Tots els dictadors, independentment de l’època i del país, tenen un tret en comú: tot ho saben, de tot hi entenen.
Ryszard Kapuscinski
Un tret de somrient comprensió, per cert, em valgué una sentència condemnatòria, d’un jutjat de primera instància de Barcelona, pel mer fet d’emprar la paraula “fornicar”. Aquest és, com tot el món sap, un verb d’extracció eclesiàstica, i pertany, si no hi ha rectificacions postconciliars massa últimes, al mateix enunciat dels Deu Manaments de la Llei de Déu. Però la “jurisprudència” menor, pel que sembl, havia decidit ignorar aquests precedents augusts, i vaig carregar una multa -suau, ho reconec- que el Codi Penal tenia previst per a…Per a què? Per a l’ús -vel·leïtós- del verb “fornicar”? Un dia o altre, algú haurà de muntar una “sociologia de la magistratura”, que, si s’estipula com cal, prou que farà pensar…
Contra Unamuno i tots els altres.
Esta quintilla sols és
per a fer vore a vostés
la manera tan senzilla
com s’escriu una quintilla
sense dir en ella res.
Quintilla recollida per Joan Fuster d’un concurs de quintets convocat per l’Ajuntament de València
De com Isabel Clara Simó fa novel·la negra i tracta de ser Ferran Torrent, canviant els barris baixos de València pels de Barcelona, i a més el supera i de llar. Genial!
Novel·la curta, de serie negra i de gran intensitat, sobretot cap al final.
Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.
Per una història, una memòria, que molt sovint em fa recordar
unes paraules, una persona, que avui em fa sentir català.
Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.
No hi ha cadenes, ni murs de pedra capaços d’ocultar i silenciar
una riuada de veus i cares que sents que està a punt de desbordar
Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.
Cançó de Josep Romeu
Potser aquest és un títol menor dins la vasta producció de l’escriptor valencià, però val la pena recuperar-la i llegir-la que no ens defraudarà als seus lectors habituals. Mira en narra quatre històries basades en fets reals al llarg de la història sobre el tema de l’amor i en aquest fet de tractar diferents èpoques històriques en llocs diferents és on ens demostra els seus coneixements per poder ambientar aquestes.
La primera història transcorre a Castelló d’Empúries i ens descriu la vida conjugal de polèmic comte d’Empúries Ponç V i la seua muller, Marquesa de Cabrera tot això al mateix temps que descobrim les seus baralles amb els comtes de Barcelona i la posterior acusació contra ell de sodomia. La segona està ambientada a la València de les germanies i ens narra els amors de Rodrigo Hurtado de Mendoza i Maria de Fonseca, personatges que amb la seua fuga de Castella varen inspirar un llibre anomenat Questión de amor. La tercera ja passem a la Mallorca del segle XVIII on un militar fuig amb un monja per poder viure el seu amor a les colònies americanes. Ací l’autor, i no sé la raó, canvia el nom de la protagonista, Elisabet Font per Caterina Tarongí, un jueva ajusticiada per la inquisició al segle anterior. El protagonista, el tinent Bustillo inventa un artefacte precursor d’un altre que després triomfarà a París durant la revolució francesa: la guillotina. Finalment la quarta història té lloc a Lisboa durant els anys cinquanta del segle XX, però els protagonistes són dos joves catalans que fugen de la tenebror del franquisme per a poder casar-se i viure el seus amor lluny de la falsa moral del nacionalcatolicisme i les diferències entre les classes socials a les que pertanyen. Com la narració està estructurada a partir de les cròmiques que varen eixir a la premsa de l’època, l’autor també ens mostra els fets més destacables d’aquella: les dues dictadures a la península i les crisis a Hongria i Algèria.
De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Salvador Espriu (La pell de brau XLVI, al disc l’amor i la ferocitat de Pau Alabajos)
Dedicat a certs polítics messiànics.
“Tant lluny de l’heretgia com de la religió.”
Omar Khayyam (al disc de Tomàs de los Santos, Segona mà)
En tot cas, amb Américo Castro ha desaparegut un dels gran cultivadors, dels últims cultivadors d’aquest singular genere literari que anomenem “Història d’Espanya”.
A voltes pense que, per a comprendre l’Edat Mitjana, no hi ha res com engegar el televisor.
Aquest era un dels pocs llibres sobre les aventures d’aquesta colla de xics i xiques de Cocentaina creada per Ivan Carbonell fa alguns anys. Com feren fa poc una segona edició he pogut aconseguir-la i crec que completar tota la vida literària d’aquests personatges juvenils que tan bé fan pel foment de la lectura entre el públic juvenil i no tant jove.
Aquesta vegada l’autor porta a la seua colla a la Marina Alta a unes vacances que es veuran trasbalsades per un fets i un estrany descobriment d’una àmfora fenícia i una moneda d’una ciutat grega perduda. Al mateix temps que ens narra les esdeveniments que afecten a la colla, l’autor ens apropa a les llegendes populars de la comarca i a unes figures literàries tan dispars com Sant Vicent Ferrer i Chester Himes. El primer pel tema de les llegendes i el segon per la trama policíaca que es desenvolupa a la narració.
“Quan passà al costat del monument dedicat a Chester Himes s’aturà un segon i mirà el rostre de l’escriptor nord-americà que apareix a la maniseta.
-Chester Himes, amb tot el que ens està passant tu hauries fet una gran novel·la….”
“Sou el meu creador, però
jo soc el vostre amo… Obeïu-me!”
La criatura al Dr. Frankenstein, de l’obra de Mary Shelley.
Recollit a “La cosa comença amb Frankenstein”, a Contra Unamuno i tots els altres. (Joan Fuster)
“L’única manera que a un no el tiren d’un lloc és no entrar-hi.”
Segons Joan Fuster és un cita més o menys literal de l’escriptor francès André Gide.
Si no haguera entrat a ERC no m’hagueren tirat! ha ha ha
“No entra ningú en aquesta Acadèmia que no sàpiga geometria”
A l’entrada de l’acadèmia de Plató
“Let no one ignorant of geometry enter” (Ἀγεωμέτρητος μηδεὶς εἰσίτω)
