Potser és molt difícil estar d’acord al cent per cent amb totes les veus que apareixen en aquest treball col·lectiu dirigit per les tres dones que apareixen a la portada, però crec que la seua lectura és molt recomanable actualment i a partir d’aquí parlar i treballar per millorar el nostre futur nacional. Molts són els àmbits tractats en aquest volum, però en una cosa que coincidim tots, és que mentre continuem vinculats a un estat com l’espanyol, no podrem avançar en molts dels drets socials que sempre reivindiquem. No sabem on anem, però sabem d’on venim i no volem tornar.

He escrit petit tasts al meu facebook en un àlbum anomenat política.

En aquest petit (de mida) assaig Joan-Lluís Lluís aprofita el mite bíblic de la torre de Babel per a explicar-nos la diversitat lingüística, els perills que s’enfronta i el seus avantatges enfront de la seua desaparició en favor d’unes poques llengües amb estats potents al darrere, a més del possibles perills que això comportaria. Una petita joia de l’autor de Perpinyà.

L’AVL va publicar aquest recull de contes i faules moralitzants que es troben a l’obra de Francesc Eiximenis adaptades al català actual. Interessant és adonar-se que a majoria dels contes tenen com a protagonistes gent de Mallorca, Catalunya i València, amb algunes incursions a Occitània i Castella. Per als que encara no tenen clar la unitat que hi havia entre els Països Catalans: Eiximenis, nascut a Girona, però vinculat sobretot a la ciutat de València, troba la mort a Perpinyà.

“The violent depolitization that lies at the heart of the Spanish national project has a pupose. Its purpose is to defend Spain, yes, gut more importantly it is to defend the longevity of the Spanish ruling class.” (Ignasi Bernat i David Whyte, “Spain must be defended: explaining the criminalization of political dissent in Catalonia” State crime journal, 9-2-2020)

Sí, ho escric en anglès, com al llibre per als que es queixen que en català no ho entendran. Potser en la llengua més universal ho arriben a entendre el perquè Espanya és irreformable i molts no volem continuar dins d’aquest estat amb aquesta democràcia de façana en la que ni valencians, ni catalans tenim encaix, i no serà per culpa nostra, que mira que ho hem intentar manta vegades. No, és per culpa dels espanyols, que no es volen i ja ens ho han demostrat moltes vegades al llarg de la història. I si ens volen, en volen transformats, submisos als seus interessos i que no molestem molt per a que fa anys que manen des de Madrid, ho continuen fent. I d’això també se n’hauria d’adonar aquest progressisme espanyol, que a la mínima prioritza la “unitat d’Espanya· a treure del poder a aquest Spanish ruling class que fa tants anys que fan el que volen. Perquè jo crec que això que diu al final del llibre, mai passarà:

” Tanmateix, entenem que només un canvi substantiu en la cultura política espanyola dominant a partir d’una reflexió, així com una voluntat de rectificació profunda, d’un trajecte estatal històricament incapaç de configurar una unitat de convivència i substituir-la per la del valor del reconeixement de la pluralitat cultural i nacional. Ras i curt, la senda orteguiana i schmittiana, així com els seus antecedents politicoideològics, hauria de ser abandonada a tots els nivell, constitucional inclòs.”

Un lectura ideal per completar la recent de Ricard Chulià: País Valencià, una eixida d’emergència.

Em temo molt que per poder viure tot el que conta Biel Mesquida sobre la seua estimada Ciutat m’hauré d’esperar a la jubilació i torna a Mallorca en hivern i entre setmana, ja que no crec que cap govern faça alguna cosa per solucionar el problema de la massificació turística que actualment pateix l’illa.

“La respiració de Palma és rítmica quan no l’ofeguen amb masses turístiques que com a epidèmies infeccioses sembla que ho volen devorar tot. Si vols guanyar els sabors de Palma cal estimar-la a poc a poc i mossegar les bocinades del seu alfabet de carrers, del laberint de barris, de la varietat d’establiments de tota casta.”

Uns dels primers llibres de l’editorial Sembra va ser la novel·la de Feliu Ventura, Com un record d’infantesa, on ens contava una història entre Alcoi i Xile vinculada amb la dictadura del feixista Pinochet. A la fira del llibre de Riba-roja de Túria vaig trobar una novel·la més dirigida cap al públic juvenil amb un plantejament similar. En aquest cas es canvia Alcoi per Gandia (l’autora és d’Almoines) i si en la primera hi surt la música d’Ovidi, en aquest cas la música que surt és la de Victor Jara i de rebot, Raimon.

En aquests temps on molta gent no sap o no recorda ni el que va passar fa un any, potser caldria recomanar aquest llibre als que no coneguen que va ser la dictadura feixista del general Pinochet a Xile, i de pas la que varem patir ací al segle passat (tampoc fa tant).

0- Stan Laurel i Oliver Hardy, Disney.

1-Les mines de rei Salomó, Kim de la India, El tercer home. Stewart Granger, Deborah Kerr. Errol Flynn, Orson Welles,Joseph Cotten i Viena.

2-Ultimatum a la terra, Citizen Kane. Robert Wise

3-Els crims de museu de cera, Moganbo, Pesadilla en Elm street. Vincent Price i Charles Bronson, John Ford, Ava Gardner, Clark Gable,

4-La guerra del mons. HG Wells

5- Glòria Lasso i Luís Mariano, Serenella, Foc verd,Vint mil llegues de viatge submarí, Quan rugeix la marabunta, Veracruz. Stewart Granger, Grace Kelly, Disney i Verne, Charlton Heston, Sarita Montiel, Gary Cooper i Burt Lancaster

6- La bruja amb Marina Vlady, El guepard, James Dean i Silvana Mangano…..despertar sexual

7- Eddie Constantine, Vittorio de Sicca, cinema francès versus italià.

8- El último cuplé,  Sara Montiel.

9- Susanna tutta panna, amb Marisa Allasio, I want to live, de Robert Wise i Susan Hayward. Le geneu de Claire, de Eric Romehr

10-Rio Bravo, Rio Rojo, El Dorado, Rio Lobo. Howard Hawks, John Wayne, Rickie Nelson, Dean Martin, Walter Brennan, Monty Clift, Robert Mitchum,Jorge Rivero……my rifle, my pony and me.

11-Psycho, Alfred Hitchcok, Anthony Perkins, Janet Leight, L’home que sabia massa, Doris Day, Atrapa a un lladre, Grace Kelly. La Túria.

12-Espanyolades! Esplendor a l’herba, Elia Kazan, Natalie Wood, Warren Beatty. Macarthisme.

13- Lawrence d’Aràbia, David Lean, Peter O’Toole. Èxode, Paul Newman.

14- Art i assaig versus comèdia. Rock Hudson i Doris Day. L’esport favorit de l’home, Howard Hawks, Paula Prentiss, Rock Hudson. JFK, la nova cançò.

15. El verdugo, Luís Garcia Berlanga (el valencià que no ho era), José Isbert.

16. Dr Jivago, David Lean, Omar Shariff, Julie Christie, Geraldine Chaplin…..Larissa. Dr Strangelove, Stanley Kubrick, guerra freda. Somriures i llàgrimes, guanya. Contradiccions de la Túria.

17- La batalla d’Argel, de Gillo Pontecorvo. Beau Geste, de Douglas Heyes, Comandament perdut, de Mark Robson. Tres visions diferents. Queimada, Gillo Pontecorvo.

18-Helga, el miracle de la vida…documentat i decepció.

19- 2001, una odissea l’espai., Stanley Kubrick. El vell Danubi blau, el monòlit, Així parlava Zaratustra. La Túria altra volta. L’inici d’un  nou tipus de cinema.

Epíleg, de tot un poc.

A la fira del llibre de Riba-roja de Túria em vaig trobar amb aquest llibre. Parlava de cinema i en valencià! no vaig poder resistir la temptació i a més intercanviar unes paraules amb l’autor, Rafael Escobar (recordeu L´últim muetzí!). Potser que siga el Cinema Paradiso valencià amb el seu recorregut personal pel món del cinema i les diferents sales que hi havien als pobles de l’horta de València (Manises, Quart, Paterna, Xirivella, Mislata…i més tard la capital) als tristos anys de la dictadura franquista?Això ho decidirà cadascú, de la mateixa manera que potser no faríem la mateixa tria de films o les nostres opinions segurament serien diferents. Però crec que a molts els pot agradar el llibre tant com a mi.

No he pogut anar encara a cap de les presentacions que l’autor està fent per la comarca, però a la darrera fira del llibre de Vilamarxant vaig comprar la seua darrera novel·la. M’agrada aquesta manera que té l’Alfons d’utilitzar la ficció per a contar realitats com a punys, que no hem d’oblidar que varen passar no fa tant de temps. Les seues advertències sobre les trampes i mentides que fan propagar per esborrar-nos de la memòria el que el feixisme va fer en molts pobles petits, Los Yesares en la ficció, però tot sabem de quin poble parla.  En aquesta es centra més en la figura de l’exiliat i del possible retorn al poble. Ell i els seus antics amics va reconstruint els fets ocorreguts i la por al possible retorn i no saber amb que es pot trobar.

Una gran història en format petit, no arriba a 150 pàgines, però com a vegades he escoltar dir a l’autor, potser no calen més per contar i explicar el que vols si ho fas bé i amb ganes. Una mostra:

“Cosas que pensábamos cuando no sabíamos lo que era pensar porque decían que pensar sólo te podría traer cosas malas o que te llevaran al cuartel, que más o menos nos parecía que era lo mismo.”

Es necessari mantenir el Via Crucis nacional-catòlic per la seua estètica que hi ha al paratge del Santuari? al segle XXI encara rendint homenatge al feixisme?

M’he negat a fer fotos d’aquestes horripilants escultures i creus que hi ha al camí que puja per continuar després cap al Montmajor.

Abans de començar-la ja havien fet el ridícul amb això de “Ayuntament dé Valencia”, però avui m’ho trobat una sorpresa:

Algú em pot explicar que collons feia una parada de la RACV a la fira del llibre de València? Si no saben escriure!

Darrerament el meu passat ganxó  em ve a retrobar. Si fa uns mesos va ser de la mà de Toni Strubell i la seva biografia novel·lada de Pere Caimó, l’alcalde republicà de Sant Feliu de Guíxols als anys del sexenni revolucionari del segle XIX, ara el mateix personatge em retorna a la magnífica novel·la de Sebastià Alzamora El Federal.  Si en la primera novel·la es fa un repàs a la vida de Pere Caimó, en aquesta segona, l’autor de Llucmajor es centra més en els anys revolucionaris i en l’aixecament republicà federal que va acabar amb els fets coneguts com el Foc de la Bisbal, donant també més protagonisme a les dones, la dona de Pere, Isabel Batalla i la sindicalista de Llagostera Isabel Vilà; així també com als seus enemics, el brigadier Romualdo Crespo.

La narració està contada en capítols en que cadascun dels personatges és protagonista d’aquest, a més dels canvis de punt de vista narratiu, i conjuntament li donen cos a l’0bra. Malgrat que és el que diríem un novel·la històrica, l’autor no pot deixar de posar alguna nota d’humor com fa en altres novel.les, sobretot en boca de les dones:

“….Però Maria digué a l’àngel: I com és farà, això, si jo no conec cap home?

La petita es va sorprendre.

-No coneix cap home? Com és?

La Isabel Vilà li va dedicar un somriure vastíssim i després em va mirar a mi.

-En aquest cas, estimada, es tracta de conèixer en el sentit bíblic de la paraula. Vol dir que no era casada.

-Però per conèixer un home no cal casar-s’hi, no és així?

La Isabel Vilà va esclafir el riure al mateix temps que l’aigua arrancava el bull……..”

Sembla ser que l’autor s’ha assessorat prou bé, ja que descriu prou bé la ciutat de Sant Feliu, el seus carrers, edificis i paratges, així com la ciutat de la Bisbal d’Empordà.

A Llíria mentre uns fem cultura, altres fan altres coses:

A més per per aquestes bestieses els veïns a saber on haurem de deixar el cotxe i envoltaran la biblioteca municipal: cultura envoltada de barbàrie. I l’ajuntament mirant cap a un altre costat!

Ahir mentre escoltava un concert a l’església de la Sang de Llíria i observava el poc trellat que té exhibir els sants de la processó de setmana santa en aquest edifici del segle XIII vaig recordar un passatge del llibre Darrere les barricades del ganxó d’adopció John Langdon-Davies. En ell ens explica com a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona una petita comissió tècnica decideix que poden cremar i que no els revolucionaris. Intenten salvar el que té valor i el que no o és superflu o no té res a veure amb el gòtic de la basílica, a la foguera:

“Era un foguera magnífica. Una petita comissió tècnica (per la qual vaig estar elegit) s’estava a un costat de la porta jutjant els sants mentre els treien de dins. El company Sagasta confiava en el meu criteri.”

Potser haurien de deixar d’utilitzar la Sang com a magatzem de sant que no tenen res a veure amb l’edifici i dignificar-la més. No cal arribar a l’extrem dels inicis de la guerra civil, però no crec l’edifici de la Sang siga el seu lloc.

Potser aquesta no està dirigit a persones com jo que ja estem convençuts de que l’única sortida digna per al nostre país és al independència i tenen molt clar que d’Espanya no es pot esperar res bo, només el tracte colonial que hem rebut, rebem i rebrem sempre, però potser per a molts que encara tenen dubtes sobre la qüestió el pot ajudar a decidir-se amb la quantitat de dades i arguments que l’autor dona a favor de la secessió.

A més també fa una crítica, que seria la segona part del llibre, al que han fet o millor dit, no han fet, els polítics que en teoria es deien valencianistes durant els darrer anys.

Molt recomanable

In, inde, indepedència!