Entre el Túria i el Ridaura

Abans de les guerres púniques i quan Roma encara no tenia el poder que adquiria més tard, l’hegemonia al Mediterrani Occidental se la disputaven entre els grecs i els cartaginesos. Durant tres guerres, les guerres grec-púniques, aquests varen intentar controlar el comerç en aquesta zona del mar, i en especial l’illa de Sicília. Amb aquest font històric l’escriptor mallorquí ens narra la vida d’uns al·lots clumbins (Clumba és el nom de Mallorca en fenici) i altres personatges més, que aniran a fer la guerra amb els foners mercenaris reclutats per l’exercit cartaginès per intentar conquerir totalment l’illa de Sicília. L’autor barreja personatges històrics amb personatges ficticis, els veritables protagonistes de la trama, per  construir una narració d’amor i venjança enmig de la tercera guerra grec-púnica i donant-li versemblança històrica.

La novel·la no és fàcil de trobar, ja que no està editada per cap editorial comuna, sinó per Amazon.

Les lleis, sota qualsevol regim, sempre han estat dictades per “prohibir”.

“Estimeu-vos els uns als altres…” Sí, però sense excedir-vos. La gent sensata sempre ho ha vist així!

I això: “Estimeu-vos els uns als altres…” Uf! I ¿per què no “Odieu-vos els uns als altres”, segons la lògica de la lluita de classes?

Una persona sana no filosofa, viu.

I, l’última paraula, la té la mort.

Callar. El silenci és sempre una complicitat.

Em recorda al bisbe Desmond Tutu:

Un dels llibres que vaig comprar a Palma aquest darrer mes de juliol va ser aquesta novel·la editada al 1985 de l’escriptor mallorquí, pare de la també escriptora Maria de la Pau Janer. La vaig comprar a la botiga de la Catedral de Palma en acabar la visita al monument.

La novel·la sembla començar com un història d’amor entre una al·lota jove i un professor seu que aviat descobrim que està casat i que l’ha estat enganyant. Però no continuarà com una novel·leta rosa, sinó que l’autor aprofita aquest inici per descriure la societat mallorquina d’inicis de la transició a través dels membres de la família de la noia i altres personatges: l’aristocràcia decaient, els nous rics que han fet diners gràcies a l’especulació i que s’autoenganyen pensant que han fet un revolució social en pujar uns quants graons, els perdedors de la guerra civil, els intel·lectuals  i finalment, la joventut de l’època.  Potser no m’agrada el final, potser cercat per a quedar bé amb la societat de l’època. Crec que actualment, després de quasi quaranta anys, possiblement l’autor li haguera donat un altre destí a l’al·lota protagonista de la narració.

Super flumina babilonis. (psalm 136)

“Els rius de Babilònia -explica el meu pare, abans que la música no acabàs- són rius opulents que fecunden les terres per on passen. Són rius generosos que enriqueixen els homes, inesgotables i pròdigs.

-Són rius luxuriants -advertí la meu mare-, que condueixen a la construcció de torres de confusió i al desconcert.

-Condueixen -continuà l’Anna- a l’afany de tocar el cel amb el dit.”

Ara ja podeu escoltar Boney M o el nostrat Quimi Portet!

Darrere l’odi hi ha una ungla incansable.

Parlar de futbol és callar, posem per cas.

Sobretot si és el teu únic tema de conversa.

A partir dels vint-i-cinc, o s’és de dreta o s’és d’esquerra, o no s’és rés, o siga, més de dreta.

Ara en diuen ser apolític.

Els Fragues passen, els Llachs perduren: entre altres raons, perquè els Fragues només saben prohibir, i els Llachs troben un truc per no deixar de cantar, i de cantar amb insolència.

Uns quants aforismes dedicats a Lluís Llach. Aquests és de 1979.

Sí, jo crec que el “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Però no ho dic per cap apriorisme sectari: és una pura evidència.

I passat el temps, la dreta que tenim per aquests rodals s’empenya en donar-li la raó a Fuster.

“Para comprender la edad media, no hay nada com poner en marcha el televisor.”

Si opinava això amb només dos canals, crec que ara, s’afermaria més en aquesta opinió si veies tots els mediocres canals que ara ens arriben, privats o públics.

Aquest és en castellà:

Los pueblos analfabetos no tienen historia.

O potser altres l’escriuen per ells, i evidentment no surten molt benparats en aquesta. I també afegiria que els pobles colonitzats tampoc la tenen o els colonitzadors l’intenten amagar.

Els literats són, som, per ofici, els dipositaris de les virtualitats de l’idioma.

Per desgràcia alguns autors i editorials actuals no segueixen aquest aforisme pel que fa a la llengua catalana, sobretot al del Sénia.