Entre el Túria i el Ridaura

Hui hem passat per la part més central de la Serra Calderona, la part que tenia desconeguda. Coneixia la zona de Rebalsadors, Naquera, Serra, Segart i Gilet, per un costat i Olocau, Gatova i Marines per l’altre, però aquesta part entremig de les anteriors no l’havia xafat mai. El recorregut era senzill, tot per pista. Des d’un vell aljub hem pujat cap al mirador de l’Abella, passant per la font del mateix nom. Des d’allà es té un bona vista del Camp del Túria i pots vore, en un dia clar, fins al Montgó de Dénia. Després hem baixat cap a la Font de la Gota, zona que ja coneixia d’una excursió de fa uns anys, però amb eixida a Olocau. Des d’aquesta font la tornada al lloc on estaven els cotxes ja ha estat senzilla. Baixava prou aigua de pel barranc on està la font i he trobat la senda que agafarem fa uns anys per tornar la poble d’Olocau, la senda del maquis.
Gràcies a l’Ateneu de Bétera per l’organització de la sortida.

Ahir férem un tros de GR-37 entre els pobles d’Alpont i La Iessa, a la comarca dels Serrans. Començarem al poble d’Alpont baixant cap a l’aldea abandonada de La Hortichuela. D’allà, i sempre seguint les marques de GR pujarem cap a la zona de la Font del Cabezo o es té una esplèndida vista del poble d’Alpont i la muntanya on aquest està enclavat. Després de reagrupar caminàrem un poc més i esmorzarem en una esplanada on ja es veia el poble La Iessa. Aquesta part del camí, ja és més lletja. Les mines a l’aire lliure de la zona han deixat un paisatge molt dantesc, i algunes recuperacions que he vist, deixen molt que desitjar. Arribàrem fins a l’ermita i pou de Sant Joan, ja prop del poble de La Iessa. La tornada va ser un una variant diferent, passat per dins del barranc de “La Hoz”, la part més bonica i espectacular de l’excursió i més després de les recents pluges, entrant al poble pel museu d’etnologia. Si teniu temps feu una visita al poble, val la pena.
El dinar el férem al poble de La Iessa, al restaurant El bosque animado: bon menjar, però el tracte al client no és el que t’esperes.
A la tornada en cotxe, per la carretera que porta per Higueruelas cap al Villar, el paisatge de mines i destrucció de la muntanya encara és pitjor. Cal fer tota aquesta desfeta en nom del progrés? o potser tenim massa capritxos?

Fonteta-Santa Coloma de Fitor.
He fet una ruta que va des del poble de Fonteta cap a Santa Coloma de Fitor. El problema és que la primera part és quasi tota per pista, passat per alguns masos i arribant al Mas de Calç on hi ha un pou de gel. A partir d’ací ja millora la ruta, el que passa és que jo he agafat una senda no marcada que m’ha portat a Fitor per la zona de Mas de cal Puig, un senda on he hagut de saltar uns quants bassals. Una vegada a Santa Coloma de Fitor he esmorzat per tornar per la senda marcada fins al Mas de Calç i retornar de a Fonteta pel mateix camí, que potser és millor fer-ho en bicicleta, malgrat alguna forta pendent que he vist.
Val la pena anar fins a Fitor, però una altra vegada cercaré un altre camí o es pot anar fins allà en cotxe i fer rutes eixint d’allà. Allà hi ha un bar al costat de l’església, però l’he trobat tancat.

Puig de les cols.
Les ratlles traçades als mapes a la divisió comarcal moderna del nostre país han fet que el Puig de les cols tinga l’honor, si es pot dir així, de ser el cim més alt del Baix Empordà. Avui he pujat fins allà, però havent fet una volta abans fins a Sant Benet del bosc. He eixit del poble pel carrer de Pecher per pujar pel coll de Portes per envoltar el Puig Gros per una senda que no coneixia, ja que no està marcada. Des del coll de la Mare de Déu, s’agafa el camí que va cap a Sant Benet del bosc, un mas i ermita perduts actualment. Enlloc de continuar recte, he baixat per la pista en direcció a Casa nova i quan aquesta comença a pujar he agafat el camí de la murtra per arribar al Coll de la creu d’en Barraquer i d’allà al cim del Puig de les cols.
Al coll de la creu hi ha l’homenatge excursionista al xic que va morir en aquell lloc durant la marxa de l’aigua de fa uns anys.
Al cim del Puig de les cols m’he trobat una petita sorpresa, he trobat que els alumnes del centre on treballava fa anys, l’IES Sant Feliu de Guíxols, pugen cada any a canviar el naixement que hi ha allà dalt i la llibreta de recordatoris, i evidentment tot açò promogut pel gran mestre Joan Pinsach, al qual i gracies a les noves tecnologies, he pogut avisar d’on estava en aquell moment esmorzant.
A la baixada, les males notícies: al cim escoltava soroll de motos, i els he vist passant per sendes que pensava que estaven prohibides per aquest ús. Ho he pogut confirmar, ja que la senda que va del coll de l’Escorpí cap a Quatre camins, en teoria havia d’estar tancada amb un pals per impedir del pas d’aquests vehicle, i evidentment, alguns pals de fusta estaven arrancats per poder passar amb motos que l’únic que fan és desfer les sendes. Que no poden anar per les pistes que hi han?
Finalment, he baixat al poble per la urbanització Casa nova i entrant al poble pel mateix carrer seguint la riera de Mas canada.

Una ruta molt senzilla per fer un diumenge al matí. La ruta senyalada no és circular, has d’anar i tornar pel mateix lloc. Aquesta ruta segueix el curs del riu de Xelva a la part de baix del poble. Nosaltres el que hem fet, és eixir de la plaça major del poble, i travessant pel raval del poble, la part més antiga d’aquest hem baixat cap al riu, passant per unes quantes fonts d’aigua fresca. Allà hem pujat el curs d’aquest fins a la zona de la platgeta i travessant per un túnel d’una antiga séquia hem arribat a la vella presa d’Olinches. Allà tornada endarrere pel mateix camí. En aquesta zona que va cap a la platgeta, el riu està molt net, més que altres vegades. No sé si han tallat les canyes i les bardisses o altra vegetació que tapava el riu, o han estat les pluges recents les que han netejat el riu.
Després ja hem fet la zona que encara no havíem fet mai, seguir riu avall fins a un edifici conegut com la llum. Sembla una antiga instal·lació per produir llum, amb les restes a l’interior d’unes antigues turbines. Tornem pel mateix camí, per pujar al poble pel barri morisc on està la mesquita del poble, reconvertida en ermita durant molt de temps.
Per una altra ocasió, hem deixat el continuar la baixada per riu fins a Calles.

Hui tocava una ruta fàcil per per amb nens. Una ruta sense gaire desnivell i amb només 3,4 km que hem fet per la zona de la Cartoixa de Porta Celi. La ruta és curta i va des de la zona recreativa del Pla de Lucas cap al mirador de la Pedrera des d’on es té una bona vista de la Cartoixa i de la pedrera d’on van eixir les pedres que es varen utilitzar en la construcció de l’esmentada Cartoixa. Uns metres abans d’arribar hem vist una estranya construcció amb branques de pi, que semblava com feta per a ajudar als conills a reproduir-se i menjar, ja que al costat hi havia una bassa d’aquestes artificials que fan per a que aquests animals puguen beure aigua.
A la tornada, un cafè al bar de l’àrea recreativa mentre el nens jugaven una atracció un poc singular i visita un poc frustrada a la porta de la Cartoixa, lloc que sempre em recorda la novel·la de Joan Francesc Mira, Purgatori. Per cert, a la guia(del 2010) ens parlava d’un Pi de la Bassa espectacular, però el que hem vist, estava mig mort.

L’Estartit, cala Pedrosa, cala Ferriol.
Inauguro el canvi horari d’hivern amb una caminada per la part litoral del Montgrí. He anat des de L’Estartit fins a cala Ferriol. Part d’aquest recorregut ja l’havia fet anteriorment, ja que he visitat cala Pedrosa un parell de vegades, per tant només he allargat un recorregut que ja coneixia, i això vol dir dues pujades més acumulades a les tres que fas fins cala Pedrosa.
Jo surto del poble per la part del port pujant cap al cap de la Barra, des d’on es veuen molt clarament les illes Medes i des d’allà, baixant a la Calella i a després a una altra cala que no té nom, tornes a ascendir per baixar a la Pedrosa, una petita cala molt agradable pel bany. Durant tot el recorregut trobes la vegetació baixa típica de la zona anant per camins molt pedregosos. Com he dit abans, no he tornat al poble, sinó que he continuat cap a cala Ferriol, una cala més al nord, al darrere de la roca Foradada. Allà he esmorzat i he tornat cap a L’Estartit per camins més interiors que et porten a la part de darrere del poble, entrant per la part de Roca Maura.
Es nota la temporada boletaire i m’he trobat prou gent caçant bolets per la part més propera al poble.
La cervesa final llegint el diari del dia, ha entrat molt bé.

Avui volíem fer una ruta curta. La previsió era de 6 km d’anada i 6 de tornada, però la cosa s’ha complicat. Volíem anar a les Fonts del Palància des del poble de Begís pel PRV-275. D’inici la cosa sembla fàcil i ho ha estat tret de les errades de camí per la falta d’indicacions a la senda que hem agafat a la dreta del riu Palància (pujant). Com és possible que per la senda no hi haja indicacions de les coses a veure (evidentment no les hem vist) i al tornar per la carretera si que hi havien? la gent camina per sendes no per carreteres.A més ens hem passat de llarg a la zona del Molinar i hem hagut de recular. Al final hem arribat a les espectaculars gorges on neix el riu Palància. Llàstima de la poca aigua deguda a la falta de pluja dels darrers mesos.

Hui he fet part d’una ruta de les bodegues, a la Concòrdia, en bicicleta. Això sí, eixint del poble, ja que quan la vaig fer caminant (sencera) vaig deixar el cotxe a la Casa de Camp. El primers 15 kilòmetres són tots de pujada lleugera des de Llíria fins a la casa de Camp. Jo he anat pel camí vell de Xelva, fins Domenyo o d’allà pel carril bici fins Casinos i per la carretera fins la Casa de Camp, Allà deixem l’asfalt i ja anem per pista durant uns 8 kilòmetres passant per diferents bodegues (agrupacions de cases que formaven aldees, actualment abandonades la majoria, com les de Viroles, Santa, aljub de la cova fumada i corral d’Ambrosio) i aljubes fins arribar a les Bodegues de Gea, punt més alt del meu recorregut, on he esmorzat. Aquest tram és on estan les pujades més fortes de lar ruta.
Després d’esmorzar ja és quasi tot de baixada fins a Llíria. He baixat cap a les bodegues de Tufaltaves i ací e deixat la ruta de les bodegues pròpiament dita per agafar la pista que et porta cap al mas d’Agustí i al poble de Casinos. Ara, jo no he arribat al poble, a l’alçada del camí del canal del Camp del Túria, m’he desviat per ell per arribar-me fins a les bodegues de Camp i baixar cap a Llíria pel camí de la Iessa,fent un totals de 51 kilòmetres.

Volta a l’estany de Banyoles, estanys de la Puda i les Estunes.
Feia temps que no tornava per la capital de Pla de l’Estany. Avui he anat per fer un recorregut senzill i molt pla. He fet la volta a l’estany. Fa uns quinze anys vaig fer un recorregut molt més ampliat que donava la volta a l’Estany, fent la volta més gran. Avui he fet el recorregut més simple que dóna la volta a l’Estany per un camí molt ben indicat. Per fer més recorregut del que seria només la simple volta he visitat unes llacunes properes i cap al final he empalmat amb el recorregut que va pels estanys de la Puda i l’antic balneari de la Font Pudosa cap al bosc de les Estunes, on hi ha una roca totalment esquerdada amb la possibilitat de passar pel mig d’aquestes esquerdes. Al recorregut que dóna la volta a l’Estany, cal destacar el poblat neolític de la Draga i l’església de Santa Maria de Porqueres.
Com he arribat abans de les nou del matí, a aquesta hora només s’escoltava a la gent que entrenava rem a l’estany. El camí que dóna la volta a l’estany és molt utilitzat per la gent per anar a córrer o simplement per caminar. La darrera vegada que vaig anar el negoci de lloguer de barques de rem estava tancat, ara l’han tornat a oferir i en pots llogar una i intentar bogar un poc.
Un poc més tard de les dotze ja he agafat el cotxe per anar a Girona, comprar la premsa i dinar la Creperia Bretona del centre de la ciutat, fent una visita abans al bar de l’Arc, l´únic que té una catedral al pati.

Algunes vegades no pots aconseguir l’objectiu marcat a l’inici de l‘excursió, i açò és el que ens ha passat avui al poble de Vilafamés. Volien anar a fer el Tossal Mollet, però primer crestejant per la cresta del Morral, però no ha estat possible. Quan ja quasi havíem arribat al cim de la cresta hem vist que era massa difícil per molts dels que venien amb nosaltres. No ens hem arriscat a trobar llocs amb el pas més difícil i hem tornat cap a baix. Però el temps perdut ens ha impedit l’objectiu principal, arribar al tossal Mollet. Potser alguns del que anàvem haguérem estat capaços de crestejar, però la seguretat del grup és prioritària a la individualitat d’uns quants.
Hem caminat un poc més acostant-se a la base del tossal i hem tornat al poble amb temps de fer un visitat turística la ciutat i al seu castell, i més tard dinar en un restaurant del poble, l’hotel Rullo.

Avui he tornat a pujar al Gorg, el cim més alt de la serra Calderona. Però aquesta vegada hem pujat per la part sud, per una senda prou empinada i agafant un tram de senda que pensava que estava perdut, però sembla que els darrers anys l’han recuperat.
Hem eixit el poble vell de Marines per la senda que et porta des de l’església del poble fins a la pista que va a Olla. El primer que et trobes en aquest tram és la font de la Cova, sense aigua des de fa molt de temps. Una vegada arribats a la pista d’Olla agafem el camí d’ascensió al cim. Els xiquets que ens acompanyaven avui han resistit prou bé la prova. Al cim hem esmorzat. Ara, per arribar al cim he fet dos grups, uns hem anat per la senda més tècnica i altres han donat la volta per la pista que ve de Gàtova que no té tanta dificultat.
La baixada ja l’hem feta per la part Est de la muntanya, pel barranc d’Olla arribant a aquest despoblat d’origen morisc. Al barranc d’Olla hi ha racons en el qual val la pena aturar-se un poc per gaudir-los uns instants.Des d’Olla fins a poble de Marines ja ha estat una passejada suau.

Hui he tornat a fer una marxa senderista organitzada després de molt de temps. Ja sé que no és pot comparar amb les que feia per la Costa Brava, en organització i en quantitat de gent, però ha estat prou bé. Hem fet un recorregut per les muntanyes que hi han darrere del poble de Borriol a la Plana Alta. Un recorregut de pujada i baixada fins al lloc on hem esmorzat, passant per la Font Teula i el Pou de Portuguès, per la zona del barranc de l’ermita. La pujada ha esta continua però suau, només amb un petit tram on la pendent era un poc més dura. Hem esmorzat al Mas de Tofol, per després tornar al poble pel barranc de Cominells.

Ahir a la tarda vaig anar amb el fill a donar una volta per les Rodanes. La intenció era trobar unes trinxeres que encara no havia visitat, però vaig traçar mal la ruta (hauria d’haver llegir el cartell) i només varem trobar les restes de les cases on s’allotjaven els comandaments. Varem canviar de plan de plan i visitarem les trinxeres de la Rodana del Pi, que ja coneixia i la zona de la bassa Barreta i l’arboreto.
Aquest matí, acostant-se amb el cotxe si que he trobat la senda que porta a les trinxeres que cercava, les de la Rodana Blanca. Hi ha molts més metres de trinxeres que la Rodana del Pi, però no estan tan ben conservades com aqueste, però ha valgut la pena el passeig.

El dimarts de la setmana santa varem fer una ruta senzilla amb els alumnes de 1r ESO. Anàrem caminant de Vilamarxant fins al meu poble per pujar al turó de Sant Miquel. La ruta és planera, primer baixem al llit del riu Túria i a l’alçada del pont de ferro de l’antiga via fèrria de via ampla, agafem un camí que et porta cap a la zona del Mas de Zampa, a Benaguasil. Allà, a l’alçada d’un antic molí, agafem al via verda que va per l’antic traçat del tren de dalt cap a Llíria, passant per l’estació de dalt de Benaguasil, actual seu de l’Ateneu Cultural. Una vegada a Llíria, pugem a Sant Miquel pel Pic, passant per una antiga era on el meu avi trillava amb el matxo. Allà varem tenir un quants incidents per culpa dels cactus mexicans invasors que han colonitzat aquesta vessant de la muntanya. Aquest es claven a la carn, o la roba i és molt difícil de treure-los, havent d’utilitzar pinces o guants per poder-ho fer. Sembla que unes monges mexicanes que varen viure al monestir varen ser les que el varen portar i aquesta espècie invasora ha colonitzat la muntanya i no hi ha manera de fer-se amb ella. També els alumnes varen comprovar l’incivisme d’alguns del habitats de la part alta del poble.
A dalt del turó o tossal, varem fer una visita a l’església del monestir, escoltarem una història de la guerra dels carlins i visitarem el pobla iber de l’antiga Edeta. La tornada ja va ser en un bus que ens esperava a Beniali.