El faro del fin del mundo, de Jules Verne.
Quan era adolescent vaig conèixer la majoria de les novel·les de Verne gràcies a les adaptacions en còmic que editava la desapareguda editorial Bruguera. Algunes les vaig redescobrir gràcies a les seues adaptacions cinematogràfiques, i d’aquesta tinc un especial record,ja que va ser rodada en un dels llocs que m’agraden del meu país. Lloc que he recorregut caminant i en bicicleta, el Cap de Creus.
La novel·la ens apropa als paratges inhòspits de les illes del sud de la Patagònia on el paper del recent inaugurat far és essencial per la seguretat dels vaixells que intenten creuar d’un oceà a l’altre, però que entra en disputa amb els negocis d’una banda de pirates que ja estaven a l’illa, que se n’aprofiten dels derelictes i naufragis de la zona.
La versió cinematogràfica allarga més els fets per donar més importància als actors protagonistes del que tenen a la novel·la, a més del canvi de sexe d’un d’ells. A més és més violenta que no pas la novel·la. La novel·la dona més importància al fets, descripcions i importància del far a la zona, deixant de banda un poc els personatges tret del protagonista, Vàzquez, que en la pel·lícula ja no és argentí (Kirk Douglas). El paper del pirata Kongre (Yul Brinner) està més desenvolupat a la pel·lícula, fent-lo com he dit abans més sanguinari que al relat, on es mostra més intel·ligent i sensat en els seus intent de fugida de l’illa.
