada allà es pot continuar pel camí de ronda, si vas cap al nord, vas cap a la platja d’Es Racó i la platja de Pals, i si vas cap al sud, cap al zona protegida de Ses Negres. 
Es pot tornar pel mateix camí, o fer alguna altra variant amb el senders locals per fer el recorregut més llarg.
 

Cala S’Alguer-La Fosca-Palamós.

Continuant amb les rutes curtes, aquesta vegada vaig anar des de Cala S’Alguer fins a Palamós, pel camí de ronda, passant per la platja de la Fosca, molt turística, i per Cala Margarida, ja tocant al poble de Palamós. Sempre m’ha agradat molt anar a Cala S’Alguer, però per la Fosca no passava des de la marxa Mar i Muntanya de fa uns 6  o 7 anys a Palamós. També és molt agradable la caleta de Santa Margarida, que poca gent coneix, ja que està un poc amagada, malgrat que és prop del poble.

Begur-Sa Tuna-Aiguafreda-Begur.

Una altra ruta senzilla per fer amb poc de temps, però la podeu allargar fent altres variants. Jo ho vaig haver d’acurtar pel perill de pluja. 
Eixim del poble de Begur pel pàrquing que hi ha a l’est del poble i agafem el GR-92 per baixar a la platja de Sa Tuna, on ja pots refrescar-te si et ve de gust. Després s’agafa el camí de ronda que et porta fins a la caleta d’Aiguafreda i després per un sender local es torna cap a Begur entrant pel Mas d’En Pinc i el mirador de Sant Ramon, a sota del castell. Al Mas, és on vaig haver d’aturar-me degut a l’amenaça de pluja, però la meva intenció era continuar pel sender local  per poder anar a Sa Riera, però ho vaig deixar per un altre dia.
Pel camí vaig trobar-me, penjats dels arbres, un nius de fusta que feia molt de temps que no veia. Pensava que jo no es penjaven i en posaven altres més moderns. 

Far de Sant Sebastià-Tamariu.

Una caminata curta per fer en un matí, és agafar el GR des del Far de Sant Sebasità i anar fins a Tamariu, passant per Cala Pedrosa, on es pot fer una cabussada si fa molta calor. Evidentment, jo vaig anar de cap.
Per mi el millor tros es en el camí de baixada a Cal Pedrosa, on pots anar en silenci, escoltant els ocells i no té res d’envejar a les “pelis” ambientades en selves tropicals.
Vaig recordar els dinars que varem fer a Tamariu, plats preparats pel 3r millor cuiner del món, darrere de Ferran Adrià i Joan Roca, el gran Xavier Vilaseca, filòsof i cuiner aficionat de Palafrugell. 

La muerte de Artemio Cruz, de Carlos Fuentes.

-chingue a su madre
-Hijo de la chingada
-Aquí estamos los meros chingones
-Dejate de chingaderas
-Ahoritita me la chingo
-Ándale, chingaqudito
-No te dejes chingar
-me chingué a esa vieja
-Chinga tú
-Chingue usted
-Chinga bien, sin ver a quien
-A chingar se ha dicho
-le chingué mil pesos
-Chinguense aunque truenen
-Chigaderitas la mias
-Me chingo al jefe
-No me chingues el dia
-Vamos todos a la chingada
-Se lo llevó la dhingada
-Me chingo per no me rajo
-Se chingaron al indio
-Nos chingaron los gachupines
-Me chingan los gringos
-Viva México, jijos de su rechingada 

I moltes més variants de la paraula més utilitzada als espagueti western fets en Almeria i protagonitzats per Fernando Sancho (Hijos de la gran chingada!). Un moment divertit de la novel·la del recentment desaparegut Carlos Fuentes. M’ha agradat sobretot la desmitifació, al meu entendre, que fa de la revolució mexicana i de les seves consequències posteriors, i el repàs ràpid que fa a la història de Mèxic des de la seva independència dels espanyols fins als anys cinquanta, quan mor el protagonista, que va recordant tota la seva vida, de manera caòtica, com toca a una persona que està en les seves darreres hores de vida.


La democràcia a Amèrica, de Alexis de Tocqueville. IV ( Literatura grega i llatina)

Per què l’estudi de la literatura grega i llatina és particularment útil a les societats democràtiques.

…….
És evident que, en les societats democràtiques, l’interès dels individus, com també la seguretat de l’Estat, exigeix que l’educació de la majoria sigui científica, comercial i industrial més que literària.
El grec i el llatí no han de ser ensenyats en totes les escoles; però és important que aquells  a qui el seu natural o la seva fortuna destina a cultivar les lletres o disposa per apreciar-les, trobin escoles on puguin dominar perfectament la literatura antiga i ser penetrats completament pel seu esperit. Unes quantes universitats excel·lents valdrien més, per a assolir a aquest resultat, que una multitud d’escoles dolentes en què uns estudis superflus mal fets impedeixen que es facin bé els estudis necessaris.
Tots els que tenen l’ambició d’excel·lir en les lletres, en les nacions democràtiques, han de nodrir-se sovint d’obres de l’antiguitat. És una higiene saludable.
No és que considere irreprotxables les produccions literàries dels antics. Solament penso que tenen qualitats especials que poden servir meravellosament per a contrabalançar els nostres defectes particulars. Ens sostenen per la banda cap a la qual ens inclinem.

L’autor reflexiona sobre la influència de la democràcia en molts aspectes de la societat americana, al capítol següent es pregunta “com la democràcia americana ha modificat la llengua anglesa”, i continua amb la poesia, l’oratòria, el teatre, la historiografia i l’eloqüència; abans ja havia parlat de la literatura de la naixent nació angloamericana.

Gestalgar: castell i riu.

Aquesta tarda hem anat a Gestalgar a donar una volta. Hem pujat al castell àrab del poble per una senda curteta molt ben condiciona. La veritat és que queda poc del castell, tres torres i un aljub que t’has de fixar molt per trobar-lo. 
Després hem anat al riu a banyar-se. L’aigua semblava més freda que el mes passat, i aquesta vegada hi havien molts peixos per la zona de bany. 

Publicat dins de racons | Deixa un comentari