Uns ninots que forniquen: tal és la fauna habitualment reportada per la pornografia.
Fuster no haguera pogut ser crític cinematogràfic de certa secció de la “cartelera Túria” de fa molts anys!
Avui, sembla que entre dues bodes, em pogut fer una visita ràpida de franc a la catedral de València. Hem vist la tomba del poeta Ausiàs March i com teníem temps hem anat a la capella de Sant Calze. Allà tenien uns fulls d’informació en uns quants idiomes. La sorpresa ha esta després, quan llegint el que teòricament està en valencià, hem començat a trobar errades ortogràfiques i de lèxic, coses com Aleixandria ( no conec aquesta ciutat!), lliturgia (que és? un llit?), Valéncia, judeua, riquea, sanc ( em punxen i no m’ix), Anfos ( que és això aragonès?), ……… Com pot permetre l’Ajuntament de València una vergonya tan gran per a la ciutat!
Però el més sorprenent, és que hi ha un altre full, teoricament en català, gallec, basc i occità, ben escrit. Com si foren llengües diferents el que es parla al sud i al nord del Sénia! I més incongruent si veus que full en portuguès està la bandera de dos països on parlen aquest idioma: Brasil i Portugal. Aquests no són diferents!
Crec que tot això dona una pèssima imatge de la ciutat de València i l’Ajuntament hauria de fer alguna cosa per posar remei a aquest vergonya que hem de patir els valencians!
Tot “nacionalisme” és això: lamentació i reivindicació.
A Habitable Grief
Long ago
I was a child in a strange country.
I was Irish in England
I learned
a second language there
which has stood me in good sted:
the lingua franca of a lost land
A dialect in which
what had never been could still we found
The infinite horizon. Always far
and impossible. That contrary passion
to be whole.
This is what language is:
a habitable grief. A turn of speech
for the everyday and ordinary abrassion
of losses such as this
which hurts
just enough to be a scar.
And heals just enough to be a nation.
EAVAN BOLAND
“Mentir bé és un art difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat.”
Sort que hi ha poques! Ara, jo crec que el problema és que hi ha massa gent disposada a que l’enganyen una i altra vegada.
Dos que van junts:
“Llegir no és fugir.”
“Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú a la seua manera.”
La memòria és feroç, sobretot si és memòria de víctima.
Per això alguns volen que oblidem?
El passat mes de juliol vaig passar per la catedral de Palma i en passar per la botiga d’aquesta vaig comprar dos llibres (potser seria l’únic que compra llibres allà?). Un era aquesta novel·la de Miquel López, que sembla complementar (no sé quina va ser primer) una altra novel·la d’ell que vaig llegir fa poc, El darrer hivern de Chopin i George Sand.
En aquesta, l’autor poblenc, es centra més en la vida de l’autora durant el turbulent segle XIX francès (imperis, repúbliques, monarquies, revolucions) i les seues reaccions enfront d’aquests fets, sense oblidar la seua relació amb l’illa de Mallorca i el compositor Frederic Chopin.
Per definició, la gent són els altres, i no jo.
Sobretot si és per malparlar.
Ara li diuen plurilingüisme.
Hui no toca aforisme, toca cançó:
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!
No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’inventava noms i altres carícies.
Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?
I és que, quan es pot votar, la “despolitització” és una forma de suïcidi civil.
Fuig dels que et et diguen que són apolítics!
De Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer i algun indret més.
No deixa de ser curiós que entre les dècades de 1920 a 1940 hi haja relativament molta més selecció que entre 1940 i 1953? Alguna cosa tindrà a veure l’educació franquista i la seus persecució del al llengua catalana, no?
Els homes massa “segurs” de la sues “veritat”, el seu “dret”, causen estralls espantosos. Convé que l’espècie no prolifere.
O de com recordar les pel·lícules que feien al cinema o la televisió quan un era adolescent.
