Entre el Túria i el Ridaura

Avui he tornat cap al sud del meu país. Fent autocrítica, ho hauria de fer més a sovint. He anat a pujar a l’Alt del Capurutxo (901 m) a La Font de la Figuera, el poble natal del general de l’Exercit Popular Vicente Rojo. Ha estat una ruta prou senzilla i agradable, sobretot després de les previsions que tenia de passar molta calor. Com la pujada al cim ha estat per la part nord de la muntanya, això s’ha notat en una major presència de vegetació que et protegia del sol. Una vegada al cim, ja es veia que la part sud no era el mateix
Durant la ruta o al cim es poden observar les obres d’una nova línia de TGV que estan fent i el que sembla una nova autovia en direcció cap a Castella. Fins quan el llençar el diners d’aquesta manera?.
Per cert, parlant de memòria històrica, la xica jove del bar on hem dinat no tenia ni idea de qui era el General Rojo, i això que era del poble i allà, té un monument dedicat a la seva memòria. Però ja se sap, la història la escriuen els guanyadors i després de molts anys de “pseudo-democràcia” no s’ha canviat molt.
Per acabar, un consell gastronòmic: compreu vi de la cooperativa d’allà, és bo i alguns molt bons i, el que és millor, a bons preus.

Avui hem fet una eixida curta per la serra Calderona, per la part que queda entre la carretera de Segart i el poble de Gilet. Aquesta vegada hem portat nens i ha estat curta comparada amb les altres. Hem eixit des de la urbanització que hi ha només començar la carretera de Segart i combinant els senderes PR 318 i SL 85 hem pujat a la muntanya redona de Gilet (429 m), on al cim encara es noten els efectes del darrer incendi, i també es poden veure els efectes de la bombolla immobiliària al poble de Gilet. Durant la pujada hem tingut unes bones vistes frontals del Garbí. Allà al cim hem esmorzat per després baixar i pujar a l’altre cim de la jornada, el Xocainet (442 m). Després d’uns minuts de descans, al baixada cap a la carretera per la Font de la Murta ha estat ràpida.

Una setmana més hem tornat cap a la comarca de l’Alt Millars. Aquesta vegada hem fet una ruta circular pel municipi d’Espadella (Espadilla en castellà). La ruta era la pujada a la Penya Saganta (723 m) eixint del “poliesportiu” del poble i baixar per una altra senda que entra al poble pel “jardí botànic” (les cometes són perquè els conceptes no es corresponen al que pensen la gent de ciutat). A la pujada hem anat per una senda en la que hem hagut de travessar un llarg túnel (sort que portaven llanternes) que ens ha portat a prop de la base del castell. Per anar al castell ens hem desviat de la ruta circular, però ha valgut la pena pujar-hi. Des del castell ja es té una bona vista del poble i de la penya qua anàvem a pujar. La pujada ha estat un poc llarga, ja que havíem de donar la volta a tota la penya per poder pujar per la part que dóna a Aiòder. Allà dalt encara est tenen millors vistes dels pobles que travessa el riu Millars per aquesta zona. La baixada ja ha estat més fàcil, passant per la font de piqueras. Aquesta vegada el temps se’ns ha llançat al damunt i hem anat a dinar al bar “Claxon” d’Onda amb retard.

Canet d’Adri- Rocacorba-Riera de Canet.
Ja havia pujat al Rocacorba al mes de desembre, però aquesta vegada he anat al “Els amics del dimecres” per fer el mateix recorregut de pujada, això sí, a ritme més lent. Eixirem des de l’església de Sant Vicenç i allà se’ns varen unir uns acompanyants de raça canina, que no ens abandonaren durant tot el recorregut. Cal al migdia arribarem al cim on esmorzarem al pati del santuari. Vaig trobar a faltar els dos xais que corrien per allà al més de desembre. Allà dalt es tenen bones vistes, des de l’estany de Banyoles fins al golf de Roses i el Montgrí. Per l’altre costat les muntanyes interiors.
Després d’esmorzar venia la part més llarga de l’excursió, la baixada. Vàrem baixar per l’altre costat de la muntanya, seguint una senda que et porta al poble de Granollers de Rocacorba per agafar la riera de Canet. Resseguint aquesta riera, per una bonica senda recentment netejada i entre les muntanyes, tornarem cap a Canet d’Adri. En un racó de la senda que creua la riera vàrem dinar i també tinguérem temps de provar l’aigua en una petita gorja. Aquesta senda es llarga i es pot fer pesada, però té racons molt bonics i alguna sorpresa, com el cotxe que abandonat que vàrem veure el mig del curs de l’aigua.
La mala notícia va ser, que en arribar a l’església de Sant Vicenç, el bar que hi havia enfront tancava el dimecres, amb les ganes de beure una cervesa que tenia! Allà, de manera silenciosa, també es varen acomiadar els dos acompanyants canins.

Girona: la pedra de Girona i un poc més.

Avui he pujat per una zona de Girona que no coneixia, la de part de dalt de les muralles. He començat resseguint el que es coneix com a ruta de la pedra de Girona. He arribat al muralla per  la zona del cinema Truffaut. Es continua la muralla fins a la part de darrere de la UDG, allà ja agafes un carrer estret que et porta cap a dalt passant per unes pedres on es poden observar nummulits (uns fòssils unicel·lulars gegants). Continuant per un camí que gira en forma de ferradura trobem la pedrera Anglada i a dalt d’ella la Torre d’Alfons XII, des de d’on es té una bona vista de la ciutat. No es pot entrar a la torre, sembla que a sota hi ha un depòsit d’aigua municipal. A partir d’ací ja he deixat la ruta de la pedra i he anat improvisant. Seguint una indicació que deia Mirador del fort del Caputxins m’ha acostat a la zona de la torre de comunicacions que es veu des de qualsevol lloc de Girona. Allà hi ha vàries construccions abandonades i ja es veu l’altra part de les muntanyes, cap a la vall de Sant Daniel per un costat o el riu Onyar cap a l’altra. Ha caminat cap al fort del Polvorí i d’allà he seguit cap al Vall de Sant Daniel, passant per l’ermita del Calvari i una Mina d’aigua. S’arriba a Sant Daniel per la  Font del Pericot. Una vegada allà, travessem el riu Galligants. Però allà, he decidit tornar a pujar cap la Torre Gironella i entrar a la ciutat pels jardins dels Alemanys. Finalment un bon esmorzar a l’arc, ja sabeu aquell bar que té una catedral al pati.

Estic descobrint les zones verdes prop de la ciutat. Hi ha llocs bonics que molts gironins ni sabran que existeixen, però també hi han llocs poc agradables. Per exemple, per la zona de la torre de comunicacions i des del polvorí cap al Calvari, allò sembla un centre de desballestament de cotxes vells, i un potser molt mal pensat i pensar en altres coses.

Gorges de Salenys. Font de Panedes.

Ahir em vaig trobar un dels companys del CE Montclar i em va dir que venia de fer les gorges de Salenys. Aleshores he pensat en anar avui cap allà, i he fet bé, ja que degut a les darreres pluges hi ha prou aigua. Com sempre he deixat el cotxe a la vella estació de Bell-lloch o de la Font Picant, per arrimar-me a les gorges pel carril bici i pel camí de l’embotelladora d’aigua de Salenys.  Allà comença la senda que et porta cap a l’inici de les gorges de la riera de Salenys. Allà també hi ha instal·lada una via ferrata. Les gorges no són gran, però hi ha llocs molt bonics i un espectacular pont penjant al Salt del Llop. Els que tinguin por de passar pel pont, poden creuar la riera uns metres més cap amunt. Des d’allà es pot anar a la font de Panedes, una font d’aigua ferruginosa. Allà he esmorzat i després he baixat altra vegada cap a l’inici de la via ferrata. Ja hi havia gent iniciant la via i alguns que arribaven pel mateix amb la mateixa intenció. He posat els peus a l’aigua freda i he tornat cap al cotxe, però abans he passat pel paratge de la Font Picant, on han adaptat un camí que va des del carril bici a les fonts, per darrere dels xalets. Finalment una cerveseta  al bar de la Font Picant, mentre veia passar als ciclistes.

El Montgrí: Cova de Duc, castell, Santa Caterina i Puig Anill.

Com semblava que eixia els sol he anat a donar una volta pel Montgrí. El primer que volia fer era passar per el Cau del Duc, una cova per la que mai havia passat, per tant he pujat al castell d’una manera més directe. La cova és gran i sembla que moltes cabres i altres ramats passen la nit allà dins, ja que he trobat mols excrements. Al costat de la cova hi ha una fissura que sembla un salt d’aigua, ja que he vist una petita gorja a la seva base. D’allà, com les cabres cap al castell (309 m). Sempre es perd un poc el temps fent fotos i pujant per dalt del castell. D’allà he baixat cap a l’ermita de Santa Caterina, per la vessant del Mont-pla. Allà he vist unes cabres caminant per la muntanya. Després ja he tornat a pujar cap al coll del castell per anar a l’altre punt on mai havia estat, el Puig Anill (308 m), on he dinat. Com allà dalt semblava que el temps empitjorava he baixat cap al poble pel camí normal de pujada al castell

.

Avui tocava ruta per la Calderona amb xiquets i amb els més grans. A ritme lent hem eixit del poble per camí de la font del frare que ens porta dins de la serra Calderona. Hem agafat una travessa nova per evitar donar el revolt que fa el camí al corral de la Sultana i així arribar a l’hora d’esmorzar a la base del castell. Una vegada alimentats hem pujat al castell, on la senda de pujada cada vegada està millor i a més, hi han un  nous cartells informatius que deuen haver-hi posat enguany. Des de la base del castell hem travessat per una pista que ens ha portat a pocs metres de la font del Sentig, la font que té com a base un pentàgon prou regular (crec que per algun tema relacionat amb la maçoneria). La font continua sense aigua des de fa un parells d’anys com a mínim. Seguidament ja hem tornat cap al poble, visitat abans una mina que hi ha a vora camí de tornada.

Avui hem tornat cap a la comarca de l’Alt Millars, per fer un recorregut circular des del poble de Toga cap al de Torrechiva. Hem anat de Toga cap a l’altre poble per la part de dalt de les muntanyes que queden a la riba dreta del Millars, on hi han les dues fites de terme d’Espadilla i de Torrechiva. Al final del recorregut, al bar de Toga m’han preguntat si havíem vist el “Huerto redondo” i les restes ibèriques que han trobat recentment. Els he dit que em esmorzat al lloc on m’han dit, però que de les restes res., i en  han convidat  a tornar a un aplec cultural-senderista que organitzen el dia 28 de març per la mateixa zona.

Després d’esmorzar, ja hem baixat cap al poble de Torrechiva per un barranc que ens porta a creuar el riu Millars i entrar al poble. La tornada cap a Toga ha estat per una senda que va per la riba esquerra del riu. Ha fet calor, però com no m’ha deixat temps, no m’ha pogut llançar al riu, la gent ja volia tornar a Onda per dinar.

Aquest cap de setmana hem tornat a caminar per l’Alt Millars, més concretament pel voltant del pantà d’Arenós, eixint del poble de La Pobla d’Arenós. Després d’una visita ràpida al poble, hem enfilat cap amunt de la muntanya per la zona on està l’ermita del Loreto. Una senda ens ha portat a la part de dalt de les muntanyes que es veuen al costat sud de l’embassament. Una vegada a dalt hem esmorzat i agafat el camí cap a la zona de la creu del Viso, on es tenen unes impressionants vistes del poble i l’embassament. Pel camí ens han acompanyat un parell de voltors que s’han apropat prou on estàvem nosaltres.  Crec que també anava amb ells una àguila negra, ja que no es semblava gens als altres, sobretot en el cap, i era igual de gran. Després de les fotos i d’admirar el paisatge, hem baixat recte per un tallafocs fet per  a una línia elèctrica per acostar-nos i pujar al castell de la Vinyassa, on també es troba l’ermita dels Àngels i  també es tenen bones vistes de l’embassament i la pressa al final d’aquest. El dinar,  l’hotel casa Palacios, de Montanejos.

Quan tenia 16 anys,  al 1985 vaig pujar per primera vegada al Penyagolosa, aleshores considerat el cim més alt del País València (ara diuen que és el Calderón, al Racó d’Ademús). Trenta anys després he fet la tercera ascensió ( la segona en 1991, crec recordar) amb un poc menys de neu que la primera. Ara aquesta vegada millor equipats: pantalons de goretex, enlloc de jeans, sabatilles Salomon, enlloc de les Paredes d’aquella època; com canvien els temps!, i el que fa l’experiència. En aquella època, encara tenia un poc de por a les alçades, i una vegada al cim, no mirava molt cap a baix. A força de pujar muntanyes, mal curat.

Hem eixit del monestir de Sant Joan de Penyagolosa per pujar cap al cim pel barranc de la pegunta i el barranc del forn, esmorzant a la base del cim, on s’acaben les pistes forestals. En acabar d’esmorzar hem pujat cap al cim, que tenia tota la cara nord nevada. Quan, al matí, anàvem amb el cotxe cap allà, no ho havíem vist, ja que només veiem la cara sud. Allà dalt, sessió de fotos i cap a baix, però aquesta vegada, canviant el camí i baixant per la zona de la font de la Cambreta. Una vegada al monestir, ens esperava el dinar al bar del mateix.

Un sorpresa és que dins de l’església, encara tenen un escolanet de mentida d’aquests que hi havia abans a les esglésies per demanar almoina, que la primera vegada que varem anar, fa trenta anys, va donar uns quants esglais als meus companys d’institut, que veiem algú dins de l’església fosca que ens observava sense moure’s, i no sabíem que era. Sort que alguns varem descobrir que era una estàtua, he he.

Avui hem fet una bonica ruta de quasi setze kilòmetres per les muntanyes de Tales, a la serra d’Espadà. Primer hem anat a la font del Montí per una senda que ix del cementeri de Tales, i en la que hem trobat algunes cabanes de pedra ben conservades. En aquesta senda hi ha un petit homenatge a un senderista que va morir allà. En arribar al font, hem esmorzat aprofitant les taules que hi han preparades en la zona recreativa de la font. En acabar, hem agafat una senda que ix de la part de dalt de la font per baixar cap el camí d’Aín per enfilar el barranc de mateix nom i així arribar a la pujada la penya negra. Supose que aquest nom, es deu al color de la majoria de les roques que hi han al cim d’aquesta muntanya d’un 550 metres d’altitud. D’allà, crestejant un poc ja hem tornar per una senda cap al poble de Tales, passant per sota d’un castell que no sé quin nom té,

El dinar l’hem fet a l’hotel del Molí de Suera, el poble que està al costat de Tales, continuant la carretera.

Evidentment, durant el recorregut no han faltat les bromes matemàtiques sobre el nom del poble. Per cert, Milet, no estava per aquella comarca.

La ruta que hem fet avui, ha estat prou senzilla, sense gaire desnivell. Hem anat del municipi de Fontes ( també conegut com Fonts d’Aiòder) al municipi de Torralba del Pinar, a la part septentrional de la serra d’Espadà, fent una ruta circular per tornar a dinar al poble de Fontes, on encara m’ha donat temps de fer una Estrella i  mullar el peus a l’aigua gelada del riuet que passa per allà.

El recorregut l’hem fet paral·lelament al riu “Chico” passant per unes gorges conegudes com la “poza negra”, i després per dins d’un barranc per arribar al poble de Torralba. La tornada ha esta majorment per pista per l’altre costat.

No entenc com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua recomana com a nom del poble “Fonts d’Aiòder”, una simple traducció a la nostra llengua del nom en castellà, quan ja hi ha un altre nom per al poble, Fontes. Potser algú més entès que jo puga explicar millor que jo quin nom li correspon al poble en la nostra llengua.

Nota: l’aigua del riu estava molt gelada per capbussar-se, amb els peus he tingut prou.

El passat dia de Sant Esteve vaig pujar al Santuari de Mont, i allà vaig comprar uns llibres. Un dels que vaig comprar va ser aquest llibre escrit per Modest Prats i Joan Carreres en el que es fa una selecció d’escrits, tant en prosa com en vers, del poeta de Folgueroles, Jacint Verdaguer. Escrits que tenen com a fil conductor l’estància del poeta al Santuari a l’estiu de 1884.

M’ha agradat molt llegir aquests escrit, ja que conforme anava avançant en la lectura anava recordant llocs per on he passat, o muntanyes a les que he pujat, com el sempre protagonista al llibre, el cim del Canigó. Potser és una manera de gaudir d’un llibre? el que et faça recordar coses viscudes? Anava llegint i cercant fotos velles d’aquestes viatges o excursions, i al mateix temps temps les penjava al facebook amb l’escrit corresponent. Potser a tots no els produeix el mateix efecte, però ja em va passar amb la lectura del seu poema  Canigó

.

Avui hem fet una ruta un poc aventurera, pujant al pic Magraile des del mas i la font del mateix nom, per un camí totalment nou entre els cingles. En un moment hem hagut de grimpar un poc i els més joves ajudar a pujar al més vells. Però ha estat molt bé, ja que des de dalt es tenia una bona vista de la petita vall de riu Millars i del poble de Montanejos,  a més de la satisfacció de trobar nous camins. Com deia Serrat, “caminante no hay camino, se hace camino al andar”, he he. La baixada ha estat més ràpida per poder arribar a dinar al poble.  Jo no he pogut resistir la temptació degut a les altes temperatures que feia a migdia (per estar al mes de gener) i m’he posat dins del riu per refrescar els peus.