Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

Sra Armengol, ha llegit vostè el poema?

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Tots Sants, una festa valenciana; per Manolo Sànchez.

Continuant amb les xerrades que Manolo Sánchez fa sobre les tradicions valencianes (carnestoltes, festes al barris de Llíria, …) a la biblioteca municipal, ara toca la festa de Tots Sants, aquesta festa ja tan influenciada per la tradició nord-americana del Halloween. Després de fer un recorregut històric sobre les tradicions funeràries del diferents civilitzacions fins l’actualitat, el ponent es centra més en les tradicions i celebracions pròpies del poble i del País Valencià en aquestes dates, ara en declivi enfront de la més divertida i atractiva del Halloween americà, que en realitat és un festa d’origen celta (Irlanda, Escòcia,…) que els ianquis han adaptar a la seua idiosincràsia. Normal que la gent jove d’ara la preferisca ( i potser a mi m’haguera passat el mateis) enfront de la por i la tenebror amb que es celebrava Tots Sants durant la dictadura del nacionalcatolicisme!

Manolo ha estat acompanyat de l’escriptora de Benaguasil, Carme Cardona, que ha portat el seu llibre Arrels de llegenda.

Estiu, de Josep Vicent Miralles.

Una noia vol fugir de la corrupció i el poc futur que veu en un poble de l’interior i després d’haver comés un atracament de poc profit. Però en la seua fugida cau a un lloc pitjor del que s’ha escapat, un poble de la costa  (un poble fictici de la Maria Alta) on descobrirà que la maldat humana i la corrupció per guanyar diners a qualsevol preu no té límits.

Josep Vicent Miralles fa un retrat interessant de situació de la costa valenciana durant el boom de la construcció i les conseqüències que això comporta a la nostra societat i ho ha amb una trama policial al voltant d’una assassinat i les trames al voltant d’un conglomerat d’empreses (constructores, seguretat, restauració,…) dirigides per un clar rus  amb la col·laboració de certs polítics que van de liberals i de la premsa afí.

Recomanable, però insistix que aquesta editorial (Drassana) hauria de corregir millor els seus textos. I això que aquest té poques errades comparats amb altres que he llegit.

Retorn a Fanzara, sis anys després.

Al 2017 vàrem anar d’excussió a Fanzara a veure el MIAU. Sis anys més tard hem tornat i ha valgut la pena recórrer els carrers d’aquesta petita vila de l’Alt Millars, tret d’alguna tanca per culpa dels maltractadors d’animals locals. I ací es veu una contradicció, com és que un poble que ha apostat tant per l’art convertint-se en un museu a l’aire lliure d’art urbà pot fer al mateix temps espectacles on es maltracten animals i que alguns encara s’empenyen en anomenar “art”?

 

Dependència, per Vicent Torrent

Ahir Vicent Torrent, fundador del grup Al Tall,  a Riba-roja de Túria va dir que els valencians patim un mal que es diu dependència, i a la cançó del Tio Canya aquesta situació es resumeix a la frase “no tens las claus de ta casa”. Que hauríem de fer per trobar una solució a aquest mal? Continuar amb la dependència i esperar que alguna vegada aquesta dependència siga entre iguals? Ho sent, però ja fa temps que tinc aquesta opció descartada per ser més propera a la ciència ficció que la realitat i al que volen els espanyols dels valencians: seguir xuplant del pot. Jo sóc més partidari d’una altra solució, que és afegir-hi dos simples lletres més al problema: INDEPENDÈNCIA.

“Compromís” amb la llengua?

De veritat que no es pot fer ironia i campanya en la nostra llengua? es necessari usar el castellà per atacar al feixisme analfabet? és original i fa riure a primer cop de vista, però quan reflexiones un poc te n’adones que no tot val per provocar rialles i criticar a l’enemic, i més utilitzant les seus armes: el menyspreu cap a la nostra llengua.

L’any que vaig estimar Ava Gardner

Cap a meitat del anys 90 del segle passat vaig comprar a la Llibreria El cau ple de lletres  de Terrassa un petit llibre que es deia Pandora al paradís blau, d’Antoni Foraster. Era un petita ficció editats per una desapareguda editorial d’Argentona i inventava una ficció a partir de l’estada d’Ava Gardner a Tossa de Mar per rodar la pel·lícula Pandora i l’holandès errant.  Rodatge que va marcar un abans i un després en la desenvolupament turístic de la vila i d’altres viles properes. Em vaig quedar amb ganes d’un poc més.

Ara, Jordi Solé ha escrit una novel·la molt més completa i més centrada en el rodatge d’aquesta pel·lícula i el resultat és recomanable sobretot pels amants del turisme i la gent que estimen la costa brava,i que no ens agradaria veure-la destruïda per l’urbanisme salvatge que alguns encara promouen. Urbanisme en part degut a l’èxit de la pel·lícula.

El que no entenc. és perquè ha de posar els títols de les pel·lícules en castellà, potser per ambientar-la millor als anys negres de la dictadura feixista?

Una petita filtració:

Cims i abismes, de Vicent Penya

Un petita mostra. Dedicat als caçadors de bolets. Potser em sembla a mi, o han passat per davant de la cartoixa de Portaceli?

Inspiraci0?: https://www.youtube.com/watch?v=CflvcS-ZiTI

 

ENCALÇ MICOLÒGIC

Del monestir estant, un monjo blanc

vigila el pas de la gent a les muntanyes.

Mes no hi veu res davant del nas. Un banc

de boira dens li excita les lleganyes.

 

La colla puja i baixa sobre el fang

i, de la terra, en furga les entranyes.

Corbella en mà, l’afany. L’esclata-sang

s’oculta, sota un mant, de pelacanyes.

 

La cerca avança amb compte i en secret

entre els matolls i els pins de la cadena.

L’atac silent. El tret d’algun bolet

en un llampec d’espores que enllumena.

 

I és un desig el somni, aquest esplet

de fruits del mont d’una cistella plena.

 

 

 

 

Un adéu a la tribu, de Toni Mollà.

Durant el passat folkestiu organitzat per l’Ateneu de Bétera vaig trobar aquest vell (2012) sobre les vivències de l’autor durant el temps que va estar fent classe a Nova Anglaterra, més concretament a Providence. Més enllà de les descripcions sobre el funcionament de la Universitat allà o de l’oratge hivernal que va fer aquell any, em quede amb la descripció de la situació política i social dels Estats Units d’aquells anys i les comparacions que fa amb la societat valenciana del moment o durant la transició (no vos perdeu el capítol dedicat al Tea Party).

Es estrany que estant prop de Boston, parla d’alguns esports i no diu res dels Boston Celtics, l’equip de mític Larry Bird.

I per acabar, visca el Barça i Frank Sinatra!

100 curiositats de València, de Gabriel Benavides Escrivà.

Les petites històries que fan més atractiva aquesta ciutat i no els grans balafiaments de l’època que ara alguns volen recuperar són recollides en aquesta petita guia editada per l’Associació Cultural Institut Obrer i l’Ajuntament de València. En ella descobriràs els petits senyals que la història ha deixat en la ciutat, els carrers d’aquesta, curiositats sobre el riu,fonts, ponts i altres objectes que poblen el paisatge urbà de la ciutat. Hi ha un capítol dedicat a la València desapareguda, però crec que l’autor es massa benèvol atribuint-ho tot a la voracitat urbanística del franquisme, crec que molts palaus i altres edificis es varen enderrocar o eliminar per a esborrar el passat de la ciutat com a capital d’un regne o país, que no quedara constància de la seua importància i que els valencians oblidarem el nostre passat. Ja ho va dir Felip V: “Picad todos los escudos del reino que hay en las murallas de la ciudad. Para que un día olviden que fueron valencianos y que fueron libres”, doncs els seus successors varen continuar amb l’exemple amb l’excusa de “modernitzar” la ciutat.

Aquesta guia és una traducció d’una prèvia escrita en castellà i això es nota massa. Potser el traductor hauria d’haver estat més acurat en aquesta ja que hi ha massa errades pel meu gust, sobretot noms en castellà i algunes construccions mal fetes.

La rebel·lió dels vianants, d’Aitana Guia.

Fa uns 35 anys la ciutat de València va guanyar dues batalles al franquisme i als seus hereus: salvar el Saler i salvar el llit vell de Túria que volien convertir en un nus d’autopistes que hagueren partit la ciutat per la meitat deixant la seua merda per tot arreu i sense cap utilitat cap als ciutadans, ja que per allà només hagueren passat que vehicles de pas.  La pressió popular va fer que tot (o quasi tot) el llit vell del Túria es convertira en un espai públic amb zones verdes, esportives i d’oci esdevenint un veritable pulmó ver per a la ciutat.

Aitana Guia ens conta aquesta història i ens analitza la situació actual del riu i de com podria ser en un futur conjuntament amb altres projectes ideats per donar més habitabilitat a la ciutat. Analitza les coses ben fetes i les que no, les que es podrien millorar i com han actuat al llarg dels anys els diferents consistoris i la Generalitat (amb encerts i amb errades independentment del color polític del partit que la controlava en aquell moment). També ens avisa dels perills en que podem caure, comparant amb altres ciutats, i quins projectes hi ha pendents o es poden fer. Ara, en aquest tema no són optimista, degut al canvi de color del consistori. Farà la Sra. Català el projecte d’unir el Parc Natural del Túria amb el de l’Albufera pel nou llit del riu? o es dedicarà a la política de l’asfalt de la seua admirada Rita Barberà? Ampliaran el port que no fa falta? posaran la por al coll als del Cabanyal altra vegada?…..

Un lectura molt recomanable per saber més coses de la capital del nostre País Valencià escrita per la filla d’un dels millors professors que vaig tenir a al facultat i gran lluitador pel seu país, en Josep Guia.

Enllà de l’horitzó, d’Enric Valor.

Acabe el cicle de Cassana amb el tercer volum, el darrer a publicar-se, que aplega els anys de la guerra civil amb els mateixos personatges que protagonitzaren els segon volum.  Com  sempre, la ressenya inicial dona un idea del que llegiràs en aquest volum:

“Els homes, no contents de tanta discòrdia com llurs interessos causen, es fan encara més mal per interessos quimèrics i per absurditats inintel·ligibles”, Voltarie.

Per connectar amb les altres dues obres, l’autor va recuperant personatges de les altres (evidentment el més joves) en papers secundaria i així tenir una visió global dels tres volums que vans des de l’inici del segle XX fins a l’exili al 1939.

Els llibres són de la biblioteca de l’institut.

Enllà de l’horitzó, d’Enric Valor I: arriben els refugiats.

En plena guerra civil arriba un autobús de refugiats de Madrid al petit poble de Cassana i la primera reacció d’aquests quan baixen i veuen que no entenen res, que allà parlen una altra llengua, enlloc d’agraïment és:

–Yo no los entiendo! – es va sentir a dir.

-Buena la hemos hecho con el Levante Feliz de la puñeta1

-¿A donde hemos ido a parar? – va reclamar una vella vora meu.

 

Després la cosa es suavitza i alguns dels nouvingut es disculpen amb educació, però altres sembla que encara tenen de provoca:

-Ay, yo creia que el autobús se había equivocada y habíamos desembarcado en Francia.

 

Com es veu per molt republicans i/o comunistes que es volgueren fer passar, el fons imperialista espanyol els eixia espontàniament i això era quan molts valencians i catalans havien anat a defensar amb la seua vida la capital espanyols enfront del feixisme. Encara queda algun dubte del que podem esperar els valencians de ponent? res, ni vent, ni gent.

Les dones Borja, de Verònica Zaragozà.

Un assaig molt interessant per desmitificar aquesta mala imatge que la història ha donat de les Borja (i de tota la família que va viure a Roma, ja que la part dels Ducs de Gandia mai va tenir aquesta mala fama i a més varen tenir un sant). Usant com a fil conductor la vida i obres de set dones que varen pertanyes a la família analitza el seu paper quedant, en la meua opinió molt clara la diferència entre les primeres, que encara tenien vinculació amb la nostra llengua (malgrat que no la parlaren algunes) o les darreres (les vinculades al ducat de Gandia) ja totalment castellanitzades i sense cap vincle amb la nostra llengua i amb el poble, fins al punt de fugir de la ciutat durant les germanies (un exemple clar de l’aristocràcia que va renunciar a la seus cultura per vincular-se al poder de Castella). Podran ser molt cultes, però a mi el seu paper en aquesta castellanització no em convenç.

Temps de batuda, d’Enric Valor.

Continue amb la segona part del cicles de Cassana, un conjunt de tres novel·les escrites per Enric Valor i editades per Tandem al anys vuitanta del segle passat i que segons els experts és la seua gran fita dins del món de la novel·la.

Si la primera parts, Sense la terra promesa, està ambientada als primers anys del segles XX (al voltant de la  I Guerra Mundial), aquesta després d’uns capítols introductoris els protagonistes ens porta als mesos previs al cop d’Estar feixista del general Franco i com açò afecta a la vida del petit poble de Cassana i voltants.

Però  no espereu grans fets i grans epopeies, com a l’anterior novel·la per a l’autor l’important no son els fets històrics o mes novel·lescs, sinó els personatges, les seues reaccions i el paisatge que els envolta. Si la primera novel·la la inicia amb una cita de Walter Scott on deixa clares les seues intencions, en aquesta ho fa amb una altra cita de d’Edmond de Goncourt:” He fet allò que he pogut per acabar amb el novel·lesc i transformar-ho en una espècie d’autobiografies, de memòries de gent que no tenen història.”

Ara, falta Enllà de l’horitzó.