Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Mireia, de Frederic Mistral. Tercer cant.

Reunides les dones al mas, feinejant, fan castells a l’aire, parlen de les seves coses i canten. I quan canten, doncs canten aquesta cançò, Oh! Magalí
.
Pose la lletra en occità.

esto di Frederic Mistral dal poema “Miréio”

O, Magali, ma tant amado,
Mete la tèsto au fenestroun !
Escouto un pau aquesto aubado
De tambourin e de vióuloun.

Es plen d’estello aperamount !
L’auro es toumbado ;
Mai lis estello paliran,
Quand te veiran !

— Pas mai que dóu murmur di broundo
De toun aubado iéu fai cas !
Mai ièu m’envau dins la mar bloundo
Me faire anguielo de roucas.

— O, Magali ! se tu te fas
Lou pèis de l’oundo,
Ièu lou pescaire me farai,
Te pescarai !
Je te pêcherai !

— Oh ! mai, se tu te fas pescaire,
Ti vertoulet quant jitaras,
Ièu me farai l’aucèu voulaire,
M’envoularai dins li campas.

— O, Magali ! se tu te fas
L’aucèu de l’aire,
Ièu lou cassaire me farai,
Te cassarai…

I perdigau, i bouscarido,
Se vènes, tu, cala ti las,
Ièu me farai l’erbo flourido
E m’escoundrai dins li pradas.

— O, Magali ! se tu te fas
La margarido,
Ièu l’aigo lindo me farai,
T’arrousarai.

— Aro coumence enfin de creire
Que noun me parles en risènt.
Vaqui moun aneloun de vèire
Per souvenènço, o bèu jouvènt !

— O, Magali ! me fas de bèn !…
Mai, tre te vèire,
Ve lis estello, Magali,
Coume an pali !

Mireia, de Frederic Mistral. Cant segon.

                      Més la parella ja reposa….
                      Quan un és jove, oh bella cosa!…
Mentre al mateix sac ficaven amb ardor
                      la fulla tendra que esbrostaven,
                      un cop els dits s’entremesclaven
                      i dins la riscla se trobaren
les mans d’ella amb les mans ardent del Vicentó.

                     Tant un com l’altre s’estremiren
                     sobtadament, i envermelliren,
que els dos, al mateix temps, d’un foc desconegut
                     sentiren viva flamarada.
                     i quan Mireia, retgirada,
                     treia la mà de la fullada,
ell, de la trebolina encara commogut.

……………………………………

               -¿No ho veus, non ho veus, que ta abraçada
               ha duit un foc dins de ma pensada?
Escolta, si ho vols sebre, encara que, al moment
               en facis burla, oh encisera!
               Jo vaig  dir-t’ho sens espera:
               Mireia, t’am de tal manera
que et devoraria, de tant amor que sent!

…………………………………………….

Aquestes tres estrofes corresponen al segon cant del poema Mireia (Mirèio), de Frederic Mistral. Potser la part més romàntica que he trobat fins ara. Potser serà una horterada, però vaig pensar amb la famossísima cançò de Serrat.


Mireia, de Frederic Mistral. Cant primer.

              -I vet ací lo que es cantava

            com, en temps vell, Marta filava…-

digué el vell:
les cançons eren belles de tot!

            L’aire és antic, no en calen proves,

            i ara es canten coses noves

            amb mots fins, i belles trobes

compostes en
francès ¿mes, qui n’entén un brot?-

Aquesta estrofa
correspon al primer cant del poema èpic Mireia, del premi Nobel occità Frederic
Mistral, i son les paraules que diu el vell Ambròs, després de cantar unes
cançons al joves del mas dels lledons, entre ells la Mireia i el seu fill Vicent.
Mistral ja comença el seu poema avisant-nos de l’estat de la llengua occitana
al segle XIX. Que diria ara?. L’edició que tinc és de quaderns Crema de l’any
2004, recuperant la traducció al català que va fer l’escriptora mallorquina
Maria Antònia Salvà a principis de segle XX.

Una de les primeres
coses que he observat és la quantitat de paraules que em son molt familiars pel
meu poble: Vicent, cabàs, garba, sàrries, abeurar, poal,… i això amb un
traducció feta, en teoria, en català oriental. Potser els de l’AVL encara no
han llegit aquest poema i per això encara no s’han decidir a cercar paraules
estranyes per diferenciar-nos dels mallorquins i la resta de catalanoparlants?

Mistral va guanyar
el premi Nobel en de literatura en 1904 per escriure en occità, una llengua
sense estat.  Des de llavors, només en 1978
s’ha donat un altre premi a un escriptor de llengua sense estat, el jiddisch.
Quan li tocarà a la nostra llengua? Que no hi ha hagut escriptors de categoria
suficient? O han hagut impediments politics com li va passar al Dr. Trueta amb
el Nobel de medicina?

Finalment acabe amb
un altra estrofa del primer cant:

 

            Els altres dos, així com dansen

            De cavallets, de front se llancen

plegats, sempre
plegats. El famós marsellès

            creia guanyar, mes ningú diga

            vendrà el gaudir o la fatiga

            que el marsellès, ma bella amiga,

trobà la barra
de cap amb el Cri de Múriés.

 

A les notes es diu
que els cavallets és una tradició provençal en la que uns cavallers es posen a
la cintura uns cavallets de cartró i ballen a ritme d’un tamborí. A més diu que
a Mallorca també hi ha aquest costum. Doncs, al meu poble, a la processó de la Mare de Déu de Remei, també
ixen un cavallets portats per xiquets (cavallets de la degolla), que també
ballen entre els gegants i el cabuts (capgrossos). Cadascú que pense el que
vullga.

 

 

Pujar impostos? donar serveis?

Resum del ple de l’ajuntament d’un poble de Costa Brava a la televisió local TVCB. L’oposició tota en contra de la pujada del IBI i altres impostos, es veu un resum de les intervencions dels portaveus de cada partit argumentant les seves raons. Despés la resposta de l’alcalde: sinò es pugen els impostos no podrem donar els serveis que dona l’ajuntament.
Potser siga ahí on estiga la clau del problema, cal que els ajuntaments donen tots els serveis que volen donar actualment? suplint moltes vegades mancances d’altres administracions? o nomès són serveis que fan guanyar vots? tots els pobles han de tenir de tot? piscina coberta (a 500 m del mar), camps per fer tota mena d’esports, no se quantes associacions de jubilats, ….? tots ben subvencionats?
Potser en anys de bonança han ingressat tants diners que no sabien que fer amb ells? que no varen preveure que les instal·lacions tenen costos de manteniment? i un sense fí més de preguntes que s’haurien d’haver fet abans.
Potser molts, ja sabeu de quins pobles parle, però és pot generalitzar a la majoria de pobles dels Països catalans.

Ah! i un poc d’autocrítica de la ciutadania, ja que de seguida van les enveges entre pobles: “Si ells ho tenen, nosaltres tambè i més gran”

Argelers platja.

He estat ja dues vegades per aquesta platja. Però sempre he anat al lloc equivocat, sempre he anat cap a les platges del centre, mai cap a la del nord, que és on estava el camp de concentració. És per això que mai he vist res que recordes l’estada al camp, a l’any 1939, del meu avi i d’altres refugiats més. Potser si haguera anat més cap al nord haguera vist el monòlit on posa:

A la mémoire des 100.000 Républicains Espagnols,
internés dans le camp d’Argelès, lors de la RETIRADA de Février 1939.
Leur malheur: avoir lutté pour défendre la Démocratie et la République
contre le fascisme en Espagne de 1936 à 1939. Homme libre, souviens toi.

Però no, l’únic que he vist, és la sorra i l’aigua, molts bars i llocs per anar de festa a l’estiu, botigues de souvenirs i gent passejant, que no sé si sabràn que va passar per allà al 1939.
Però això ja és història, no cal oblidar-la, però cal mirar al futur i pensar que en Argelers tambè hi ha coses bones, com la cervesa Cap d’Ona.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Cala Margarida, Palamós

Aquesta és una cala prop de Palamós, molt poc coneguda.  A mi em va costar trobar-la. Està molt prop del poble, però molt amagada entre la barbàrie urbanística i llavors és fàcil passar-se de llarg. Molt tranquil·la i de fàcil accès, es pot anar caminant des del centre de la Vila. El darrer dia que vaig estar, la mar estava mogudeta, com podeu veure a la foto. Podeu observar la primera fila de casetes més xicotetes i darrere ja la monstruositat dels apartaments turístics buits durant la major part de l’hivern.  Sembla ser l’única cala prop del poble que es va salvar de l’ampliació de port esportiu de Port-Marina.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Jiri Hanke, futbolista i resistent

En 1952 arriba al FC Barcelona l’únic jugador txec que ha militat al club, reclutat per Ferdinand Daucik. Aquest defensa jugaria al club blaugrana fins al 1956, guanyant una lliga, dues copes i una copa Eva Duarte. Va compartir vestuari amb Kubala al Barça i amb Di Stefano al Millonarios de Bogotà.
Aquest és un resum de la seva trajectòria esportiva. Però també es conegut al seu país per haver agafat el fusell al 1945, defensant l’estadi de l’Slavia de Praga, davant de les tropes de la Whermacht. Després va tenir problemes amb les autoritat comunistes (el seu cognom d’origen alemany) i el 1950 va fugir a Alemanya (quines voltes que dòna la vida) on va jugar al mític Sankt Pauli d’Hamburg, per després marxar a Colòmbia.

FONT: Diari Ara del 31-10-2011.Toni Padilla, cap d’esports.

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Records matemàtics hel·lènics.

ΠΥΘΑΓΟΡΑΣ 
ΑΡΧΙΜΗΔΗΣ

No sé si és grec modern o clàssic, però crec que qualsevol que haja estudiat una mica de matemàtiques ho pot llegir fàcilment, ja que coneixerà les lletres gregues i la seva pronunicació.
Aquests són dos records dels meus viatges per Grècia. El primer, Pitàgores el vaig comprar al barri de Plaka (sota l’Acròpolis) en una botiga de souvenirs. Hi havien moltes figuretes, de filòsofs i polítics sobretot. Vaig estar prou estona per trobar l’únic matemàtic que hi havia. El segon, Arquímedes, el vaig comprar a Olímpia durant el segon viatge per terres hel·lèniques.
A Olímpia ens vàrem portar una agradable sorpresa, entràrem en una llibreria (possiblement l’única del poble) i mentre miràvem llibres  i parlàvem entre nosaltres, de sobte ens adonem que la música que sòna de fons és…… Viatge a Ítaca de Lluís Llach. Vàrem acostar-se al propietari, que ens va explicar que l’havia posat per nosaltres. Havia viscut a Barcelona i encara li sonava la nostra llengua. Vàrem parlar de Llach, Maria del Mar Bonet (que tambè va sonar) i dels poemes de Kavafis traduïts per l’editorial Curial per Carles Riba i Alexis E. Solà. Llibres que feia poc havia comprat per regalar a un noia que entenia les dues llengües, el grec modern i el català i que la veuríem un dies després a l’illa d’Eubea.

Ava Gardner, Tossa de Mar, Pandora i Omar Khayyám

Però el dit implacable del destí
segueix i segueix escrivint.
Seduir-lo no podràs
ni amb la teva pietat
ni amb el teu engany
per esmenar el que està escrit,
o amb les teves llàgrimes esborrar
ni una coma ni un accent

Fragment del Rubaiyat, del poeta i matemàtic persa Omar Khayyám.

Aquest poema és el que hi ha escrit al marbre, que juntament amb l’escultura que podeu veure a les fotos, configura el monument que en Tossa de Mar han dedicat a l’actriu Ava Gardner.  Aquests versos surten a l’inici de la pel·lícula “Pandora and the Flying Dutchman”, rodada al poble de Tossa de Mar a l’any 1951. Pel·lícula que va fer que la costa brava comencès a ser coneguda arreu del món com a destí turístic. Normal que li dediquen un monument, li deuen una part de la prosperitat econòmica que han tingut gràcies al turisme.
Però no sol Tossa, la empremta del rodatge d’aquest film, també hi és a Sant Feliu, S’Agaró o Palamòs. Després vingueren altres pel·lícules, però aquesta, crec que tots estan d’acord en considerar que va ser la pionera.
L’argument del film junta dos mites, un nòrdic, l’holandès errant, i un grec, el de Pandora. Amb tant de mite pel mig, vaig intentar crear-ne un altre, però no em vaig sortir i l’estàtua va quedar-se inmòbil. El meu intent d’insuflar vida l’escultura no va ser reeixit. Potser està esperant un partit millor?
Per cert, la riera anava plena d’aigua degut a les darreres pluges.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Olocau-Castell del Real.

Segona vegada que faig aquesta ruta circular que ix des del poble d’Olocau per la zona de l’Arquet i va pujant la muntanya endinsant-se en la Serra Calderona. Al començament ens trobàrem a un grup molt nombròs de mountainbikers suant la cansalada a les primeres costes, que crec que són les més empinades. Nosaltres els deixarem al coll i tombàrem cap a l’esquerra per a completar el circuit circular que ens tornaria al poble pel costat del poliesportiu. Abans ens desviàrem per pujar al Castell de Reial i esmorzàrem en el cim (574 m).

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Ruta del Palmeral. Pedralba.

Aquesta vegada canviem de zona per caminar i ens acostem a Pedralba a fer la ruta del Palmeral. La ruta és fàcil i agradable. Eixim del poble per l’Avinguda  (segur?) del Luján i el primer que trobem són les coves de la Pedrera  (un valencianisme més dels que s’utilitzen en aquest poble castellanoparlant), per continuar pel barranc del mateix nom fins trobar la riba del riu Túria, que anirem seguint prou estona. Deprés de seguir el riu un bon tram, havien de desviar-se cap  a la dreta per després retrobar el riu, cosa que no va va passar, ja que ens varem equivocar de camí i tiràrem recte per la Peña El Atrón per agafar el camí de tornada al poble al qual entrarem per la carretera de Llíria.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Ruta del Fornillers. Bodegues de Torres,…..

Un dissabte vaig agafar la bicicleta des de Llíria, però com el meu estat de forma ciclista no és el més adient, nomès vaig arribar fins als útims revolts abans d’aparèixer les bodegues de Torres. Unes setmanes més tard, fem la ruta caminant des del Mas del Frare. Un camí ben ample que va pujant fins a les bodegues de Torres i les bodegues velles. Després, per una senda travessem cap a les bodegues del vint-i-quatre. La ruta és circular i ben marcada. Tornem al Mas del Frare pel barranc de les  vint-i-quatre i la costa de la Sardina.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari