TERESA REBULL
Deixa un comentari“Avui he tornat a la serra de Pandols i a la cova he trobat les sabates d’en Jaume”
A Castres, l’any 1983 , s’havien organitzat tot un reguitzell d’actes en el marc de la Setmana de Cultura Catalana de les quals n’era el coordinador. Tota la vila respirava catalanitat. Els diables de l’Arboç i d’altres grups folklòrics animaven els carrers plens de banderes catalanes. La fira local tenia com a convidat principal el nostre país.
La delegació catalana era amplia i d’alt nivell, la presidia l’Honorable Heribert Barrera, president del Parlament de Catalunya, amb qui vaig tenir la sort de compartir les cinc hores de viatge fins Castres i del que vaig quedar admirat per la seva dialèctica, la seva bonhomia, la memòria, el seu anàlisi històric i l’impressionant tossuderia independentista. He recordat sovint aquella sentencia que al mig de d’una animada conversa sobre la guerra civil, em va deixar anar: “el gran enemic de Catalunya han estat els socialistes i la seva actitud no canviarà”.
El president de la cambra de comerç industria i navegació de Barcelona mantingué un col·loqui amb els empresaris de la regió. El Barça, amb el sr. Casaus al cap davant, exposà una bona part dels seus trofeus, que van ser centre d’atracció de multitud de encuriosits. Es realitzaren debats, actes turístics i promocionals. Al museu Goya es va celebrar una extraordinària exposició d’en Josep Grau Garriga i al teatre local Teresa Rebull hi va fer diferents recitals.
La seva actuació em va permetre conviure uns dies amb una de les activistes mes joves del nostre país. Sobrepassava els 60 anys i la seva vitalitat era admirable. Feia de la nit dia i em deixava bocabadat amb les seves histories. Teresa Rebull havia estat militant del POUM i va patir repressió pel fet de defensar-lo. Ella no va marxar acabada la guerra civil fugint del franquisme, va marxar perquè els comunistes la perseguien.
Amb la seva paraula planera obria els seus records i la porta de Camús, Sartre o Brassens. Parlava de pagines dolorosament viscudes, d’una guerra llarga i perduda, d’un exili i de gent estimada. I parlava de projectes, de revolucions, del triomf que no va ser el 68. Va arribar gran a la Nova Cançó, creixia a l’escenari i l’utilitzava per fer la seva revolució personal. A Castres, amb la Teresa i amb el gran artista Grau Garriga que traspuava anarquisme, es podia tornar a creure en la utopia. Si a ells dos hi afegíem Heribert Barrera, teníem el tercet més jove de la Catalunya d’aquell moment.
Posteriorment he coincidit amb la Teresa en diferents ocasions, l’he visitada a casa seva i manté el mateix esperit, les mateixes angoixes, el mateix desig. He escoltat els seus records sobre el seu primer treball de ballarina o de quan en el seu exili parisenc va acollir en Lluís Llach.
Antifeixista i lluitadora. Encara era una jove transgressora quan sobrepassava els vuitanta cinc anys. El mon de la cançó li va fer un homenatge al Palau de Música, la revista Sapiens li va dedicar quatre planes. Merescuts i tardans reconeixements.
Malgrat els anys transcorreguts, no ha estat fins no fa gaire que vaig saber que el seu nom real era el de Teresa Soler i Pi, que el seu nom artístic de Teresa Rebull el va agafar del cognom del seu company, Pep Rebull. La Teresa va morir a Banyuls de la Marenda, a la Catalunya Nord, l’any 2015 a l’edat de 95 anys.