Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

3 de juliol de 2024
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (194).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Tornar a casar-se a Nova York

La primera cosa bonica del dilluns 24 de juny de 2024 és la cerimònia massiva de renovació dels vots matrimonials celebrada al Lincoln Center de Nova York. La primera va ser el 2022 per fer possible que qui no havia pogut, en època de la Covid, fer festa nupcial ara en tingués una, encara que fos amb retard. Després l’han continuat. En temps de conflictes veure celebrant junts catòlics, jueus, musulmans, hetero i homo és una meravella. Música, jocs, dansa i ‘cotillon’. Però per damunt de tot les més de mil parelles. La que porten junts 64 anys. Els que s’empolainen com corbates de llaç amb potes. Hi ha una parella de dones una de les quals és lesbo-trans. Hi ha dos que van vestits amb la mateixa roba (un i mig, vaja, perquè ella s’ha fet un vestit i ell només la camisa). Un altre vesteix d’or amb la dona de plata. Hi ha blancs, negres i asiàtics. Joves, vells i decrèpits. N’hi ha un que s’ha presentat amb un paraigua i més tard ha vingut la dona. Un altre amb barba, pits i un vestit de punt. Hi ha una ballarina que balla sola. Hi ha qui s’ha conegut ‘on line’, a l’escola, a l’aeroport, en una festa de Cap d’Any, en una cua, a l’oficina d’objectes perduts (que ha esdevingut de subjectes trobats). I són, som, més convençuts que la primera vegada declarant-nos re-casats en un lloc (potser l’únic) on tothom és acollit.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Talk entre infants

La primera cosa bonica del dimarts 25 de juny de 2024 és aquesta conversa entre dos infants que denominarem Anna i Marco. Marco seu a l’escala. La porta de la casa de l’Anna s’obre i deixa sentir una veus acalorades que discuteixen: dos homes llunyans als quals s’afegeix un tercer, més proper.

L’Anna tanca la porta i seu al costat de Marco.

MARCO: És un talk?

ANNA: Sí. Allò…

MARCO: Qui l’està mirant?

ANNA: Mon pare, no se’n perd ni un.

MARCO: Per qué?

ANNA: Li agraden les baralles. Fa anys seguia la boxa; ara ja no en fan, però hi ha això.

MARCO: El talk….

ANNA: A tots els canals. Va canviant i està ocupat des del matí fins al vespre. I intervé, com si hi fos present…

MARCO: Li serveix d’alguna cosa? Descobreix cap novetat? Canvia d’idees?

ANNA: Què va. De fet és ell qui voldria que els altres les canviessin, sobretot els que discuteixen més.

MARCO: Ha entès que això és televisió i que ell no?

ANNA: No n’estic segura.

MARCO: I va sempre a favor dels mateixos?

ANNA: Sí, és una mica com quan guanya un partit: aposta sempre pel mateix equip per comptes de fer-ho pel qui juga millor.

MARCO: No et poses de la banda de ton pare quan discuteix?

ANNA: No, al principi em feia riure però ara ja em cansa.

MARCO: Mmm… t‘has adonat que estem fent un talk?

L’Anna se’l mira sorpresa, després s’aixeca i se’n va.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La joia d’un gol

La primera cosa bonica del dijous 27 de juny de 2024 és la joiosa darrera setmana de Sergio Gabriel Villenueva. Dius del gol de Zaccagni (*) al darrer segon? Res en comparació. Si vas al Museu de l’11 de Setembre de Nova York atura’t davant d’una vitrina que conté una samarreta blanca i blava, de la selecció nacional argentina de futbol, i la fotografia d’un jove bomber arribat d’allí: Sergio Gabriel.

El 5 de setembre havia vist des de la banqueta el seu equip jugar i guanyar. S’havia fet un fart de cridar fins a perdre la veu durant tres dies. El 9 de setembre les seves condicions havien millorat fins al punt que havia pogut sortir al camp amb l’equip dels bombers per jugar el que considerava el partit de la seva vida. També aleshores, en l’últim minut el resultat era a la corda fluixa: empat a zero. L’àrbitre ja mirava el cronòmetre quan Sergio Gabriel, amb la força de la desesperació, va marcar.

Dos dies després entrava, complint el seu deure, a les torres en flames. Quan la seva dona va lliurar els objectes al museu va explicar que aquella setmana abans de morir Sergio Gabriel havia arribat a assolir el màxim de felicitat.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!