Entre el Túria i el Ridaura

Després d’un fracàs editorial l’autora gironina va escriure el que ella va qualificar de “novel·la rosa” intentant no crear moltes polèmiques, cosa un poc difícil en temps de dictadura feixista. Però el resultat és molt lluny d’aquest qualificatiu que li va donar la mateixa autora. Hi ha una història d’amor no correspost, però és l’excusa per contar paral·lelament els canvis produïts als petits pobles de pescadors de la Costa Brava amb l’arribada del turisme de masses cap als anys 60 del segle passat. La pèrdua de la innocència del protagonisme potser és un metàfora del canvi produït als paradisíacs pobles de pescadors i pagesos que comencen a transformar-se en nius d’apartaments per a gent de pas.

Hi ha una versió cinematogràfica protagonitzada per Joan Manuel Serrat, però pel que he llegit no es sembla molt a la novel·la.

En aquesta edició el català utilitzat als diàlegs no és molt normatiu. S’ha prioritzat la versemblança amb la llengua parlada en aquella època a la costa empordanesa. A més hi barreja l’anglès amb el castellà macarrònic que intentaven parlar alguns turistes.

Fa anys vaig llegir al llibre La passió italiana de Josep-Lluís Carod-Rovira que a Sicília en acabar la II Guerra Mundial el moviment independentista sicilià va intentar integrar-se com a Estat dins dels EUA. He recordat aquest fet després de veure les darreres decisions del Parlament Europeu fent cas a les xorrades dels espanyols, més concretament el conservadors: que si la trama russa, que li el castellà està en perill! Volem entrar com un estat independent en aquesta Europa que fa més cas al nostres enemics o potser es aniria millor fer com volien fer els sicilians?

No espereu trobar ací la biografia del guerriller de Vallibona que es va fer famós per qüestions totalment alienes al seu ideari polític. La seua vida no és la d’un destacat guerriller del maqui, ni la de cap lider de l’oposició armada contra el franquisme. Però per desgracia la propaganda feixista del regim el va utilitzar indignament per als seua propòsits i, potser per aquesta raó, el llibre porta com a subtítol “la dignitat robada”. L’autora, un neboda del maqui, no ens relata la seua vida sinó ens fa una explicació de com s’ha intentat recuperar i dignificar la figura d’una persona, víctima de la dictadura, que va intentar lluitar per contra la injustícia i al mateix temps demostrar que era un persona que qualsevol altra. Dignificar un figura que la propaganda feixista, tant en temps de la dictadura com en temps posteriors havia maltractat; desmentir totes les mentides que s’havien dit sobre ell i la seua família, que també va ser víctima d’aquesta dictadura feixista; i obrir els ulls a la gent sobre el que realment va suposar el franquisme per aquest país.

Un gran relat en menys de 100 pàgines, però que amaguen una gran feina al darrere de investigació i recuperació de la història que el feixisme ens ha amagat, fins i tot a la mateixa família del protagonista. Ja hi ha prou d’aquests temps de silenci!

El darrer cap de setmana es va celebrar al castell de Benissanó el IV Congres d’estudis comarcals del Camp de Túria sota el títol de La Immediata: El Camp de Túria en la defensa de València (1938-1939)/La participació de les dones en la Guerra Civil. Les conferències que es van fer i les que no venen recollides al número 8 de la revista Mirades  editada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. A més d’aquestes conferències també es varen realitzar una visita al Castell de Benissanó, una altra a les torres i portals de l’antiga muralla del poble i una visitat al bosc de les Travesses a Llíria per veure el patrimoni bèl·lic que hi ha  la zona (polvorí, nius de metralladora i trinxeres) que formava l’escut defensiu de Llíria.

Una interessant proposta editada per l’Ajuntament de Riba-roja és aquest llibre que han fet conjuntament Juansa Alcàcer, José Aleixandre i Esteban Clemente, en el qual analitzen i contextualitzen dins de la Guerra Civil la línia immediata i més concretament al seu pas pel municipi de Riba-roja de Túria. Bones fotografies, mapes de situació i un acurat relat de la batalla de Llevant on l’exercit republicà va poder aturar als feixistes en el seu intent de prendre la capital del País Valencià. Llàstima de no haver una edició en valencià!

Una aperitiu de la crònica sencera:

Vam decidir sortir de la ciutat de València després de passar-hi uns quants dies. En vam partir el dia 24 de juny i vam anar amb totes les nostres hosts a Llíria per continuar la nostra guerra, i ens hi vam estar fins al darrer dia de juny. Vam obtenir la vila per mitjà de pactes que va fer amb nós Joan Alfons de Xèrica, que la tenia pel rei Pere, el 29 d’aquell mes. I en vam partit i vam anar al Puig.

Feia temps que cercava aquest llibre d’Ivan Carbonell i a la darrera Plaça del llibre, al jardí botànic de València, el vaig trobar. És un llibre un poc inclassificable dins la producció de l’autor d’Els papers àrabs,  La paciència del minotaure o altres novel·les. Aquest un assaig sobre el món fantàstic al País Valencià i per la seues pàgines desfilen fantasmes (d’ací el títol) , dones d’aigua, alquimistes, tresors ocults, bruixes i altres misteris relacionats amb la nostra terra: molts exemples i un un bon recull de testimonis d’aquests fets estranys, que normalment tenen un explicació lògica i no la que la imaginació de la gent li agradaria. I si no, és que no s’ha trobat.

En aquesta nova entrega de les aventures del petit gal, a aquest no li cal molt l’ús de la poció màgica. No ha de lluitar contra la força bruta dels possibles enemics, sinó contra alguna cosa més subtil, més perillosa: el “llirisme” del qual els independentistes hem abusat massa els darrers anys i que tan mal ha fet a la causa.

A part d’això té coses molt gracioses, com la replica de Cèsar al seu fill: “Em pregunt en quin camp jugues tu, Brutus, fill meu!”; l’invent de l’AVG (alta velocitat gal·la) i els seus retards mesurats amb ampolletes de sorra; o les cançons; Tarraco m’esborrona i el bard de la ciutat.

Una nova adquisició de l’escriptor de Palafrugell ha arribat a les meues mans, i en aquest cas és el llibre que va dedicar al seu poble, Palafrugell. Ara potser és un llibre que només gaudiran la gent que coneix el poble i els voltants. Jo em trobe entre un d’ells i entre els que gaudeixen llegint Pla. Però potser  en aquest cas crec que fa el relat massa llarg, potser alguns del capítols finals dels dedicats al seu poble sobren perquè potser s’han fet vells i les noves generacions no entenem ben bé de qui parla.

Sobre el centre Fraternal el qual conec prou bé:

“El fet que Palafrugell sigui una vila de tavernes ha fet que els cafès hagin estat permanentment fallits i que les societats hagin fet la viu-viu. L’única societat que té vida pròpia i autèntica, des de fa molts anys, és El Fraternal. Aquesta societat té més de tres mil socis. És el denominador comú, general, universal, del peix fregit, el Sant Pere de Roma de les tavernes de Palafrugell.”

Continuant amb les xerrades que Manolo Sánchez fa sobre les tradicions valencianes (carnestoltes, festes al barris de Llíria, …) a la biblioteca municipal, ara toca la festa de Tots Sants, aquesta festa ja tan influenciada per la tradició nord-americana del Halloween. Després de fer un recorregut històric sobre les tradicions funeràries del diferents civilitzacions fins l’actualitat, el ponent es centra més en les tradicions i celebracions pròpies del poble i del País Valencià en aquestes dates, ara en declivi enfront de la més divertida i atractiva del Halloween americà, que en realitat és un festa d’origen celta (Irlanda, Escòcia,…) que els ianquis han adaptar a la seua idiosincràsia. Normal que la gent jove d’ara la preferisca ( i potser a mi m’haguera passat el mateis) enfront de la por i la tenebror amb que es celebrava Tots Sants durant la dictadura del nacionalcatolicisme!

Manolo ha estat acompanyat de l’escriptora de Benaguasil, Carme Cardona, que ha portat el seu llibre Arrels de llegenda.

Una noia vol fugir de la corrupció i el poc futur que veu en un poble de l’interior i després d’haver comés un atracament de poc profit. Però en la seua fugida cau a un lloc pitjor del que s’ha escapat, un poble de la costa  (un poble fictici de la Maria Alta) on descobrirà que la maldat humana i la corrupció per guanyar diners a qualsevol preu no té límits.

Josep Vicent Miralles fa un retrat interessant de situació de la costa valenciana durant el boom de la construcció i les conseqüències que això comporta a la nostra societat i ho ha amb una trama policial al voltant d’una assassinat i les trames al voltant d’un conglomerat d’empreses (constructores, seguretat, restauració,…) dirigides per un clar rus  amb la col·laboració de certs polítics que van de liberals i de la premsa afí.

Recomanable, però insistix que aquesta editorial (Drassana) hauria de corregir millor els seus textos. I això que aquest té poques errades comparats amb altres que he llegit.

Al 2017 vàrem anar d’excussió a Fanzara a veure el MIAU. Sis anys més tard hem tornat i ha valgut la pena recórrer els carrers d’aquesta petita vila de l’Alt Millars, tret d’alguna tanca per culpa dels maltractadors d’animals locals. I ací es veu una contradicció, com és que un poble que ha apostat tant per l’art convertint-se en un museu a l’aire lliure d’art urbà pot fer al mateix temps espectacles on es maltracten animals i que alguns encara s’empenyen en anomenar “art”?

Ahir Vicent Torrent, fundador del grup Al Tall,  a Riba-roja de Túria va dir que els valencians patim un mal que es diu dependència, i a la cançó del Tio Canya aquesta situació es resumeix a la frase “no tens las claus de ta casa”. Que hauríem de fer per trobar una solució a aquest mal? Continuar amb la dependència i esperar que alguna vegada aquesta dependència siga entre iguals? Ho sent, però ja fa temps que tinc aquesta opció descartada per ser més propera a la ciència ficció que la realitat i al que volen els espanyols dels valencians: seguir xuplant del pot. Jo sóc més partidari d’una altra solució, que és afegir-hi dos simples lletres més al problema: INDEPENDÈNCIA.

De veritat que no es pot fer ironia i campanya en la nostra llengua? es necessari usar el castellà per atacar al feixisme analfabet? és original i fa riure a primer cop de vista, però quan reflexiones un poc te n’adones que no tot val per provocar rialles i criticar a l’enemic, i més utilitzant les seus armes: el menyspreu cap a la nostra llengua.