Entre el Túria i el Ridaura

Vall de Sant Daniel-Muntanya de la O.
Avui he unit dues rutes d’aquestes que hi ha a l’oficina de turisme de Girona en una. He unit la de la Vall de Sant Daniel amb la de la Muntanya de la O. Com ja estava a Girona a les 8 i escaig he aparcat sense cap problema a la Devesa i he agafat el camí cap a Sant Daniel per darrere de Sant Pere de Galligants. He agafat el camí que et porta a la font de Ferro, una font amb aigua amb gust de ferro en un paratge on la gent va a menjar i torrar carn. D’allà he pujat al turó de Can Garcia on es té una bona panoràmica de la vall i al fons, la catedral i la devesa de Girona. Després el camí et torna cap a la ciutat, però abans d’arribar a la plaça de la sardana, una explanada on ballaven aquest ball, tornem a allunyar-se’n de la ciutat en direcció a la Font dels lleons, que la trobem una vegada passada la variant de la N-II. Allà hi ha marcats tres itineraris ecològics per poder fer i observar la vegetació de la zona. Abans d’arribar m’he desviat per visitar el Mas de la Torre. De la Font ja he tornat cap a la ciutat passant per una sèrie de masos, però després de passar aquests és quan ja he empalmat amb l’altre recorregut per pujar a la muntanya de la O per la Font de la Curculla. Al cim es veu per un costat la Vall de Sant Daniel i per l’altre la catedral de Girona i la devesa. Allà he esmorzat i he tornat a la ciutat pel calvari i el camí de les Creus per entrar a la ciutat per Torre Gironella i acabar fent una cervesa al bar L’Arc, l´únic que té una catedral al pati.

Avui hem canviat un poc la ruta i enlloc de pujar a la rodana gran, hem pujat a la rodana del Pi. Ja, d’inici hem canviat l’aproximació i enlloc de travessar el poble pel centre, l’hem travessat per una antiga fabrica de pernils per travessar unes urbanitzacions i agafar el camí de la Bassa Barreta. Allà ja hem decidit de pujar cap a la rodana de Pi per la part sud de la muntanya i esmorzar al cim. La baixada l’hem feta per la senda que et porta prop de les trinxeres de la guerra civil. Després de la visita a aquestes trinxeres, ja hem tornat al poble pel camí habitual que entra al poble per la zona del cementiri.

L’any 2002 vaig pujar a Es Teix, a la Serra de Tramuntana de Mallorca. Avui he pujat a un pic amb el mateix nom, però en castellà i en terres de parla castellana, el Tejo. La ruta no tenia molta complicació, ja que era tota l’estona per una pista que eixia d’uns corrals vells anomenats “la casa de la Roja”. La dificultat d’avui, ha estat el vent i la neu que hem trobat quan ja hem arribat a certa alçada. Neu, que a la baixada, ja havia desaparegut.

Després de descobrir a l’escriptor Ivan Carbonell llegint la seva darrera novel·la “La paciència del Minotaure” (per cert, molt recomanable), he descobert la seva faceta com a escriptor juvenil amb aquest relat ambientat a la Serra de Mariola i a la ciutat de Cocentaina. Sembla ser que molts escriptors valencians comencen amb la literatura juvenil, potser és un reflex de que som un país encara per madurar? Molta lectura infantil i juvenil en la nostra llengua, però sembla que el pas a lectures més madures en valencià, molts no saben o no el volen donar, i es conformen amb el “fem” dels best-sellers, la majoria en castellà, evidentment, i això si és que lligen alguna cosa.
El relat és entretingut i va pujant en intensitat conforme avança la lectura, intercalant dues històries separades per un segle de distància en el temps i que es resoldran de manera conjunta al final de la novel·la. Els protagonistes són un grup de joves de 4t d’ESO que intenten esbrinar que va passar en un partida de cartes que es va produir un segle abans, i com alguns tracten d’impedir que aquests arriben a saber la veritat del que va passar. Potser jo no m’arribe a creure que existeixen alumnes de 4t d’ESO amb tantes ganes de saber, però això és que potser no s’han creuat al meu camí i, com sempre, a la literatura, tot és possible. Però en definitiva és un novel·la adreçada a aquest públic i crec que molt digna i que pot obrir la curiositat de molts xiquets d’aquesta edat per saber coses noves, per exemple, on està el Mont-cabrer, com es puja i conèixer la vila de Cocentaina i les seves festes. I és que en el fons, l’ànima muntanyera pot amb mi, he he.

La ruta d’aquest cap de setmana ens porta a una aldea de Requena anomenada Villar de Olmo per poder fer un bon tram del barranc del riu Reatillo, riu que passant per Xera passant per Xera va parar a l’embasament de Buseo, on és més conegut com riu Sot. La ruta ha estat fàcil sense gaire desnivell, només en el tram final per tornar al poble. Hem anat la major part del recorregut d’uns 12 km per dins del barranc que forma el riu trobant llocs molt agradables i que invitaven a llençar-se a l’aigua.
Per cert, qui va ser la ment brillant que va posar el poble de Xera a la comarca de Requena si tota la vida ha estat Serrana? I més a aquesta comarca que va ser afegida al País Valencià en la divisió provincial del segle XIX?

Avui he tornat a Setaigües, un poble que no visitava des de que vaig córrer el famós gran fons d’aquesta vila en 1988. Aquesta vegada, però ha estat per fer una senzilla i bonica ruta per la muntanya. La ruta circular consistia a pujar cap a la zona de la Font de la Vallesa resseguint un barranc per tornar cap al poble per una pista que queda més a l’Est. La ruta, d’uns 14 km, era sense molts desnivells i per tant hem acabat abans de les dues per poder dinar tranquil·lament en un restaurant del poble.

Avui hem fet una ruta pels Serrans, per la zona entre Sot de Xera i Xera. Hem fet el barranc de “la Hoz” des de la pressa de l’embassament de Buseo. L’anada ha estat espectacular ja que la senda anava dalt d’uns cingles, amb unes bones vistes de l’embassament i del pic Ropé que ens quedava al darrere. A més, hem tingut la sorpresa d’assistir al naixement d’una cabreta en mig de la muntanya. La tornada ha esta per l’altra part del barranc, ja no tant espectacular ja que hem fet molt de tros per pista. Però la cosa ha millorat molt quan hem entrat al tram final del barranc i hem passat per uns salts d’aigua preciosos. Ara, allà hem tingut un poc de problema per fer baixar a la gent més gran del grup pels desnivells del barranc, i degut a d’això hem fet més temps de l’esperat.
El dinar, a les Bodegues de Vanacloig ha estat molt bo.

El primer que m’ha sobtat en arribar a aquesta població de l’Alcalatén és que no arribe a entendre aquest nom que li posaren en castellà de Lucena del Cid, si tot el poble està ple de referències a Sant Vicent Ferrer. Algú ho entén? després diuen que els nacionalistes som nosaltres!
Deixant de banda aquests temes toponímics, avui hem fet una ruta per les muntanyes d’aquesta vila que ja queda prop del Penyagolosa. Hem eixit des de l’ermita de Sant Vicent Ferrer per baixar al riu a la zona coneguda com La Badina i des d’allà hem agafat una senda per anar pujant poc a poc cap al Mas del Morral (836 m) passant pel Mas de les Solanes. Allà hem esmorzat per després continuar per fer una volta que ens fa passar per diferents masos actualment perduts. Al mas del Morral m’he trobat una barcella o mesura antiga per mesurar el volum de gra i he recordat que al costat de la catedral de València hi ha una esculpida al carrer de mateix nom. Durant tot el trajecte es poden observar moltes feixes (fleixes) o petits bancals fets a la vessant de la muntanya per poder conrear-los. Hem baixat cap al poble per una senda que passa per la font de la Solana i ens deixa al riu Llucena, però més cap a dalt del poble. Després hem baixat resseguint un séquia de reg per pujar al pobla per una senda prou empinada, després de travessar el riu per un pont de pedra.
El dinar ha esta en un bar de la plaça del poble on abans ha caigut una cervesa refrescant. A la plaça, més referències al dominicà valencià, Vicent Ferrer i un escut del poble, on blau no hi ha.

Avui hem anat a caminar cap a la part més alta de la comarca de l’Alt Palància, al poble d’El Toro. Allà hem fet una ruta per les muntanyes de la Serra del Toro, una prolongació de la de Javalambre. Hem eixit de la Masia Pastor, abans coneguda com Masia de la Rambla de Maricas. D’allà hem anat pujat per un camí sense molta pendent cap a l’altiplà on es troba un pou conegut com a “Pozo Junco”. Allà he vist les restes d’unes trinxeres al cim d’un dels turons que formen la serra. Com el dia era molt ventós, he pensat amb el fred i les penúries que passarien per allà dalt els soldats durant els durs hiverns que va durar el conflicte, i tot per culpa de l’assassí que va voler allargar la guerra durant tres anys. Aquesta és una zona de molt de vent, com demostren els aerogeneradors que hi han al final del port del Ragudo.
Més tard hem anar cap al Cerro del Baile (1537 m), des d’on es veu tot el pla de Barracas, els molins i al final la mola del Penyagolosa, i cap a l’est, dalt d’un turó es distingeixen les restes d’una base militar, que recorde que quan érem petits, des de Llíria es veien les llums d’aquesta, a la nit. És la base militar de La Salada d’El Toro.
La baixada, l’hem fet per la rambla de las Maricas fins al cotxes. I els dinar al poble de Barracas.

Avui hem anat cap a terres castellanes (per mi són castellanes per molt que una divisió provincial imposada al segle XIX des de Madrid, diga el contrari) a fer una ruta més cultural que senderista. Al poble de Camporrobles, ja quasi a l’actual frontera administrativa amb Castella, hem visitat les restes arqueològiques del Molón i el pic Picarcho (1104 m). Abans de començar a caminar hem visitat el Centre d’interpretació on ens han explicat un poc la història del poblat des de l’època preromana fins a la dominació àrab.

Després de dues setmanes d’aturada forçada he retornat a la muntanya. Aquesta vegada cap a la serra d’Agullent, a la Vall d’Albaida. Els quilòmetres fets des de Llíria han valgut la pena per poder pujar a la Cova Alta i al pic del a mateix nom (890 m) des del poble de Benissoda. La pujada ha estat per un pista sense molta pendent i per una pista, que degut a la humitat corries el perill de relliscar. La cova, m’ha agrada molt, un forat immens a la paret amb un font a dins i amb molta humitat, veient-se com queien petites gotes d’aigua, des de petites estalactites. El més lleig, l’autovia que es veu al fons de la vall i el soroll del transit que arriba fins a dalt.
Després d’esmorzar a la cova hem fet l’ascensió al cim. Un grup ha anat pel camí més curt, havent de grimpar un poc i un altre per la part més fàcil. Des del cim ja es veia la vall de l’altre costat, amb el poble d’Agres i la serralada del Mont-cabrer. La baixada ja ha estat més ràpida per una senda ben definida que ens ha portat a la Font de Patge, i d’allà cap a baix cap on teníem els cotxes. Hem dinat en un restaurant del poble. En el meu cas, un arròs amb sèpia per xuplar-se el dits una cua de rap boníssima.

La ruta que hem fet avui ha esta més llarga, però sense gens de desnivell. Hem anat a l’antic poble de Domenyo (ja no hi ha poble), per des de allà, resseguir tot el canó del Túria fins arribar al paratge de la Puente Alta, on hem esmorzat. El camí és tot pista i sempre al costat del riu, passant per trossos de canyar, bosc de ribera i algun bosc artificial de pins. Al la zona recreativa de Puente Alta hem esmorzat i després ens hem separat en dos grups, uns han tornat pel mateix camí i altres hem fet la ruta circular, anant per la carretera fins al poble de Calles i retornant al Domenyo pel costat del riu Xelva o Toixa. Massa asfalt pel meu gust.
Abans d’arribar al poble de Calles he vist unes quantes oliveres, que d’acord amb els cartells, eren mil·lenàries. Més tard, arribant a la part de sota del castell de Domenyo, he vist una garsa reial, però ha fugit abans de poder treure el mòbil per fer-li la foto. Més tard l’he vist volar majestuosament per dalt del riu Tuejar.

Comencem la temporada de la Colla Calderona amb una eixida curta per la Foia de Bunyol. Uns deu quilòmetres de recorregut eixint de la Font Ombria, a la part de muntanya del terme, per passar per l’alberg de “las Moratillas” i d’allà baixar per una senda fins al barranc del Quixal (peculiars alguns dels noms dels llocs en una zona castellanoparlant, però prou influenciada per la valencianoparlant). Supose que el nom del barranc ve de les formacions rocoses que s’observen al lloc on hem esmorzat, unes penyes que semblen unes dents. Després de l’esmorzar hem remuntat el barranc per trobar el GR que ens ha dut a l’altre barranc, el del Fresnal (el nom, ve de quantitat de “fresnos” que hi havien. Freixes en la nostra llengua). La remuntada del barranc fins a la font de l’ombria ha estat molt entretinguda ja que hi havia molta vegetació i arbres caiguts. Es pot dir que obrirem senda, ja que aquesta està un poc perduda.

Avui he tornat al paratge de les rodanes de Vilamarxant, la bassa barreta i les trinxeres de la guerra civil. La novetat és que no he eixit del poble de Vilamarxant, sinó des de Riba-roja del Túria, un poc més lluny, i més concretament des de l’antiga estació de RENFE del poble. Hem anat passant pel paratge de Porxinos per agafar una pista que et porta per la part de darrere de la Rodana del pi, fins a la zona del corral i la bassa barreta. Allà hem esmorzat i descansat un poc de la calor, per després continuar el camí de tornada cap a Riba-roja, ja pel pla i passant per les restes de les trinxeres que es varen fer a la guerra civil per defensar la ciutat de València dels feixistes.

Puig Gros-Cala del Vigatà.
Com avui la calor ens ha donat un poc de treva (deu de ser que com han fet a Rita senadora, ja deu d’estar content), he eixit a caminar per la muntanya. He eixit cap a la vall de Mas canada i des d’allà al Coll de Portes. Com he vist que tenia temps, he pujat fins al Puig Gros, o puig de les antenes. He pujat des del costat que dóna al nord, per la senda del camí romà i desviant-me per una senda de pujada que sembla poc transitada darrerament. Des del cim es veu tot Sant Feliu de Guíxols i mirant cap a Garbí , en un dia bo, es pot veure fins a Tossa de Mar. A l’interior es veu el Puig de les cols i molt més lluny de Puig de Cadiretes. He baixat pel costat que dona a mar per tornar al coll de Portes i des d’allà agafar el camí que et porta cap a Sant Feliu, passant per l’ermita de Sant Elm. No he arribat, he baixat a la Cala del Vigatà a nadar un poc i esmorzar. Una vegada refrescat he tornat cap a Sant Feliu baixant per la font de Monticalvari.
Per cert, el camí de Mas canada l’estan arreglant però, calia posar formigó? Tant desfet estava?
Fa anys, feia part d’aquest recorregut (sense el Puig Gros i la baixada a la cala) corrent…..com passa el temps, he he.