Entre el Túria i el Ridaura

Per començar l’any una eixida curta per anar rebaixant el menjar i la beguda d’aquests dies ( la veritat és que poc, amb l’edat s’anem moderant amb el menjar).  He eixit de la Cartoixa de Portaceli ( he recordat la novel·la Purgatori, de Joan Francesc Mira), per anar pujant per la pista que puja a Rebalsadors i passa per la Font de Marge. En arribar a un refugi, ja he agafat senda per trobar el GR que ve des de Serra i passa per sota el Mirador i dalt de La Pobleta. Allà trobes la senda que puja al Mirador de Mireia ( o de la reina, o de Rebalsadors). Allà he esmorzat.

La baixada l’he fet per una senda que m’hauria de portar directament a la Cartoixa, però estava molt perduda o no he sabut trobar-la correctament, però he hagut d’anar espavilant-me al mig dels arbres per retrobar-la i arribar a la riera que passa per darrere la Cartoixa. Aquesta senda passa pel sud de La Pobleta, per una zona que es diu Carrasca de la Pobleta, però no la recomane, ja que està molt perduda i difícil de seguir.

En arribar allà, he fet algunes fotos de la Cartoixa des de l’entrada, ja que no es visitable. Quan he agafat el cotxe hi havia un cartoixa amb una gran barba, esporgant sarments de vinya amb un altre home.

Pujada al Mont.

Avui dia de Sant Esteve, ha tornat cap a la Garrotxa per fer l’ascensió al Mont (1124 m) des del poble de Beuda, prop de Besalú. Es puja per una senda sempre ascendent que va pel mig del bosc, passant pels cingles de la Roca Pastora, on hi ha una font. Més endavant es troba el monestir perdut de Sant Llorenç de Sou, des d’on s’enfila el tram final de la pujada al santuari del Mont. Allà dalt es té unes vistes fenomenals, tant si mires cap a un costat com cap a l’altre. Hi han panells informatius indicant-te quines són les muntanyes que estàs veient. A més he descobert marques de l’anomenat “camí dels Països Catalans”. Supose que passarà per allà per la vinculació del Santuari del Mont amb Mossèn Cinto Verdaguer, ja que diuen que des d’allà és on el poeta es va inspirar per escriure el seu poema “Canigó”. Respecte a aquest tema, hi ha una estàtua del poeta amb el Canigó al fons, i al restaurant del Santuari hi ha la cambra on dormia i s’inspirava el poeta. També he descobert una placa commemorativa dels treballs de mesura del meridià de Delambre i Mechain.

La baixada cap al poble ha estat més ràpida, però he vist que podia haver baixat per una altra senda que eixia del monestir. El temps ha acompanyat, i això que a la costa, quan he eixit i quan he tornat a casa, a Sant Feliu, feia ventet gelat.

Carcaixells.

Una ruta curta però bonica abans del sopar de Nadal. Avui he acompanyat a una amiga a fer la ruta dels Carcaixells d’En Cama, a la serra de l’Ardenya.  Jo l’ha fet moltes vegades, i arribant fins al Montclar, però ella no la recordava. Hem trobat molta humitat, però sempre val la pena pujar per allà, enfilar-te per les cadenes i passar pel pont, que el senyor Planeta té tancat. Després hem baixat per camí correcte, i no m’he posat pel camí perdut de les carboneres, que una vegada ho vaig fer i vaig haver de treure el matxet de tant perduda que estava la senda aquesta.

Ara, a sopar i Bon Nadal a tothom.

Una ruta curta per acabar l’any senderista pel sud del Sénia.  Avui hem caminat per les muntanyes properes a Betxí, a la comarca de La Plana, entrada a la serra d’Espadà. Hem arribat fins a les penyes aragoneses, unes formacions rocoses que donen cap a l’oest. Potser per això el seu nom? Després d’esmorzar hem anat crestejant fins al cim de la Ràpita d’Artana (470 m), que també és conegut com a Ràpita II, per diferenciar-lo del pic de la Ràpita, ja més a dins de la serra d’Espadà. Des d’allà es tenia un bona panoràmica de les muntanyes de la serra, amb els seus cims més elevats. Per baixar cap al poble hem baixat per una senda prou inclinada i amb un cert perill de relliscar degut a la humitat acumulada durant la nit, que encara no s’havia assecat.

Des d’abans de l’estiu que no tornava per la serra d’Espadà i avui he fet una ruta amb la Colla Calderona prop de les que havia fet el curs passat. Aquesta vegada hem eixit de prop del poble d’Assuévar per pujar a la zona de “Las Balsicas”, un petit pla des d’on es té una bona vista de tota la serra Calderona, del  poble de Sogorb i del pic de l’Espadà. A la llunyania es veia Javalambre. Allà hem esmorzat per continuar després la ruta per pujar a cim del Carrascal, a 883 metres d’altitud. La senda ha estat sempre per zona de sureres. Per pujar al cim, només hi ha un petit tros amb dificultat tècnica, però es pot fer sense perill. Allà hi han bones vistes i a més encara queden restes de les trinxeres de la guerra civil. La tornada ha esta per una senda que comunica amb la senda de la Mosqueda i passant per la muntanya del Castillejo.

Hem començat a les 9:15 i em acabat a les 14:30. Aquesta ruta sembla un complement de dues que vaig fer el curs passat: el barranc d’Almanzor, penya blanca i Mosqueda, eixint d’Almedíxer i la que, eixint de Xóvar, varem pujar a la nevera de Castro.

Pujada al Rocacorba.

Avui he pujat al Rocacorba, una muntanya prop de Girona. Ha estat una ruta curta, però sempre de pujada, eixint de prop de poble de Canet d’Adri. La pujada ha estat majorment per una senda prou coberta de vegetació fins arribar a sota del santuari que hi ha al cim. Allà, amb la companyia de xais, els únics feligresos que he vist al santuari, he esmorzat. Un santuari amb només dos xais al ramat! I sense pastor que les guie, he he! La baixada ha estat més ràpida i he aprofitat per entrar a fer unes compres a la ciutat de Girona, abans de tornar a Sant Feliu de Guíxols.

Per cert, primera ruta amb les noves bambes, he he.

Tenia ganes de provar-me i veure si puc pujar ja alguna costa més empinada. Però no, encara no estic en forma per les pujades més fortes i he baixat un parell de vegades de la bicicleta. Si bé, una o dues ha estat per culpa del canvi, que costa de passar del plat mitjà al petit.

He anat des del poble a la rotonda del Pi, a la carretera de Les Alcubles, passant per Casinos. Aquest trajecte és el que més m’ha costat en temps. D’allà ja he agafat les pistes per la muntanya per anar a esmorzar al Puntal del Llop. El paisatge, després dels incendis de fa tres anys, no són molt engrescadors, llàstima. Des d’allà m’ha acostat cap a les Bodegues de Torres, les noves i les velles, i a les bodegues del vint-i-quatre.  No sé la raó d’aquest nom. El barranc que passa per allà, també es diu barranc del vint-i-quatre.  Des d’allà, per pista cap al corral del tintorer, ja en terme municipal d’Altura, per agafar la costa de la sardina de baixada i arribar al Mas del Frare, on estan els camps plantats de vinya. La resta ja ha estat fàcil, camí de Caicons cap avall i al poble, a fer una cerveseta refrescant.

Avui hem fet una ruta curta, però intensa, per la serra de Xiva. No arribava als 9 km., però la pujada i la senda fins a la cova “Charnera” ha estat molt maca i entretinguda, per dins del barranc i  amb algun trams amb cordes. La cova és prou gran, i com una altra que hem passat, sembla que era utilitzada per guardar els ramats, ja que hi havia les restes d’una porta. Hem esmorzat una mica més amunt, en unes formacions rocoses que amagaven una cisterna d’aigua feta en la pedra. La baixada ja ha estat més fàcil, passant per la penya Alta i per davant d’una altra cova.  Llàstima dels incendis, ja que aquesta, segons ens han contat era una zona amb molt de bosc.

Per la carretera, molta moto i guàrdia civil, degut al gran premi de Xest.

Avui he fet una sortida amb la Colla Calderona, els jubilats dièsel (que aguanten al seu ritme els quilòmetres que facen falta). He tornat a Aras de los Olmos (abans conegut com Aras d’Alpuente), després d’uns anys, però aquesta vegada, per l’altra part del poble per anar a fer el barranc de “Regajo” (no sé quin nom català seria l’equivalent). Llàstima que no portara aigua, ja que, pensant en fer el darrer bany de l’any en alguna gorja, m’havia portat el banyador, les xancles i la tovallola, però no ha pogut ser. Comencem novembre amb temperatures de l’estiu, i això a la comarca dels Serrans!

A la tornada, una Túria al bar, i a dinar al restaurant de l’alberg-hotel d’Aras, on vaig dinar fa anys. Però aquesta vegada, un dinar sense tant de colesterol com l’altra vegada, res de calderetes serranes, una truita de riu amb pernil per dins.

Avui he caminat per la Calderona. He fet una ruta eixint del poble d’Olocau, pel camí que passa per la font del Frare, per arribar-me al Castell del Real. D’allà, per una senda he arribat al poble d’Olla, un camí que ja tinc conegut. Després he pujat pel barranc d’Olla cap al camí que ve de la base del Gorg, el cim més alt de la Calderona. Aquest tram és molt bonic, ja que corre l’aigua i hi trobes racons que val la pena veure. La veritat és que he passat per allà, per si trobava la cartera que vaig perdre fa tres anys, però res de res. D’allà i rodejant el Topero, he anat cap a la font del Sentig, on he esmorzat. És estrany. mentre el barranc d’Olla portava aigua, de la font del Sentig no en rajava ni una gota, estava més seca que el desert del Sàhara. Finalment la tornada la poble ja era fàcil i ha acabat amb una “estrella” ( de les de veritat) al bar l’Arquet.

Una excursió curta per fer amb nens és fer l’aqüeducte romà i els túnels de la “peña cortada” entre Xelva i Calles. Jo els vaig portar pujant pel barranc que ix de Calles, acostant-me amb el cotxe fins a l’inici de la part estreta del barranc. La ruta està ben marcada i condicionada. Ara sempre et pots trobar que has de saltar alguns bassals a l’interior de la séquia. El darrer any han desenterrat i netejat uns metres més de canal, i sembla que tenen la intenció de continuar per fer la ruta més llarga.

Girona- Castell de Sant Miquel

Avui he anat de Girona al castell de Sant Miquel. Un recorregut senzill que els més forts fan corrent. Aquest ix del monestir de Sant Pere de Galligants i travessant per la vall de Sant Daniel, ens porta a través de les Gavarres al Castell de Sant Miquel, on hi ha un torre de telegrafia visual, des de la que es veuen els dos vessants de les Gavarres. Pel camí passes per alguns masos i construccions perdudes, algunes fonts i alguns racons fresquets i agradables de la riera que baixa des de la font del Ferro.

En acabar, un passeig pel centre de Girona, ple d’estrangers i un esmorzar al bar de l’Arc, aquell que té una catedral al pati. Visita al nou micvé (o bany) del museu d’història dels jueus i a la llibreria les Voltes a per el darrer llibre de Joan Daniel Beszonoff.

Avui he anat a una excursió de la Colla Calderona, de Llíria. Gent major amb ganes de muntanya. Gent Dièsel, gent que va al seu ritme, però que aguanta els quilòmetres, he he.

He anat per veure quina era la senda per anar d’Olocau al Mas del Tristany, a l’interior de la serra, en ple GR-10. Açò ha estat una part de l’excursió, ja que després hem tornat pel camí que va pel barranc de Vihuela cap a la font de la Gota. Des d’allà, hem enfilat per un sender conegut com a sender del maquis per travessar les muntanyes de la Pedralbilla i arribar on teníem els cotxes a la part de dalt d’Olocau, a la zona del corral de la sultana.

Bon recorregut, no tenia previst fer tant, però ha anat molt bé i sobretot veure  gent jubilada que encara té ganes de fer coses i no estar-se a casa mirant el caixó.

Després de dues setmanes de inactivitat per culpa d’un incident en el peu, avui he tornat a l’activitat amb una ruta que ja fa temps volia fer, la pujada al Garbí des de la banda de Segart, per la Canal, on hi han habilitades algunes cadenes per ver més fàcil el trajecte a tota mena de caminant.

Com no ha fet sol en tota la pujada, aquesta ha estat prou agradable, passant per alguns espectaculars. Al ser diumenge, hi havia prou gent fent la ruta.

Una vegada a dalt, he esmorzat, i per baixar he seguit el consell d’unes parelles que ha baixat pel nord del Garbí, per unes sendes que donen la volta a tota la penya dels miradors per arribar a una font que hi ha en la carretera de Segart. El problema, que també l’haguera tingut si haguera fet la ruta que tenia pensada, és que he fet un quilòmetre per carretera, fins on tenia aparcat el cotxe.

.

Avui he fet una ruta que tenia ganes de fer fa temps. He anat de Gestalgar al balneari de Xulella i tornat. L’anada l’he feta per l’esquerra del riu, per un sender que puja per la Penya Maria i va per dalt de les muntanyes per arribar al balneari per la carretera de Xulella a Sot de Xera. S’ha d’anar amb compte al passar la Penya Maria, ja que hi ha un altre sender que et porta en direcció sud, i per culpa de l’incendi es pot confondre amb el correcte. Jo he perdut uns vint minuts per culpa d’aquesta mala senyalització. Una curiositat, he passat per una foia, abans d’arribar al riu de Sot, tota plantada de tarongers. Donen rendiment aquests arbres amb el fred que deu de fer allà dalt?.

La tornada l’he feta per l’altre costat del riu, després de travessar una antiga presa abandonada. Pel camí, es veuen moltes construccions hídriques perdudes i la confluència del riu de Sot amb el Túria. El camí és fàcil fins que ens trobem amb l’assut on comença el canal d’aigua actual. A partir d’aquí, el camí és un sender estret que va per la falda de la muntanya a uns quants metres d’alçada sobre el riu. En alguns llocs han posat fins i tot cadenes per agafar-se.  Açò ha estat un poc decepcionant, ja que pensava que el camí anava sempre a vora riu. Una vegada he arribat  a la zona de la presa derruïda de Gestalgar, esmorzar i bany en un lloc amagadet, ja que no portava banyador, he he.

Evidentment, el camí, abans de l’incendi de fa dos anys haguera estat més bonic.

Això sí, en arribar al poble,…cal tenir una “estrella” a mà.