Entre el Túria i el Ridaura

Quan anava a la facultat hi havia una editorial soviètica, la MIR, prou reconeguda per la la qualitat dels seus llibres i sobretot pel preu assequible per a moltes butxaques. Havien editat unes Lliçons populars de matemàtiques que varen tenir molt d’èxit a la seua època. Doncs sembla que aquest editorial, Prósopon, fa el mateix paper amb el teatre clàssic, ja que he trobat molts exemplars d’aquests llibres en molts instituts valencians.

Sís històries conformen aquesta selecció de relats breus de l’autor nord-americà, sis relats en els que l’home s’enfronta a la natura en unes condicions climàtiques extremes, amb diferents resultats i diferents maneres d’encarar el perill d’una mort possible o gairebé segura.

Aquesta era la literatura juvenil de la meua època. Sembla que els temps han canviat prou des d’aleshores.

Relat curt on un home s’ha d’enfrontar al que modernament diríem “Només vull ser amic teu”, i s’accepta la situació malgrat que et mors de ganes de dir el que veritablement sents o vols. Tota l’acció es desenvolupa un unes nits d’estiu a Sant Petersburg, on per aquells dies hi ha moltes més hores de llum que de nit, d’ací el títol d’aquest relat curt.
Completa el llibre el relat curs “Un episodio vergonzoso” on es poden vore els efectes de l’alcohol i de la pretesa superioritat moral del protagonista sobre els seus subalterns. Hi ha un personatge, que no ix molt, però m’ha recordat al pare dels Karamazov.

Quan era un xiquet i feia la primària m’encantava llegir les col·leccions de còmics Historias ilustradas de Julio Verne que editava la desapareguda editorial Bruguera. Al volum cinc d’aquesta col·lecció, una de les dotze històries que hi havia era aquesta obra editada pòstumament pel seu editor i el seu fill. Enguany, a la fira d’intercanvi de llibres que fem tots els anys a l’institut he trobar la novel·la i ja l’he llegida amb una certa sorpresa: les històries narrades no són exactament les mateixes. Sembla ser que Verne després de llegir L’home invisible de Wells, va voler tractar el mateix tema de la invisibilitat, però donant-li uns tocs més romàntics. Va anar pensant i desenvolupant un trama que no va poder editar abans de la seua mort. Aquesta narració la varen editar pòstumament el seu editor amb uns “retocs” fets pel seu fill, com per exemple el canvi d’època de la narració i algunes coses més que fan que la novel·la no siga, en la meua opinió, el que Verne volia. Cap als anys 80 del segle passat la Societé Jules Verne edita els manuscrit original trobat al 1977, que està ambientat al segle XIX i té prou diferències respecte al publicat a inicis del segle XX,i amb un final diferent i més obert.
Com haureu pogut deduir, el còmic de l’editorial Bruguera editat en 1979 està basat en l’edició de Hetzel, l’editor de les obres de Verne, i el seu fill, i la versió que vaig trobar a la fira d’intercanvi és l’original que es va publicar en 1985. Poc podien fer els treballadors de l’editorial catalana si no coneixien res sobre la manipulació de la trama feta pel fill de l’autor de Nantes!

A la fotografia podeu observar les dues portades, la del còmic i la de la novel·la. Només fixant-se amb la vestimenta dels personatges ja es veu que estan ambientades en segles diferents.
I per cert, pel meu gust, açò si que és literatura juvenil, i no algunes coses que fan llegir als alumnes al centres educatius.

“No ens agradaven el llibres”. Als adolescents no els agrada llegir tret d’excepcions, però si a més afegim que la moltes de les obres pretesament juvenils que els fan llegir o els feien llegir als instituts no són precisament obres que enganxen, el panorama està molt negre. Potser el foment de la lectura s’hauria d’enfocar des d’un altre punt de vista i sembla que estan apareixent iniciatives respecte a aquesta tema.
Joanjo Garcia comença així aquest novel·la que no sé si qualificar-la de juvenil o no, però que en menys d’un centenar de pàgines t’atrapa i crec que pot atrapar al públic adolescent. Res de personatges monocolors, molt bons o molt dolents amb finals ensucrats. En aquesta novel·la si que apareixen els valors que ens agradaria transmetre als alumnes, però son presentats per personatges no tan simples com sol ser habitual. Personatges amb un passat no molt gloriós que torna per a sacsejar el present que estan vivint, retornant fantasmes del passat oblidats i que hauran d’aprendre a desactivar com si fora una bomba en la que has de tallar el cable correcte, perquè si t’equivoques les conseqüències poden ser fatals.
Del “llegir no val per res” al “per quan un altre llibre?” hi ha unes noranta pàgines per gaudir de bona literatura, val la pena!

Potser Enric Valor és més conegut per les seues recopilacions de rondalles valencianes, però també té una obra novel·lística al darrera. Aquesta és la segona novel·la d’ell que llegisc després de “La idea de l’emigrant” i en ella el més important, més que la trama amorosa del protagonista amb les dos dones protagonistes, és la descripció dels paisatges de les comarques on es desenvolupa l’acció, les de les terres de l’autor o properes al seu poble, amb especial atenció a la serra i les seus muntanyes. Potser a més dels dos amors femenins que es desenvolupen al llarg de la novel·la també està l’amor de al paisatge i a les costums de la terra on habiten, un amor compartit pel protagonista i l’autor que crec que també influeix a l’hora d’escollir amb quina de les dues dones es queda, malgrat que el preu que haurà de pagar serà abandonar aquestes terres. Terres, que en aquest moment estan passant pel difícil tràngol de la dictadura feixista de Franco (no es diu, però s’entén).
Un altre aspecte destacable de la novel·la és el ric vocabulari que utilitza l’autor, vocabulari que sembla que es perd i que en novel·les actuals es difícil de trobar. Potser el defecte de la novel·la és que les descripcions paisatgístiques i l’ús d’aquest ric lèxic fa alentir la trama, cosa que als molts lectors pocs avesats no agradarà, però que les rates de biblioteca poc encantar.

Els xiquets i xiquetes de Cocentaina que descobrien els secret del Mas de la Pedra o el d’uns papers àrabs ja han crescut i ara ja són, la majoria, universitaris que estudien i viuen a la capital i tenen una vida estudiantil prou moguda. Ara Ivan ens descriu com tres d’ells s’emboliquen en unes aventures que al llarg de la narració s’aniran entrecreuant per acabar formant part tot d’una mateixa trama que engloba les tres històries. Com sempre, l’autor deixa parts obertes a la imaginació del lector per a que puga seguir ell la història amb la seua imaginació.
Poques vegades m’he sentit atret per la literatura juvenil. Em desesperava a les papereries del meu poble o als centres comercial, on si volia llegir alguna cosa en la meua llengua havia de ser literatura juvenil de la que no m’atreien ni els títols. Donava la impressió que als lectors valencians ens tractaven d’immadurs, que si volies literatura bona havia de ser en castellà. Per això la majoria de les vegades he comprat els llibre al Principat o a València ciutat,o ara recentment per internet. Crec que amb autors com Ivan Carbonell, la situació ha canviat, aquesta literatura juvenil em sembla molt més atractiva per al jovent que la que feien fa molts anys (almenys la que jo veia a les papereries o la darrera novel·la que li han fet llegir al meu fill a l’institut). Barrejar la solució a un misteri, amb les arts marcials, el València CF, els escacs i els llibres antics, o qualsevol cosa que puga atreure un públic juvenil i al mateix temps un d’adult és una bona aportació per part de l’autor per a poder fomentar la lectura en la nostra llengua en aquest país on fa tanta falta que la gent llegisca, i si és en català, millor. A més la barreja de temes, en la meua opinió, fa que els joves no tinguen la impressió de que els tracten com a nens i que vegen que poden ser capaços de llegir coses amb més nivell i s’interessen per temes dels quals els mass media mai parlaran.

A finals de març de 1939 el port d’Alacant està ple de gent que vol fugir de la repressió que es produirà en quan les tropes nacionals i sobretot els falangistes arriben a la ciutat. Desesperats pel que preveuen, més de 1800 persones poden pujar la darrer vaixell que els podrà portar a port segur a Orà, al nord d’Àfrica (no sense estalviar-se patiments durant el viatge. Aquest vaixell és l’Stanbrook, i el seu capità, el gal·lès Archibald Dickson. Aquest fet històric és l’excusa que té Ivan Carbonell per contar-nos una història d’uns jóvens estudiants valencians que se’n van a passar l’estiu treballant al País de Gal·les. Allà, treballant en un hotel, comencen a descobrir certs secrets amagats entre ells i secrets que amaguen els sues companys de feina, i al mateix temps ha de complir algun encàrrec fet des de València. Les trames es van succeint entrellaçades amb llegendes gal·leses com si Aracne els haguera inspirat (als protagonistes o a l’autor?) per arribar al final on es desvetlen els secrets que van sorgint al llarg de la lectura, i potser algun que es queda una mica obert a la imaginació del lector.
Aquesta novel·la és anterior a Els aprenents de traïdor, la darrera novel·la que he llegit d’Ivan, i alguns personatges hi tornen a eixir en aquesta.

PD:darrerament els feixistes han pintat i embrutat amb els seus símbols el monument al capità Dickson que hi ha al port d’Alacant. Trist que aquesta gent tinga tota la impunitat que vulguen en aquest país on encara hi han mots secrets amagats que no interessa esbrinar als que tenen el poder.

El mes passat varem anar a la presentació de la candidatura de ERPV a les eleccions al Parlament europeu que es va fer a la Fira de Mostres de València. Després dels actes varem tenir el plaer d’escoltar al grup Ovidi4, un grup format per Mireia Vives, Borja Penalba, David Fernández i David Caño. En acabar, a la típica parada improvisada de cd’s vaig comprar aquesta antologia Estellesiana que, a més porta, una gravació de l’espectacle que Borja Penalba i Francesc Anyó han portat per diferents pobles del país.
Els autors ha recollit una sèrie de poemes de l’autor de Burjassot i els han agrupat en sis apartats més o menys relacionats: Silencis, la dictadura, la por a parlar i la mort; Sospirs, infància,estima, la vida; Gemecs, el plaer; Sorolls, sorolls de dia, sorolls de nit que ens envolten; Crits, de tota mena; i finalment Cants, poemes musicats (aquest apartat, més que llegit, l’he escoltat gracies al youtube).
Molt recomanable. Ara em queda el cuquet de veure’l en directe. Vos deixe amb una gran “marranada” del Gemecs:

Episodi VI

D’orgasmes fèrtils en rotacions,
ben enramats de crits i de tendreses
i molt sovint acompanyats de mossos
i de feraç, penetradora llengua.

Del dolç tió ficat dintre la boca
fins arribar al mateix gargamell,
assuavint hostilitats d’origen
per l’estretor malmesa de l’esfínter.

De tot això, i d’acompanyaments
d’enterc repic de dues campanetes
en l’opulenta rodonor darrera.

De l’entrecuix de signe portuari,
carregaments de l’esperma per tones
fins arribar cos amunt, a la gola.

Darrer article publicat al diria digital de Llíria, La veu de Llíria

Presentació del poemari “Versos Esparsos” de Josep Manuel Martínez Izquierdo, “Poetadelfoc”.

Aquest dimarts, 2 d’abril de 2019, s’ha presentat a la biblioteca L’Almodí de Llíria, el llibre que recull les poesies més personals de l’artista faller i poeta edetà Josep M. Izquierdo, o “Poetadelfoc”, com a ell li agrada autoanomenar-se. La presentació va estar a càrrec del mateix autor i de dos membres de l’ADEF (associació d’estudis fallers), Ivan Esbrí i Jesús Peris Llorca.
La presentació es va fer en ambient distés i agradable on els ponents varen parlar sobre la història de les falles al nostre poble, amb alguna aportació important per part del públic assistent ( qui sabia que a Llíria s’havia fet una falla mòbil que anava de barri en barri als anys cinquanta?). Com era la presentació d’un llibre de poemes fallers , els ponents varen fer-nos un resum de la història d’aquests a València i a altres ciutats i es varen mostrar alguns dels llibres que ha fet o col•laborat l’autor del llibre que es presentava. Desgraciadament, actualment a Llíria no es fan aquests llibres fallers, i el protagonista de la nit, és més conegut al poble per la seua faceta anterior d’artista faller, malgrat que és l’autor dels poemes del llibret de la falla de l’ajuntament de València del 2017, la falla d’Okuda.
Respecte al llibre, en ell es recullen els poemes més personals, segons va comentar l’autor, que han estat publicats en els llibres de falles en que ha participat els darrers anys. Per tant no espereu trobar, com varen dir els ponents, els típics versets satírics que hi ha en la majoria de llibres fallers i mal escrits amb faltes d’ortografia i castellanismes a dojo. No, trobareu poemes que tracten temes socials actuals: al violència contra la dona, la immigració, els problemes dels artistes fallers, critica cap al món de la falla i , sí, també h i ha alguns satírics, no podien faltar. La majoria dels poemes estan escrits en quarteta lligada, la més utilitzada al món de la festa, però també hi ha altres rimes o rima lliure. Per cert un dels poemes (no diré quin) ha guanyat el premi MALVA, el més prestigiós de la poesia de festa fallera.
La presentació va acabar amb un tast de coca local i mistela i la gent assistent fent tertúlia al voltant de la taula.

Josep Vicent Montesinos Peñarrocha.

Havia vist córrer aquest llibre entre els alumnes de l’institut, però enguany li l’han fet llegir al meu fill. Ara l’he llegit jo i crec que ja va bé que els facen llegir als nens llibres com aquests, on poden veure els perills dels extremismes, siguen religiosos o polítics, i sobretot el perill que suposen aquests per les dones. Ara que ací sembla que alguna s’empenyen en fer pujar a un partit d’extrema dreta (com si no tinguérem prou amb els que es diuen de dreta o centre, però són extrema dreta pura i dura), cal que els adolescents prenguen consciència del que pot passar o ja passa en alguns llocs.
Personalment, a vegades recordava una pel·lícula prou dura que vaig vore al cinema Truffaut de Girona, Kandahar de Mohsen Makhmalbaf.

Per mi Joan F. Mira és un dels millors escriptors que tenim actualment a la literatura catalana i com he tingut el plaer d’enraonar amb ell un parell de vegades a Sant Feliu de Guíxols, sé que no sóc molt imparcial en escriure sobre ell i la seua literatura.
Aquest llibre és un dels pocs que em faltava per llegir, i evidentment no m’ha decepcionat. Una novel·la històrica, on la part de novel·la no es menja la part històrica i no cau en la trampa de la llegenda negra dels Borja que ell desmunta en aquesta narració en primera persona per part del Papa Alexandre.Una llegenda que ja començaren a fer-la córrer per aquella època i en la que han caigut molts escriptors de prestigi o la mateixa BBC, la molt rigorosa televisió britànica, o també el cinema espanyol darrerament.Però és clar, la llegenda negra ven, i els doblers són els doblers, com diria el mateix Papa Roderic. Els Borja, en comparació al que hi havia a Roma entre el final del cisma de d’Avinyó i la seua arribada al poder, encara es podrien considerar civilitzats i varen posar els fonaments de la Roma del renaixement on ja es varen lluir altres Papes posteriors als Papes xativins.
Potser a molts valencians els convindria llegir aquesta novel·la, per poder saber que hi havia darrere de totes aquestes llegendes negres que ens han contat sobre la família Borja, i poder saber la part fosca d’altres personatges massa enlairats com els Reis Catòlics.

Contràriament al que poden fer pensar la majoria de les seues obres, sembla ser que Verne estava totalment en contra de la caça, i més com a trampolí per pujar socialment. En aquest relat curt, posa a parir als caçadors i les seues costums (evidentment sense arribar a l’extrem Berlangià de La escopeta nacional). Ja comença fort a la primera línia:
“Muchisimas personas siente una verdadera antipatia hacia los cazadores, y no les falta completamente la raxón.”
I continua amb coses com aquestes:
“…se me ocurrió preguntar a la posadera, una vieja desgarbada, si había pulgas en su cuarto.
-No señor;- me respondió- se las comerían las chinches.”
“…però no se puede pedir a un principiante que tenga un vestuario como un cómico antiguo”. (referint-se a la manera de vestir dels caçadors. Aplicable actualment a molts runners o ciclistes)
“….hasta me advirtieron , sobre todo, que, vista la abundancia, no tirase sobre las hembras que fuesen a ser madres.
Com es de suponer, era una advertencia inútil,pues mal podía distinguir eso, yo que no sé diferenciar un conejo de un gato, aun estando guisado.”
I així més anècdotes sobre el món dels caçadors, que no els deixen molt ben parats.

Núria Cadenes ens serveix una novel·la en petites píndoles o capítols curts, on alguns sembla que no estiguen lligats entre ells, per explicar-mos la vida d’un banquer sense escrúpols, que l’únic que li interessa és fer doblers al preu que siga, sense importar-li els mitjans. Per això, és conegut com el Pirata, i el contraban és una de les seues fonts d’ingressos. Ens relata, la seua peculiar manera d’entendre els negocis, i la seua vida privada, a més dels seus intents d’entrar en política i les seus relacions amb polítics i militars de l’època.
Evidentment, que no és casualitat tot el que narra, ja que aquest personatge està inspirat en la figura de Joan March, conegut com els “banquer de Franco” o “l’últim pirata de la Mediterrània”. Sempre recordaré quan el meu avi em contava que no entenia com la República no havia fet més per acabar amb aquest senyor i em recordava el que es deia en aquella època “O la República acaba amb March, o March acaba amb la República”, com desgraciadament va passar.

Fa poc em va arribar a les mans aquesta novel·la d’Ivan Carbonell. Ja he llegit alguna de les seus novel·les, les primeres dirigides als public juvenil i les últimes, ja adreçades a un públic més adult. Aquesta sembla ser la primera on ja no es dirigeix al públic juvenil, i això es nota en la temàtica i en la seua estructura narrativa: ns lladres de llibres, que es van traint uns als altres intentant apoderar-se d’un llibre robat a La Seu d’Urgell, al llarg d’una sèrie de capítols desordenats cronològicament i ambientat a diferents ciutats: Valladolid, Edimburg, Londres, Barcelona i, com no, València.
Ara no puc ser neutral, ja que tret de la capital castellana, he estat a totes les altres ciutats. He caminat per alguns dels llocs on es desenvolupen els fets i això fa que t’enganxes a la narració i no pugues ser molt neutral a l’hora de valorar-la, a mi m’ha agradat molt. Però clar, ningú pot ser neutral en tot, perquè qui pot ser neutral en un duel Celtic-Rangers? hi hi hi hi….Jo evidentment, Celtic. O quan et trobes una escena semblant a una de la gran pel·lícula The Big Sleep? O quan trobes referències als autors que has llegit de jove, com Conan Doyle? Res, que si voleu llegir-la, crec que no vos defraudarà gens.

Al final els aprenents no són tan aprenents, i el mestre tan mestre com sembla. Com la vida real on tot aprenen de tots.