Entre el Túria i el Ridaura

 Pujada al Taga (Ogassa. Ripollés)

 

Content. Avui he tornat a passar dels 2000 metres després de molt de temps. He anat amb una eixida dels “amics dels dimecres” de Sant Feliu de Guíxols (una colla de senderistes jubilats) per pujar al cim del Taga, a la comarca del Ripollés.

Hem eixit des de l’església romànica de Sant Martí d’Ogassa, per enfilar entre prats plens de vaques pastant la pujada cap a la Portella d’Ogassa i d’allà fins al cim, a 2039 metres. Llàstima que la boira que ens anava acompanyant durant tota l’ascensió no ens ha deixat veure quines vistes es veien des del cim. Però almenys no ha fet molta calor, i això s’agraeix. La baixada pel mateix lloc, ha estat més mullada, ja que s’ha posat a ploure cap al final de trajecte. Com no podíem dinar a l’explanada de l’església, hem hagut d’agafar els cotxes per anar al refugi de Sant Jordi, al coll de Jou, per poder dinar sota cobert

Darrera sortida del curs d’enguany. Aquesta vegada hem pujat al Puntal de l’Aljub (948 m) des de la vila d’Eslida, passant pel Coll de Barres i el Coll de Xóvar. La baixada ha estat per la Mina del Blauet. Un recorregut prou moderat, ja que era només una pujada llarga fins al cim i la resta tot de baixada, sense pujades i baixades entremig del recorregut. Llàstima de la falta de pluja i la poca aigua que trobes pels barrancs, sinò el recorregut haguera esta molt millor.
En acabar, hem travessat el poble pels carrers estrets i directes cap al bar a cercar un cervesa refrescant i el dinar.
PD: Retorn a altres temps?

Avui hem tornat cap a la serra d’Espadà. Hem remuntat al barranc d’Almansor des d’un paratge prop del poble d’Almedíxer (Almedíjar en la llengua del poble), passant per alguns llocs d’interès com un arc de pedra per conduïr l’aigua, un assut, una caseta de carboner i la seva carbonera i un castanyer prou gran. El barranc acaba en una pista que et porta al port d’Almedíjar, ja en la carretera. Hem creuat aquesta per fer la pujada la cim del Puig Gros (Cerro Gordo, 935 m), des d’on es veia els cims del Gurugú o Penya Pastor i el Pic de l’Espadà. Des d’allà, ja quasi sempre em baixada i passant pel coll de les Penyes blanques, hem arribat a la casa Mosqueda. Un casa que era utilitzada per la gent que recollia el suro de les sureres de la zona i, ara, totalment abandonada. D’allà ja hem retornat al barranc d’Almansor i al punt d’inici en la rambla d’Almedíjar.

Després de les decepcions del dijous, el dissabte vaig tornar cap a l’Ardenya. Però aquesta vegada molt millor i vaig retrobar-me amb una de les sendes que no vaig trobar dos dies abans. La que baixava de Casa nova a Sant Amanç. De baixada era més fàcil trobar-la.
Però anem des de l’inici. Vaig eixir del poble per al pujada de Monticalvari per un poc més tard creuar la carretera de Tossa de Mar fins arribar al Coll de Portes. Des d’allà s’enfila la pujada la Puig Gros, tot ple d’antenes. La ruta continua baixant per l’altre costat, fins al collet de la Mare de Déu, d’on s’agafa la senda que et porta a la muntanya on està Sant Benet del Bosc, una ermita perduda a la serra de l’Ardenya. De camí cap allà vaig notar els efectes dels darrers incendis, la primera vegada que vaig passar per aquesta senda, al 1997, el sol no entrava dins, i ara veia com la meva ombra m’acompanya (plagi d’una cançò de Sau).
Des de Sant Benet es va cap al coll de la Creu d’en Barraquer, o hi ha una gran fita feta amb moltes pedres, en forma de fletxa que assenyala la senda que et porta al Coll de l’Escorpí i al menhir d’Es terme gros. També hi ha un petit homenatge al noi que va morir fa un anys en la “Ruta de l’aigua”, Joan Vendrell (foto)
D’allà cap al Coll de l’Escorpí, des d’on es pot anar cap al Montclar o tornar cap a Sant Feliu per la Casa nova. Pocs metres després del coll, està el desviament per pujar al Puig de les Cols, que segons he sentit dir és el més alt de la serra. Jo pensava que era el Puig de Cadiretes, més cap al sud. Ja ho comprovarè.
Una vegada fet el segon cim, la tornada cap al poble és fàcil i aquesta vegada no he xafat asfalt, com he dit abans.

PD: El cim més alt de l’Ardenya és Cadiretes. El Puig de les Cols és el més alt de la zona empordanesa de la serra.

Caminant al cap de 10 anys per zones que ja havies trepitjat (no es confonga Sra. Camps) en aquell temps, te n’adones del pas del temps. En aquesta sortida ho vaig comprovar unes quantes vegades. Ja per començar, volia pujar cap a Casa nova des de la vall de Sant Amanç i des d’allà a Pedralta, però no vaig trobar la senda que coneixia i vaig fer la major part de la pujada pel camí asfaltat. El mateix em va passar en el darrer tram per arribar a Pedralta, no vaig trobar la senda que per Santa Escolàstica pujava a Pedralta, i, altra vegada a xafar asfalt. En 10 anys s’obliden els camins.
Una vegada a dalt, a Pedralda, vaig baixar pel GR-92 cap a Santa Cristina d’Aro. El camí fa  força pendent descendent. Baixant, vaig recordar que en aquella època havia fet aquest camí de pujada i corrent, darrere del gran Joan Pinsach (el pare del Marc Pinsach). Vaig tenir un pensament, o llavors estava molt fort, o estava boix: “com havia pogut pujar tota aquella pendent! i corrent!.  Potser vaig ser un “runner” quan no era moda? Haurè de tornar a còrrer!
Una vegada a la zona del camp de golf, em vaig trobar amb la darrera decepció de la jornada. Com a conseqüència de l’amplicació del camp del golf, un camí que m’encantava fer amb la bicicleta de muntanya, me’l vaig trobar asfaltar i urbanitzat. Tot siga per la merda aquesta de la piloteta al foradet. Peròtambé vaig pensar, que almenys un camp de golf potser un bon tallafoc per evitar incendis. Potser és l’única cosa bona que tenen.

Avui volia explorar una ruta marcada com a Ruta de l’aigua que porta de Vilamarxant a La Pea i he fet tres vegades més recorregut del que inicialment tenia previst. Evidentment per anar a Vilamarxant i evitar carreteres, primer he anat a Benaguasil pel carril bici i d’allà, pel costat de l’antiga via de la RENFE fins al riu Túria. Allà he remuntat el riu fins al Mas del Frare i d’allà a la zona de bany de la Pea. Fins ací, senzill, tret d’alguna senda més abrupta.
Allà he decidit que pujaria més amunt del riu a veure si podia travessar el riu per algun gual i tornar cap a Llíria. Però no he trobat els camins correctes, potser per fer massa cas de les senyalitzacións i a l’alçada d’una central elèctrica on es veia per l’altre costat la  rambla Castellarda al riu, m’he posat per la senda de la Pea que va al costat del riu. Uns moments després semblava clar que pel costat del riu no hi podia continuar i he pujat per la senda, en alguns trams amb la bicicleta al llom, fins a unes pistes, que m’han portat cap al poble de Pedralba. Crec que aquesta zona és diu la dels miradors sobre el riu.
Una vegada al poble he estrenat la nova variant que dóna la volta al poble i per la carretera cap a casa, que fa baixada i la paella no espera.
Sort que amb el google earth he comprovat la ruta que he fet i he vist les errades comeses.

Avui, he eixit de casa amb la intenció d’agafar la bicicleta i anar a estudiar uns camins prop del riu. Però quan ja portava la motxilla carregada i el cotxe el tenia aparcat lluny he canviat d’opinió i he continuat caminat cap al punt geodèsic de “la buitrera”. Pel camí m’he trobat tres runners, això de córrer per muntanya s’ha posat molt de moda, haurè de tornar a córrer!. Una vegada allà he tombat cap a la dreta per anar cap a la zona de les travesses. En aquesta zona es poden improvisar uns quant recorreguts, ja que hi han diferents sendes i pistes que es connecten entre elles. Depenent de la distància que vulgues recòrrer, pots agafar unes o altres. Jo he intentat fer un recorregut ample i l’haguera pogut fer més llarg.
Després de rodar pel turó que on està el pou de Sant Joan, ja he tornat pel camí asfaltat cap al poble, per pujar al turó de Santa Bàrbara per la part de darrere i baixar a casa per la costa del calvari o modernament “costa del colesterol”, he he he.

Tornem a caminar per la serra d’Espadà. Sortim del poble de Fondeguilla, que no sé perquè encara tenen tots els cartells amb el topònim castellanitzat amb Alfondeguilla, per encarar el barranc per el que pujàrem al castell de Castro, a 787 metres d’alçada. La senda ens porta entre sureres de totes les mides i alguna caiguda, sembla que pel vent. Esmorzem en una font que hi ha a la pujada. L’anècdota és que a la font hi han dues closques de cocos per poder utilitzar-les com a got. Des d’allà ja queda poc pel castell. Una vegada allà es tenen unes magnífiques vistes que vans des del Montgó al sud, fins a les Illes Columbretes a la ratlla de l’horitzó marítim i al nord, la mola del Penyagolosa. Baixem per l’altre costat per fer el recorregut circular, que passant per una antiga mina ens tornarà al poble a l’hora de dinar.

Avui després de dinar hem fet una petita ruta pel terme d’Olocau, la ruta de les macollades olocauines. Una ruta curta i propera al poble que passa per grups de garroferes centenàries. Ja la vaig fer fa uns anys en una jornada educativa a la vila d’Olocau, ara l’he feta amb el nen. Només hi ha marcat el tros més proper al poble, el tram més llarg l’has de fer per damunt d’una petita sèquia que baixa al costat del barranc de Carraixet per regar els petits horts que hi ha per la zona. La tornada fins al poble ja és per un camí que va pel costat del barranc fins arribar al poble a la zona de l’Arquet. Al bar, del mateix nom, hem berenat. Hem demanat gelat de garrofa, però no en tenien. Encara no ha esbrinat on comprar la cervesa que fan amb el fruit de la garrofera.

Pals-Quermany gros.

Avui tenia intenció d’anar cap a les Gavarres per la zona de Palamós, però l’incendi d’ahir m’ha fet canviar de plans i he anat a caminar per la zona de Pals. He intentat fer una ruta marcada, però no me n’he sortit prou bé. Ja investigaré on he errat de camí.

He eixit de Pals des del carrer Quermany per fer la pujada al Quermany gros (224 m) des d’on es té una bona panoràmica de la plana empordanesa, del massís del Montgrí i les illes Medes, el Pirineu nevat al fons, la vila de Pals a sota i per l’altre costat Palafrugell. Al cim hi ha un punt de vigilància forestal. Després es baixa cap al zona de la platja de Pals, passant per unes mines abandonades. Allà continuant pel PR m’he dirigit cap als arrossars, però a l’alçada del camp de golf he errat de camí i he anat per carreteres secundàries a la carretera que va de Pals a Torroella, més a baix del molí de Pals, que és on havia d’haver aparegut. Una vegada allà no he tingut ganes de refer el camí i he tornat al poble per acabar la ruta.

A la tornada cap a Sant Feliu ja es veien més clars els efectes de l’incendi a la zona entre Vall-Llobrega i Calonge, malament comencem la temporada.

Palafrugell. Pel camí de les torres de Guaita.

 

Ruta senzilla i sense desnivell pel terme de Palafrugell i Mont-ras.  Avui bufava prou de vent, però el recorregut és curt. Potser  haguera estat millor fer-lo en bicicleta i afegint més recorregut fins arribar a Palamós, o al mar per la Platja del Castell. A més molts trams estaven asfaltats. En alguns llocs m’he creuat amb la nova via verda que uneix Palafrugell, Mont-ras i Palamós, que l’han batejada com a ruta del tren petit.

El recorregut passa per una sèrie de construccions de vigilància (torres de guaita com Torre Simona), alguns masos i veïnats del terme de Palafrugell, com Ermedàs i Santa Margarida.

Gorges de Salenys-Font de Penedes.

 

Avui he pujat des de l’estació de tren de Bell-lloc cap a Penedes, al terme de Llagostera, per des d’allà baixar a la Font de Penedes.  Feia molts anys que no hi anava i el paratge de la font està condicionat per poder anar amb nens. La font continua manant aigua ferruginosa.

Després he baixat cap a les gorges de la riera de Salenys, on hi ha un espectacular pont penjant i on han instal·lat una via ferrata que no estava la darrera vegada que vaig anar-hi. Hi han diferents salts d’aigua al llarg de camí, que de haver-hi més aigua a la riera serien més espectaculars.

La tornada ja l’he feta baixant per la riera que passa pel costat de la planta embotelladora d’aigua de Salenys, per tornar a agafar la via del carrilet de Sant Feliu i tornar l’antiga estació de Bell-lloc on havia deixat el cotxe.

Enguany toca anar cap a la Serra d’Espadà. La primera excursió de curs ha estat un escursió prou coneguda, pel barranc d’Ajuez al poble de Xòvar. Nosaltres hem ampliat el recorregut passant per la gelera de Castro i amb un recorregut pel poble (bar inclòs).
A l’inici de recorregut hem passat per un petit embassament que diuen que ja estava en l’època medieval. Com darrerament no plou gens, estava mig buit. El camí estava ple d’alzines sureres i hem vist algunes trinxeres. Hem passat per les intal·lacions d’algunes antigues mines de cinabri i per la gelera de Castro, prou ben conservada. Des d’allà es veia el castell de Castro, que serà l’objectiu del proper mes.

La ruta que hem fet avui, és una que està a la web de la colla Calderona, però l’hem fet al contrari d’ells, per culpa d’equivocar-se en una senda al començament del recorregut. Des del cementiri Olocau hem pujat al Puntal dels Llops (on hem esmorzat),  però per un altra senda diferent a la marcada (degut a l’errada que he dit abans). D’allà, crestejant hem anat a la Penya negra, des d’on hem baixat cap al barranc de Carraixet, arribant un paratge de garrofers, que ja em va ensenyar fa uns anys, el mestre d’Olocau, Ferran Zurriaga. Després, remuntant la sèquia (o senda) pegada al barranc i amb la carretera de Gàtova a la dreta, hem arribat a un camp de garroferes, des d’on hem iniciat l’ascensió a La Solana ( 580 m). Aquest és el tros amb més desnivell de la ruta, i pujant, hi trobes panoràmiques d’Olocau, el castell del Reial, Gàtova i el Pic de l’àliga. Una vegada hem arribat al punt geodèsica, hem descansat un poc. Des d’allà es veia la plana del Camp del Túria, i el campament militar de Marines (nom del poble, no confondre amb l’exercit ianqui). La baixada ja era fàcil cap al cementiri, on teníem el cotxe, i hem localitzat el lloc on hem errat de senda a l’inici de la ruta.