Aquell Madrid Tibetà………. Agustí Calvet, “Gaziel”
Quant jo arribava a les darreries del 1908, era un poble gran, crescut a l’ombra de la monarquia. Hi havia un palau enorme i mig buit, perquè la reialesa ja anava de baixa; uns quants palaus de l’aristocràcia més rància, tampoc massa nous; un nombre excessiu de funcionaris públics, de militars i de clerecia, a càrrec de l’Estat; l’indispensable estol de professionals liberals que tota població nombrosa comporta, i una massa de poble fi, calmós, pintoresc i pobre com una rata.”…
………………
…”Però Madrid era lluny de tota realitat peninsular, i es trobava tan aïllat del món, en els seu alt i ample desert de terres planes, que per força la fesomia moral dels madrilenys havia de ser original. Allò no comunicava, pràcticament, amb res; i tampoc la resta del món, si no era per pura necessitat, no tenia ganes ni esma d’anar tan lluny i enfilar-se tan enlaire, a través de soledats despoblades i plenes de ruïnes, per trobar-se una gent que vivia fora de la comunitat europea i -s’ha de dir amb un paraula seva, que no té traducció possible- tan enismismada. Del Tibet, en diuen la teulada del món; de Madrid, més modestament l’havien bastit en un paratge que era en realitat, la teulada d’Espanya.”
Aquestes són les impressions d’un jove “Gaziel” en arribar a Madrid a principis de segle XX, a l’època del bipartidisme liberal-conservador de la restauració borbònica. Però sembla que des de llavors la cosa potser ha canviar un poc, però no crec que molt. M’ha agradat la comparació que fa del Madrid d’aquella època amb el Tibet. Potser ara seria exagerada, però sembla que això de que van a la seva o el gran nombre de gent que viu de la resta dels habitants de la península, continua sent de rabiosa actualitat.