Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: Muntanya

Les Travesses: protecció del patrimoni natural i etnològic?

Les Travesses: protecció del patrimoni natural i etnològic?

Fa uns dies vaig eixir a passejar en bicicleta amb el meu fill i el meu nebot i ens vàrem trobar la desagradable sorpresa de veure com alguns salvatges havien derruït la façana que quedava en peu d’un aljub per les travesses, prop de la casa perduda dels Izquierdo. No només això, el contemplar les deixalles que la gent llença al mig del bosc, els contenidors amb tot de fem i deixalles per fora d’ells quan a Llíria tenim una deixalleria amb uns horaris prou còmodes i en un lloc fàcil de trobar, les petjades de motos i quads i algun ribàs trencat per aquests , et fan preguntar-te si la gent i sobretot els veïns sabem tenir cura del patrimoni que tenim a la nostra disposició. Ahir, corrent pel bosc de les travesses, em vaig creuar amb un quad i la seua desagradable olor a benzina, i en ple estiu. Potser ja s’han de prendre mesures?
Les travesses, a part de Sant Vicent, és l’únic lloc verd que queda prop del poble, un petit pulmó i un lloc on s’amaguen petites joies com aljubs, casetes de pedra, trinxeres i nius de metralladora de la guerra civil, ….. Que passarà el dia que per la negligència dels veïns es creme tot? A la Costa Brava, a l’estiu les zones boscoses estan tancades al trànsit de vehicles motoritzats. Per exemple la zona que va des de la Platja del Castell, a Palamós, fins a Cap Roig, a Palafrugell, només es permet el pas de vianants o ciclistes, o vehicles d’emergència. Cal arribar a aquest extrem a Llíria. Potser sí, és un mesura impopular i molts posaran el crit al cel, però si no canvia l’actitud de molts dels que entren al bosc, aquesta mesura serà necessària i algú l’ha de fer efectiva. No tinc molt clar ara les límits municipals, però caldria que els ajuntaments de Llíria i Benaguasil començaren a prendre alguna mesura respecte al tema, ja que molts veïns han demostrat sobradament el seu poc civisme i la seua poca responsabilitat, com fa tres anys quan em vaig trobar dues bombones de gas butà abandonades a la meitat de la costa del Tinell.
Llíria ha de cuidar el seu patrimoni, tant urbà com rural, potser una manera d’atraure un turisme de més qualitat que siga beneficiós per al poble. I això és feina de tots, tant de les administracions mane qui mane, com del veïnat. Prengam consciència del que tenim i tingam cura del nostre patrimoni. M’agradaria continuar corrent i caminant per la zona, gaudint d’ella durant i que les futures generacions també ho feren.


Gàtova: Molí de la Ceja-Tristany-Gorg.

Ahir varem fer una excursió mixta: una primera part al matí més familiar, apta per a totes les edats i la tarda una part una mica més dura (aquesta era opcional). Al matí,amb els membres de l’Ateneu de Bétera,varem caminar des del Molí de la Ceja cap a la Masia del Tristany, al cor de la serra Calderona. De camí, paràrem a visitar la cova Sacanyé, una espectacular sima entre dos camins, el del Tristany i el Gorg. Una vegada arribats a la zona de Tristany, després d’esmorzar en un ombra pel camí, com ens sobrava temps varem pujar la pic del Tristany, una petita elevació on hi ha un lloc de vigilància forestal i un mirador des d’on es veu fins al mar.
Una vegada acabat el dinar i després de descansar, ja que no convenia caminar a les hores de més sol,varem dividir-nos en dos grups, uns varen tornar pel mateix camí cap a la zona del molí de la Ceja, i els altres varem fer una volta més llarga per fer la pujada al pic del Gorg, el més alt de serra Calderona (907m), des d’on es té una magnifica panoràmica de la comarca. Una vegada fetes les típiques fotos i havent signat a la llibreta de records del cim, baixarem cap al zona del moli per recollir el cotxe i tornar a casa.
Per cert durant la major part del recorregut no ens varen funcionar els telèfons mòbils, sembla ser que la zona del Tristany és una zona fosca de cobertura i varem estar des d’abans d’esmorzar fins al les cinc de la tarda totalment aïllats telefònicament. Per altra banda, la primavera ja es nota al llarg de tot el recorregut amb multitud de flors de molts colors i animalets que ho gaudeixen.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La Murta, Alzira.

Un lloc meravellós per a fer excursions xicotetes amb nens és aquest paratge amagat, malgrat estar tan prop de nuclis prou habitats. Potser el estar amagat entre muntanyes i que no es veja el mar, ajude a que el paratge de la murta d’Alzira es conserve en bon estat per poder gaudir amb la família. Més endavant ja ens pensarem el pujar muntanya amunt i fer el recorregut més difícil. Hui, a gaudir del caminet, el monestir i el jardí, la séquia que puja cap a la font i la nevera de neu.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Gàtova-Pic de l’àguila-Molins.

Aprofitant el dia de festa fallera he fet una ruta curta que varem intentar fer fa uns anys, però com es vàrem passar un desviament la férem el triple de llarga del que en realitat era. Aquest vegada no m’he passat de llarg el desviament i he pogut passar pels dos molins del poble de Gàtova, el d’Iranzo i el de la Ceja.
La ruta consisteix en pujar al Pic de l’àguila i al baixar, enlloc de tornar al poble continuar per la muntanya per visitar el dos molins que hi ha. El primer, el més elevat és el molí d’Iranzo i el segon, ja de baixada, potser el més conegut, el de la Ceja. Al costat d’aquest molí hi ha un corral amb una arcs amb unes marques que crec que són morisques. Abans dels molins he fet l’ascensió al Pic de l’àguila on he esmorzat i des d’on es pot veure el mar, per un costat, i per l’altre la serra d’Espadà i el Penyagolosa al fons. Des del moli de la Ceja ja es torna al poble per una pista asfaltada passant per dues fonts abans d’entrar al poble de Gàtova.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

De Segart al Garbí per la canal II

Al setembre de 2014, després d’una lesió lleu al peu vaig fer la pujada al Garbí des de la carretera de Segart per la canal que et porta prop del cim. Però al tornar no vaig encertar bé la baixada i vaig fer el descens des per la part nord, i va ser massa llarga. Aquesta vegada, si que hem encertat amb el camí de descens, i després pujar per l’espectacular canal(amb cadenes per ajudar-te a grimpar millor), i de menjar alguna cosa a l’àrea recreativa del Garbí i fer algunes fotografies hem fet el descens pel camí que et porta a Segart per la pedrera. Aquest camí és més ràpid, ara té algunes zones complicades que passen per una tartera i estan un poc desfetes.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Nàquera: Font de l’Oró, barranc del Salt, Penya Roja.

Ja fa uns anys havia passat per la zona del barranc del Salt, però eixint des del poble de Nàquera, aquesta vegada hem eixit des d’un altre lloc, des de la Font de l’Oró (per favor no confondre amb l’oro castellà!). Aquesta vegada ha estat més curta el recorregut consistia en pujar fins a la zona de Salt, on hi ha un salt d’aigua que només es veu quan plou. Allà hi ha una explicació geològica de la formació del salt al barranc del mateix nom, per als amants d’aquesta ciència. Després hem pujat pel barranc per a donar al volta sencera a la muntanya del Moncúdio i arribar a esmorzar al mirador del Fenassar, ja prop de la pedrera del Salt, on està el famós Pi del Salt. Evidentment, és on hem anat després d’esmorzar. D’allà ja hem baixat cap a la Font de l’Oró, pujant abans a la Penya Roja, per donar un poc de dificultat a la caminada. Des de dalt del meu “cognom” (la penya-roja, hi hi hi) es té una bona vista de l’Horta de València, i es podia observar fins al Montgó de Dénia, o l’albufera separada del mar per una franja de terra que des de dalt sembla més petita del que és. També es veu, més prop, el turó del cabeço bord on hi han trinxeres de la línia immediata de defensa de la capital del país.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Les Alcubles-La cumbre-barranc Pozuelo.

Repetir un ruta normalment és bonic, però aquesta vegada no ho ha estat tant per culpa dels incendis forestals i dels fdp que els provoquen. A l’any 2011 ja havia fet aquesta ruta però en sentit invers i amb alguna petita variant. Aleshores tot estava verd i amb arbres, ara tot està cremat i negre, malgrat el verd que intenta tornar a ressorgir entre les cendres del desastre de l’any 2012 (crec recordar).
Al fer la ruta en sentit invers, hem eixit del poble des de l’ermita de Santa Bàrbara per pujar cap al cim de la cumbre alcublana (1125 m) per un camí ple de corrals perduts, forns de calç i caves per recollir la neu a l’hivern. Aquests estan marcats al llarg del camí. Una vegada al cim i improvisant el camí hem baixat per agafar una pista que ens portarà a la baixada cap al barranc Pozuelo, i és en aquest tram on més es noten els efectes de l’incendi amb els arbres cremats i caiguts després per l’efecte del vent i la neu. Hem entrat al barranc per un abeurador conegut pel nom de Chariz, i ja per dins del barranc o per una senda paral·lela a d’aquest hem tornat al poble. A l’inici del barranc he observat un coves a dalt d’una penya que després he vist que és una zona d’escalada de nom penya Ramiro.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Cova del colom i Porxinos (Riba-roja de Túria)

Avui hem fet una excursió curta però que ens ha portat prou de temps ja que no sabíem ben bé quin era el camí per arribar a la cova que buscàvem. I efectivament, no està ben indicat i després de passar pel Mas de Porxinos on hem vist que el seu estat no és el desitjable (merda de PAI!), i preguntar a un forestal, hem arribat a la zona on està la cova. Una vegada allà, el problema ha estat trobar la senda que puja cap a la cova que ens ha costat Déu i ajuda ( i la resta dels Déus de l’Olimp), però ha valgut la pena trobar-la i poder entrar en ella, que me l’esperava més petita (Xe, ja pensàveu que anava a dir …més gran!, com la valenciana de OH Europa!).
La tornada ja l’hem feta pel camí de Xest on hi ha una senda adaptada per tots els pública i en arribar, ho sent Ferran Adrià, però l’Inèdit ha caigut d’un glop, sense assaborir-la gens. Quina calor per estar al mes de gener!

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Gilet: Sant Esperit-Pic de l’àguila.

Hui he anat a una zona de la Serra Calderona que no coneixia, la zona del monestir franciscà del Sant Esperit. La primera intenció era pujar a la muntanya de la creu i buscar alguna ruta més per allà, però pujant m’he passat de llarg o no he sabut trobar el camí correcte i he anat voltat una plantació de taronges cap a l’altra banda d’on volia anar. Així que he decidit canviar la ruta i pujar al pic de l’àliga de 466 metres, des d’on es té una bona panoràmica de l’interior de la serra i dels pobles de l’horta i del Camp de Túria. Al cim he esmorzat i la baixada cap al monestir ja l’he feta per GR que travessa la serra calderona.
Potser a la zona d’acampada i al pàrquing del monestir haurien de tenir millor indicacions de les rutes. No n’he vist cap i això et confon, i més si és la primera vegada que vas. A altres pobles, com Nàquera i Serra ho tenen més organitzat.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Serra, castell i Font de l’Ombria

Avui he tornat a fer un part d’un recorregut que ja vaig fer fa anys, però molt més fàcil i adaptat per a qualsevol persona que vulga caminar i gaudir de la natura, les excursions que organitza l’Ateneu de Bétera són familiars. Si fa uns any vàrem pujar al castell de Serra per una senda amb un fort desnivell, avui hem anat per la pista, molt més apta per portar xicalla. Una vegada allà hem esmorzat tranquil·lament gaudint de les vistes que es tenen del Camp de Túria. Després hem baixat per una pista cap a la Font de l’Ombria, on es nota que darrerament no ha plogut molt hem descansat un poc i s’hem fet la foto de grup. La tornada ja l’hem feta pel barranc de l’assut per una senda ben ombrejada i sense passar calor. Una senda amb molts arbres i ben prop del poble. Fa anys, a més de la dificultat de la pujada la castell, també vàrem fer més camí, ja que abans de la Font de l’Ombria anàrem a la Font de Barraix.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Volta en bicicleta pel terme de Llíria IV. La lloma roja.

Avui he eixit a fer un poc de bicicleta, que feia temps que no la tocava. La intenció era anar a vore un aqüeducte que portava l’aigua a la masia de la Casa de Camp i intentar pujar a la lloma Roja, una muntanya prop del canal del Camp del Túria. En total he fet uns cinquanta quilòmetres, ja que, com sempre, he eixit del maset del riquet i he pujat cap a Casinos, pel camí vell de Xelva i el carril bici paral·lel a l’autovia i he donat la volta a part del terme llirià. Després de travessar el poble de Casinos, he continuat pel camí que ix de la plaça de bous per agafar el camí del Canal del Camp del Túria. Prop d’aquest camí, és on es troba l’aqüeducte, més concretament a la rambla del Frares. M’he quedat amb el dubte si està en terme de Llíria o de Casinos.
Continuant pel camí del Canal, i travessant les Bodegues del Camp,la carretera de Les Alcubles, i el camí de Caicons, arribe a l’encreuament amb la pista del Cabeço Roig, on em desvie cap a l’esquerra per encarar la pujada a la lloma Roja. No he acabat de fer tota la pujada, ja que m’he passat de llarg el camí final de la pujada, ja que he seguit un camí de baixada que passava per la finca del Mas de Moya, i d’allà ja feia tot baixada fins a arribar al parc de Sant Vicent, on a caigut una cerveseta. D’allà ja faltava poc fins a casa.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Les Gavarres a Palamós. La vall de Bell-lloc

La vall de Bell-lloc. Les Gavarres a Palamós.
Amb la intenció de pujar al Puig Cargol avui he eixit caminant per la vall de Bell-lloc, prop de Palamós. L’inici del recorregut era al Mas Pere-Tia i transcorria ben marcat i potser aquest excés de marques és el que m’ha fet equivocar-me i continuar per un itinerari diferent, marcat amb conillets verds. Però aquesta errada ha valgut la pena, ja que després de passar pel castell de Vila-romà, he pujat al cim de Montagut on hi ha les restes d’un dolmen, després de fer una volta per diferents llocs de la vall ben marcats al llarg del recorregut. Una vegada he baixat al la font i l’ermita de Bell-lloc, on hi ha una finca agrícola de producció de vi, he pujat al Puig Cargol per on tenia previst baixar, per una ampla pista. Però la veritat, no val la pena pujar només per anar allà. En aquest cim , almenys al lloc on està el punt geodèsic no es tenen bones vistes, al contrari que al Montagut; és un lloc de pas, entre Fitor i els pobles de Calonge i Palamós, dins d’una ruta més recomanable per fer en BTT que no caminant.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Serra: Barranc del Marianet, font de la Prunera.

Ahir diumenge, varem fer un ruta familiar per la Calderona. La ruta era pujar pel Barranc del Marianet fins a la font de la Prunera. La part inicial del barranc és espectacular, sobretot si hi ha aigua a les gorges inicials. El recorregut que férem anava per dins del barranc el primer terç del recorregut. Després se n’eixírem per agafar al pista principal al lloc on està la senda que puja a Rebalsadors. Uns minuts després ja veiem l’antic refugi on està situada la font de la Prunera, on esmorzàrem.
La sorpresa va ser que no eixia aigua de la font, ja que està tancada pels propietaris del refugi, que per més absurditat no funciona des de fa anys. Em varen comentar que pertany a una ordre religiosa i tanquen l’aigua de la font. Jo deduïsc que aquest refugi l’utilitzarien als anys 70 o 80, quan en molts pobles, les parròquies, mitjançant els Júniors o associacions semblants, dominaven l’oci juvenil. Amb el pas del temps, varen perdre aquest control i aquests instal·lacions han estat mig abandonades. Però perquè no les cedeixen a altres associacions? o arriben a l’extrem de fins i tot no deixar beure aigua? és això el missatge cristià?
La tornada va ser fàcil,seguint el GR i la pista de la Prunera, fent una visita a la font de la Misèria i arribant a dinar a l’àrea recreativa d’aliguetes, dalt de la font del Marianet.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Gestalgar: passeig pel riu amb xiquets.

Hui hem pujat a Gestalgar a caminar un poc al voltant del riu per fer caminar un poc als xiquets. La ruta és molt senzilla i curta, es puja per un costat del riu, en aquest cas per la riba esquerra, agafant una senda que ix de la platgeta del motor. La senda va passant per alguna font i amb alguns trams envoltada de canyes fins arribar a l’antiga pressa que hi ha a l’inici del congost que fa el Túria entre Xulella i Gestalgar, una pressa que es va caure sense haver-la ni inaugurat. Després es travessa el riu per un passarel·la per anar a la zona de sota de la Penya Maria, i ja per l’altre costat del riu i seguint el seu curs podem arribar a la Font de Morenillo. Hui hem tingut sorpresa, ja que baixava una barbaritat d’aigua pel barranc on està la font, de manera que he hagut de canviar els plans de tornar per la riba dreta del riu ja que no es podia passar degut a la gran quantitat d’aigua que baixava. Hem tornat pel mateix camí d’anada.
L’anècdota del dia ha estar el trobar-se tres rucs pasturant al camp de futbol del poble. Potser menjant l’herba crescuda sense control, demostraven més intel·ligència que molts jugadors d’aquest esport.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Bocairent-Pou clar d’Ontinyent.

Moltes vegades em dóna mandra anar a excursions tan lluny del poble, però aquesta vegada ha valgut la pena. La ruta circular que et porta del poble de Bocairent fins al pou clar d’Ontinyent, al riu Clarià fan que aquests quilòmetres fets en cotxe valguen la pena haver-los fet. La ruta ix del centre del poble i baixant cap al pont de l’ermita enfilem la pujada pel calvari cap a l’ermita del Sant Crist. Des del camí es té una bona vista,tant del poble com de les famoses covetes del moros, que deixem per un altre dia. Des des l’ermita i per una senda que ens fa travessar dos barrancs, per arribar a la part de dalt de la senda del Cabeço gros o dels enginyers (no tinc clar el nom), per baixar-la fins al final i trobar-se així amb la carretera que unix el pobles d’Ontinyent i Bocairent, a l’alçada d’un dipòsit d’aigua. Des d’allà per la carretera ens apropem al Pou Clar, un bonica zona amb gorges al riu Clarià on no he pogut resistir la temptació de posar els peu. La resta no ha anat darrere per falta de temps. Retornant la zona del dipòsit d’aigua per la mateixa carretera, hem tornat al poble de Bocairent pel barranc dels tarongers, un barranc amb restes d’antics molins i una senda que fa pujada tota l’estona però sempre amb pendents suaus que val la pena recórrer. Hem entrat al poble pel pont de pedra que hi ha sota el poble i fent el que promocionen turísticament com a ruta màgica, un petit recorregut entre bancalets i feixes a la part baixa del poble i a sota del barranc que passa pel costat. Finalment hem dinat en el Bar Ximo, a la plaça del poble i no he pogut resistir la temptació de comprar algun vi dels Alforins.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari